D’amateur a actor professional

És molt fàcil deixar-se portar per la representació escènica i imaginar les actuacions dels actors de cinema com si realment els haguessin estat gravant mentre portaven a terme l’acció que apareix en pantalla. Això és el que fa creïbles les seves històries. La càmera ens ofereix un pla dels actors que surten en escena, però els espectadors ens imaginem la resta, sense tenir en compte que res no és el que sembla. Per gota que es fes un zoom veuríem tot l’atretzo, els micros de so pel damunt, els focus i les pantalles i una munió de gent entorn dels protagonistes que semblava que es trobaven en la intimitat.

I, tot i sabent-ho, encara ens costa d’imaginar com es pot actuar i posar-se en la pell del personatge, com si no existís tot el desplegament tècnic que envolta cada escena. Per això, quan en Whilly em va proposar de participar en un petit paper de la seva pel•lícula, molt alegrement li vaig dir que sí. Imaginava que, suposo que com qualsevol altra persona, allò que apareixia en pantalla jo ho podia fer perfectament. El meu paper es limitaria a una escena en la qual jo no hauria de dir res, sinó que seríem el complement o rerefons del que escenificarien els protagonistes.

En Whilly és un actor porno, que vam conèixer en una presentació dels nostres relats, que a part de participar en projectes més professionals també li agrada tenir iniciatives pròpies, fent curtmetratges per a webs especialitzades. En aquest cas, es tractava de rodar un d’aquests curtmetratges on el que importa menys és l’argument. I en una de les escenes representava que una colla d’amics s’havien trobat per fer una festa, i la cosa havia acabat en una orgia col•lectiva. El meu paper, doncs, havia de ser simplement un dels amics anònims que compartien la festa amb els protagonistes.

Quan vaig proposar a la Carla que també hi participés fent el paper de la meva companya de joc, ella em va dir que no d’una manera tan rotunda que no vaig gosar insistir-hi. Sí que em va dir que m’hi acompanyaria; també li feia gràcia veure com es feia el rodatge d’una pel•lícula, encara que fos un curt, pràcticament amateur i de temàtica eròtica. Fins i tot va fer broma sobre la possibilitat que em toqués rodar moltes escenes de sexe amb noies diferents.

Aquell dissabte al matí, a primera hora, ja érem als estudis del Poblenou. No sé si els havia llogat o eren d’algun amic seu. Hi havia molta gent esperant, que com nosaltres havien estat convidats per en Whilly, sense cap o molt poca experiència i, sobretot, sense saber massa quin paper hi tindrien en aquella pel•lícula. A part dels tècnics que anaven per feina preparant els espais de rodatge, la resta no sabíem on col•locar-nos ni què havíem de fer. No ens coneixíem de res i, en tot cas, tots teníem en comú una certa relació d’amistat o coneixença amb en Whilly que no apareixia per enlloc. Tampoc es veia ningú que pogués ser actor professional i, per tant, protagonista del curtmetratge que, de fet, ja estava en la fase final del rodatge. La nostra era una de les darreres escenes, probablement la de l’apoteosi final en què la disbauxa esdevé absoluta.

La Carla, més aviat amb un to burleta, m’anava assenyalant les meves possibles companyes de rodatge, algunes de les quals certament tenien un cos espectacular. “Avui trauràs el ventre de pena”, em deia assenyalant una rossa gairebé albina, d’impressionant pitrera i cul prominent. Una mica per despit, li responia que ella es podria els encants, i segurament els atributs, d’algun dels aspirants a actors de més bona planta.

Al cap de poc, vam anar trencant el gel entre els qui esperàvem l’amic Whilly, que a més de director havia de fer el paper principal. Algú va fer broma que potser estaven fent un assaig particular amb la pornostar, que suposàvem que arribaria amb ell. Les converses disteses, gaire bé monotemàtiques, anaven caldejant l’ambient, i les bromes i insinuacions pujaven de to ràpidament. Un noi morè, amb el cabell recollit en forma de cua de cavall, es va abraçar a una noieta que semblava anar sola, i quan va voler petonejar-la ella es va fer enrere fent-se d’ofesa.
– No et facis l’estreta, ara – va deixar anar ell amb aires de perdonavides – que després, en un moment o altre, totes passareu per la pedra.

La frase va sonar molt despectiva i sobretot d’un masclisme que a més d’un dels qui érem allà ens va fer sentir avergonyits.
– Ja veurem qui passa per la pedra a qui – va saltar la Carla amb aquell geni que sap treure quan s’enfada de veritat.

Immediatament van sortir comentaris de tots els colors: des dels qui pretenien simular que ells eren allà per una simple vocació d’actors, disposats a complir amb les exigències del guió, però res més, fins a les noies que reivindicaven el dret de gaudir en un pla d’igualtat de les situacions de sexe que se’ls proposés, o els qui més subtilment insinuaven que tampoc estaria malament començar a desinhibir-se aprofitant aquells moments d’espera.

La Carla es va avançar i, amb un pas desafiant, es va adreçar al noi morè perdonavides per posar-li sense manies i davant de tothom la mà damunt del paquet, com qui comprova al mercat l’estat de maduració de la fruita. Amb una ganyota de desaprovació va tornar al meu costat i em va fer una morrejada agressiva amb ganes, que bé calia interpretar com la tria que feia ella per a la millor opció. La cosa hauria sortit de mare ben aviat, perquè al nostre costat una noia s’havia ajupit per descordar els pantalons del seu company, mentre unes altres semblava que volguessin competir per mostrar els pits més ben formats, i dos nois assetjaven pel darrere la rossa gairebé albina, quan va comparèixer el gran Whilly acompanyat per una escultural senyora de cabellera negra i brillant.

Vam escoltar amb atenció les seves explicacions. Pel que es veia, potser tenia molt clar com havia de ser la trama central que corresponia al seu paper, però la resta era pura improvisació. O com deia ell, seria qüestió d’anar enregistrant diferents escenes i possibilitats de manera que després ell ja escolliria les que li semblessin més reeixides. A una part de l’estudi, enregistrarien algunes curtes escenes que representarien el moment de l’arribada dels convidats a la festa i alguns altres moments puntuals en què els actors encara anaven vestits; i a l’altra banda hi hauria l’escenari que representava una sala d’estar i un dormitori on s’esdevindrien la major part de les escenes pròpiament de sexe.

Fins aleshores m’havia mantingut molt tranquil, més aviat havia trobat divertida la picabaralla amb aquell xulo piscines, i de fet desitjava vivament que li donessin un paper ben escàs i amb poques possibilitats per a lluir-s’hi. Però els nervis em començaven a trair. A part del rodatge d’algunes escenes irrellevants on apareixíem en grup al que representava el vestíbul de la casa, que a més es veia que es gravaven molt a corre-cuita, sense donar-hi massa importància, tenia tota l’atenció posada en el plató central.

En Whilly i la pornostar de cabellera negra estaven asseguts al sofà, en una conversa que aviat derivaria cap a una provocació de manera que la noia havia de passar a l’acció. Focus i pantalles per tot arreu, micròfons de girafa a poca distància dels seus caps, i sobretot la munió de gent que els estàvem mirant, feien d’aquella escena qualsevol cosa menys una trobada íntima. Sorprenentment per a mi, des del primer moment que la noia va treure del seu amagatall el sexe de Whilly, aquest ja es presentava amb tota la seva esplendor. Des del darrere, vaig constatar que allò no em resultava gens excitant, i que difícilment haurien pogut donar per vàlida la flaccidesa en què es trobava en meu penis. Era evident la professionalitat del Whilly, o millor dit de la seva polla. Vaig començar a témer no ser capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

Vaig explicar a la Carla els meus temors, que en principi menystenia dient-me que quan tingués la noia al davant la trempera vindria tota sola. Però ho va veure més clar quan, en plena feina, aturaven el rodatge per canviar la posició dels actors, ressituar uns focus per tal de poder fer un primer pla, o simplement repetir una acció. Quantes vegades, trobant-nos fent l’amor a casa, una trucada inoportuna o qualsevol altre incident que interrompés aquells moments de passió, en desfeien tot l’encant i l‘excitació que després no era gens fàcil de recuperar!. Aquí, les interrupcions eren constants, i per més concentrats que estiguessin els actors no podien evitar veure tot l’enrenou que hi havia al seu entorn i, sobretot, les mirades fredes o encuriosides de tècnics i figurants que esperaven el seu torn.

Al cap de poc, el guaperes que havia fanfarronejat mentre esperàvem l’arribada d’en Whilly havia de ser substituït perquè, segons ell, tot allò l’havia destrempat. Acabava de fer el ridícul davant de tothom. I jo em veia a venir que podia fer un paper tan galdós com el seu. Va ser la Carla la qui, després de parlar amb en Whilly, em va portar a una petita sala annexe, emmoquetada però completament buida. No vaig tenir temps ni d’endevinar les seves intencions: encara estava dempeus al mig de la sala, que ella se m’abraonà amb una ferotgia pròpia d’una nimfòmana de pel•lícula. Vaig caure a terra per la seva envestida i la roba va començar a saltar pels aires amb una rapidesa inusitada. Ja entenia que volia excitar-me per tal d’estar preparat per quan fos el meu torn en el rodatge, però em costava concentrar-me en el cos de la Carla quan tenia al cap tot el muntatge cinematogràfic que es coïa a l’altre banda de la paret.

Potser el cos de la Carla no tenia l’exuberància i l’espectacularitat d’alguna de les actrius que m’esperaven al plató, però la seva agressivitat ardent em va transportar, com sempre, cap a un estat d’excitació i d’arravatament esbojarrat. Vam perdre el món de vista, no sé si per uns minuts i alguna hora, dedicats de ple a satisfer uns instints descontrolats, i cercant-nos mútuament cadascun dels racons més íntims per a estimular. Els seus crits i gemecs es fonien amb els meus, com la suor dels nostres cossos cada vegada més amarats. Voltejàvem per terra en mil i una posicions, sense treva. Sentia una cremor interior que m’abrusava, en un sacseig delirant.

Tot d’una vaig adonar-me que era a punt de precipitar-me per aquell pendent sense retorn que havia de culminar en l’explosió final. Això hauria malbaratat tot l’esforç de la Carla per a preparar-me per al rodatge, i vaig aturar-me en sec. Però només van ser un segons, perquè algú va cridar des de no sé on:
– Ara no! Ara no!. Continua, Joan.

Els ulls de la Carla també em suplicaven que no la deixés en aquell estat, trobant-se igualment al límit de l’orgasme. Per un segon vaig pensar en el noi fatxenda que se les volia passar totes per la pedra, i vaig reprendre amb fúria desenfrenada les envestides sobre el cos de la Carla que es començava a convulsar anunciant un esclat d’estrèpit. I m’hi vaig deixar anar amb totes les meves forces, deixant-me caure damunt seu extasiat i feliç de sentir els seus braços acollint-me i una besada dolça al llavis.

Aplaudiments i rialles van omplir la petita sala, mentre dos nois amb una càmera diminuta, que ens havien estat enregistrant en silenci, adreçaven a en Whilly un senyal d’aprovació.
– Presa perfecte. – vaig sentir que deia.

Autor: Joan

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

De simple acompanyant

Escarmentada com estava, ja podia imaginar que les intencions del meu cap, a la botiga de roba, no eren precisament d’allò més honestes. Temps enrere m’havia proposat un ascens en l’organigrama de l’empresa, però resultava que m’ho havia de guanyar al llit amb ell. I sincerament no em venia de gust. I és curiós perquè si m’hagués proposat una aventureta, així, per la cara, potser no li hauria dit que no; alguna de les companyes de feina que ho han provat n’expliquen meravelles. Però el que no podia acceptar era que la relació de sexe hagués de ser la contrapartida per esdevenir encarregada de secció.

Aquesta vegada, val a dir-ho, em va exposar el tema amb més claredat. Es tractava d’acompanyar-lo a un dinar de feina, amb uns proveïdors anglesos. El seu interlocutor, segons em va dir, acostumava a presentar-se amb la seva dona, i la meva funció no era altra que la d’entretenir-la i evitar que interferís en les negociacions que havien d’emprendre ells. Pel que es veu, ella era un corcó quan es tractava de fer negocis. Aparentment se’n mantenia al marge, però al final era la que feia decantar la balança, i la seva posició molt més dura que la del seu home acabava prevalent. Em va jurar i perjurar que, si bé a mi em presentaria com la seva dona, en cap cas es sobrepassaria ni em proposaria cap mena d’extra de tipus més personal.

Potser això també em va picar. Perquè una cosa era que, com la primera vegada, pretengués coaccionar-me i posar preu a la relació, i l’altra és que posés ja d’entrada una barrera tan definitiva. Segurament, hauria preferit sentir-li dir que no era la seva intenció abusar de mi, com a superior a l’empresa, i que no forçaria res, però que deixés anar una insinuació que tenia la porta oberta per si era jo la que em decidia a fer el pas. En tot cas, ell va ser taxatiu: només havia d’acompanyar-lo al dinar que, tanmateix, es podia allargar. I, per tant, em donava la resta de la tarda lliure, sobretot tenint en compte que potser seria bo que jo intentés endur-me la dona de l’anglès a donar un tomb per la ciutat per deixar que ells dos sols tanquessin el tracte comercial.

Quan ho vaig explicar a en Joan em va tractar d’encantada, perquè segons ell era evident que no s’acontentaria amb què jo l’acompanyés només a la taula; alguna segona intenció devia tenir. Ben mirat, és cert que també podia haver escollit alguna altra dependenta de la botiga més atractiva que jo mateixa… I va acabar dient-me que si em feia gràcia anar-me’n amb l’encarregat no hi tenia res a dir, però que després no li anés amb la història d’abusos masclistes. Era jo la que em ficava a la gola del llop,

Em sembla que tampoc n’hi havia per tant. Primera perquè havia deixat ben clares les seves intencions, i segona perquè al capdavall es tractava d’un dinar. Si hi havia quelcom que em desagradava, era prou grandeta com per aixecar-me i deixar-lo plantat. Però sobretot, em quedava el cuquet de pensar que potser era cert que no tenia cap segona intenció, i que la seva proposta no anava més enllà d’una maniobra de distracció per a poder tancar un bon acord comercial. I confesso que això em tocava l’amor propi. Així que vaig acceptar, fent el posat de noia formal disposada a ajudar el meu cap únicament com a part de la feina.

Al matí, una estona abans de plegar em va dir que millor que anés a casa a canviar-me per ser al punt de la una a la porta del restaurant. Per als anglesos, aquella hora ja començava a ser tardana i no volia començar amb mal peu. No m’hi vaig esforçar gaire, la veritat. El just perquè no pogués dir que no m’havia canviat: un pantalon blanc amb jaqueta de conjunt i unes sabates també blanques de mig taló. Discreta i mínimament arreglada com corresponia a la senyora de l’encarregat de la botiga.

Els anglesos, no cal dir-ho, van ser-hi a l’hora amb una puntualitat britànica. Ell era tot un figurí, vestit molt més informal que no anàvem nosaltres, però cuidant cada peça i cada detall, i ella amb el mateix aire d’informalitat lluïa un generós escot compensat per la no menys generosa curtesa de la faldilla. Fetes les presentacions de rigor, el cambrer ens acompanyà a la taula que teníem reservada. Una taula rectangular de manera que les dues dones vam quedar encarades a un costat i ells dos, cara a cara, a l’altre. Com a mínim la ubicació de la taula estava pensada perquè seguíssim dues converses en paral•lel, com volia el meu cap.

Abans de seure vaig poder observar com els ulls de l’encarregat anaven de bòlit repassant de dalt a baix la jove anglesa. I em va passar pel cap que no hagués tramat un intercanvi de parelles; l’home, no pas excessivament alt, tampoc estava malament. Segons com anés la cosa, potser encara m’hi avindria. De seguida es van posar a parlar de la feina, com si realment tinguessin pressa per tancar l’acord el més aviat possible. I jo vaig complir el meu paper donant conversa a la noia anglesa que, a més, tenia una mirada i uns gestos d’allò més sensuals.

Vam parlar de Barcelona, dels quatre tòpics que ella en coneixia, i com sempre l’enutjosa conversa d’haver d’aclarir que nosaltres no ens sentíem espanyols, sinó senzillament catalans i europeus. Realment és molt desagradable haver de justificar constantment la pròpia identitat, quan ningú discuteix la dels altres. Per sort, un cop desfet el malentès, vam poder entrar en temes més prosaics, el clima i el caràcter mediterrani, la lluminositat de Barcelona en comparació amb la grisor londinenca, i per suposat la gastronomia.

Sentíem la conversa dels nostres suposats marits a l’altre costat de la taula però no semblava que ella hi mostrés el més mínim interès. La meva feina estava resultant extraordinàriament fàcil, perquè la conversa la portava més ella que no pas jo, sense cap intenció per part seva d’interferir en la dels homes, que era el que temia el meu encarregat. Potser va ser aquesta facilitat amb què transcorria el dinar que vaig començar a sospitar que les intencions del meu encarregat no fossin realment propiciar per després una situació favorable a un intercanvi de parelles. Algun cop em va semblar sentir-li dir al seu interlocutor que l’acord el podrien anar a celebrar en algun lloc que no vaig acabar d’entendre.

Tota sola em vaig anar enutjant, sense cap motiu aparent, més enllà de les meves sospites. Cada cop em semblava veure en els ulls i els llavis de la noia un deix lasciviós més evident, i havia de reconèixer que amb aquell físic es podia fer desitjar per qualsevol. Jo no gosava mirar de costat, però estava convençuda que l’encarregat se la devia mirar amb aquells ulls de gat afamat que moltes noies de la botiga li reconeixem de seguida. Més nerviosa em va posar el cop que vam creuar-nos les mirades amb l’home anglès, i que va traduir amb un somriure discret als llavis. En Joan tenia raó: m’havia ensarronat de nou, ara fent-me servir d’esquer per aconseguir els favors de la noia anglesa. No era només la sensació de sentir-me utilitzada, sinó sobretot la del menysteniment envers mi que la seva acció representava. En un altre moment, segurament no m’hauria fet res provar les capacitats amatòries de l’anglès, tanmateix difícils de deduir pel seu posat fred i més aviat inexpressiu. Però no estava disposada a facilitar al meu cap el trofeu que tenia davant meu en forma d’una noia certament atractiva i seductora.
– We will give a stroll to the city, while our men just talk about your business? – vaig deixar anar a la noia amb el meu deficient anglès d’acadèmia.

La immediata resposta afirmativa de la noia, va deixar amb la paraula a la boca al meu milhomes que intentava dir-nos que podíem anar-hi tots plegats. La rapidesa amb què ens vam aixecar, i el poc interès aparent mostrat per l’anglès van deixar l’encarregat sense arguments ni capacitat de maniobra. Ells encara s’estaven prenent el cafè, i ni tan sols havien demanat el compte, i nosaltres ens dirigíem decidides cap a la porta de sortida.

Des de la plaça de la Catedral vam enfilar cap al Portal de l’Àngel, sense cap fita en concret, només interessada jo en què no ens poguessin seguir. A ella se la veia més eufòrica, espontània, gaire bé explosiva, com si ens haguéssim de menjar el món. Ens perdíem en mig de la multitud que deambulava en totes direccions potser també sense rumb fix, pel simple plaer de deixar-se portar per una marea humana. Ni tan sols calia encetar conversa, rèiem a cada pas de les mil i una cara estrafolàries que poblen el centre de la ciutat un dia qualsevol. És l’avantatge de poder-te sentir estranger a casa teva, on tothom és diferent, i el meu vestit jaqueta em semblava una excentricitat que encaixava perfectament enmig d’aquella amalgama multicolor.

Vaig agafar la mà de l’anglesa per evitar que una allau de turistes japonesos ens separés, just quan arribàvem a la plaça de Catalunya. Ella se’m va acostar juganera i m’encerclà per la cintura, mentre senyalava enriolada una pobra guia que amb un banderí alçat s’esgargamellava per explicar no sé què a aquella tribu d’orientals que difícilment podien sentir-la. Un tros més enllà uns thrillers feien anar les seves boletes prodigioses que aparentment donaven sucosos premis a jugadors desmenjats, però que acabaven fonent-se davant la incredulitat de l’ingenu que havia caigut en el parany. I ja al capdamunt de la Rambla una estàtua immaculadament blanca, amb túnica grega, i una mirada perduda esperant el dring de les monedes dels vianants.
– Beautiful ! – Va exclamar, probablement no pas per l’estètica visual de l’estàtua que teníem al davant, sinó per l’ambient general que es respirava.

Aquesta vegada va ser ella qui em va agafar la mà i m’estirà cap al carrer Pelai, per entrar decidida a l’hotel dels Ducs de Begara. No vaig demanar res. Aquella noia potser preparada per a seduir el meu cap, m’estava seduint a mi i jo em disposava a deixar-me portar. Va demanar les claus de l’habitació i ens vam ficar a l’ascensor. La presència d’un home de mitjana edat no va ser cap obstacle perquè se m’abracés tendrament i em fes un petó al llavis. L’home va simular indiferència, però se li notava que ens estava mirant de reüll potser esperant alguna escena més agosarada que no va arribar perquè l’ascensor s’havia aturat al nostre pis.

Ja a l’habitació em va invitar a posar-me còmoda, mentre ella es treia la roba i preparava uns sorbets de licor escocès. Jo vaig seguir el seu exemple i vam restar totes dues en roba interior al petit sofà que hi havia al peu del llit. Van ser uns minuts, no sé si molts, d’una tendresa exquisida. Les seves mans semblaven revestides d’una finíssima capa sedosa per li permetien lliscar per damunt la pell talment ho farien sobre un tel oliós. Fins aleshores no havia sentit el perfum encisador que emanava d’aquell cos que ara podia admirar amb totes les seves corbes perfectament dissenyades, i vaig lamentar no haver tingut prou cura a l’hora de preparar-me per al dinar. Els seus dits em voltejaven els pits i s’apropaven al pubis, respectant en tot moment la cobertura de tela fina que cobria les parts més íntimes.

La placidesa del moment convidava a aclucar els ulls i gaudir en secret d’aquell munt de sensacions infinites, d’extrema serenor. Gaire bé a l’ensems ens vam estirar damunt del llit, abraçades, amb suaus i llarguíssimes besades que ens transportaven a un món on les imatges esdevenen difuses i només es percep una olor natural de flors i de cossos surant en l’aire…

Va despertar-me la dolça carícia de l’anglès que ens amanyagava a totes dues en silenci, com si no volgués pertorbar la placidesa dels nostres somnis. Va ser un despertar lent, de ritme creixent sense arribar mai a descontrolar-se. Ens va fer l’amor a totes dues amb una delicadesa exquisida, sense estridències, fins a quedar també encativat per aquella flaire letàrgica que no havia arribat a trencat del tot, ni a fer-nos sortir del somieig que es va allargar tarda enllà.

Eren prop de les set quan vaig despertar-me. L’anglès ja no hi era, i la noia devia ser al quarto de bany, d’en provenia la remor de l’aigua que em devia llevar del son d’aquella tarda. Damunt la tauleta de nit dos sobres, amb el nom de cadascuna: “Thanks, your fees”.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Sopar de tres

De tornada de l’aeroport, la Carla es va asseure amb l’amiga americana al seient del darrere, amb l’excusa de donar-li conversa i fer que no se sentís sola. No crec que n’hi hagués cap necessitat perquè podia parlar amb ella igualment des del seient del davant, a part que d’aquesta manera el qui quedava sol, amb un complex de taxista, era jo. Suposo que devia voler demostrar davant meu que, per més que ella esperava un home, tampoc havia quedat tan trasbalsada com això. Però jo sabia del seu astorament quan aquella noia, de bona planta i amb una exuberant cabellera, se’ns va presentar dient que era el Joan que havia conegut a través de facebook. Volia una trobada sorpresa, i certament que ho havia estat. Almenys per a ella.

S’havien passat unes setmanes parlant a través del xat i del correu electrònic, i la Carla sempre havia donat per fet que el seu interlocutor virtual, amb el nom de Joan, forçosament havia de ser un home. I la tal Joan, natural de Cleveland, també devia donar per suposat que la seva amiga del facebook era conscient de la seva identitat femenina.

Amb la primera encaixada de mans al vestíbul de l’aeroport, els petons de rigor i l’abraçada de benvinguda ja vaig notar una calidesa en aquella dona que em donava a entendre que la nostra relació no es limitaria al sopar que teníem reservat al Racó Provençal. La Carla li havia parlat de la nostra relació liberal que li donava carta blanca per a muntar-s’ho ells dos sols, si es donava el cas. Però de la mateixa manera que, pensant que era un home, el Joan americà i la Carla podien prescindir de mi, cosa que la Carla no va dir mai que tingués intenció de fer-ho, ara també podria donar-se el cas que prescindíssim de la Carla. Però, evidentment tampoc estava en el meu ànim, tret que la noia americana ho forcés en aquest sentit. Al capdavall, la relació virtual l’havien tinguda elles dues.

Mentre entràvem per la Gran Via, observava a través de retrovisor, sense massa fingiments, la cara de la noia que mirava a banda i banda de l’avinguda, fent breus comentaris sobre detalls de la ciutat que a mi sempre m’havien passat per alt. Tenia una veu potent, sensual però potent, d’acord amb l’altivesa de la seva figura. En més d’una ocasió, des del darrere m’havia posat la mà sobre l’espatlla com volent indicar que el seu comentari anava especialment dirigit a mi. I aquell mínim contacte, tanmateix ben discret i dins els límits de tota correcció, havien encès una primera espurna de tensió ben diferent del que hauria pogut sentir si s’hagués tractat d’un amic americà de la Carla. Ara tenia ben clar que si s’hagués donat aquest cas, tal com teníem previst, jo els hauria deixat a la porta del restaurant i m’hauria esfumat sense importunar-los.

Però les coses no havien sortit com esperava la Carla, i per això no em va sorprendre quan em va demanar, donant per feta la resposta positiva, si els acompanyaria en el sopar. Al sopar i al ressopó, vaig pensar jo tot imaginant-les totes dues competint damunt el llit per ser el blanc de les meves carícies. I la noia americana s’hi va reafirmar amb un contundent “sure, of course” que donava a entendre que no podia ser d’altra manera.

No va ser fins passada la Plaça d’Espanya que em vaig adonar que la jugada podia ser a tres bandes. La Joan, el nom de la qual jo forçava perquè sonés com a Joana i es diferenciés clarament del meu, en el seu expressiu gesticular posava sovint la mà damunt les cuixes de la Carla; aquesta la mirava no pas sorpresa i menys encara molesta, i es creuaven unes mirades de complicitat femenina. Si no hagués estat pels contactes, per més lleus i efímers que pareguessin, que ja havia tingut amb la noia americana, hauria pogut començar a témer que la cosa acabés en un joc lèsbic entre elles.

En un moment donat, la noia s’acostà a l’orella de la Carla i li xiuxiuejà quelcom amb el propòsit evident que jo en quedés al marge. Van enriolar-se per ves a saber què, i al final li va fer un sorollós petó a la galta, ràpidament correspost al coll. Era evident que l’estratègica col•locació de la Carla al seient del darrere estava donant els seus fruits; i jo sentia una barreja d’angoixa, pensant que poguessin establir una aliança femenina en contra meva, i d’excitació per això mateix.

Sort que no vam tardar excessivament a arribar al lloc de destí, i em vaig afanyar a obrir-li galant la porta del cotxe, prenent-la per la cintura per guiar-li el camí de la sortida de l’aparcament. Aquesta vegada jo m’havia avançat i havia recuperat la càlida sensació d’aquell cos femení que es dibuixa sota una roba texana prou ajustada. No es va immutar quan amb els dits vaig prémer per sobre els malucs constatant la tesor d’una pell ferma i ben cultivada. Amb les botes de cuir, podia imaginar-la cavalcant com una aguerrida amazona per les prades americanes de la regió dels Llacs. No era precisament l’estampa de la fràgil noia americana criada com una barby. Pujant les escales de l’aparcament, podia delectar-me contemplant unes cuixes molsudes i unes natges prominents que tambalejaven el ritme del seu caminar segur i oscil•lant.

Hom s’adona de la precarietat en l’ús d’una llengua quan vol sortir de les frases estereotipades i de presentació personal o de l’espai per entrar en el terreny de les insinuacions i els dobles sentits, que tan hàbilment dominava jo en la meva llengua. En algun moment, quedàvem parats, mirant-nos, convençuts que la comunicació s’havia fet difícil o que algú no havia copsat del tot el missatge subliminal que es pretenia des de l’altre cantó de la taula. Aleshores, ella ens agafava les mans, a mi i a la Carla alhora, i amb un somriure encisador i salaç ens deixava anar un “thank you” que podia valdre per l’acolliment, pel sopar o pel que hagués de venir.

Tornant a prendre la iniciativa, i donant per entès que l’americana ja no era l’amiga de la Carla sinó de tots dos, vaig precipitar la sortida del Restaurant amb una invitació a fer les postres a casa. Com que no era excessivament tard, no va ser difícil de trobar un taxi. Aquesta vegada vam seure tots tres al darrere tot i la invitació del taxista perquè algú ocupés la plaça del davant. La Joan va quedar al mig, i no pas per atzar, i jo vaig afanyar-me a passar el braç per damunt de les seves espatlles en una incipient abraçada. Vaig reclinar-me lleugerament sobre el seu cos, constatant que el meu gest era copiat simètricament per la Carla; i tot dos vam coincidir també en mirar amb un cert desvergonyiment la voluptuositat dels pits de la noia que s’insinuaven per escot de punt rodó de la seva samarreta.

Vaig deixar anar una floreta, que no sé si va entendre del tot, però bé en devia copsar la intencionalitat des del moment en què en acostar-m’hi per fer-li un petó a la galta, ella va girar sobtadament el cap fent que coincidissin els nostres llavis. Va ser només un instant, però suficient per donar per oberta la veda. I si no hagués estat perquè ja arribàvem a l’alçada de casa, la meva mà que havia iniciat un recorregut des de les cuixes a la base del pit, no hauria tingut aturador.

Només entrar, ens va demanar per anar al lavabo. I la Carla i jo vam apressar-nos a preparar unes copes i una capsa de galetes, però sobretot a preparar l’ambient propici per a fruir plegats de la noia americana. Però tot seguit vam sentir que es dutxava, i això ens donava un respir. La mirada de la Carla era més eloqüent que cap paraula que hagués pogut pronunciar; tenia aquells ulls encesos de desig i el posat provocador de les grans ocasions. Volia comunicar-li que la passió que em pogués generar el cos de l’americana no anava en detriment del que sentia per ella.

Potser la Carla ho va interpretar en el sentit de servir-se primer, aprofitant la llarga espera a què ens obligava la noia tancada al quarto de bany. En ben poca estona estàvem tots dos sense roba, ella ajaguda al sofà i jo abeurant-me de la font de plaer, amarada del tot. Els nostres cossos es van lliurar a una dansa ritual i cadenciosa, amb canvis de ritme sobtats, per a estimular fins al límit cadascun dels racons de la pell.

M’havia oblidat completament de la noia americana, absort com estava en fer aflorar en el cos de la Carla la intensitat dels sentits. Jo em delia per sentir els seus gemecs de plaer, tot i contenir els meus impulsos per una nit que prometia ser llarga. Finalment, va ser ella qui em demanava a crits que la penetrés, i se m’arrapava furiosa a la cintura sol•licitant un acoblament que ella volia intens i fins al final. De genolls sobre el sofà, absent del que podia esdevenir-se més enllà del meu sexe ofegat en el seu, vaig emprendre una escomesa que hauria arribat ràpidament al seu objectiu final, si les mans suaus i sedoses de la noia americana no m’haguessin pres pel darrere. Va ser una abraçada tendra però vigorosa, que va aturar-me en sec. Sentia els seus pits premuts a la meva esquena, mentre les seves mans acariciaven el meu tors o baixaven lentament cercant la base del meu penis engolit completament pel sexe de la Carla. Va ser el seu plany acompanyat d’un moviment de malucs el que em va empènyer a reprendre les envestides ara compassades pel moviment de la noia americana al meu darrere.

No vam tardar gaire a tornar a l’estat d’excitació i de descontrol a les envistes d’un orgasme compartit que no podia esperar més. Els crits de la Carla indicaven que havíem encetat la davallada per aquell pendent vertiginós sense retorn que ens havia de portar a l’èxtasi postrem. I just en aquest punt, sense capacitat ni voluntat de reacció, vaig sentir una embranzida sobtada a l’entrada del meu cul, i com una massa ardent em penetrava.

– No paris! No paris! – només vaig sentir que em cridava la Carla, coneixedora del transvestisme de la seva amiga Joan.

I em vaig deixar anar, vençut, sobre el cos de la Carla, acceptant i gaudint passivament de la folgança de la transvestida americana.

Autor. Joan

Esperant el vol de les 7

L’aeroport estava immers, com ja sol ser habitual darrerament, en un caos total. Els panells informatius no donaven l’abast per anar actualitzant el retard que portaven els vols procedents d’arreu del món, la gent corria desorientada sense saber cap a quina porta d’embarcament havia de dirigir-se, i les cues davant els mostradors de les companyies es feien eternes, tercermundistes. Que lluny quedaven els temps en què els aeroports eren el punt d’arribada i de sortida dels més adinerats, amb un servei escrupolós i precís com cap altre.

M’havia assegurat que arribaria amb el vol de les 7, procedent de Cleveland. Ja comptava que no arribaria amb massa puntualitat, però la darrera informació senyalava per a aquest vol un retard d’una hora com a mínim, a la qual havíem d’afegir anant bé mitja horeta més corresponent al desembarcament i recollida de l’equipatge. Els qui tenim el vici de la puntualitat ens toca sovint aguantar llargues esperes.

El vaig conèixer a través del facebook. Em va fer gràcia el nom, Joan, i l’enigmàtica foto aparentment abstracte però que, amb més deteniment, hom podia descobrir-hi les siluetes d’unes natges ben formades, probablement depilades. Al meu Joan també li va semblar curiós trobar un seu homònim provinent d’una ciutat nord-americana. Vam començar amb quatre frases típiques pròpies d’aquests fòrums on sembla que tothom busca qui sap què, però que a l’hora de la veritat no s’hi fa res més xafardejar; i al capdavall acaben demanant-te que els enviïs quatre fotos. En canvi ell, no. Un cop trencat el gel, ens vam embrancar amb temes molt diversos de la cultura americana, de les eleccions presidencials, i de mil temes més que de tant en tant desviàvem cap a insinuacions de caire més personal i provocador.

Malgrat la precarietat del meu anglès, ens vam anar entenent; fins al punt que mig en broma vaig reptar-lo a venir a Barcelona, on li prometia com a mínim un sopar i qui sap si una nit esbojarrada. La meva sorpresa va ser que, en poca estona i amb tota normalitat, em va fixar dia i hora per a la seva arribada a la ciutat. Em costava de creure que amb una simple insinuació, sense tenir gaire més referències de mi que les que publicava al perfil del Facebook, s’aventurés a fer un viatge tan llarg i costós, sabent a més que el primer que faria seria presentar-li el meu company. Per tant, d’entrada seria un sopar amb els dos Joans.

El meu Joan primer va riure la gràcia; després ja no sé si li va fer tanta gràcia i, en tot cas, ja em va advertir que segons com veiés el tema ell es buscaria qualsevol excusa per no haver de venir a sopar amb nosaltres. I jo, la veritat és que tampoc sabia què preferia. De l’americà no en sabia sinó el nom, Joan, i l’edat. El fet de tenir, però, el meu Joan al costat, almenys en el primer moment a l’aeroport i probablement també a l’hora del sopar, em donava una certa tranquil•litat. Després, segons com anés el sopar, el portaria a casa deixant que el meu Joan s’afegís a la festa, encara que el més probable és que ens deixés sols aquella nit.

– I ara què fem? – va qüestionar en Joan amb un to que també podia semblar un retret per fer-li perdre el temps d’aquella manera.

Ens vam encaminar cap a la cafeteria disposats a prendre alguna cosa, perquè la perspectiva del sopar es retardava per vespre enllà. Les cues aquí també semblaven quilomètriques, i no hi havia taules lliures enlloc. Vaig notar com en Joan es començava a mosquejar, i temia que en qualsevol moment em digués que ell no esperava ningú i que se’n tornava cap a Barcelona. No m’abellia gens la idea de quedar-me sola una hora i mitja a l’aeroport, esperant algú que igual em sortia amb un ciri trencat. Vaig agafar-lo per la cintura, prement-lo amb força tant per evitar la seva més que justificada fugida com per donar-li a entendre que, malgrat tot, jo el volia al meu costat.

Mentre passejàvem amunt i avall amb l’esperança de trobar un lloc on poder refrescar la boca i recolzar el cul, jo m’entretenia a provocar-lo fent-li pessigolles i, de tant en tant, aturant-nos per besar-lo amb aquella passió que preludia moments de sexe eixelebrats. Se’m va ocórrer recordar-li les primeres trobades a la placeta, quan ens vam conèixer, i aquella primera follada en un racó del parc, a la vista de tothom. Això li va fer oblidar el temps d’espera, i devia despertar-li un xic més la libido fins aleshores adormida per una situació que no li semblava propícia.

– Vols que ens fem una foto plegats? – vaig deixar anar en passar davant d’una d’aquestes cabines de fotocarnet.

Encastà els seus llavis sobre els meus, deixant anar una llengua juganera com si em digués que ja havia entès el missatge. Vam córrer agafats de la mà com dos adolescents, per tal d’evitar que ningú se’ns avancés. I ho vam aconseguir. La cortineta no arribava a tancar del tot, a part que en qualsevol cas les cames havien de ser ben visibles des de l’exterior. El vaig acorralar contra la paret, prement el meu cos contra el seu i palpant-lo de dalt a baix. Ell tampoc va perdre el temps i em va descordar la brusa fins a tenir a l’abast de les mans la voluptuositat dels meus pits. Tornava a sentir aquella tensió del desig combinat amb el risc o la por de ser descoberts, aquesta vegada enmig de l’aeroport de Barcelona.

Les mans corrien deleroses cercant escletxes per on penetrar fins a trobar la calidesa de la pell. En vaig tenir prou amb fer saltar dos botons de la camisa per arribar amb la boca als mugrons d’en Joan, petits però sensibles, especialment quan les meves dents encetaven un rosec que s’anava fent més intens a mesura que notava com acreixia la seva excitació. Amb una mà pressionava el meu cap per tal que no cessés en la mossada sobre el seu pit, mentre amb l’altra cercava obrir-se camí a l’entrecuix. Sentia l’efluvi intens, barreja del seu perfum habitual, el desodorant i la inevitable suor generada en aquell minúscul espai; i això despertava en mi una coïssor creixent que volia apaivagar com fos.

Finalment havia aconseguit alliberar el seu membre erèctil, aparentment més reduït de dimensions, però calent i nervat com sempre. En ajupir-me per assaborir-lo amb la llengua em vaig adonar que en aquella posició quedava del tot al descobert a la vista dels atrafegats i sofert usuaris de l’aeroport. Vaig proposar a en Joan que s’enfilés al tamboret des d’on teòricament calia aposentar-se per a fer-se les fotografies; per ell la posició era incòmoda perquè l’alçada del sostre no li permetia restar dret, però per a mi era ideal per a engolir amb el delit que pertocava aquell sexe inflamat. Arrapat a les natges me l’empassava fins al fons en unes embranzides amb les quals ell ben poca cosa podia fer-hi. De tant en tant, aturava el ritme de la penetració i m’entretenia a resseguir-li el gland amb la punta de la llengua, alhora que acariciava amb les mans els seus testicles.

Un moviment de la cortina, provocat per un impacient aspirant a fer-se fotografiar, va ser ràpidament contrastat per un flash que la mà d’en Joan havia disparat en una perfecta exhibició de reflexes. Saber que algú ens devia estar esperant a fora no va fer sinó incrementar la fogositat dels nostres cossos. Ràpidament, en Joan es va asseure al tamboret i jo m’hi vaig acomodar oberta de cames i amb les faldilles arremangades. El vaig besar desesperadament, amb els braços recolzats sobre les seves espatlles per deixar que maniobrés el seu sexe trampejant els flancs de les calcetes. No li va costar trobar el camí del deliri, però la penetració no arribava a ser completa perquè els meus genolls topaven amb el fons de la cabina i ell no tenia més marge de moviments.

Una nova llambregada del flash indicava que s’havia disparat altra volta la càmera fotogràfica que havia de dissuadir, si més no per uns instants, l’intrús impacient. Recolzant-se amb la paret, en Joan va fer un esforç per alçar-se i jo vaig cargolar les meves cames entorn de la seva cintura i apuntant els peus al tamboret. Ara era jo qui em trobava en una posició incòmoda, però ell havia recuperat tota la capacitat de moviments que va esmerçar de ple en un bombeig incessant. Notava cada centímetre del seu membre sortint i entrant cada vegada més profundament a les meves entranyes, i una ardor que m’abrusava per dins. Volia cridar i deixar-me anar del tot, però en Joan em va segellar la boca amb una besada ferotge que jo vaig correspondre mossegant-li els llavis amb desesper. No sé si eren les seves envestides o si era ja la seva erupció incontrolable la que m’inundava per dins i que em va provocar un orgasme curt, però intens. Tots dos vam explosionar en un crit d’eufòria, enregistrat per una nova descàrrega fotogràfica, aquesta vegada involuntària, i alterat per l’obertura, ara definitiva, de la cortina de la cabina.

Vam sortir corrents, enriolats, deixant que unes noies miressin no menys enjogassades els resultats d’aquella sessió fotogràfica que havíem deixat al calaixet de sortida. Pels altaveus anunciaven un darrere l’altre els vols que, malgrat el retard, acabaven arribant al seu destí. El de Cleveland, feia una bona estona que havia aterrat. De la bossa, vaig treure ràpidament el cartellet que tenia preparat: “JOAN”, però no es veia ningú que pogués respondre a la idea que jo m’havia fet d’ell. Vam esperar encara una estona, ara ja davant la sortida mateixa de la zona d’equipatges, veient passar allaus de viatgers que miraven indiferents el nostre rètol.

Ja començava a sospitar que l’amic americà m’havia deixat plantada; potser era excessivament agosarat imaginar que algú faria aquell viatge només per una promesa tan incerta d’un sopar a Barcelona. En Joan em mirava amb cara de compassió, però també amb un somriure murrieta talment vingués a dir-me que ja tenia feina feta per endavant.

Tot d’una, una noia d’ondulada cabellera pèl-roja, d’esvelta figura remarcada per uns texans ajustat i botes de cuir, de taló alt, se’ns va acostar decidida. A en Joan se n’hi anaven els ulls, perquè certament era de bon veure, i va fer un pas endavant disposat a ajudar-la en la informació que volgués requerir-nos:

– Hi, I’m Joan. – va fer ella, amb una mirada més que de picardia, adreçada especialment al meu Joan.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Perruqueria i massatge, tot inclòs

Havíem quedat a les sis de la tarda, però, incomprensiblement, en arribar al seu despatx de l’Avinguda del Paral•lel la seva secretària em va dir que trigaria ben bé una hora a arribar. És dels clients més importants i alhora més incomplidors de la zona, i em va tocar fer el paper del desmenjat, com si no tingués altra feina que la d’esperar la seva vènia. “És igual” vaig fer jo “mentrestant faré altres encàrrecs per aquí i ja tornaré a les set”.

Però la veritat és que no tenia massa res a fer-hi per allà. Una hora era massa temps per esperar en un bar i massa poc per tornar a l’oficina. Encara estava amb el dubte, quan a l’altra vorera vaig veure que hi havia una perruqueria. Em podia anar bé aprofitar aquella estona per arreglar-me una mica els cabells. Probablement a aquella hora no hi trobaria gaire gent.

I així va ser. Quan vaig entrar hi havia un noi jove a qui ja li estaven posant la gomina, i ningú més. Estava de sort. El local era curiós, o almenys a mi m’ho va semblar d’entrada. Una decoració una mica fashion i uns llums blavosos a les parets donaven al local un aire acollidor, delicat i sensual. Podia ser una perruqueria mixta, de fet no m’havia fixat si ho indicava a la porta, però tenia un to que a primer cop d’ull em va semblar coquetó, fins i tot un pèl amanerat.

El somriure gaire bé reverencial d’un noiet que m’invitava a seure on m’havia de rentar el cap m’ho va acabar de confirmar: tant el perruquer com l’ajudant i el noi a qui acabaven d’empolainar tenien una pinta de gais incontestable. Em va fer una certa gràcia, i li vaig tornar el somriure alhora que m’asseia al lloc indicat, acomodant el cap tirat enrere per facilitar-li la feina. Em va posar una tovallola al voltant del coll amb una delicadesa exquisida, respatllant-la reiteradament amb les mans per tal que no hi quedés ni una arruga.

Temptejà la temperatura de l’aigua, per a la qual cercava el punt que devia considerar el just per al rentat del cabell. En trobar la tebior exacta, va començar a remullar-me’l lentament, com si no volgués sobtar-me ni trencar l’ambient de placidesa que respirava el lloc. Unes mans joves, però expertes, m’acaronaven una i altra vegada per tal de facilitar que l’aigua penetrés fins a les arrels. I un cop abocat el xampú, s’hi recreava encara més en un massatge intens. Notava la punta dels dits dibuixant figures concèntriques a un ritme lent, a voltes més incisiu, però sempre gratificant. Vaig tancar els ulls, tot imaginant la noia que sovint em fa el rentat a la meva perruqueria habitual; no havia parat mai atenció en la càrrega eròtica que podia tenir el massatge capil•lar, o potser eren les mans del noi que s’hi esmerçaven tan habilidosament.

M’hi vaig adelitar pensant que no se m’havia acudit mai percebre el rentat de cabell des d’aquesta perspectiva sensual, quan eren unes mans femenines les que lliscaven sobre el meu cap. També era evident que el noi s’hi entretenia en excés, potser esperant que el perruquer hagués enllestit l’únic client que tenien. Premia amb el polze diversos punts de la nuca, mentre amb la resta vorejava les orelles i els laterals del coll, més enllà de la zona poblada de pèl.

Hi devia estar bé, perquè quan el noi em va avisar que podia passar a les butaques del davant del mirall, se’m va escapar un “ja està?”, que vés a saber com ho devia interpretar. L’accent del perruquer era melós, acaramel•lat, amb un deix que bé podia ser argentí. No van caldre massa explicacions per entendre que no volia cap tallada especial de cabell ni canvi de look, sinó una simple repassadeta. No li vaig dir, però potser ja va intuir que no hi anava tant pel cabell com per matar el temps.

Es movia amb gràcia d’una banda a l’altra, com un belluguet. I no sé com s’ho feia però cada vegada que havia de repassar un costat resultava trobar-se precisament a l’altre, cosa que l’obligava a abocant-se damunt meu. No estalviava gens ni mica el fregadís del seu tors i de tant en tant, com qui no vol la cosa, es dedicava a espolsar-me les miques de pèls que m’havien caigut al damunt, sobre les espatlles, al pit o sobre les cuixes. Sovint m’agafava el cap per orientar-lo cap a la posició idònia per a fer la seva feina, però jo notava una calidesa que sobrepassava una simple correcció postural.
– Estàs tens – em va dir tot d’una, sense venir a tomb.
– Tens? – vaig dubtar sense saber què dir ni a què venia la seva interpel•lació.
– T’aniria bé un massatge de cervicals… Si vols… és un dels serveis de la casa…

No vaig dir ni que sí ni que no. Simplement vaig gesticular una mica amb el coll, no sé si per comprovar si realment tenia algun tipus de contractura o si per donar-li a entendre que no em vindria pas malament. Ell va continuar com si res, insistint, però, en un contacte permanent que difícilment es podia justificar per la mera exercitació professional. El cert és que la situació em va començar a posar nerviós, potser la tensió que ell havia detectat ja em venia d’aquí. Com havia fet abans, vaig tornar a tancar els ulls, oblidar o obviar que eren unes mans masculines les que m’estaven acaronant al so d’unes tisores que no paraven de cliquejar, i deixar-me endur pels sentits.

Podia percebre una olor penetrant, no pas excessivament forta, però que marcava territori i se’m feia molt més intensa quan tombava el tors damunt meu. Notava també l’escalf d’un cos que no evitava el frec i em contagiava una sensibilitat que aleshores ja tenia a flor de pell. Tot d’una vaig adonar-me de la pressió del meu sexe sota els pantalons, estimulat per un conjunt de sensacions no sempre ben definides. Vaig procurar dissimular, com si em reacomodés a la butaca, per millorar la posició que m’oprimia a l’entrecuix. Però se’n devia adonar, perquè tot seguit va deixar anar un “de seguida estem” que em va sonar com una invitació molt més directa.

I així va ser. Tan bon punt em va treure el protector de damunt les espatlles, i mentre m’espolsava els pèls que em podien haver quedat damunt la roba, em va fer un gest de passar a l’interior donant per fer que “un massatge t’anirà bé”.
Un cop a dins, un espai relativament petit amb una llitera al mig i una tauleta farcida de tota mena d’ungüents, em va convidar a treure’m la camisa i a estirar-me. No m’hi vaig fer pregar disposat ja a deixar-me anar per aquell pendent el límit del qual desconeixia. Se’m va posar a la capçalera, iniciant un massatge amb oli i amb les mans recorria tot el meu cos, des del coll fins a la cintura, com si volgués arrossegar-hi també l’energia que se m’anava acumulant per dins.

No sé si la tensió de les cervicals amainava, perquè aquelles mans semblaven prou experimentades en aquests menesters, però el que no amainava era l’estat d’excitació en què em trobava. L’home s’entretenia una i altra vegada en els amollaments dels muscles de les espatlles i en recórrer l’espinada en un hàbil joc amb els nusos dels dits. No semblava tenir pressa, i ja començava a témer que en qualsevol moment em digués que ja s’havia reduït la tensió i que només faltava passar per caixa.

No sé si va ser el meu gest movent les cames com si se m’enrampessin, o si ja formava part del guió, però en un moment donat va donar unes palmadetes sobre l’esquena i va canviar de posició.
– Si no et treus els pantalons no podré completar el massatge – va dir amb tota normalitat mentre es treia la samarreta.

De bocaterrosa com em trobava, un cop descordat el cinturó, ell mateix em va ajudar a desfer-me de la roba. El massatge que va endegar, al tou de la cama primer i a les cuixes després, era més enèrgic i accelerat. Alternava fregaments impetuosos al llarg de tota la cama amb clappings trepidants, talment volgués tallar-me les extremitats en rodanxes. Tot seguit es disposà a amassar les natges, constatant immediatament que la poca roba que em quedava també hi era sobrera. D’una estirada la va tenir fora, i ara el massatge s’allargava de les cuixes a l’engonal, amb arribades intencionades a la zona testicular.

Una sotragada em va recórrer tot el cos quan ell es va col•locar de genolls damunt la llitera, assegut sobre les meves cames. El massatge muscular va donar pas a uns amanyagaments que cercaven directament el meu sexe, i el meu cul. Llavors em vaig adonar que la meva era una posició passiva, ara fins i tot una mica immobilitzat pel pes del seus propi cos. Però la meva excitació creixia per moments, i els meus moviments de malucs devien transmetre-li la meva predisposició.

Vaig sentir com la seva llengua repassava la regatera entre natges aturant-se a l’orifici anal amb fruïció. De bon primer em va semblar una sensació anguniosa, tot i el plaer que em produïa; però després vaig fer un esforç de relaxació per gaudir d’aquelles estimulacions gens habituals en mi. Jo mateix, amb les mans tirades enrere, vaig obrir-me les anques per senyalar-li el camí que desitjava que seguís. I no es va fer pregar. Obrint-me una mica més de cames, dins dels límits que donava l’estretor de la llitera, es tombà damunt meu apuntant el seu membre a l’entrada del cul. Va penetrar lentament, amb molta cura, conscient de la meva poca experiència, i va restar uns moments quiet. Em va besar el coll des del darrere, esperant potser l’adaptació a l’acoblament i copsar les meves sensacions.

Una respiració profunda i un sospir que no podia ser sinó de plaer, li va servir de tret de sortida per emprendre una cavalcada damunt meu, cada vegada més impetuosa. No podia moure’m, i només em restava lliurar-me de ple a aquell munt de sensacions que inundaven el meu cos. Els seus gemecs es fonien amb els meus fins que vam esclatat a l’ensems, sentint-me jo inundat per dins, i satisfet d’una nova experiència que no havia previst per aquell dia.

Eren les set i cinc, i vaig apressar-me a recuperar la compostura d’agent comercial. En pujar al despatx del meu client, la secretària em va dir que feia poc que havia arribat:
– Disculpi, però és que ha hagut d’anar a la perruqueria – em va confessar la secretària.

Autor: Joan

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Violència alliberadora

Aquell vespre vaig sortir de la botiga que eren les nou tocades, i jo estava que treia foc pels queixals. Era una barreja de ràbia, d’odi, de frustració i de moltes coses més, el que sentia. L’encarregat és un cretí presumit que es pensa que la seva posició li dóna dret a tot sobre nosaltres. No m’havia caigut mai bé, però aquesta vegada s’havia passat de la ratlla. Jo mateixa li havia aguantat altres vegades reprovacions injustificades, desautoritzacions davant de clients i fins i tot algun que altre insult. Però el que m’acabava de fer no té perdó.

Poc abans de les vuit, quan les dependentes començàvem a endreçar-ho tot per poder plegar puntuals, arriba ell amb aquell aire de perdonavides i, com qui no vol la cosa, em diu que abans de marxar que passi pel seu despatx que vol comentar-me una cosa. Normalment, quan ens crida al seu despatx és per fer-nos alguna esbroncada per qualsevol fotesa. Però jo aquell dia estava convençuda que no podia tenir cap queixa de mi. Quan va ser l’hora, l’home anava romancejant entretenint-se amb el que fos abans d’atendre’m, amb la intenció evident de fer temps i esperar que tot el personal hagués sortit. Això ja em va fer mala espina.

Finalment, em va invitar a passar al despatx amb un somriure ben poc usual en ell, almenys envers les treballadores de la casa. I això em va tranquil•litzar una mica. Assegut còmodament a la butaca, darrere l’enorme taula plena de papers, va engegar un sorprenent discurs com si estigués parlant en nom de l’empresa elogiant el meu paper com a dependenta, la meva capacitat per a la feina, la simpatia i afabilitat que, segons ell, creava una dinàmica interna molt positiva entre el personal de la botiga; i això es notava també pel que feia al resultat de les vendes.

No m’ho acabava de creure. M’estava deixant pels núvols, atribuint-me qualitats que ni jo mateixa havia sospitat, i proposant-me en conseqüència ascendir a encarregada de secció amb el corresponent augment de sou, gens menyspreable, per cert. Il•lusa de mi hi vaig caure de quatre grapes; no se’m va ocórrer res més que dir que li estava molt agraïda i que podia comptar amb mi pel que calgués.

A partir d’aquí, l’argumentació va començar a fer un gir. Primer, advertint-me que pujar de categoria equivalia també assumir unes responsabilitats i per tant uns compromisos amb l’empresa. Hi podia haver reunions fora d’hores, trobades amb els equips directius de la cadena. Em semblava normal, vaig fer jo. Però el càrrec també implicava ser una persona de plena confiança del seu superior immediat, és a dir ell. Bé, des del moment que m’ho proposava és perquè devia confiar en mi.

I aquí és on es va embolicar la cosa. L’home es va aixecar, com volent escenificar que ja no era l’encarregat de la botiga que despatxava amb una simple dependenta, sinó que formàvem un equip que segons ell havia d’anar molt compenetrat. Se’m va posar dret al darrere de la cadira on seia jo i em va posar les mans sobre les espatlles.
– Si li sembla bé, doncs, – va deixar anar donant per suposada la meva conformitat – anirem a celebrar-ho al restaurant de l’hotel Colon, on a més tinc reservada una habitació.

Em vaig alçar d’una revolada, conscient de cap on estava portant la situació, i li vaig deixar clar que una cosa era la feina i el càrrec que m’oferia, i l’altra era la relació personal amb ell. No estava disposada a anar a sopar i molt menys a tenir-hi cap mena de relació més enllà de l’estrictament professional. Va fer un primer intent de tranquil•litzar-me, argumentant que era normal que pretengués intimar una mica encara que només fos per a tenir un millor coneixement de la meva manera de ser, però sobretot per a enfortir les relacions de confiança imprescindibles per a la nova feina que em proposava. Però de seguida va veure que no hi tenia res a fer, que no és que em fes l’estreta ni que em fes pregar, sinó que me n’anava donant per fet que renunciava a una feina amb tantes implicacions personals. Em va cridar de mala manera, de fet de la manera que jo l’havia conegut sempre, per dir-me que ja calia que anés en compte, perquè a la més mínima em fotria al carrer. Aleshores van sortir els adjectius que jo temia haver d’escoltar en entrar al seu despatx: que si era una incompetent, una creguda, una desmanegada i un reguitzell d’improperis que s’acabaven amb l’advertiment que no era imprescindible a l’empresa…

Vaig sortir, doncs, amb una ràbia incontenible, sabent a més que no podia fer-hi res perquè tot quedaria amb la seva paraula contra la meva. I difícilment cap de les companyes de feina estarien disposades a testimoniar en contra seva. A totes ens hi anava el lloc de treball, i vés a saber quantes no havien passat ja pel seu sedàs.

En entrar a casa no recordo ni tan sols si vaig arribar a saludar en Joan, que m’esperava al menjador amb la taula parada per al sopar. Amb un cop de porta em vaig tancar al lavabo, no sé si per plorar o per esbandir-me la cara i que no se’m fes tan evident l’enuig que portava al damunt. Ell se’n va adonar de seguida perquè en un instant el vaig tenir a l’altre cantó de la porta interessant-se pel meu estat.
– Que et trobes bé, Carla? – va demanar amb una veu melosa que en aquells moments em va sonar més aviat pastosa.

Em sembla que no li vaig tornar resposta, i ben poca cosa més ens vam dir durant el sopar. Ell ja sap que quan estic enfadada, o millor dic histèricament emprenyada, és millor no dir-me res perquè per poca cosa m’enfilo per les parets. No vaig menjar pràcticament res, i amb un cop damunt la taula em vaig alçar per anar-me’n a l’habitació. Només tenia ganes de colgar-me sota els llençols, i dormir, si és que l’estat d’excitació m’ho permetia.

Des de l’habitació, vaig sentir com recollia les coses del menjador, i en ben poca estona ja el vaig tenir allà. Es va ficar al llit i em va posar la mà al damunt, més amb aire protector que d’insinuació de cap mena de joc amorós, i va restar en silenci. Potser jo esperava que em provoqués per explotar descarregant la meva ira contra ell, en representació del gènere masculí que m’acabava d’humiliar amb tanta insolència. Però no va dir res. La ràbia em consumia per dins, i aquella mena de delicadesa que pretenia respectar el meu silenci m’acabava d’exacerbar. I no vaig poder més fins que vaig començar a explicar-li a crits, com si ell n’hagués estat el culpable, la cabronada del meu encarregat. M’escoltava pacientment, sense interrompre’m ni posar en dubte la meva versió, limitant-se a enretirar la mà que tenia a la meva cintura quan les meves gesticulacions podien esdevenir un perill per a la seva integritat física.

Tot d’una ho va deixar anar, segurament amb la millor voluntat i amb ànims apaivagadors.
– Bé, però al capdavall no ha passat res, dona.

Li vaig saltar al damunt encabritada. Com podia dir-me que no havia passat res? Perquè no m’havia violat, ni tan sol magrejat una mica? Tot s’acaba aquí, com si com a dóna no em sentís profanada en la meva dignitat personal? Hauria preferit mil vegades, i així li vaig dir, que m’hagués violat brutalment, però que no m’hagués fet aquell impresentable xantatge moral. Ben mirat, l’home té prou fama de ser un bon amant i potser tampoc m’ho hauria passat tan malament! Tot hauria estat qüestió de posar-m’hi bé i intentar gaudir d’una bona tranca a l’entrecuix. No podia entendre en Joan que la meva ferida era molt més profunda que una simple penetració fàl•lica?

Va intentar disculpar-se, al•legant que potser no s’havia expressat prou bé. I encara sort que no va provar de dir-me que era jo la que no l’havia interpretat correctament. Però per a mi ja no s’hi valien excuses. M’havia assegut damunt les seves cames i el tenia allà prest per a rebre les descàrregues de la meva ira. Vaig començar a colpejar-li el pit embogida, amb el plor a punt d’esclatar, tot retraient-li a crits la primarietat del seu raonament.
– Tot s’acaba aquí, per vosaltres, amb una bona cardada?

Em mirava espaordit, sense saber com reaccionar ni tan sols per a aturar els cops que entomava un darrere l’altre, encara que potser no amb la força que jo hauria volgut.
– Potser t’hauria agradat, no? Perquè ara podries presumir de mascle ofès en solidaritat amb la dona violada, i m’agombolaries com si fos una nena petita que necessita protecció i carantoines paternals… Doncs, no! No han tocat la teva nena! – i amb un arravatament de ràbia em vaig esquinçar les calcetes – ni han profanat aquest cony de merda!

Vaig fer un salt endavant, subjectant els seus braços estesos amb el genolls i amorrant-li el sexe a la boca. Amb les mans li vaig agafar el cap per pressionar amb més força, fins a fer-me mal. Ara ja no podia ni protestar, però tampoc oposava resistència. Jo flexionava els genolls per descarregar una i altra vegada amb més ràbia damunt seu, fins que vaig començar a notar que la seva llengua intentava penetrar-me. “Així”, cridava jo tot bufetejant-lo. I ell accelerava el ritme succionador malgrat la pressió que hi exercia el pes del meu cos.

Amb les mans per l’esquena vaig palpar el seu tors fins a ensopegar amb els mugrons que vaig pessigar amb insistència, primer amb un recargolament de dits, després amb les ungles. El sacseig del seu cap indicava que sentia el dolor, i això m’esperonava encara més a continuar. Un corrent electritzant em traspassava tot el cos i en totes direccions; no podia aturar la cursa desenfrenada que havia emprès, i la humitat del meu sexe començava a convertir-se en una riuada de fluxos incessants que ell amb prou feines si podia engolir.

Havia tingut un primer orgasme, però no en tenia prou. Em vaig alçar el temps i l’espai just com per baixar fins al seu entrecuix i engrapar-li el membre que estava endurit com mai. Amb una mà estirava cap a una i altra banda aquella polla que volia alçar-se desafiant, i amb l’altra premia tan fort com podia els seus testicles arrencant-li, ara sí, un crit de dolor que no va fer sinó excitar-me encara més.

Ell mantenia la seva actitud passiva, sense gosar defensar-se i molt menys contraatacar, cosa que li hauria estat relativament fàcil. Li mirava els ulls i podia distingir-hi un estat de consternació i de desconcert, però també d’enardiment i de passió. No sé si jo mateixa esperava que em demanés una explicació o que parés de mortificar-lo, o si el que realment esperava era una reacció que equilibrés el combat. Sentia la necessitat d’arrencar-li gemecs de queixa i de dolor per fer-li pagar el mal que m’havien fet a mi, i que em dolia molt més del que li podia doldre a ell. Les vaig emprendre a dentegades amb els mugrons envermellits ja d’antuvi pels cops que li havia proporcionat. A cada queixalada m’aturava un instant per observar satisfeta el cercle marcat en la seva pell on en podia distingir cada una de les dents, inclosa la lleugera inclinació de l’ullal esquerre. I reincidia en un intent mai aconseguit del tot de tornar a clavar-les en els mateixos solcs marcats.

A partir d’aquí, en Joan va començar a perdre el control. Gemegava de dolor i m’agafava nerviós per la cintura, sense gosar, però, fer cap mena de força per apartar-me. Ben al contrari, en un moment en què estava abocada damunt d’aquells mugrons ja masegats de mala manera, em posà la mà al cap prement-lo encara més contra el seu pit. Ara era a mi a qui em costava respirar amb la cara encastada a la seva carn. Amb una violenta revinclada de malucs em fa fer saltar pels aires, sense deixar que la meva boca es desfés d’aquells mugrons que en realitat ja em tenien agafada a mi. Moment que va aprofitar per enfonsar la seva polla en el meu sexe ardent, i emprendre unes embranzides d’una fúria com no li recordava en tot el temps que hem estat plegats. Sentia les batzegades en el meu interior amarat, però també les topades dels malucs i els seus testicles que em colpejaven les anques.

Vaig alliberar-me de les mans que m’oprimien el cap i vaig recuperar la verticalitat del cos, que sostenia amb les mans sobre el seu tors. A mesura que ell incrementava l’impetuositat de les envestides, jo m’aferrava amb les ungles a aquells cos que gaire bé no reconeixia com el d’en Joan. I del tors vaig passar al coll, que estrenyia recolzant-hi tot el cos amb un ràpid envermelliment del rostre sudorat que jo identificava amb el de l’encarregat de la botiga. Com a resposta, m’engrapà els pits amb unes mans desesperades i les recargolava cada vegada més a mesura que s’adonava que no podria resistir massa temps l’ofec que li imposaven les meves mans.

Tots dos sentíem la necessitat d’acabar aquella bogeria, imprimint més força encara a les nostres mans, per abatre l’adversari. El sacseig del seu cos era incessant i el sexe em coïa en excés, fins que arquejà completament el cos mantenint-lo rígid uns segons. Va proferir un crit ofegat per les meves mans aferrades al coll, i vaig sentir una riuada espessa que m’inundava per dins provocant un reflux incontenible com si m’escolés tota jo. Les mans se’ns van afluixar de cop, caient exhausta damunt seu, xopa de suor i amb un tremolor de cap a peus.

Havia tret tota la ràbia que portava dins, i m’havia alliberat d’un pes que se m’havia fet insuportable. Vaig agrair, però, que no m’ho retragués. Senzillament em va cobrir el cos amb una càlida abraçada que s’allargà fins a quedar rendits per la son, el cansament i el plaer d’un dolor alliberador.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Una lluita desigual

No havia estat mai en un gimnàs de judo, com tampoc m’he interessat mai per aquest esport. Però la Carla em va demanar que l’acompanyés, perquè havia quedat amb una amiga seva i li feia cosa anar-hi sola. Hi havia una petita grada amb uns pocs curiosos observant els exercicis que feien les noies judokes. No devien ser espectadors perquè no s’hi disputava cap combat pròpiament dit, probablement eren practicants que havien acabat les seves sessions d’entrenament o acompanyants com en aquella ocasió ho érem nosaltres.

En tres lones diferents grups de judokes feien els seus exercicis. Des de la grada estant, donava la sensació que quan una es disposava a atacar amb una d’aquelles claus, l’altra s’hi posava bé per deixar-se caure aparatosament sobre la lona. Dues noies, més aviat grassonetes, s’agarbonaven aparentment sense massa traça i forcejaven cos a cos fins que les dues van acabat rodolant per terra. Com si l’esquena els cremés, es revinclaven de mala manera per canviar la posició i evitar quedar immobilitzades contra la lona.
– Aquella és l’Annabel – em va dir la Carla, tot assenyalant una judoka de més bon veure que semblava dominar fàcilment totes les seves contrincants.

Hi tenia traça, certament. Ella donava les instruccions de com havien afrontar un atac, de la posició de les cames i dels jocs de mans imprescindibles per no anar a parar de morros a terra a la primera envestida. En un tres i no res en va tenir una immobilitzada de genolls en terra, amb una mà li aguanta un braç recargolat a l’esquena i amb l’altra li estirava l’altra braç per sota les cames. Una posició ben galdosa per a l’aspirant.

Per un moment me les vaig imaginar despullades, com en aquelles lluites eròtiques en què alguna vegada havia participat la Carla; res a veure, està clar, amb aquest esport. L’única vegada que vaig presenciar una lluita eròtica entre la Carla i una amiga seva, vam acabar tots tres damunt la lona abocats a una altra mena de lluita. I és que la imatge de dues noies en bikini agafant-se i rebolcant-se per terra amb mirades i gestos més lascius que no pas d’agressivitat, em resultava tremendament excitant. I no vaig poder contenir-me quan a la Carla li va caure la part superior del bikini i la seva amiga, oblidant-se de les arts marcials que tampoc eren el seu fort, s’hi va abocar amb uns xuclets que van arrencar un gemec a la Carla. I a mi em van treure de polleguera.

La roba baldera de les judokes no en remarcava especialment la figura. Potser per això em calia un esforç d’imaginació per intuir el cos de l’Annabel. No devia tenir els pits excessivament grans, però amb tant d’exercici segurament serien tesos com tota la seva musculatura. Quan s’obria de cames, deixant que la seva contrincant assagés un atac, imaginava que devia tenir el sexe rasurat. Però era evident que la meva concentració no tenia res a veure amb la seva, perquè tan bon punt la judoka contrincant, més voluminosa que no pas ella, va intentar agafar-li el braç es va veure sorpresa pel ràpid i destre moviment de l’Annabel. La noia va voleiar espectacularment pels aires anant a espetegar amb tot el costellam sobre la lona. La mateixa Annabel es devia adonar que potser s’havia excedit i va córrer a assegurar-se que la noia no s’hagués fet mal. Li va fer un petó amical i la va ajudar a alçar-se. Ella deia que no havia estat res, però només d’aixecar-se ja es veia que el masegament era considerable i es va haver de retirar als vestidors.

No entenc què li devia explicar la Carla a l’Annabel sobre la seva experiència en lluita femenina. Però qualsevol semblança de la lluita eròtica que en alguna ocasió havia practicat la Carla amb l’esport del judo era pura il•lusió. No sé com pretenia la Carla posar-se al davant de l’Annabel ni que fos per assajar una clau d’allò més elemental. I, pel que semblava, havien quedat que en acabat l’entrenament ho provarien.

A poc a poc anaven desfilant les judokes, donant per acabada la sessió. Quan l’Annabel es va desfer de la darrera, esterrecant-la amb una darrera voltareta, ens va saludar amb una riallada que jo vaig interpretar que venia a dir a la Carla un “ara vinc per tu, nena”. I tot seguit es va adreçar a l’única persona que quedava a la sala, un jove de complexió atlètica que de seguida vaig intuir que era un amic o el xicot de l’Annabel. La manera com la Carla se’ls va mirar a tots dos em va fer sospitar que n’estava tramant alguna.
– Disposada a provar-ho? – li va dir l’Annabel, alhora que ens presentava el seu company.
– No només a provar-ho, eh? – va fer la Carla amb un to tan altiu com inversemblant per a mi -. Que et penses que no puc guanyar-te?

Era increïble que la Carla l’estigués provocant d’aquella manera, sabent que no hi tenia cap possibilitat d’aguantar-li un sol assalt. L’Annabel se la va repassar de dalt a baix, segura d’ella mateixa, potser una mica picada pel desafiament que li acabaven de fer. I, sense més ni més, es va treure el xandall davant nostre quedant en roba interior.
– Amb les teves armes – li espetà l’Annabel -. I si ets capaç de guanyar-me un sol assalt em rendeixo davant teu, i podeu fer amb mi el que més us plagui.

No cal dir que la Carla li va aguantar el tipus. Però ara sí que vaig veure el joc de la Carla que no havia tret els ulls de sobre de l’atlètic company de l’Annabel: aquella disponibilitat en plural de la perdedora de tan desigual combat era una aposta segura perquè la Carla acabés gaudint dels favors de la judoka i del seu company. A mi em tocaria continuar fent d’espectador.

Tampoc s’hi va estar gaire, la Carla, per quedar-se en calcetes i sostenidors. I totes dues van adreçar-se a la lona central, gaire bé sense mirar-se a la cara, com si realment s’haguessin d’enfrontar en un combat real on els hi anés bàsicament salvar l’honor amenaçat. Es van saludar cortesament com manen els cànons del judo, i es van separar per mirar-se cara a cara.

La Carla es va disposar a resistir el primer embat flexionant les cames i amb el cos una mica tirat endavant, mentre l’Annabel anava de sobrada com si no li calgués prendre-s’ho massa seriosament. La judoka es limitava a anar esquivant els intents d’atac de la Carla, i fer-la voltar d’una banda a l’altra de la lona. Després d’un primer tempteig, l’Annabel va començar a jugar amb la pobra Carla que ja havia perdut el capteniment inicial; a cada mal pas, aprofitava per tocar-li els pits, posar-li la mà al cul i donar-li petits copets al baix ventre, més que res per a posar en evidència la seva vulnerabilitat. Desconcertada, la Carla feia anar els braços com un ventilador, però sense encertar mai un sol cop ni tan sols a l’hora d’evitar els tocaments de l’Annabel.

En un moment donat, l’Annabel devia considerar que s’havia acabat el joc. Es va deixar agafar el braç, però la Carla no va saber aprofitar l’avantatge i va ser incapaç de moure-la de lloc. A ella, en canvi, no li va costar gens amb un sol moviment tenir-la immobilitzada: amb la mateixa mà que immobilitzava el braç de la Carla li agafava l’altra mà per l’esquena. A poc a poc la va fer agenollar sobre la lona, sense cap mena de dificultat, fins a tocar de cap a terra.

Quan l’Annabel em va saludar amb la mà, vaig adonar-me que el seu company ja no hi era. Havíem quedat tots tres sols, amb aquella judoka ridiculitzant la Carla, i jo sense saber quin paper fer-hi. L’Annabel va fer un gest indicant que el combat s’havia acabat, però la Carla va cridar desafiant un “encara no” que va tenir com a resposta un recargolament del braç que li sostenia la judoka. Un crit de la Carla, i de nou el requeriment de l’Annabel perquè es donés per vençuda. No sé si la Carla s’havia adonat que el company de l’Annabel ja no hi era, o si simplement la provocava per despit.

La cara de l’Annabel s’havia transformat, i ara li veia una agressivitat que no abans percebut abans. Mantenint la posició sotmesa de la Carla, em va cridar perquè m’hi acostés. Cada acció dubitativa per part meva es traduïa en un recargolament del braç de la Carla que deixava anar la queixa corresponent. Em va indicar que em tragués els pantalons i que em posés davant seu. Amb la mà que tenia lliure va deslliurar el meu sexe que feia estona que havia experimentat els efectes d’una creixent excitació i se’l va posar a la boca. Per mi era una situació incòmoda en veure la Carla agenollada, amb la cara enclastada sobre la lona, i el braç recargolat que devia resultar-li dolorós. Fins que vaig veure-li a la cara un somriu complagut i conformat, talment com si volgués indicar-me que havia perdut l’aposta i que jo havia de respondre per ella.

Vaig tancar els ulls per deixar-me transportar per aquella mar de sensacions que em proporcionava la llengua càlida de l’Annabel. Les mans se me’n van anar cap al seu cap per compassar el ritme de la fel•lació i fer-la cada cop més profunda. Y ella alternava xuclets consistents amb un degluteix apassionat que m’estava alterant per moments. Vaig traslladar les mans cap al pits, i ella va fer un lleuger moviment de refús, però ara era la seva mà que aferrava la Carla la que limitava els seus moviments. Sense massa ortodòxia de judoka, però imitant la forma com tenia sotmesa la Carla, vaig agafar-li el braç que tenia lliure i vaig forçar la posició perquè restés també agenollada amb el cos sobre el de la Carla.

Cada premuda meva sobre l’Annabel es transformava en una estrebada per a la Carla, i el so de queixa de totes dues. Ara tenia la Judoka rendida als meus peus donant-me l’esquena i mostrant unes natges prominents, ben musculades, pel mig de les quals es colava la tireta d’unes calcetes que semblaven de cuir. La vaig apartar suaument i, sense pensar-m’ho, la vaig penetrar a poc a poc. Crec que volia fer valdre el fet d’haver guanyat la juguesca amb la Carla, però vaig recordar-li que ella no s’havia rendit encara, i tampoc vaig donar-li temps a més consideracions perquè la meva polla entrava i sortia cada cop a un ritme més accelerat d’aquell sexe esplendorós que s’amagava darrere les calcetes de cuir.

Les meves envestides provocaven estirades del braç de l’Annabel que aquesta traslladava a la Carla. Els meus sospirs de plaer es combinaven amb els de l’Annabel barrejats amb algun que altre crit de dolor, però en tot cas amb la música de fons de la Carla que suportava resignada sota seu la seva mal calculada estratagema. Va ser una follada curta, però intensa i em vaig deixar anar sobre l’esquena de l’Annabel. Vam restar uns moments tots tres ajaguts sobre la lona. La Carla desentumint-se els muscles per la posició forçada a què havia estat sotmesa, l’Annabel al mig acariciant-la a ella però amb una mà sobre el meu sexe, i jo corresponent a la judoka amb un massatge als pits que, tal com sospitava, eren durs com una roca.

I encara vam tenir temps d’unes quantes rebolcades més, ara deslliurats de compromisos desafiants i d’incòmodes claus de judo. I vam acordar un empat tècnic entre l’Annabel, guanyadora indiscutible en la vessant esportiva, i la Carla com a mestre de jocs, de sensualitat i de sexe.
Autor: Joan de https://sensualia.wordpress.com/

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Errors convencionals

Quan em vaig adonar que l’hotel en què m’allotjaria era el mateix on es feia la Convenció de l’empresa d’en Joan, ja vaig presagiar que alguna cosa podia sortir malament. Ell tenia la idea que jo l’acompanyés a Bordeus, havent-me de quedar dos dies sola, tot esperant que a les nits, quan ell hagués acabat tots els compromisos d’empresa, trobaríem la manera de dormir plegats, a la seva habitació o a la meva. Per això m’havia donat l’adreça d’un hotel proper el seu; però el que no sabia era que la Convenció no es feia precisament en el seu hotel, sinó en el meu.

Com que no m’abellia passar-me dos dies esperant-lo, vaig optar per prendre’m com a mínim un dia per a mi, amb nit inclosa. Així que li vaig dir que no podia anar-hi fins al dissabte a la tarda, quan en realitat jo ja tenia l’habitació reservada per a la nit anterior. Vaig arribar a Bordeus a mig matí, i em vaig dedicar el dia a passejar. És una ciutat bonica, elegant, travessada majestuosament pel riu Garona, al voltant del qual s’apleguen els edificis més rellevants. Ningú diria que és el mateix rierol de la Vall d’Aran. En alguns moments em recordava un París en petit, però més humit, això sí.

A mitja tarda, ja donava la ciutat per vista i vaig tornar cap a l’hotel amb la intenció de canviar-me i sortir predisposada a preparar-me una nit entretinguda. Havia portat la roba escaient per a fer caure qualsevol gavatx ben plantat que se’m posés a tret. I jo no acostumava a fallar els trets. Pel que havia vist, al centre històric hi havia uns quants locals que a la nit devien tenir el seu ambient.

Era a l’habitació fent córrer la imaginació de la mar de pedra que podia fer caure aquella nit, quan em van trucar de la recepció de l’hotel. Tenia un missatge urgent dels organitzadors de la Convenció que tot seguit un cambrer em pujava a l’habitació. Em va desconcertar una mica, perquè en principi jo havia reservat l’habitació pel meu compte, com a turista. Però no em van deixar massa temps per a cavil•lacions, que ja van trucar a la porta. Un cambrer ben plantat, amb posat seriós però amable, portava una safata amb una carta al damunt. La veritat és que no sabia si havia d’atendre la carta o el carter. De manera que vaig simular que, com si no m’immutés la seva presència, m’arreglava el vestit mostrant un bon llamp de cuixa fins al blanc de les calcetes. Però aquell home semblava de cartró pedra i amb un aire reverencial es va limitar a dir:
– Li deixo aquí al damunt. M’han dit que era urgent, senyora. – I es va retirar.

Per primer cop, la paraula urgent em va sonar inquietant i em vaig apressar a obrir el sobre, amb segell de la Convenció empresarial. Un simple nota sense signatura: a les vuit m’havia de presentar a la sala 24, puntual i degudament abillada. Vaig respirar alleugida, Només podia ser una broma, i només en Joan podia estar-hi al darrere; segurament havia descobert que jo era allà i ara em preparava una sorpresa. Era evident que la urgència no era pel tema a tractar sinó per assegurar-se que m’arribava el missatge.

Això desfeia els meus plans per aquell vespre nit. Vaig pensar que naturalment acudiria a la cita, però si com em temia era una broma d’en Joan jo reprendria la idea inicial, i després sortiria sola. No m’agrada que m’organitzin la vida. No sé ben bé per què, però tota sola em vaig anar emmurriant i agafant aquell punt de despit que, diuen, em fa una dona perillosa.

A les vuit en punt, amb uns pantalons de pell negra ajustats, talons alts, una samarreta de tires que em marcava perfectament els pits, sense sostenidors, i uns cabells deixats anar, em plantava davant la sala 24 que devia ser a l’últim racó de l’hotel, a una planta inferior. Estava encesa i l’agressivitat se’m devia notar a la cara, disposada a enllestir com més aviat millor la brometa d’en Joan i perdre’m després per la nit de Bordeus.

El mateix cambrer d’abans m’estava esperant a la porta, i aquesta vegada em va donar la impressió que em repassava de dalt a baix. “Ara ja no” vaig pensar “les ocasions s’han d’aprofitar quan passen”. No sé si em va llegir el pensament perquè em sembla que es moria de ganes d’entrar darrere meu a aquella sala, com si ja sabés de què aniria la cosa.

La sala era gairebé a les fosques. Podia distingir les siluetes de gent asseguda en sofàs disposats com si fos un amfiteatre, al centre del qual hi havia una moqueta acotxada cap on es dirigia l’escassa il•luminació que partia d’uns petits focus d’ull de bou. Una música gaire bé imperceptible omplia l‘ambient tens, de respiracions contingudes i una certa ferum d’alcohol. Algú va venir a indicar-me quin era el meu paper en aquella festa, agafant-me delicadament una mà perquè seguís els seus passos cap al centre de la sala, mentre em clavava l’altra, més amagada en la penombra, directament a les natges.

Em va deixar sola al mig de la moqueta acotxada, blanc segur de les mirades lascives d’aquells homes que se m’afiguraven com a ombres xineses sense formes ni edats definides. Imaginava que en Joan podia ser qualsevol, i que sortiria a donar-me la benvinguda, i ja era evident que alguna cosa més que una benvinguda. Qui va fer el primer pas, però, va ser un home petit i rabassut de faccions inequívocament japoneses, altiu i de caminar segur malgrat la inestabilitat del terra acotxat. M’arribava ben just a l’alçada dels pits. Se’m va plantar al davant amb un somriu de rata i va fer un gest amb el braç, com si es tractés d’un ritual de presentació, mostrant-me als ulls expectants que ens envoltaven talment un peça de museu o una obra d’art.

Va estirar els braços i aquells dits embotits com botifarrons se’m van encaixar als pits, amb lleugers moviments com si els sospesés o pretengués comprovar-ne la turgència. No sabia si havia de respondre-li amb una bufetada, fer-me l’estreta o esperar la reacció de la gent que ens estava mirant. Però la meva indecisió no era compartida per aquells homes gens predisposats a quedar-se com a simples espectadors. Vaig tancar els ulls un moment, el temps just per a descartar una fugida i per deixar-me anar per aquell viarany insospitat; si en Joan volia jugar amb mi li acceptava el joc, però jo m’hi repenjaria fins al capdavall. Si m’havien d’esguerrar la nit, tant se val que fos per quelcom que valgués la pena.

En obrir els ulls vaig veure com una munió de mans se m’acostaven, i a mesura que entraven a l’espai mínimament il•luminat constatava que cap d’aquells homenets, japonesos tots, no era en Joan. La broma em costava més d’entendre, però vaig tancar els ulls de nou, vençuda per l’auge de l’imperi nipó. Dits i mans amb més o menys mala traça recorrien incessants el meu cos, que es contorsionava sinuosament per donar-hi el toc de sensualitat que evidentment els mancava. Es devien batre entre sí disputant-se els espais més preuats; raons privilegiats que uns atacaven per damunt la roba mentre altres assajaven d’assolir-los per sota. Aviat van caure els pantalons i les calcetes que jo mateix em vaig acabar de treure amb un cop de peu ben donat, que ensopegà també amb una cama d’un dels meus agressors. Amb la camiseta, en canvi, en tenien prou amb deixar els descobert els mugrons que succionaven un darrere l’altre com criatures afamades. Per comoditat meva me la vaig acabar de treure, en el moment just que algú forçava les meves cames perquè m’eixarranqués.

Posats a fer, no em semblava escaient que enfilessin tan ràpidament la directa i em vaig deixar caure de genolls en terra. Preferia mantenir els ulls closos per donar marge a la imaginació, cosa ben difícil amb la visió d’aquells homes la majoria d’edats ja madures, pells arrugades i llavis gens estimulants. A cegues palpava cercant membres virils que més d’un devia amagar, no pas per pudicícia sinó per vergonya. A la fi, un fal•lus mínimament respectable se m’estampí a la boca, cosa que vaig agrair recreant-m’hi amb delectança. Amb les mans intentava envigorir unes pells flàccides que amb un bon maneig podien adquirir formes vagament erèctils. Sentia gemecs, sospirs i exclamacions indesxifrables però que podia intuir que, malgrat tot, eren de satisfacció.

A les fosques es devien anar tornant, però ben sovint em revenia a la boca aquella polla que havia estrenat la vetllada, i que era de les poques que em provocava una frisança especial entre les cames. El joc hauria esdevingut monòton i inevitablement s’hauria vist empès cap a un decaïment total, si no hagués estat per la providencial acció d’unes mans que, des del darrere, em van començar a pessigar els mugrons. Una esgarrifança va recórrer el meu cos, i un sospir ostentós va animar l’intrèpid assaltant a insistir amb més força en la seva escomesa. Se m’accelerava el ritme de tot el cos, i també de les mans que friccionaven polles cada cop més envigorides.

A desgrat dels que tenia al davant, algú va abaixar el meu cos deixant el meu sexe a l’abast dels que tenia al darrere. Passant la mà per sota, em vaig proporcionar a mi mateixa un ràpid fregadís que en precipités la lubricació, alhora que separava un xic més les cames per a facilitar-los la feina. I tot seguit, vaig alçar el cap cercant reprendre la tasca succionadora d’aquells membres virils que a partir d’aleshores intentarien perforar les meves entranyes no sempre amb la millor fortuna. Les embranzides no es van fer esperar. Devien fer una roda desfogant en el meu sexe la poca virilitat que els quedava, i que jo mateixa després intentava reanimar amb la llengua. Era d’agrair, de tant en tant, sentir l’impuls de la polla d’algun dels més joves executius, que es devia retirar per cortesia envers els altres però que m’hauria pogut satisfer plenament.

Finalment, vaig ser jo qui vaig prendre de nou la iniciativa. Procurant no parar massa atenció en la majoria d’aquell cossos certament poc agraciats, vaig abraonar-me damunt d’un dels més joves i el vaig fer estirar damunt la catifa, de panxa enlaire. Hi va haver un aplaudiment general, i fins i tot es van fer un xic enrere com si es disposessin a presenciar un espectacle. Però no era aquesta la meva intenció. Després d’assegurar-me amb un bon massatge labial que tindria la polla a punt, m’hi vaig asseure donant-li l’esquena i enculant-me-la fins al fons. Em vaig tombar enrere tot deixant-me caure damunt seu, i mostrant obertament a la resta la meva xona que esperava ser penetrada de nou. Aviat van entendre la invitació a reprendre l’activitat folladora, però ara apuntalada per un membre encastat a l’anus.

La disbauxa es disparà novament, en una roda que els permetia a més entretenir-se amb els meus mugrons, que enrogits i enervats com mai, apuntaven als focus, desafiants. Imaginava alguna de les dobles penetracions que havia gaudit amb en Joan i algun dels nostres amics, i ja no vaig poder contenir la meva eufòria. Els meus crits quedaven ofegats pels gemecs i murmuris dels executius que un a un anaven caient, abocant la seva llet damunt el meu cos. I quan semblava que havia arribat a la fi, retirats els nipons i jo rendida damunt el cos d’aquell jove que s’havia mantingut passiu fins aleshores, vaig sentir un forta embranzida seguida d’un bombeig barroer i brutal com si volgués venjar-se de l’escàs paper que havia gaudit fins aleshores. Vaig deixar que es deixés anar dins meu, jo enfollida en un nou orgasme delirant.

A partir d’aquí tot van ser atencions i miraments, procurant recuperar la meva roba, portant-me al lavabo on em van rentar delicadament. M’esperaven tots a la sortida per acomiadar-se amb unes reverències que a mi em van semblar excessives. Tot i que no els entenia em va semblar sentir més d’un cop la paraula geisha, especialment quan el més gran em va lliurar un sobre tancat i em va fer un petó a la mà. L’únic petó que m’havien fet aquell vespre.

En pujar cap al vestíbul de l’hotel, vaig veure que hi havia un gran rebombori. Pel que vaig poder entendre hi havia hagut un error organitzatiu entre una psicòloga que havia d’impartir un taller de grup i una prostituta que ningú sabia qui havia contractat i que ara treien al carrer. I en mig del tumult vaig veure en Joan, sorprès com jo mateixa, de tot plegat.

Autora Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Una convenció poc convencional

Un cop a l’any, l’empresa ens organitza una mena de convenció per als càrrecs tècnics i directius de les diverses seus, amb la intenció d’aconseguir, diuen, una major implicació i compromís amb els objectius generals de la multinacional. Aquestes convencions inclouen xerrades, dinàmiques de grup, jocs de rol, tècniques de relaxació i exercicis simulats sobre les situacions més diverses, sovint sense una relació aparent amb la nostra tasca professional. Tot i que ja ens adverteixen que no ens hem de qüestionar res del que ens proposin, per inversemblant que sigui, el cert és que sovint, comentant-ho entre nosaltres, coincidim amb una visió més aviat escèptica sobre els resultats d’aquestes noves estratègies de formació del personal. Els japonesos, però, s’ho prenen fins i tot amb una certa mística, com si ens hi anés el futur de l’empresa.

Aquest any, la trobada es feia a Bordeus i hi acudien directius dels diversos centres que la multinacional té a Europa, amb l’afegitó, enguany, de companys dels nous països de l’est recentment incorporats a la Unió europea. Era un cap de setmana complet, de divendres a diumenge. I sabent de l’avorriment que m’esperava, amb dues nits pel mig, vaig proposar a la Carla que vingués a mi. Ella podia fer turisme durant el dia per la ciutat, i a la nit ja me les empescaria perquè pogués colar-se a l’habitació de l’hotel on ens tindrien reclosos, per poder dormir plegats. De fet ho teníem prohibit, perquè per ells havien de ser uns dies d’immersió total, allunyats absolutament de la quotidianitat. A darrera hora, però, la Carla no s’ho va poder muntar per venir el mateix divendres, de manera que vam quedar que ella es presentaria el dissabte i s’allotjaria en un hotel proper al nostre.

Tal com era de preveure, les sessions eren pesades a més no poder. Sobretot les del divendres al matí, amb parlaments solemnes dels màxims directius de l’empresa, japonesos tots ells. Havent dinat, jo ja pesava figues i em costava seguir les lliçons que no sé si eren tan magistrals. Sort que la tarda es va fer curta, perquè hi havia previst un sopar especial en el més pur estil japonès. I, seguint els seus costums, calia fer-ho a una hora que a mi em semblava més pròpia per a berenar. Per acabar-ho d’adobar, els organitzadors de la convenció havien tingut molta cura en barrejar-nos per tal que no poguéssim coincidir pràcticament mai amb companys de la mateixa oficina, i ni tan sols del país. Així que a l’hora del sopar em va tocar seure entre un noi búlgar i una senyora no pas especialment atractiva que hauria dit que era coreana, però que em va confessar que era japonesa. El primer plat, una exquisitat difícil de classificar, tot i que juraria que era peix, presentat amb una coqueteria que gosaria qualificar de cursi, voltat tot ell de pètals d’un color rosa pàl•lid. En un anglès més propi d’un parvulari, el noi búlgar de cara esblanqueïda em va xiuxiuejar ben fluixet: ”Ja són ben estranys, aquests japonesos; però si ells es mengen les flors… quin remei!”. I es va posar els primers pètals a la boca, disposat a complir amb un suposat ritual japonès. Tot seguit va ser la senyora d’aparença coreana, però que assegurava ser japonesa, qui se’m va acostar per dir-me també discretament: “Ja són ben estranys aquests eslaus, mira que menjar-se les flors que decoraven el plat…”

I així va transcórrer la resta del sopar, entre diàlegs absurds i frases anodines. Fins que, quan començava a pensar que aviat em deslliuraria d’aquella fanfàrria, es va alçar un dels membres de l’organització per anunciar-nos que havent sopat, en grups de 10, faríem un darrer exercici en el qual se’ns demanava que responguéssim amb el màxim de naturalitat. Vaig imaginar que es tractaria de posar-nos a prova per veure com reaccionaríem davant de determinades situacions.

Em va tocar un grup on afortunadament no hi havia ni el noi búlgar ni la senyora que deia ser japonesa. Érem set homes, només un més jove que jo, i tres dones, dues ja grandetes i una altra de bon veure que devia tenir més o menys la meva edat. Ens van fer passar a una sala equipada amb butaques còmodes, begudes i unes pastetes per anar picant. Una música suau i l’única indicació que no podíem sortir fins a les onze, que per ells ja devia semblar altes hores de la nit.

D’entrada vam anar agafant posicions, sense dir res, esperant que algú ens donés més indicacions o que un del grup mateix prengués la iniciativa. Vaig pensar que hi devia haver càmeres enregistrant les nostres reaccions, i potser es tractava precisament d’això: que no passés res. Al cap de poca estona ja s’havien format tres grupets que conversaven de temes ben diversos, però conscients que podien ser objecte d’observació. M’ho vaig fer venir bé per caure al costat de la noia jove, cabell llarg d’un negre intens i brillant, faccions marcades i celles gruixudes, no pas especialment bonica de cara però amb un bon tipet de noia llatina. Però no era l’únic que tenia l’atenció centrada en aquell cos que, almenys en aquelles circumstàncies, devia ser l’al•licient més engrescador de la sala.

Tot d’una, es va obrir la porta i va comparèixer davant nostra una noia espectacular, més aviat alta, pits exuberants generosament insinuats per l’obertura d’una camisa mig descordada, una minifaldilla que deixava al descobert unes cames de vertigen, i una mirada agressiva tremendament sensual. Es van aturar les converses de cop, i totes les mirades es van dirigir cap a aquella dona que tenia ben poca pinta de voler-nos fer un discurs de gestió empresarial. La noia jove que tenia al meu costat, en canvi, es va quedar mirant-me, probablement encuriosida per veure com reaccionaria jo. Vaig tenir clar que es tractava d’un parany posat pels organitzadors de la convenció per estudiar el nostre comportament, i vaig tornar el somriure a la noia donant-li a entendre que, a diferència d’altres, jo podia controlar perfectament els meus impulsos.

La inesperada visita ens va saludar en un genuí francès de barris baixos, tot fent un gir provocador perquè la contempléssim des de totes les perspectives. Aviat va tenir format un cercle entorn seu, sense que ningú gosés allargar-hi la mà com semblava reclamar ella. Va descordar els darrers botons de la camisa, de manera que ja no eren meres insinuacions sinó voluptuoses sines que balancejaven al seu aire al ritme del cos que les sostenia. Dansava juganera enmig de la rotllana com si estigués fent el joc de la gallineta cega, encarant-se ara amb un ara amb un altre, sense acabar de decidir per quin costat es decantaria la balança. En una de les giragonses va estirar el braç i, talment una ruleta de casino, va temptejar suaument i d’una sola passada els baixos de tots els qui eren a primera fila. Me’n vaig lliurar jo, la noia peruana que s’havia quedat al meu costat, les altres dues dones i un senyor que també s’havia enretirat, no sé si per pudor o per prudència davant del que podia ser un parany de l’empresa.

Això va acabar d’envalentir dos homes de mitjana edat que van fer un pas endavant, aturant així el giravoltar inquiet de la noia. Semblava que ella ho estava esperant, i no va fer cap gest per aturar l’allau de mans que tot seguit li va caure al damunt. Un altre home, d’edat més avançada, però, es va fer enrere, pensant potser que la cosa anava massa lluny. Jo em vaig enretirar per contemplar l’espectacle a una certa distància, i em vaig asseure en un sofà. La noia que m’estava observant va fer el mateix i, tot i que hi havia llocs de sobres, va venir just al meu costat mirant-me amb uns ulls de complicitat, com si allò no anés per a nosaltres.

De fet, el panorama que ens oferien no era especialment gratificant. Els homes d’esquena a nosaltres havien anat estrenyent el cercle entorn de la noia que mantenia els braços alçats, deixant via lliure a la munió de mans que li resseguien el cos de dalt a baix. Cadascú sospirava o feia breus comentaris en la seva llengua, de manera que el conjunt esdevenia una cridòria indesxifrable de la qual només se’n podia deduir un creixent estat d’excitació. Costava de veure-hi entremig d’aquell eixam el cos de la noia, ja nua del tot, sobretot quan es va ajupir i van començar a caure els primers pantalons.

Asseguts al sofà, vam compartir una rialla i una mirada complaent davant d’aquell espectacle. Ella, peruana, crec, em va posar la mà damunt la cuixa tot mesurant la seva gruixària que devia comparar amb la de l’home gras que ens donava l’esquema, mostrant-nos unes anques realment voluminoses. I jo li vaig correspondre passant-li a mà per l’espatlla i acostant-la cap a mi fins a fondre els seus llavis en els meus. Potser no era pudor sinó més aviat una voluntat de no barrejar-nos en aquella estranya orgia, perquè cap dels dos no va fer un sol gest per a descobrir els nostres cossos, i vam continuar amanyagant-nos com dos adolescents veient una pel•lícula porno.

Havien posat la noia d’esquena damunt d’una tauleta, i s’anaven tornant per a penetrar-la en totes les posicions imaginables, mentre ella es delia per engolir-ho tot i palpava amb les mans cercant fal•lus erèctils que esperaven impacients per entrar en acció. A mi la sang em bullia per dins, notava el meu sexe comprimit sota la roba desitjant ser alliberat de la pressió, i la respiració se m’accelerava com a preludi d’un descontrol que veia inevitable. Em vaig endur una picada de dits quan amb les mans sota les faldilles intentava abaixar les calcetes de la peruana, però no estava disposat a quedar-me així ni a conformar-me amb quatre carantoines que m’havien posat al cent però que ara demanaven una nova fase de concreció.

No sé si va intuir que estava a punt d’aixecar-me i unir-me al grup central on hauria de compartir taula, però hi tenia un primer plat assegurat. El cert és que se’m va asseure a la falda, de genolls al sofà i em va besar amb una passió que no li havia notat fins aleshores. Em va semblar que era la seva manera de dir-me que no discrepava del fons sinó de la forma. I ella mateixa, emparant-se en la cobertura que li oferia el propi cos, em va descordar la bragueta per treure’n el meu sexe ardent, a punt d’esclatar. I amb la mateixa destresa, se’l va endinyar entre les calcetes fins a fendir-lo en la seva cavitat viscosa.

No era la millor posició per a mi, però els crits i gemecs dels qui es desfogaven amb la noia que havia entrat amb aires provocatius m’havien excitat en gran manera, i pressentia que s’esgotava el temps per a tant insòlita festa. Van ser unes fortes embranzides ben compassades pels moviments de malucs de la noia peruana, que van culminar en ben poca estona en una escorreguda alliberadora. Em va besar suaument i em va ajudar a recompondre’m en el moment just que s’obria la porta.

Alguna cosa havia anat fora de programa, perquè van treure la noia intrusa a empentes i rodolons, sense gaire bé no donar-li temps a vestir-se, mentre escridassaven els qui havien estat enxampats amb els pantalons damunt les sabates i la polla a l’aire.

Vam sortir apressats, sense saber de què anava la cosa, però també amb la tranquil•litat de constatar que la nostra discreció ens havia salvat. Al vestíbul un rebombori impressionant, algun que altre crit, moltes cares d’incredulitat i, enmig d’un grup d’homes encorbatats, la Carla. Em vaig acomiadar ràpidament de la noia peruana, amb un petó d’agraïment, i m’hi vaig adreçar tot prest.
– Sortim a fora i t’ho explico – em va dir, d’entrada, la Carla com si pretengués disculpar-se d’alguna cosa, però amb una cara radiant que només jo interpretava com a senyal inequívoc d’un moment d’eufòria exultant.
Abans de traspassar la porta del vestíbul vaig poder sentir que hi havia hagut un error organitzatiu. En lloc de la psicòloga que havia previst l’organització, al nostre grup s’hi havia presentat una prostituta, els serveis de la qual en una altra sala havien estat requerits, pel que semblava, pels màxims directius de l’empresa.

Autor: Joan

Un cita sado per Internet

D’ençà d’aquella primera experiència en un club de sado, m’havia quedat el cuquet de tornar a sentir aquelles sensacions contradictòries, i tanmateix tan excitants. Amb en Joan n’hi he parlat alguna vegada, però sembla que, a part de comentar les impressions d’aquell dia, més aviat esquivi la qüestió. Per això em vaig decidir a aventurar-me a navegar per xats especialitzats en el tema.

De seguida vaig adonar-me que només faltava que posés un nom femení a la xarxa per tenir una allau de propostes de tota mena. Cosa que confirmava les meves sospites que, a banda que la majoria dels usuaris d’aquests fòrums eren homes, també la majoria els interessava ben poc el tema, i en realitat no buscaven sinó una relació fàcil. Hi havia molta gent que es presentava com a amo dominant, quan en realitat el que volien dir era que buscaven una relació de sexe on ells poguessin moure’s sense tenir cap mena de mirament envers la persona que tenien al davant. Res a veure, doncs, amb el que buscava jo.

També vaig adonar-me que hi havia una enorme confusió entre el que podia ser aquella meva experiència de sado, amb el concepte de submissió, que per a molts no significava altra cosa que poder insultar i menystenir la dona per poder-ne disposar al seu gust. No m’interessava gens, tot plegat. No sé si hi ha dones que es prestin a aquest joc, però evidentment a mi no m’atreia en absolut.

Vaig canviar d’estratègia. Amb un nom masculí em vaig apuntar de nou a un d’aquests fòrums sol•licitant només poder parlar amb algun “altre” home sobre experiències en aquest món tan peculiar com és el del sadomasoquisme. I aquí ja va costar molt més de trobar ningú disposat a mantenir només converses sobre el tema. Van passar dies en què no connectava amb ningú, o quan trobava algú se’n cansava de seguida, perquè tenia ben poca cosa a dir. Fins que vaig topar amb un tal Andros. Al cap de poc em va confessar que la seva experiència era més aviat escassa, però que tenia molt d’interès en entrar-hi de ple. Això em va animar i donar una major tranquil•litat, perquè ben mirat jo no buscava cap expert sinó algú a qui poder confiar els meus secrets desitjos, i qui sap si proposar-li tenir una trobada amb ell per a provar-ho. Però això voldria dir confessar-li que en realitat jo era una dona.

Amb els dies vam anar acotant la qüestió. Coincidíem en la idea que es tractava d’explorar els cossos, de jugar-hi, de buscar-ne els límits i els ressorts per a contrarestar el dolor amb el plaer; o millor encara, de descobrir el plaer d’un dolor controlat. En qualsevol cas, el respecte mutu havia de ser-hi present tothora. Estava, ja. a punt de confessar-li que era una dona i que m’agradaria tenir una primera trobada amb ell, quan em va deixar glaçada amb la seva declaració: darrere del nick Andros, s’hi amagava també una dona. No era el que tenia previst, però ens vam sincerar l’una amb l’altra i vam anar concretant els detalls per a concertar una cita.

Va ser just el dia de la cita que, quan ja ho teníem tot acordat i els límits establerts, em va notificar que ella vindria acompanyada d’un home. I ho va dir com si la meva acceptació a posar-me a les seves mans donés per suposat que també incloïa la seva llibertat d’afegir-hi la presència d’un home en aquella primera trobada, com una joguina més en els seus jocs. I la veritat és que jo me’n vaig alegrar.

Quan li vaig dir a en Joan que tenia una cita per aquell vespre no va semblar que s’immutés excessivament. Es va limitar a dir-me que anés amb compte, sempre amb aquests aires protectors que tant agraden als homes.
– No m’esperis, perquè no sé a quina hora tornaré – li vaig dir fent un darrer petó de comiat.

Havíem quedat a l’habitació 236 de l’Hotel Barceló Sants. Seguint les seves indicacions, jo havia de demanar la clau a recepció i a l’habitació ja trobaria les instruccions pertinents. Primer, em semblava que hi anava ben tranquil•la, conscient del que podia trobar-me i més sabent que hi hauria la presència d’un home, però amb la garantia que estaria a l’habitació d’un hotel ben conegut i que per tant no em podia passar res d’especialment greu. Però encara no havia entrar al vestíbul de l’estació que un pessigolleig va recórrer tot el meu cos; em semblava entrar en un món incert, estrany, desconegut… Em començava a posar nerviosa, però no estava disposava a fer-me enrere; de manera que els dubtes van durar només uns instants, i vaig prendre decidida l’ascensor.

La noia de recepció, molt amable, em va donar la clau i em va assenyalar el camí de l’habitació. Tenia la impressió que s’havia de veure d’una hora lluny que venia a una cita… o potser em confonien amb una prostituta. Per sort no hi havia gaire gent i vaig accelerar el pas. El passadís era llarg i silenciós. Vaig tenir un altre moment de dubte; encara hi era a temps. Unes passes darrere meu em van impulsar de nou a avançar fins a l’habitació.

L’habitació era a les fosques, i només una tènue llum provinent de la finestra exterior amb la persiana no abaixada del tot deixava entreveure les ombres de l’escàs mobiliari. Damunt la tauleta de nit hi havia una nota que acabava dient que tornés a apagar el llum, perquè ja devien suposar que per llegir-la hauria d’encendre’l. M’havia de treure la roba, posar-la damunt la cadira, col•locar-me un antifaç que em deixava igualment a les fosques, i estirar-me bocaterrosa damunt el llit.

No sé l’estona que va passar ni si m’hi vaig quedar mig adormida, però tot d’una vaig notar la presència d’algú que es movia sigil•losament per la cambra. Em va venir un calfred inesperat, potser perquè aquella estona d’espera m’havia asserenat i ara em tornava a posar en situació. Se m’accelerava la respiració i m’adonava, com no ho havia fet fins aleshores, que tenia les cames ben obertes mostrant impúdicament el meu sexe.

En aquella posició, en Joan de ben segur que se m’hauria tirat el damunt per penetrar-me salvatgement pel darrere com li agrada a ell, i a mi també, està clar. Però una mà femenina em va lligar silenciosament una canyella a la capçalera del llit, i després l’altra, per acabar fent el mateix amb els peus. No sé si per tranquil•litzar-me a mi mateixa o per donar-li a entendre que estava bé vaig fer una mena de sospir de complaença i em vaig remoure una mica com s’hi volgués acomodar-m’hi. No vaig tenir altra resposta que un estirament de la corda que tenia lligada als braços, forçant la posició que aleshores ja no era tan còmoda. Havia estat un moviment a l’ensems dels dos braços, de manera que forçosament la noia havia de tenir-hi l’acompanyant, tal com m’havia dit. Notava una tibantor a les articulacions, amb els músculs tensats, que es va fer més evident quan van procedir a fer el mateix amb les cames. La primera sensació era que m’havien d’esquarterar, i vaig fer un gemec de dolor que es va perdre en la buidor i el silenci de la cambra.

Aquestes situacions d’espera tensa, no sé si premeditadament, em posen molt nerviosa però també m’exciten. Imagino que en qualsevol moment tant em poc caure al damunt una fuetada o una natjada, com puc trobar-me amb un objecte intrús perforant les meves intimitats, ara obertes de bat a bat. Res d’això. però, no va succeir. Una llengua suau, càlida, se’m passejava per l’esquena en un massatge tendríssim, gairebé imperceptible. Ja sabia, per l’experiència anterior, que un inici dolç no significa sinó la preparació del cos per a rebre les embranzides més violentes després. Seguia mentalment el recorregut d’aquella humitat sedosa que em recorria l’espinada, fins que en un dels seus descens va aventurar-se entre les natges cercant l’orifici anal que tenia al seu abast.

Una primera esgarrifança va sotraguejar el meu cos, alhora que el mateix moviment em va provocar una dolorosa estirada de les extremitats. Ja m‘havia oblidat que tenia braços i cames tensades al màxim. Un “tsssst” ben fluixet a cau d’orella em comminava a controlar les meves reaccions, pel meu bé, està clar. I tot seguit les carícies de la llengua, que a voltes deixaven pas a uns llavis igualment humits, van continuar la seva recerca, ara més tossudament a l’entrecuix. Oblidant el dolor de braços i cames, concentrava ara tota la meva atenció en el sexe que se’m feia més viu i notava ardent.

Les primeres palmetades damunt les natges em van tornar a remoure el cos, amb el conseqüent cruixir de braços, seguit d’un crit de queixa, i una sonora bufetada per a ofegar-lo. La noia se’m va asseure damunt l’esquena des d’on podia encetar un repicar de mans sobre la gropa, que després va canviar per unes baquetes com si estigués tocant la bateria. No eren cops exageradament forts, però la seva persistència esdevenia cada vegada més dolorosa. fins que va arribar un moment que em semblava que hi perdia tota sensibilitat. De tant en tant, alternava algun cop entre els llavis vaginals, que m’haurien fet rebotar si no fos perquè el pes de la noia m’acabava d’immobilitzar.

Un estat d’excitació s’estava apoderant de mi, i també d’ella que saltava damunt meu sense contemplacions. Tot d’una, un objecte fred, metàl•lic o de vidre, intentava penetrar en el meu interior que començava a deixar anar els fluids que li facilitarien l’entrada. No el tenia introduït del tot, quan un objecte semblant repetia l’operació pel meu anus. Volia cridar, però no em sortien les paraules de la boca i tampoc era la meva intenció aturar aquella doble invasió que traslladava la cremor que sentia a les natges cap al meu interior.

La noia es va alçar per col•locar-se entre les meves cames, movent i removent els artefactes que tenia clavats en ambdós orificis, com si pretengués engrandir-los. Era una sensació indefinible d’un dolor que no em permetia concentrar-me en el plaer que em proporcionava la penetració, o d’una excitació plaent que ofegava amb escreix les batzegades doloroses. Necessitava desfogar-me i deixar-me anar, rendir-me als embats d’aquelles peces inertes que ella recargolava al meu interior, i que jo amarava amb fluxos desfermats de les meves essències. Però també això estava sota el seu control, i noves natjades em retornaven la cremor que m’abrusava les besanques.

Es va estirar damunt meu pressionant el seu pubis sobre la part més adolorida, mentre amb les mans s’obria pas cercant-me els pits, fins aleshores aplatats damunt del llit sota el pes del meu cos i ara també del seu. Els va magrejar amb una duresa que gaire bé ja ni sentia, absorta com estava amb les estrebades dels braços adolorits, de les anques cremants i del sexe ardent. No sé si va ser ella mateixa qui va clavar-hi als mugrons sengles pinces metàl•liques que m’acabaven d’embogir. Volia demanar que parés, que aturés aquell joc que per a mi començava a ser infernal, i que tanmateix m’excitava fins al descontrol més absolut.

Es va asseure de nou sobre la meva esquena, ara però de cara endavant, de manera que les pinces em masegaven encara més els mugrons que semblava que m’havien d’esclatar. Em va col•locar un collar per poder-lo estirar des del darrere. Amb els braços tensats com tenia, em costava aixecar el cap, però ella insistia provocant-me un ofec que va ser ràpidament complementat per un membre viril que en una acrobàtica posició s’havia col•locat davant meu. Succionava amb un delit desenfrenat, amb el desig exprés d’explotar en un orgasme que preveia descomunal.

Però, una vegada més, ella controlava els meus impulsos i les meves reaccions. Va parar en sec, i la polla que havia estat engolint durant uns llargs minuts es va retirar, no sense abans colpejar-me la cara com si pretengués espolsar-se les meves ensalivades. Hi va haver una pausa, durant la quan la noia s’anava aposentat cada vegada més sobre la part superior del meu tors, retornant-me el dolor de les pinces que tenia enclavillades als pits. D’una estrebada va sortir del meu anus la joguina metàl•lica que havia aconseguit dilatar a bastament l’orifici d’entrada. I sense donar-li temps a què es contragués, vaig notar la penetració sobtada i fins al fons d’aquell membre viril que abans havia tingut a la boca. En un ràpid moviment la noia es va posar a la capçalera del llit enclastant el seu sexe a la meva cara. L’home em cavalcava a un ritme frenètic, i jo notava com en el meu interior pràcticament col•lidien el seus fal•lus i el vibrador que tenia incrustat a la vagina. La noia pressionava el meu cap perquè m’abeurés d’una correguda incessant que eixia d’aquella xona que ara penetrava amb al llengua. Un xicle embogit de l’home que semblava a punt a deixar-se anar, em va transmetre una descàrrega per tot el cos esclafint en un orgasme incontrolat, alhora que mossegava amb ràbia els llavis vaginals de la noia que va deixar anar també un gemec de dolor contingut.

Van ser uns segons de vertigen, en que vaig sentir-me inundada de plaer com poques vegades no havia sentit. El dolor de braços i cames per haver estats sotmesos amb aquella tensió durant tota l’estona, no el vaig sentir fins després, quan en Joan em va deslligar tot confessant-me que ell era l’Andros amb qui havia contactat, i la noia una amiga seva que s’havia prestat a acompanyar-lo.

Autora. Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408