Del Sena a un puticlub de Pigalle

La primera nit a Paris va ser més aviat accidentada, en veure’ns sorpresos per uns desconeguts fent l’amor vora el Sena. Vam acabar tots dos amb una estranya sensació de no haver sabut reaccionar a temps, ni per a rebutjar una relació no desitjada d’antuvi, ni per a gaudir-ne plenament. Vam pensar que la segona nit que havíem de passar a la capital francesa podíem aprofitar-la per fer de voyeurs, més relaxadament. Ens asseuríem sense presses en algun tuguri de Pigalle per veure un espectacle picant que ens incités a tornar més engrescats a l’hotel, on lluny de mirades i d’intromissions no desitjades podríem deixar anar els nostres instints passionals.

Vam sopar lleugeret a la plaça du Terte, a Montmartre, en un ambient acollidor que evocava el París bohemi d’altres èpoques: pintors que t’oferien un retrat en menys de deu minuts, artistes de carrer, malabaristes, venedors de flors… Jo ja m’hi hauria quedat bona part de la nit, gaudint d’aquell espectacle permanentment canviant, improvisat i distès. Però en Joan em va recordar el programa que ens havíem fixat per aquell vespre, reforçant-ho amb l’encertat advertiment que en poca estona l’ambient de la plaça podia canviar radicalment. Desapareixeria el bullici de gent i de turistes encantats, tancarien bars i restaurants, i quedarien només els carrers mal il•luminats i els sòrdids deambulants de presència gens agradable ni tranquil•litzadora. És sorprenent la capacitat de transformació que tenen els entorns de Montmartre, sobre mateix del barri de Pigalle, amb una doble vida i potser també una doble moral.

Vam baixar a peu per l’escalinata que s’obre davant del Sacre Couer, fins a trobar el boulevard de Rochechouard, i a continuació el de Clichy. Les lluminàries de la plaça de Pigalle em van posar de seguida en situació. Ens ho vam agafar amb calma fent un recorregut pausat fins al Moulin Rouge, i comparant les diferents alternatives de preus i d’espectacle. En Joan ja s’hauria ficat al primer local, el més vistós i probablement també el menys original. Però jo no m’acabava de decidir. I és que en la majoria em dóna la impressió que veient l’aparador ja he vist més del que en realitat podré veure-hi a l’interior.

Només calia observar quina era la clientela de cada local. Deixant de banda el Moulin Rouge, hi havia aquesta mena teatres-show, amb fotografies de gran format a l’exterior, il•luminació espectacular i un arreplegaturistes a la porta amb dots convincents a la vista dels resultats. D’un format més petit, sense gaire mostrari de cara al carrer, i amb un jove a l’entrada invitant grups de joves a passar una estona de gresca, hi havia aquella mena de cafès espectacle on hi devia anar el jovent, potser més per riure que per excitar-se amb les noies, la majoria molt més grans ells. Quedava encara una altra mena de tuguris, més amagats en carrerons estrets, que passaven desapercebuts a la majoria dels turistes badocs, i que tampoc hauria vist en Joan; eren uns locals gaire bé amagats, amb una simple llumeta a l’exterior i que potser només s’hi podia accedir per invitació dels seus captadors de clients, que els seleccionaven al boulevard per acompanyar-los personalment fins a la porta d’entrada.

Probablement, no ens hauria dit res si jo no li hagués adreçat una mirada incisiva. Un home vestit de negre de dalt a baix, ulleres fosques i corbata llampant, se’ns va adreçar per explicar-nos mig d’amagat que el seu era un local molt especial: molt més que un espectacle eròtic, molt més que una sessió simulada de porno en viu. De fet, no ens acabava d’explicar quina era l’especificitat que feia tan diferent el que ens oferia en comparació amb la resta de l’oferta de la zona, però tenia la pinta de ser quelcom especial.

– N’estàs segura? – em va dir en Joan que no ho veia massa clar, però que havia captat que era l’únic que despertava la meva curiositat.

El meu OK va servir per respondre a tots dos. I l’home vestit de negre i amb posat seriós va girar cua decidit cap a un carreró escassament il•luminat, convençut que nosaltres el seguíem. Era un portal estret, amb unes escales que baixaven cap a un soterrani, i sense més il•luminació que les minúscules bombetes instal•lades als graons. L’home va fer un gest indicant-nos que podíem baixar tot sols; ell, era de suposar, havia de continuar amb la recerca de nous clients al boulevard. Vam dubtar uns moments, fins que jo vaig avançar-me iniciant el camí de davallada cap al que podien semblar uns inferns. Un cortina vermella es va obrir davant nostre, i un altre home vestit igualment de negre de cap a peus ens fa fer senyal que el seguíssim.

La sala era molt més gran del que es podia imaginar a l’entrada. Una trentena de taules rodones, pensades per a dues persones, amb la corresponent lampadeta, encesa només en les que estaven ocupades, estaven distribuïdes anàrquicament per tot el local deixant amplis espais per on les cambreres atenien els clients. No eren totes plenes, i a nosaltres ens van col•locar en un racó lateral des d’on podíem observar perfectament no solament l’escenari, on una noia d’abundant cabellera feia les seves piruetes sinó tot el públic assistent que per a mi formava també part de l’espectacle.

Aviat em vaig adonar que el nostre perfil potser no hi encaixava del tot. La majoria eren més grans que nosaltres, i en tots els casos eren homes sols o grups de dos. Molt a prop de l’escenari, l’únic noi més jove semblava inquiet o nerviós, potser era la seva primera vegada en un local com aquell, embadalit amb les exuberàncies que exhibia la noia de l’escenari vestida amb un simple tanga de colors brillants. I després vaig descobrir que a l’altra banda de la sala hi havia un home amb companyia femenina, però que devia ser una professional del local perquè absents al que s’esdevenia al seu entorn es van aixecar per desaparèixer darrere una cortina lateral que no era la de la sortida.

Una cambrera exuberant, que mostrava generosament una pitrera coronada amb estrelles daurades per a tapar ben just els mugrons, va prendre nota del que consumiríem. No estàvem per xampanys de preus desorbitats, i ens vam limitar a unes cerveses negres. Era el preu mínim de l’entrada.

Sempre m’ha fascinat veure el que pot arribar a fer una noia entorn d’una barra vertical, que li permet mil i una figures insinuants i provocatives. Al noi jove que hi havia al davant se n’hi anaven els ulls, quan sostinguda per una cama entorn de la barra la noia es tirava enrere balancejant-li els pits a tan poca distància. Tot d’una es va posar en peus i va adreçar la mirada cap al públic. Ho vaig veure a venir de seguida. D’un bot va baixar de l’escenari i es va asseure a damunt la taula on hi havia el noi, que va quedar garratibat en trobar-se la brillantor del tanga a l’alçada dels nassos. El noi, segurament que amb un gran esforç, va intentar posar la mà sobre les generoses cuixes que se li obrien al davant, però ella va ser més ràpida i d’una estrebada se l’endugué dalt de l’escenari. Em va semblar fins i tot cruel per part d’ella, per la forma com el ridiculitzava forçant-lo a tocar-li el cul o els pits mentre li anava traient la roba fins a deixar-lo en calçotets. Dubto que el noi tingués temps ni esma per a gaudir dels moviments esbojarrats de l’striptease professional que va acabar simulant que se’l follava apassionadament asseguda damunt del seu sexe.

Aviat ens vam haver acabat les primeres cerveses. I les següents també baixaven ràpidament a mesura que l’espectacle no responia ni de tros a les nostres expectatives. Comentàvem entre nosaltres el poc apassionament que hi posaven les noies, que segurament havien fet el mateix numeret diversos cops aquell mateix vespre, i ens entreteníem espiant les reaccions de la clientela, com si nosaltres fóssim uns observadors forans.

Els números següents no em van semblar de gaire millor bon gust. En algun cas també invitaven gent del públic a participar-hi, controlant elles perfectament la situació, de manera que, com a molt, els permetien posar les mans damunt les carns ufanoses, i en tot cas eren elles les que acabaven magrejant-los. El suficient com perquè, de retorn a les taules, no resistissin l’oferta d’una cambrera que se’ls devia endur en un apartat, més enllà de les cortines laterals. Vaig notar que en Joan també feia ganyotes d’un cert disgust per l’espectacle depriment que observàvem, però alhora també se li feia evident un estat d’excitació suficient com per desitjar poder entrar en acció. De no ser-hi jo, probablement ja s’hauria ofert a pujar dalt de l’escenari i segurament després també hauria acabat pagant una quantitat gens menyspreable per desfogar-se amb alguna de les cambreres.

Els focus es van apagar encara un xic més, una música suau es va apoderar de la sala i va sortir en escena una parella disposada a oferir-nos el que devia ser el plat fort del dia, el número més repicat. Era el primer cop en tot el vespre que apareixia un home a l’escenari. Si més no semblava que la parella s’ho agafava amb un xic més d’interès, escenificant una trobada fortuïta, una mirada seductora que esdevenia irrefrenable, i un joc amorós que anava pujant de to. L’home exhibia una tranca de considerables dimensions, d’acord amb la musculatura prominent del seu cos. I van iniciar un conjunt de malabarismes com si es tractés d’un catàleg del kamasutra, aconseguint una impressió de realisme com no havíem vist en tota la nit.

I tot seguit, sis noies més sortiren a l’escenari invitant els homes més agosarats a fer una demostració de les seves capacitats amatòries. Era evident que es tractava del mateix parany anterior, ara col•lectiu, en el qual els permetrien encetar el joc però no acabar-lo, a no ser que estiguessin disposats a pagar una suma considerable.
– Et ve de gust? – vaig fer jo, deixant l’interrogant obert a qualsevol interpretació.

I no van caldre més preguntes ni cap resposta. Em va agafar de la mà i vam pujar a l’entarimat davant la sorpresa de les noies que senyorejaven el lloc, i dels homes que no sabien si també formàvem part de l’espectacle. Vam iniciar una dansa al ritme de la música plena de sensualitat, on a cada passa deixàvem anar una peça de roba fins a quedar nus, com la resta d’actors, Ens vam oblidar de l’entorn i de les mirades atònites dels presents; fins i tot la parella que havia iniciat aquella part de la funció es va aturar. Les nostres piruetes estaven molt lluny dels malabarismes professionals, però indubtablement responien molt més a impulsos reals dels nostres cossos, i això es percebia fàcilment. Vam acabar en mig d’un aplaudiment general, en Joan estirat a terra, jo cavalcant-lo excitada com mai per la morbositat de la situació i incentivada pels ulls que teníem clavats ben a prop nostre; ell se m’aferrava als pits exprimint-los amb força i jo vaig esclatar en un crit desacomplexat per acabar damunt seu i besar-lo amb una tendresa gens escaient en aquell lloc.

Refets de l’orgasme que impúdicament havíem exhibit, vam retornar al nostre lloc on ens esperaven dos joves vestits impecablement de negre i que ens van invitar a sortir del local, sense cobrar-nos la consumició.

Presumpta violació a París

Si París és coneguda com la ciutat de la Llum no és pas per l’esplendidesa dels dies clars i assolellats, que hi són més aviat escassos, ni per la magnificència lumínica dels seus carrers força discreta, sinó per la màgia captivadora amb què es transforma la ciutat al capvespre, i s’embolcalla de tonalitats tènues i inevitablement sensuals. L’espectacle que se’ns ofereix qualsevol dia al captard, quan la llum natural es fon lentament damunt dels teulats parisencs per donar pas a la esplendorosa vistositat dels focus que il•luminen amb tons groguencs els edificis més emblemàtics, és magnífic. I més si hom disposa d’un mirador escaient, com pot ser el cim de la Torre Eiffel, l’escalinata de Montmartre o l’illa de la Cité.

No calen massa excuses per deixar-se caure vora el Sena en una d’aquestes nits encisadores de la Ciutat de la llum. Vam aprofitar un cap de setmana de finals de juny: un petit hotelet al barri llatí, prop de Saint Michel; les vores del Sena amb les paradetes de llibres vells apuntalades a les baranes del riu; el Pont Neuf que ens porta a l’illa de la Cité; seguir l’Square du Vert Galant fins a la punta on se separen els dos braços de riu; i baixar per un terraplè enjardinat, cobert de vegetació, arran de l’aigua. Un lloc excepcionalment discret al cor de la ciutat, amb una magnífica perspectiva del Sena, al fons sobresortint la Torre Eiffel a una banda i l’Arc de Triomf a l’altra, i els bateaux mouches passejant turistes embadalits per la màgia d’aquesta Ciutat de la llum.

Ens vam asseure en un petit replà, amb tot el riu per endavant i una massa de vegetació que ens cobria l’esquena i ens aïllava del brogit de la ciutat. Era una nit calmosa, i només se sentia una lleugera remor de l’aigua i el soroll dels vaixells en passar, a aquella hora cada vegada més escassos. La Carla es va sorprendre de la tranquil•litat d’aquell lloc, com un amagatall secret que jo li tenia especialment reservat per a ella. I m’ho va agrair amb un petó dolç com corresponia al moment, però que a poc a poc es transformà en un bes apassionat i ple de desig.

Vaig aturar-la un moment per poder-nos centrar de nou en la magnífica visió que ens oferia la ciutat, i vam romandre abraçats no sé quant de temps, en silenci, gaudint d’aquella sensació de placidesa difícil de trobar, per exemple, a la ciutat de Barcelona. No feia fred, però la humitat hi era tothora present. Aquesta vegada vaig ser jo qui vaig besar-la, inclinant-me damunt seu. El meu braç per sota la nuca li feia de coixí, i l’altre deambulava per inèrcia damunt del seu cos sense rumb ni objectiu precís. Qui no cregui en el romanticisme encomanadís de la ciutat, és perquè no l’ha viscuda en situacions i moments com aquests.

De tant en tant, els focus d’un bateaux mouches ens despertaven del nostre encanteri, com si haguéssim estats descoberts en vés a saber quina malifeta. Però era evident que tot allò no anava per nosaltres, i era impossible que ningú ens veiés. Eren moments de pausa, per mirar-nos als ulls i descobrir-hi aquell punt de passió que ens menava a continuar en el nostre festeig. La primera sensació, quan vaig tirar-li la samarreta cap amunt per acariciar-li la pell sense intermediaris tèxtils, va ser d’una esgarrifança de fred que vaig compensar de seguida amb la calidesa de la meva boca i un fregadís més accelerat dels meus dits. No devia semblar-li bé que quedéssim en desigualtat de condicions perquè aviat va descordar-me el cinturó per introduir-hi la mà cercant l’escalf del meu entrecuix.

A mesura que s’obrien les peces de roba, sense acabar de treure’ns-les del tot, i la nuesa de la pell havia d’afrontar la fresca de la nit parisenca, s’incrementava la frisança per mantenir viu el calor dels nostres cossos. M’abraonava damunt seu per protegir-la de l’aire humit que, tanmateix, amb prou feines si sentíem. La Carla m’abraçava amb força de manera que havia de notar el meu sexe inflat que maldava per alliberar-se de tanta pressió.
– Anem a l’hotel? – vaig dir-li a cau d’orella – Aquí agafaràs fred.
– No. Prefereixo sentir com ofegues amb el teu cos qualsevol sensació de fredor, que ara mateix és ben lluny de mi… quedem-nos una mica més… El lloc és magnífic.

No m’ho vaig fer repetir dues vegades, i de bon primer vaig ofegar la seva veu amb una morrejada encesa en què la meva llengua buscava afanyosa la seva per a practicar un joc d’enroscaments impossibles. De tant en tant, procurava alçar el meu cos per alliberar-la del meu pes, però no devia semblar-li tan pesant quan ella m’atreia de nou damunt seu. No gosava canviar de posició per no deixar-la al descobert, i a tot estirar em tombava una mica de costat per possibilitar que la meva mà furgués en les seves intimitats, que ja superaven amb escreix la humitat de l’ambient. I ella no es quedava enrere, servint-se de les dues mans aferrades a les natges per pressionar el meu sexe sobre el seu, alhora que anava abaixant els pantalons i els eslips a l’ensems.

Amb les dues mans a terra, com si volgués fer un exercici de flexions, vaig alçar de nou el meu cos conscient que ella ho aprofitaria per agafar la meva polla i encarar-la a l’obertura del seu sexe, fent a un costat la tira de les calcetes. I m’hi vaig deixar caure de nou, arrencar-li un sospir de plaer com qui finalment ha aconseguit encaixar una peça que es resistia. Sense moure’m gairebé, vaig besar-la de nou i vaig procurar sostenir-me amb els colzes clavats en terra, a banda i banda del seu pit, per no estampir-la en excés en iniciar el vaivé en el seu interior. El ritme de les pulsacions no s’adeia amb l’harmoniosa suavitat dels meus moviments penetrant-la profundament però a càmera lenta.

La Carla, amb les mans lliures, resseguia el meu cos també pausadament. Notava els seus dits, a voltes molts suaus a voltes clavant lleugerament les ungles, des del capdamunt de l’esquena fins a la regatera del cul on s’hi entretenia simulant un inici de penetració. Sabia que això em provocava una esgarrifança i un tremolor especial que tampoc sabria descriure. Venint d’ella m’encenia encara més, però alhora em provocava una reacció instintiva de prémer les natges per a dificultar-li el camí.

De cop, es va quedar clavada i vaig notar que es posava en tensió. L’aturada dels moviments ens va permetre sentir amb més nitidesa l’enrenou de les branques que hi havia darrere nostre. I tot seguit en sortiren dues figures negres que ben just si dibuixaven el seu perfil entre els matolls. Ens vam quedar immòbils. No podíem veure’ls la cara, però la seva silueta corresponia a dos homes corpulents. Ens vam mirar un instant amb la Carla, i només vaig atinar a deixar-li entreveure que no podíem defensar-nos, que el millor era no oferir resistència. Vaig témer sobretot per ella.

A poc a poc, sabent que nosaltres tampoc teníem escapatòria, es van anar deixant caure pel terraplè fins a situar-se un a cada costat d’on érem, jo encara penetrant la Carla. No podíem veure massa bé les faccions de les cares, però no semblaven francesos i més aviat tenien una pinta d’europeus de l’est. Vaig intentar demanar, amb una veu que gaire bé no em sortia, primer en francès i després en el meu anglès poc acurat, què pretenien o què volien de nosaltres. No sé si ens responien o si parlaven entre ells, però no vam entendre res del que deien. Reien, això sí, divertits segurament per la nostra situació que havia deixat de ser tendra i apassionant per esdevenir ridícula als seus ulls.

Actuaven lentament, convençuts que érem una presa fàcil, i que el lloc escollit era d’una discreció absoluta. Una mà poderosa em va agafar per l’espatlla tombant-me cap a un costat i deixant al descobert la nuesa dels nostres cossos. No havia actuat amb brusquedat. En veure que jo no m’hi resistia, més aviat semblava que volgués acariciant-me, com el seu company començava a fer-ho amb el cos, també immòbil, de la Carla. Les mans de qui m’havia girat cap a ell seguien damunt meu, vigilant qualsevol moviment que jo pogués fer, mentre el seu company s’havia apoderat dels pits de la Carla xuclant-los i toquejant-los amb una delicadesa impròpia d’uns violadors nocturns. Ella em va mirar amb uns ulls espantats, com si demanés perdó per deixar-se magrejar per un desconegut, o potser esperant la meva aprovació per l’actitud de condescendència que mantenia. I la va copsar de seguida, entenent a més que poca cosa hi podia fer jo amb aquell homenàs que tenia al darrere i que no em treia les mans del damunt.

Vaig poder veure com l’home que estava amb la Carla, de cabell blanquinós tot i no aparentar ser massa gran, no s’acontentava amb el pits que havien envermellit, no sé si de fred o dels amanyagaments de què eren objecte, sinó que els seus dits jugaven per l’entrecuix cercant-li les cavitats prohibides. Un gemec de dolor en introduir-li dos dits de cop a la xona, em va provocar un moviment instintiu que de seguida va ser reprimit pel meu vigilant particular, que em va agafar la polla, ara sí que amb una certa contundència. Vaig deixar anar un “procura no patir-lo” adreçat a la Carla, que no sé si va arribar a sentir, però com a mínim el devia intuir perquè ella s’hi va posar bé i fins i tot li acariciava l’esquena potser per evitar encrespar-lo en excés.

La veritat és que fins i tot el meu sexe es va tornar a engrescar veient-la a ella plenament resignada a satisfer els desitjos d’aquell home que, amb poques manies, s’havia tret ja els pantalons. Procurava somriure a la Carla per transmetre-li el meu suport i donar-li a entendre que no havia de tenir cap mena de remordiment si, fins i tot, acabava gaudint-lo. Em sorprenia a mi mateix la serenitat amb què afrontava aquella situació, i ni tan sols m’adonava que el meu home se m’havia encastat al darrere sense deixar de maniobrar amb la meva polla. Potser pretenia masturbar-me coincidint amb el moment en què el noi albí s’havia posat de ple sobre la Carla. Tot i que l’escassa claror no em permetia veure-ho bé, era evident que ja l’havia penetrada tal com delataven els seus sospirs accelerats i els primers moviments de malucs d’aquell home. Va alçar el cos recolzant-se en les mans que engrapaven amb una certa violència els pits de la Carla; i aquesta es va posar a xisclar i a colpejar-li el pit en una mena d’histèria que a mi ja m’era familiar. Sabia que cridava de dolor i de ràbia, però també de plaer per una excitació extrema que, tal com havia experimentat altres vegades amb mi, la descontrolava completament.

Absort com estava contemplant la violació de què era objecte la Carla, no em vaig adonar que el meu guardià estava disposat a consumar la seva part. Amb un ràpid moviment em va posar bocaterrosa, i, sense acabar de treure’m els pantalons que tenia a l’alçada dels genolls em va clavar la seva polla pel darrere. No va entrar a la primera embranzida, però el meu cul va acabar sucumbint en les següents. Em va sortir un crit ofegat, i no tant pel dolor com per la sorpresa. Afortunadament, no devia ser un home que pogués presumir de ser excessivament dotat.

Ara eren tots dos els qui encabritats damunt nostre ens follaven a tot pler i es deixaren anar fins a escorre’s, cosa que no van tardar massa a fer-ho, gairebé de forma sincronitzada. Tots dos van llançar un crit inintel•ligible per a nosaltres que vam interpretar com de victòria, per alçar-se tot seguit esgrimint unes polles bavejants a punt d’entrar en declivi.

Imaginava que intentarien prendre’ns el poc que portàvem i que fugirien corrents, satisfets de tan fàcil botí. Però, no. Es van quedar una estona asseguts al costat nostre, donant-nos petits copets que bé podria interpretar-se d’amicals, somrient i parlant entre ells. En aixecar-se, a un d’ells se li va entendre un “merci pour tout”, i encara el noi albí va remugar quelcom que podríem transcriure com Maszyny są bardzo otwarte i hojne te francuskie.

De tornada a l’hotel, desconcertats, ens va anar creixent el dubte de si realment havíem estat objecte d’una violació, o si senzillament ells van interpretat que estaven convidats a la festa.

Autor: Joan

Pizzes i bikini de regal

No sóc pas partidària de fer grans celebracions d’aniversari. Al capdavall, comptar un any més no passa de ser una simple anècdota. Però sí que m’esperava que en Joan em sortís amb algun detall, encara que només fos per dir-me que se n’havia recordat. Per això em va sorprendre que el dia abans a la tarda em digués que vindria tard, perquè tenia molta feina al despatx. I jo ja sabia que quan ell diu que arribarà tard no es refereix a retardar-se una mica, sinó que ja puc esperar asseguda. La cosa podia anar per llarg.

I així va ser. No vaig preparar res, pensant que tan bon punt arribés aniríem a sopar a algun lloc. Fins i tot vaig imaginar, una mica bleda, la veritat, que em duria a un d’aquests restaurants coquetons, potser una mica quitx, amb espelmetes al centre de la taula; i que a mig sopar, o potser just abans de les postres, es trauria el meu regal d’aniversari en forma de capseta de joiera. Vaig tenir temps per a tot, per a repassar el correu electrònic i per a navegar per la xarxa en el sentit més literal de navegar, sense to ni so. No és que ho faci molt sovint, però aquesta vegada em vaig deixar caure en una d’aquestes pàgines eròtiques on pots seleccionar els vídeos per categories: amateur, anal, doble, grups, interracial, rosses, morenes, asiàtiques, negres, transsexuals… En totes, un denominador comú: la dona com a centre de plaer.

La demora començava a fer-se excessiva, i fins i tot em va passar pel cap d’anar-me’n tota sola i deixar-lo plantat. Tot d’una va tornar a sonar el telèfon. Era ell, naturalment:
– Escola, ho sento però és que encara tardaré una mica, i ja se’ns farà tard per anar a sopar a fora – vaig sentir-lo amb una veu que, si no era fingida, evidenciava un sentiment de contrarietat insalvable – . Però, no et preocupis que ja he encarregat que ens portin unes pizzes i uns bikinis; i jo vindré tan aviat com pugui.

Al final va repetir no sé quantes vegades que ho sentia molt i que m’estimava encara més. Suposo que devia ser una forma de suplicar-me que no el deixés plantat i que el disculpés. I vaig acceptar les disculpes, almenys de moment.

Com que no havíem de sortir aquell vespre, vaig pensar que seria millor posar-me còmoda. I posats a fer, probablement una mica engrescada per les imatges pornogràfiques que havia estat mirant a l’ordinador, vaig pensar que podia preparar una ambientació ben sensual i seductora. Vaig buscar la roba interior més sexy que tenia a mà, unes calcetes tipus tanga i uns sostenidors que deixaven al descobert tota la part superior dels pits, gairebé mostrant els mugrons. I al damunt una camisola transparent. Una música suau, les espelmes que havia imaginat al restaurant, i unes barretes d’encens perfumades, per acabar-hi de donar el toc final.

Una nova trucada. Aquesta vegada per dir-me que ja sortia del despatx, que en un tres i no res seria a casa. Despistat com és, davant la possibilitat que no portés la clau vaig anar a obrir la porta, de manera que quedés ajustada però que no m’hagués d’aixecar per anar-lo a obrir. Volia rebre-la allà, estirada al sofà en una posició seductora, com havia vist en un dels videos eròtics d’internet; si ell no havia pensat en fer-me cap regal, jo m’oferia com a tal. O millor dit, el que tenia era un desig de regalar-me a mi mateixa uns moments de sexe esbojarrat.

Vaig sentir l’ascensor que es parava al meu pis. Era sorprenent el que havia hagut de córrer per arribar en tan poc temps, perquè no feia ni cinc minuts que m’havia trucat. No em va estranyar tant que truqués el timbre; devia anar esverat, no es devia adonar que tenia la porta oberta i potser no sabia ni si portava les claus.
– La porta és oberta… Endavant! – vaig cridar jo des del sofà, posant-hi un to de sensualitat difícil de rebutjar. I em vaig acabar d’acomodar, procurant d’oferir-li una imatge captivadora a la llum de les espelmes.
– Jo només portava unes pizzes… – va dir el noi, tímidament, entrant al menjador.

La veritat és que al primer moment em volia fondre i em vaig sentir ridícula. Em vaig aixecar de cop procurant inútilment de tapar-me amb la camisola que transparentava la nuesa del meu cos. Vaig provar de disculpar-me, però el noi no semblava massa sorprès, com si fos habitual que el rebessin així a cada casa. Es devia adonar del meu atabalament perquè no sabia si agafar-li les pizzes de la mà, si demanar-li que les deixés damunt la taula o fer-les-hi deixar a la cuina.

Va ser llavors quan em vaig adonar de la planta del pizzer. Res a veure amb la imatge que sovint en tenim d’un noi escanyolit i poca cosa. Amb una camisa ajustada, marcava perfectament uns pectorals que evidenciaven que era un cos fibrat, atractiu de cara sense ser un adonis, però amb una bona alçada i unes mans i uns braços poderosos. No sé qui m’havia dit una vegada que les mans dels homes delataven la grandària i la potencialitat del sexe. Si era cert, aquell devia ser un bon exemplar.

No em vaig poder estar de fer-li una bona repassada, com de ben segur ell ja m’havia fet a mi, i no li podia pas retreure vestida, o desvestida, com anava. En el moment de prendre-li les pizzes de les mans per portar-les a la cuina vaig propiciar un contacte amb aquells dits que intuïa que podien fer meravelles. I no sé per què, però la primera sensació de vergonya que havia tingut en confondre el noi amb en Joan i rebre’l d’aquella manera va desaparèixer de cop, substituint-la per una altra de més instintiva. No era ben bé que em volgués revenjar d’ell pel seu retard que, a més, havia provocat aquella ficada de pota, però sí que vaig canviar el xip i més quan des de la cuina vaig sentir que el noi em recordava que l’import de les pizzes era de 24 euros. O sia que no solament no tindria sopar ni regal d’aniversari sinó que encara em tocaria pagar a mi.

Vaig sortir de la cuina una mica enfurismada, o millor dit decidida a prendre’m el regal pel meu compte.
– Doncs, no sé – vaig deixar anar jo, com qui no vol la cosa – ara mateix no tinc diners a mà… Potser t’hauré de pagar d’alguna altra manera…

No van caldre més insinuacions, perquè de seguida el noi de les pizzes es va oferir a registrar-me, no fos cas, va dir, que tingués els diners amagats sota la camisola transparent. Jo vaig fer el posat de víctima que s’ha de rendir per pagar les seves culpes. Ell potser es pensava que es prenia la part que li pertocava per les pizzes, però de fet era jo qui em prenia la part que em corresponia per ser el meu aniversari.

Em vaig deixar envoltar per aquells braços poderosos que, malgrat tot, em van estrènyer amb delicadesa. Jo no gosava posar-li les mans al damunt, esperant que fos ell qui prengués tota la iniciativa; era ell al cap i a la fi qui havia interpretat que s’estava cobrat un deute. Ràpidament va caure la camisola a terra, però els sostenidors se li resistien, tant per la fogositat dels seus moviments com per la incapacitat innata dels homes per a aquests menesters. Expeditiu, va optar per desenfundar els pits acabant d’abaixar la fina tela de puntes que amb prou feines els cobria, i s’hi va abraonar amb avidesa xuclant desesperadament, talment li anés la vida. El contacte de les seves dents em va arrencar un primer gemec que no podia ser de dolor, perquè no va arribar a mossegar-me, tot i que jo me’n delia.

Em deixava portar, sense dir res, amb les mans tirades enrere i la mirada perduda. Tot d’una, va ser ell qui em va empènyer per les espatlles posant-me de genolls en terra. No me n’havia adonat que s’havia abaixat els pantalons i exhibia un sexe enorme, posat a l’abast de la meva boca. No m’ho vaig pensar dues vegades, afamada com estava més de sexe que per la tardança del sopar. Em costava encabir-lo a la boca, i vaig preferir començar llepant-lo de dalt a baix, suaument, entretenint-me de tant en tant formant cercles sobre la punta del gland d’on semblava que volia sortir una primera gota de líquid pre seminal. Sentia accelerar-se la seva respiració i el panteixar se li feia cada vegada més evident. Sense presses, podia jugar a incrementar el ritme de les pulsacions i provocar-li sospirs més profunds segons la intensitat i l’encert de la meva llengua llagotera que es movia anàrquicament contornejant aquella mola de carn testa com un tronc. De tant en tant, intentava engolir-la però desistia aviat en notar una tibantor excessiva a les mandíbules forçades per les seves extraordinàries dimensions. Però al final me’n vaig sortir, i el succionava a intervals en funció de les reaccions que despertaven en el noi.

Ell es mantenia ferm, contenint com podia l’estat creixent d’excitació, i jo em fonia als seus peus desitjant ser penetrada per aquell enorme fal•lus. Però, decidida a no prendre cap iniciativa, em vaig recrear en degustar-lo sense presses, com qui té al davant un plat immens que sap que mai es podrà acabar. Dissimuladament, però, mentre amb una mà li subjectava la polla que a voltes insinuava un moviment de penetració bucal impossible, amb l’altra em refregava la xona que traspuava humitats evidents per damunt de les calcetes.

No em vaig adonar que havia entrat en Joan fins que el vaig tenir darrere meu acariciant-me l’esquena i deslliurant-me difinitivament dels sostenidors que ja no complien cap funció. Cap comentari ni retret, ni el noi es va immutar en absolut en la seva altiva posició de mascle dominant. Les mans d’en Joan es van aferrar als meus pits provant d’alçar-me, de manera que vaig haver de deixar anar aquella polla que havia estat assaborint fins aleshores. Hi vaig deixar, però, una mà juganera per mantenir-la en forma, i vaig fer el gest de girar-me cap a en Joan. Però ell no m’ho va permetre i els llavis del noi van segellar la meva posició encarada al pizzer amb gust de menta a la boca.

Quatre mans recorrien el meu cos, silencioses i prodigiosament coordinades per tal de no entorpir-se ni deixar cap racó per estimular. Vaig tancar els ulls, intentant de resseguir mentalment l’autoria de cadascuna de les carícies que m’estaven portant als llimbs d’un plaer indefinible. No era fàcil distingir de qui devia ser la mà que engrapava el meu pit, o de qui els dits que s’havien endinsat en el meu sexe. Quan van deixar caure les meves calcetes, ells ja s’havien desfet també de la roba, i sense deixar d’amanyagar-me pels quatre costats. Tot d’una se’m va escapar “sí… així”, quan coincidien tres dits, segurament del noi, penetrant-me amb força per davant, amb un dit d’en Joan que em perforava l’anus.

No sé si s’ho van prendre com un senyal d’avançar cap a l’escomesa final. Però les mans del noi em van enlairar per les natges, mentre en Joan em mantenia en equilibri, i van apuntar directament el meu sexe a la punta de la seva polla més testa que mai. Em vaig aferrar al seu cos, comprimint els meus pits sobre els seus, en un intent d’esmorteir la virulència de la penetració que ja era inevitable. I a poc a poc em va deixar caure lliscant sobre el seu tors, clavant-me fins al fons el que semblava que no podria cabre en el meu interior. Un primer crit d’eufòria mal continguda em va sortir de l’ànima, ofegant fins i tot la sensació dolorosa que inicialment m’havia provocat. Literalment no tocava de peus a terra, com tampoc hi tocava sensorialment, i, tot i que el noi em sostenia amb suficiència, vaig creuar-li les cames pel darrera per reforçar la meva posició.

En Joan em va tirar una mica el cos enrere, aprofitant per jugar amb els meus mugrons envermellits com mai, alhora que el noi iniciava un moviment de bombeig que literalment em tornava boja. Ara sí que vaig poder girar el cap i besar enfollidament la boca d’un Joan que responia amb tendresa i es deixava mossegar els llavis com si volgués contenir l’estat d’excitació amb què em trobava. Però, al cap d’uns moments, em va tornar a posar en posició vertical abraçant-me al cos del noi, i vaig sentir uns dits humits furgant i untant el meu cul. No vaig tenir massa temps de pensar en el que estava tramant perquè de seguida vaig notar el seu sexe en l’intent d’obrir-se pas pel darrere. El noi va aturar-se uns instants, aixecant-me un xic potser per fer una mica més de lloc a aquella segona polla que començava a penetrar-me. Aquesta vegada el crit tenia més de dolor que d’altra cosa, però no tenia res a veure amb l’expressió de la meva cara, els ulls desorbitats, demanant que res no aturés aquell remolí voraginós que se m’enduia cap a l’infinit.

Una pausa tensa, algú que pretenia tranquil•litzar-me, i el meu cos encès per totes bandes. Em sentia plena a rebentar, en un mar de sensacions indescriptibles, on no era possible definir la barrera entre el dolor i un plaer incontenible que s’anava incrementant a mesura que els dos membres que tenia clavats a l’interior emprenien un balanceig demencial. Estava fora de tot control; tant podia clavar les ungles a l’esquena del noi com xuclar-li el coll desaforadament enmig de crits i gemecs que els devien acabar d’enfollir també a ells, perquè es van posar a follar-me a un ritme frenètic. Vaig deixar-me anar del tot. El cap em donava voltes, vaig perdre el món de vista, i vaig sentir que les forces m’abandonaven. Les meves cames van caure a plom, suspeses en l’aire balancejant com els meus braços, i el cap em va quedar tombat enrere sobre les espatlles d’en Joan. Tota jo em sentia un sexe encès que deixava anar riuades de fluids, com si fos la meva pròpia essència la que se m’escolés deixant-me en un estat de semiinconsciència.

Una estona després em refeia davant d’una pizza rescalfada, sense recordar ni tan sols com se n’havia anat el noi. Exhausta, però satisfeta, encara amb el cap enterbolit, veia en Joan davant meu amb una mitja rialla de qui sap que ha fet la seva trapelleria.
– No havies dit que també havies encarregat bikinis per sopar? – vaig dir jo més que res en un intent d’anar recuperant la memòria.
– Sí – va replicar en Joan tot seriós –. El bikini era el primer plat.

Autora: Carla

Refugiats a la Baiau

Quan vam sortir de Barcelona feia un dia esplèndid. Tot feia presagiar que arribaria a convèncer la Carla del gratificant que podia ser un cap de setmana voltant per aquestes muntanyes de Déu. Ella és una dona de ciutat, que es mou molt millor entre el tràfec urbà que en un alzinar, que prefereix l’atapaïment del metro a la tranquil•litat d’un llac del nostre Pirineu. En principi, la vaig convèncer per acompanyar-nos al refugi de Vallferrera, des d’on amb els amics del centre excursionista teníem previst fer alguna caminada, i ella podia quedar-se còmodament asseguda vora la llar de foc del refugi esperant la nostra tornada. No teníem previst de pujar a l’Aneto, però potser sí arribar-nos fins a algun dels llacs que hi ha en direcció a la Baiau.

Durant el trajecte, i abans d’arribar a Alins, vam arribar a un pacte, cosa ja habitual en les nostres relacions. Un cop haguéssim deixat l’equipatge a Vallferrera, ella iniciaria la caminada amb tot el grup fins allà on cregués oportú. Si es cansava, o simplement se’n cansava, optaria per tornar enrere; però en aquest cas, jo l’hauria d’acompanyar perquè no estava disposada a refer sola el camí, per més ben senyalitzat que estigués. De fet, no confiava tant en la seva capacitat d’aguantar una excursió com aquella, amb pendents pronunciats, com amb les meves dots de persuasió per fer-la seguir. Comptava, a més, amb la complicitat dels companys d’excursió que s’havien compromès a caminar a un pas moderat i fent tantes parades com calgués.

Per acabar de demostrar-li que era una caminada de no res, i donat que lluïa un sol magnífic, vaig dir-li que podíem anar lleugerets de roba perquè la intenció era anar a dinar prop d’algun d’aquells llacs i tornar a la tarda a Vallferrera. Val a dir que ella va seguir a bon ritme, xerrant distesament ara amb un ara amb un altre, i sobretot amb en Sergi que, a diferència de la resta del grup no havia vingut amb la seva parella. Sense gaire bé adonar-nos-en vam arribar al llac on teníem previst de dinar, un paisatge idíl•lic, de postal, que fins i tot va encantar a la Carla. I havent dinat, abans d’iniciar el camí de retorn, tenint en compte que la tornada podia ser molt més curta, vam decidir tirar un tros més amunt.

Decididament, la Carla buscava caminar prop d’en Sergi i jo, no pas perquè estigués gelós sinó per no quedar-me sol, la flanquejava per l’altre costat. En Sergi és un noi rosset, més jove que nosaltres, estudiant d’arquitectura i amb un tracte molt agradable. No m’incomodava l’interès que hi mostrava la Carla ni ell donava peu a anar més enllà de la conversa amical, amb el seu bon humor de sempre. En alguns trams més empinats la Carla es deixava ajudar, en Sergi li donava la mà per estirar-la si passava al davant o simplement l’empenyia pel cul si es trobava al darrere. En d’altres de més planers podíem caminar tots tres, amb la Carla al mig, a qui agombolàvem amb el braç sobre les espatlles o agafant-la per la cintura.

Però la muntanya ja les té aquestes coses. El sol radiant que ens havia acompanyat fins aleshores es va veure amenaçat per unes nuvolades que van sorgir inesperadament de darrere els cims encrespats que voltaven la vall. Quan el sol es tapava, la Carla agraïa especialment les abraçades no ja per companyonia sinó per a protegir-se de la fresca que es començava a fer notar. El grup caminava fraccionat, nosaltres al darrere a una certa distància de les dues parelles més grans i, encara un tros més amunt, l’Oriol i la Carme més coneixedors del terreny que guiaven l’expedició. Algú va indicar que el temps semblava amenaçador i que potser caldria fer marxa enrere, però l’Oriol va dir que faltava molt poc per arribar a la carena des d’on podríem gaudir d’una vista excepcional, tant si miràvem en direcció a Vallferrera com si ho fèiem cap a la Baiau. Ningú va gosar contradir-lo i vam continuar el camí, ara una mica més apressats.

Certament havia valgut la pena. Hom no s’adona de la magnificència dels Pirineus fins que no els pot divisar des d’una certa alçada. L’Aneto s’aixecava imponent davant nostre, i l’Oriol ens posava nom a cadascun dels pics més destacats, alguns dels quals es trobaven mig coberts per una boirada espessa que semblava tenir la intenció de baixar cap a les valls. En pocs moments, ens vam adonar que el cel s’havia cobert del tot i les nuvolades prenien un to negrós anunciant tempesta.
– Hem de tornar de seguida cap a Vallferrera – vaig dir jo amb un to autoritari que no em corresponia.
– Em sembla que hem fem tard – va replicar tot seguit l’Oriol, que amb la mà estesa percebia les primeres gotes de pluja.- La pluja ens arreplegarà a mig camí i arribarem xops com ànecs. Val més que acabem d’arribar fins al refugi de la Baiau; ara ja no ens queda tan lluny.

Ningú li va discutir la proposta, ni va gosar fer-li retret per no haver-ho previst abans. Només em va semblar veure un cert aire de retret en els ulls de la Carla, que havia rebut també els primers impactes del gotellam que se’ns venia al damunt. No hi havia temps per a la conversa. Caminàvem a marxes forçades comentant només el contratemps de la pluja que se’ns acostava. Afortunadament, quan s’hi va posar de valent ja teníem a les envistes la carcassa metàl•lica del refugi de la Baiau.

Ens devien estar observant des de dins perquè ens van obrir la porta de seguida. Anàvem xops. I una minúscula llar de foc era l’única font d’escalfor on acostar-nos. Era un espai petit, previst per a divuit persones posades amb calçador, però, entre els que ja eren al refugi i nosaltres, devíem arribar als vint-i-cinc. La Carla tenia els ulls vermells, la cara tremolosa i morta de fred.

– Treu-te la roba, dona, – va dir amb tota naturalitat un noi que vestia anorac i pantalons gruixuts, amb una cara vermella segurament de la quantitat d’alcohol que portava a dins.
– Sí, Carla. Estaràs millor – s’hi va ficar en Sergi, que de seguida va acompanyar-la al petit altell on hi havia les lliteres.
– Us farem una mica de lloc – va afegir el primer, alhora que els seguia.

El temps no amainava, i encara que ho hagués fet tampoc hauríem pogut tornar a Vallferrera, perquè la llum començava a flaquejar i el refugi no disposava de corrent elèctrica. Ens vam quedar prop del foc fent-la petar, explicant mil i una anècdotes viscudes per aquelles muntanyes, que pel que es veia, eren molt familiars per a alguns. Fins al cap d’una bona estona no em vaig adonar que no havien tornat a baixar de l’altell ni la Carla, ni en Sergi ni el noi que els havia de fer lloc entre les lliteres, en principi totes ocupades. La Carla devia estar rendida, vaig pensar.

Tan bon punt es va fer fosc, poca cosa més podíem fer que disposar-nos per dormir una mica, per tal de poder emprendre el camí de tornada l’endemà a primera hora. Vam anar pujant, doncs, a l’altell on hi havia les lliteres, dos rengles ajuntades a banda i banda. Vaig veure la Carla, a la part baixa d’una llitera, abrigada amb una manta i ben estampida entre en Sergi i l’altre noi que havia pujat primer. Volia demanar-li com es trobava, però un lleu sospir em va convèncer de la inutilitat de la pregunta: de ben segur que ja li havia passat el fred.

– Puja aquí – vaig sentir que em deien –. Estrenyent-nos una mica, segur que hi cabrem tots.

No vaig veure ben bé on em ficava, però al final vaig poder estirar-me sota una manta que ens devia cobrir a tots alhora. Procurant de no moure’m massa vaig treure’m els pantalons que encara tenia molls, i em vaig mantenir una estona quiet de panxa enlaire. Estàvem prou comprimits com perquè fos inevitable el contacte tant per un costat com per l’altre. La noia que m’havia cridat em donava l’esquena, un xic arraulida, i jo vaig optar per adoptar la mateixa posició encaixant el meu cos amb el d’ella, sense amoïnar-me massa pel noi que quedava al meu darrere. A poc a poc es van anar apagant les darreres veus que es desitjaven bona nit

Feia fred, i tant el meu cos com el de la noia van tendir a apropar-se, amb la intenció d’aprofitar l’escalfor natural. Inconscientment, o potser no tant, vaig posar-li la mà sobre la cuixa, i ella va respondre amb un moviment de malucs que encastava encara més les seves natges sota el meu ventre. Amb l’atapeïment de persones que érem en aquell espai tan reduït era impossible escoltar el silenci; ningú deia res, però se sentien els grinyols d’una llitera, algú que comença a roncar, un que es movia més del compte…, i de fons vaig reconèixer el panteixar de la Carla. No sé com ho sentien els altres, però per mi era evident que aquell panteix delatava un estat d’excitació creixent. Vaig imaginar-la abraçada al Sergi, desfogant-se de l’enrabiada per haver-la portat fins allà, amb remullada inclosa. L’espai no donava per massa floritures, i la manca d’intimitat encara menys, però estava convençut que ella sabria treure el màxim profit de la situació.

No sé si era la proximitat de la noia, tot i que ella anava vestida, si era l’ambient general que caldejat per l’aglomeració de gent, o si eren els meus pensaments entorn de la Carla, però m’havia passat el fred. O millor dit, ja havia entrat en calor. La mà que tenia damunt seu va iniciar un moviment ascendent des de les cuixes fins a la part alta del cos, sense gosar atacar de ple els seus pits que no m’havia fixat ni com eren. Vaig esperar uns instants per si es produïa alguna reacció per part seva, però res. Vaig reprendre el moviment amb breus temptatives cap a l’interior, però amb el mateix resultat. Semblava que estigués completament adormida. Abans de continuar amb les meves incursions vaig assajar una darrera prova acostant un dit humitejat als seus llavis. Va reaccionar amb un xuclada gaire bé imperceptible, i un “Mmmm…” que només jo devia sentit.

Hauria volgut capbussar-m’hi de ple, però no podia moure’m. La mà va reprendre el recorregut seguint el carenat d’aquell cos que no veia més que en forma de silueta perfilada sobre la negror de l’estança. La següent passada va servir per infiltrar-me per sota la samarreta, establint contacte amb la seva pell, aparentment indiferent a les meves carantoines. De nou un sospir, que no vaig poder discernir si provenia de la noia que estava abraçant, o era de la Carla a la part baixa de la llitera. Aquesta vegada sí que vaig engrapar de ple el seu pit amollant-lo amb delicadesa, però de forma contundent. Com si fos una reacció inconscient ella va desplaçar els dits cap a l’entrecuix, una part inaccessible per a mi, des del darrere. Semblava realment que es mogués d’esma, fins i tot quan amb l’altra mà pressionava la meva que estava aferrada al seu pit. Tota ella es va somoure buscant, potser, una posició impossible.

De tant en tant, aturava el meu festeig a l’espera d’una reacció en un o altre sentit. En un moment donat vaig provar de retirar la mà, però de seguida vaig percebre que amb la seva em buscava per tornar-la a col•locar damunt del pit o sobre la gropa. Per força havia de notar que el meu sexe s’havia inflat poderosament encastant-se en la regatera del seu cul encara protegit pel xandall. Una protecció que em va ser fàcil de superar abaixant-la lentament fins que em va permetre introduir la polla apuntant al seu sexe. Vaig comprovar que l’entrada, tot i trobar-se tancada per la posició en què es trobava la noia, segregava prou fluids com per pensar que estava desitjant ser penetrada. No va ser empresa fàcil, perquè, tot i no posar-hi cap resistència, tampoc va aplanar-me el camí. Simplement es deixava fer, i és possible que jo no fos sinó un intrús d’un dels seus somnis. Forçant la meva posició, tirant el cos un xic enrere, finalment va entrar encara que només fos la punta del gland. De nou uns segons d’espera; i abans que jo iniciés cap moviment va ser ella qui va emprendre un bascular del seu cos de tal manera que a cada embranzida aconseguia aprofundir una mica més la penetració.

Movia els llavis i la llengua com si busqués alguna cosa, però no deixava anar cap sospir ni gemec que pogués delatar-nos. Només jo podia percebre el seu estat de l’excitació a través de les pulsacions del seu cos, i els batecs que semblava que haguessin de fer-la esclatar. La meva era una posició estàtica i tanmateix m’estava posant al límit de l’eclosió final. Tot d’una, tirant una mà cap enrere va empènyer el meu cos cap al seu tant com li era possible, per romandre quieta uns minuts, abans de deixar-se anar. Va ser un esgarip contingut que va trencar el silenci del refugi, però que ni jo mateix podria assegurar si provenia de la noia que es penetrava el meu sexe o si era de la Carla.

Tampoc la Carla va poder-m’ho certificar l’endemà, ja de tornada a Barcelona, quan em confessava que jo estava carregat de raó quan li parlava de les emocions gratificants que ens ofereix la muntanya.

Autor: Joan