Plaers remunerats

La història que ens va explicar en Joan sobre la seva experiència a la sauna masculina ens va semblar realment morbosa, i un xic escabrosa, val a dir-ho. Però està clar, una cosa és que t’ho expliquin i una altra és viure-ho en persona, o com a mínim ser-ne testimoni directe. En Joan havia complert la seva penyora, però nosaltres ens havíem hagut de conformar esperant que tornés, tot fent les nostres conjectures sobre el que podia haver passat, i després escoltant la seva versió.

El joc que havíem encetat la setmana anterior tenia el seu al•licient, i ens havia engrescat de valent, però ho podíem millorar. La prova que hagués de passar el següent que li toqués en sort miraríem que fos en presència dels altres, de manera que tots en poguéssim gaudir. Aquesta vegada, l’atzar va voler que fos el torn de la Cris. La veritat és que hauria preferit que m’hagués tocat a mi, perquè tot feia preveure que cada nova prova podia ser més agosarada que l’anterior.

També aquesta vegada vaig acabar imposant la meva proposta, tot i les reticències inicials d’en Sergi, el xicot de la Cris. Soparíem tots plegats com cada divendres al seu apartament, però prèviament la Cris hauria posat un anunci a la secció de contactes de Loquo. Podia redactar-lo com volgués però havia d’incloure una remuneració econòmica. Si es rebien trucades no en podia rebutjar més de dues seguides, i nosaltres ens reservàvem el dret d’intervenir quan ho creguéssim oportú.
– M’esteu demanant que em prostitueixi? – va fer la Cris, mig en broma però segurament perplexa per l’inesperat de la proposta.
– Agafa-t’ho com una aventura remunerada – va saltar en Sergi amb la intenció de salvar-li l’honor.
– Ei! Que consti que els diners que es cobrin serviran per pagar el sopar – vaig afegir-hi jo per deixar clar que es tractava d’un joc en el qual hi participàvem tots.
– Com si fos un servei a la comunitat, dona… – va reblar en Joan.

El divendres, doncs, vam ser més puntuals del que sol ser habitual en nosaltres. Però a ells no els va agafar desprevinguts perquè ja ho tenien tot a punt, el sopar preparat i l’anunci publicat: “Vols passar una estona inoblidable, vine al nostre apartament. Sirc”. A la Cris se la notava nerviosa tot i els esforços d’en Sergi per fer-li costat i amanyagar-la com mai, donant-li a entendre que era un joc i que, en el pitjor dels casos, en unes hores ja hauria passat. Al capdavall havia estat ella qui havia proposat encetar aquesta mena de juguesques.

No vam tenir massa temps de comentar com es podia interpretar aquest “nostre apartament” de l’anunci, que la Cris insistia que volia donar a entendre que no estava sola, ni tampoc si era adequat el preu de 200 euros que s’hi havia posat. Va sonar el telèfon. Com en aquelles pel•lícules policíaques en què s’espera la trucada del delinqüent o segrestador, ens vam mirar tots la Cris indicant-li que agafés el telèfon alhora que ens hi acostàvem per poder escoltar la conversa. Va durar ben poc. Potser per por, o potser perquè realment la veu i el to del possible client li va semblar poc de fiar, aviat el va penjar.

Encara era d’hora per posar-nos a taula i vam continuar fent-la petar, en Joan insistint que trobava excessiu el preu de 200 euros. Era una manera de seleccionar el personal, evidentment. La Cris es posava tota cusona als braços del seu xicot, a qui besava constantment, amb un posat de xai que espera l’escorxador i que es vol fer perdonar. Una segona trucada, i aquesta vegada semblava d’una persona més jove. La Cris li va fer tot un paperàs, amb mots exageradament afalagadors per a ser reals, però que probablement són els que espera sentir el comprador de sexe. Van quedar per les onze. Teníem encara més de dues hores per endavant, així que ens vam proposar entaular-nos, no fos cas que haguéssim de deixar les postres a mig.

Una nova trucada, però, ens va interrompre de nou. La Cris ja estava envalentida i tampoc hi va posar massa problemes, sobretot quan va sentir que volia venir llavors mateix, el temps just d’agafar un taxi i arribar fins a l’adreça que li donaria ella. La cosa es posava interessant. La Cris va córrer cap a l’habitació, per posar-se quelcom adient per a la situació: unes malles horroroses i un body de color vermellós de no pas millor pinta. Animada per la situació em vaig abraçar a en Joan fent-lo caure estirat al sofà, i jo al damunt. En Sergi posava ordre a la saleta on ens trobàvem, per on forçosament havia de passar el client per anar a l’habitació.

A peu dret, com si s’estiguessin acomiadant, en Sergi i la Cris es besaven apassionadament. El cuquet devia córrer per dins. Nosaltres ens quedaríem allà per veure els primers passos dels qui havien de protagonitzar l’escena, i intervindríem o ens faríem fonedissos segons com pintés tot plegat. Va sonar el timbre. Un darrer petó, i en Sergi va venir a seure amb nosaltres al sofà. Jo vaig quedar al mig de tots dos, amb la brusa descordada i adoptant un posat de voler-me’ls menjar. El braç d’en Sergi es recolzava sobre les meves espatlles en una abraçada amical, mentre la mà d’en Joan s’orientava més directament cap a l’entrecuix.

Vam sentir les veus provinents del rebedor, i tot seguir es va obrir la porta de la sala. Vam quedar glaçats. La Cris, amb cara esgrogueïda i posat vacil•lant, portava de la mà un home panxut i llardós que devia passar dels seixanta, d’un aspecte realment desgradable. Ella ja tenia els diners a la mà, però estic segura que de bona gana els hi hauria retornat, afegint-n’hi dos-cents més, perquè se n’anés. Ens vam mirar tots tres, sense aixecar-nos del sofà, astorats però decidits a fer alguna cosa per evitar el mal tràngol de la Cris.
– Aquí mateix, nena – vaig cridar amb aires de mestressa, tot indicant-li el petit sofà que teníem al davant –. Que les habitacions estan ocupades.

L’home va fer un intent de protestar que va ser ofegat per un petó de llavis closos de la Cris, alhora que li posava la mà damunt del paquet difícil de distingir sota els plecs greixosos de la panxa. L’home es mostrava indecís, entre continuar amb la seva reivindicació d’un lloc adequat per a esbafar-se en raó del preu pagat o engrapar, malgrat tot, aquelles carns tendres que tenia al davant. La Cris no semblava que hagués entès el nostre missatge de no tirar endavant amb la cita i provocar la seva fugida a base d’incomodar-lo, perquè malgrat la repugnància que devia provocar-li el continuava amanyagant, li agafava les mans per posar-les damunt dels seus pits i començava a descordar-li els pantalons. Però l’home panxut insistia en reclamar un lloc més adient i sobretot més discret.
– Si el senyor és tan primmirat i no li està bé, ja se’n pot anar – vaig tornar a intervenir amb el mateix to de veu autoritària de mestressa de bordell -. Torna-li els diners i que se’n vagi.
– Amb el que m’ha arribat a magrejar? – va protestar la Cris que mantenia la mà d’aquell home aferrada al seu pit – … Deixem-ho a la meitat?.
I sense donar-li massa temps per a reaccionar l’acompanyà cap a la porta, ara gairebé arrossegant-lo, amb un bitllet de cent euros a les mans. “Guapíssim”, vam sentir que li deia a l’hora que li clavava la porta pels morros. Vam respirar alleugerits, i potser més nosaltres que no pas la Cris que es lamentava d’haver perdut cent euros.

Decididament ens vam posar a sopar, tot recomanant a la Cris que tanqués el telèfon perquè no ens importunessin més. Gaire bé ens disculpàvem per haver-la posat en una situació tan enutjosa al no preveure la mena de gent que podia acudir a la cita, però ella insistia que ja no li venia d’aquí i estava disposada al que calgués. Tot va acabar com una anècdota, amb bromes incloses imaginant les capacitats amatòries d’aquell home de panxa prominent i les posturetes més inversemblants que s’hi podien fer. I la conversa va derivar, com sempre, per mil i un temes diferents que res tenien a veure amb el repte que ens havíem proposat per aquell vespre.

De nou el timbre ens va retornar al joc mal iniciat però no acabat del tot, ja que quedava la cita que la Cris havia acordat per a les onze. I les eren en punt. Aquesta vegada no hi va haver tantes corredisses, talment ja estiguéssim avesats a aquesta mena de visites. Ni tan sols el caminar de la Cris no tenia aquells aires de professional que tan bé havia sabut representar la primera vegada. Nosaltres ens van limitar a seure altre cop a la saleta, pendents de la pinta que podia fer el nou client, i disposats a intervenir si calia.

Donava la impressió que aquesta vegada es retardava més del compte. I quan en Sergi volia aixecar-se per veure què es coïa al rebedor, es va obrir la porta. La Cris, encobrint com podia el seu client, passà com una exhalació cap a la cambra sense ni dirigir-nos la mirada, i molt menys presentar-nos la seva presa. Semblava una home relativament jove, de bona planta i de millor presència. Aquesta vegada la Cris estava disposada a gaudir en solitari de la prova que li havíem posat. Ens vam mirar tots tres, sense saber massa què fer, tret de procurar el màxim de silenci per poder sentir el que succeïa dins de l’habitació.

Mentrestant, en Joan m’havia posat la mà sobre les cuixes i encetava un moviment ascendent. Era evident que no es resignava a fer el paper de mer espectador, i menys quan l’espectacle ens era vedat. La mà d’en Joan sempre és per a mi com una descàrrega elèctrica que em remou tot l’interior i em posa al cent, però aquesta vegada estava més pendent del que podia passar amb la Cris, i d’en Sergi que tenia a l’altra costat del sofà, i que no podíem deixar de banda.

Sense massa apassionament, doncs, mentre intentava correspondre les carícies que em dispensava en Joan, petonejant-me frisós alhora que els seus dits ja havien traspassat el llindar del meu sexe, amb una mà tirada enrere acaronava l’entrecuix d’en Sergi, segurament també més pendent del que s’esdevenia a l’altra habitació. Vaig acabar d’espatarrar-me al sofà, passivament, deixant que tots dos juguessin a descobrir el meu cos que a poc a poc anava quedant al descobert. A tot estirar les meves mans palpaven a banda i banda sense cap fita precisa. L’únic moment en què realment vaig sentir un tremolor interior farcit de luxúria i de desig, que podia anunciar l’inici d’un descontrolament total, va ser quan els vaig tenir tots dos amorrats als pits. Vaig pressionar els seus caps amb les mans de manera que les xuclades sensuals i amorosides es van convertir en mossegades roents que començaven a embogir-me.

I ho hauria fet si els crits i gemecs provinents de l’habitació no ens haguessin interromput. Pel somriure d’en Sergi vaig intuir que interpretava els crits de la Cris com a exageradament forts per a no ser fingits; en canvi els esbufecs del noi semblaven realment d’algú que havia esgotat totes les forces. Vam esperar uns moments, retornant als amanyagaments suaus del principi, més pendents de la porta de l’habitació que del que teníem entre mans.

No van trigar a sortir. Amb la mateixa discreció que a l’entrada, la Cris el va acompanyar, ara nua, fins a la porta del pis. I en uns moments la van tenir allà, palplantada davant nostre amb dos-cents euros a les mans i una rialla franca que evidenciava que no s’ho havia pas passat tan malament. Sense dir res, es va agenollar davant meu i va començar a menjar-me el cony amb una destresa i una passió encomiables. Sens dubte, volia agrair-me haver tingut la pensada de proposar aquell joc especialment per a ella. Al cap de ben poc ens trobàvem tots quatre immersos en una voràgine de passions desenfrenades, alliberats de tensions i disposats a deixar anar els nostres cossos fins allà on ens portés el desig compartit. Va ser una nit memorable.

Autora: Carla
Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Una descoberta al carrer d’Espolsa-sacs

L’única cosa atractiva d’aquell lloc era, almenys a primer cop de vista, el nom del carrer. Un nom que deu tenir el seu origen en alguna feina pròpia d’una època en què la ciutat de Barcelona es limitava al clos de les muralles. Era un carreró estret, brut, sense sortida i mal il•luminat, cosa que vaig agrair d’entrada perquè em permetia passar més desapercebut.

No sé com vaig deixar-me enredar amb aquella juguesca que havíem fet entre la Carla, la Cris i el seu xicot, i jo mateix. Feia setmanes que ens trobàvem cada divendres al vespre, a sopar a casa nostra o a la seva. Passaven unes nits entretingudes a voltes fent-la petar fins a altes hores, i a voltes acabant cada parella en una habitació deixant anar les passions que uns moments abans havíem atiat amb converses pujades de to. La Cris i en Sergi són una parella encantadora amb qui tan aviat podem parlar de l’obra literària de l’Armand Obiols, dels problemes generats per la reintroducció de l’ós als Pirineus, com de les propostes més esbojarrades i picants.

I aquell dia va ser la Cris la que va proposar fer una mena de joc de rol. Cada setmana un dels quatre hauria de portar a terme una acció que prèviament haurien planejat els altres tres. I, malastruc com sóc, em va tocar la sort d’encetar-lo. La proposta consistia passar unes hores de la tarda del divendres en una sauna masculina, per després comentar a l’hora del sopar com havia anat l’experiència. La veritat és que em va sorprendre, perquè imaginava que em farien fer qualsevol cosa en què ells hi intervinguessin d’alguna manera o altra. I segurament la Carla els devia comentar alguna anècdota passada en què involuntàriament m’havia vist involucrat en una relació de sexe en què havia intervingut un altre home.

No és que hi tingués cap mena de tabú ni prevenció especial, però tampoc em feia cap gràcia. I menys en un lloc com aquell que d’entrada se’m presentava com a molt lúgubre, tètric i depriment. Una porta metàl•lica, llisa, de color vermellós i amb un simple rètol, donava accés al local. Darrere d’un taulell, un home, que gaire bé no va aixecar el cap probablement per no intimidar el visitant, em va demanar com a primer déu-vos-guard el número que calçava. I tot seguit em va deixar sobre el mostrador, una tovallola, unes xancletes i un preservatiu. Vaig agrair que no hi hagués ningú més esperant per entrar, i val a dir que amb una certa prevenció vaig pujar cap al pis de dalt.

Als vestidors, un home de mitjana edat s’estava canviant traient-se la roba amb tota naturalitat. De fet, vaig pensar, era com si em trobés en un vestuari d’una instal•lació esportiva. Vaig fer una mica de temps i, tan bon punt va ser fora, em vaig apressar a canviar-me o, millor dit, a despullar-me. Però encara no m’havia posat la tovallola a la cintura com a única vestimenta per a deambular pel local, ja havien entrar dos homes grans de panxes prominents i aspecte més aviat repulsiu.

Vaig agafar aire, potser per donar-me ànims i afrontar l’espectacle depriment que em queia al damunt, i vaig entrar cap a l’interior. L’aspecte del local era molt millor del que hom podia esperar, per la seva ubicació i porta d’entrada. Unes llums tènues, la majoria arran de terra, permetien orientar-te i moure’t sense problemes, alhora que una certa penombra donava la impressió de poder-hi mantenir l’anonimat. Fàcilment podia distingir dos tipus d’usuaris d’aquell antre: d’una banda, uns homes més aviat grans que probablement eren allà com un darrer recurs per a desfogar-se, més que per inclinacions estrictament homosexuals, i una altra franja d’edat relativament més jove que realment estava interessada en el sexe masculí.

La veritat és que difícilment podia identificar-me amb cap. Em sentia com un peix fora de l’aigua, o com un gat dins una peixera. Em vaig proposar agafar-m’ho bé, posar la ment en blanc i deixar que les coses transcorreguessin per sí soles. Al capdavall, no tenia cap compromís de fer-hi res, llevat de restar allà dins un parell d’horetes.

A les dutxes hi havia una nodrida concurrència, de manera que m’era impossible esquivar les mirades que ara em semblaven a milers. No crec que els cridés especialment l’atenció el meu sexe que mostrava impúdicament, com si per mi fos la cosa més natural del món, sinó més aviat el meu aspecte general que jo considerava del tot desavinent en un lloc com aquell. O potser tampoc era això perquè, per desil•lusió meva, vaig adonar-me que el fitament era constant i en totes direccions; jo havia esdevingut un cos més entre els altres.

La zona del bar era la més ben il•luminada, i per tant la que em feia més respecte d’entrar. En canvi, la sala de projecció era tot el contrari: una pantalla gran enfront d’una escalinata plena de coixins i algunes ombres escampades que es feien més perceptibles a mesura que els ulls s’acostumaven a la foscor. Sense adonar-me, m’havia col•locat al costat d’un home calb, més aviat corpulent i d’edat indefinida. L’interès pel que passava a la pantalla era més aviat escàs. Qui no tenia ningú al costat per a fer-hi córrer les mans perseguia amb la mirada qualsevol possible presa. I jo ho devia ser per a l’home de calba relluent. De seguida vaig tenir una mà damunt la cuixa intentant endinsar-se per sota la tovallola. Era evident que aquí tothom anava de dret al gra. Vaig fer un moviment instintiu de rebuig, i l’home es va retirar a l’acte.

Em costava d’imaginar que jo estigués assegut en un cinema, si és que d’allò se’n podia dir així, i que un altre home intentés grapejar-me. Estava acostumat a les incursions de la mà de la Carla, mentre jo em mantenia impassible simulant veure la pel•lícula quan en realitat m’estava concentrant amb les carícies i el plaer que em proporcionava ella. Tampoc podia dir que la mà d’aquell home fos especialment tosca ni barroera. La meva reacció no havia obeït sinó a un prejudici, no sé si innat però com a mínim inconscient. Potser només era qüestió de no pensar en res i deixar fer, tret que realment em resultés desagradable del tot.

Vaig decidir acabar de veure les dependències del local: un munt de passadissos estrets amb petites reservats a banda i banda, amb un simple catre sense més, suposo que suficient per a la funció que hom podia esperar-ne; i al final del pis superior, una mena de cambra fosca. Enmig d’una fosca general un llum fosforescent ressaltava el blanc de les tovalloles, que es movien com fantasmes permetent intuir els jocs que s’hi amagaven. Vaig esperar-me discretament a un costat. Ben a prop, dues siluetes s’abraçaven inquietes, i al fons, en un catre de grans dimensions, un jove estirat de panxa enlaire esperant que algú li prestés atenció. No va tardar en aparèixer un home gran i rabassut que se li agenollà entre cames i vaig suposar que li feia una bona mamada. La parella que tenia al costat van apressar-se a buscar un reservat i continuar el joc en solitari. Un altre s’havia afegit el catre central, però aquest es limitava a masturbar-se mentre contemplava l’espectacle de l’home rabassut amorrat al sexe del qui jeia passiu, conscient de ser el centre de totes les mirades. Ara era un de més jove el qui semblava asseure’s damunt la seva cara. A poc a poc s’anava conformant un quadre complex de cossos bavejants i suats, toquejant-se a tort i a dret. No era ben bé fàstic el que sentia, però. Fins i tot vaig imaginar-me ocupant el lloc del jove allí estirant, sense fer res ni oposar resistència, probablement també sense mirar amb qui se les havia.

Estava distret amb l’espectacle, a una distància prudencial, quan unes mans van resseguir-me l’esquema amb suavitat. Una primera esgarrifança que vaig contenir al moment per restat immòbil, com si no me n’hagués adonat. Ho devia interpretar com un permís per continuar, perquè tot seguit vaig notar el contacte del seu pit sobre l’esquema alhora que les seves mans avançaven més fermes dels pectorals a l’abdomen. No sabia si havia de girar-me o deixar que continués en la seva recerca, tanmateix ben fàcil perquè de seguida va trobar l’escletxa per on agarbonar el meu sexe, que sense ni adonar-me’n havia pres prou consistència. Sentia el seu cos refregant-se al meu en un moviment més que insinuant. Algú s’havia ajupit al davant i li prenia la meva polla de les mans per posar-se-la de dret a la boca. Res a veure amb les carícies i la delicadesa de la Carla; eren unes succions dures i agressives que no deixaven d’excitar-me, mentre el que tenia al darrera seguia abraçant-me i em tenallava els mugrons amb les puntes dels dits. Em va empènyer el cos cap endavant fins a recolzar-me amb l’espatlla del que seguia engolint el meu sexe. Aleshores vaig notar com un dit prèviament humitejat maldava per penetrar-me. No vaig fer res sinó restar a l’expectativa per veure fins on volia arribar, cosa que no vaig tardar gaire en descobrir. El moviment d’aquell dit que ja havia aconseguit l’objectiu m’accelerava la respiració, i jo instintivament el compassava amb una lasciva oscil•lació de malucs.
– Sense preservatiu, res! – vaig fer jo alçant la veu en veure que amb una agilitat prodigiosa intentava substituir el dit per la polla.

Va parar en sec, tant ell com el qui tenia ajupit davant meu. Vaig sentir una mena de renec indesxifrable i van desaparèixer sense dir res més. Mentrestant, l’home rabassut havia alçat les cames del jove que restava passiu damunt el catre i li clavava unes envestides considerables davant la mirada expectant de dos més bocabadats tot fent-se una mà desaforadament.

Si m’aturava a pensar, jo mateix em feia creus de trobar-me en un lloc com aquell, i em podien venir basques. Però estava decidit a completar el rol que havia assumit deixant per després qualsevol mena de raonament, i deixar-me portar en la mesura que em fos possible per l’ambient caldejat i enganxifós d’aquell antre.

No podia deixar la sauna sense haver passat pel lloc que devia donar nom i ser l’origen d’aquesta mena de locals: la sauna de vapor i la de calor seca. Aquí la foscor era gaire bé total. Només d’obrir les pesades portes que hi donaven accés pensava que no hi resistiria ni mig minut; la calor era asfixiant. Gaire bé a les palpentes vaig acostar-me fins a un banc, on va venir ben just com no m’assec damunt d’algú que es va limitar a palpar-me tot invitant-me a seure al seu costat. No sé per què vaig fugir de nou, per refugiar-me a la sauna de vapor. En el moment d’obrir vaig poder veure que hi havia un grup d’homes apinyats, a peu dret, al mig de la sala. Amb la porta tancada, les ombres tornaven a fer-se gaire bé imperceptibles però notava la presència d’aquells cossos suats que exhalaven una fortor considerable. Jo també suava de valent i sentia la necessitat de deixar-me anar, no sé si per satisfer un desig que havia anat acumulant o si per sortir el més aviat possible d’aquella cavorca. No em va caldre prendre cap mena de decisió perquè aviat em vaig trobar empès al magma tumultuós de mans frisoses i sexes desesperats. I aquesta vegada vaig ser jo qui, prenent les degudes precaucions, vaig abaixar el cos que tenia al davant fins que el seu cap va trobar-se a l’alçada dels fal•lus afamats, i vaig penetrar-lo sense demanar permís ni parar compte de quina mena d’home estava profanant. Cap queixa ni crit de dolor, només uns sospirs ofegats per la xardorosa humitat que ho impregnava tot. No vaig aturar-me ni tan sols quan algú furgava darrere meu en un assaig fallit d’acoblament impossible per la meva posició.

Vaig necessitar una bona dutxa per desempallegar-me d’aquella suor llardosa que pensava que no em trauria del damunt en tota la nit. I sobretot un llarga passejada per retornar en mi mateix, i no fer cap judici ni valoració del que havia viscut. No sabia amb qui havia estat i potser ni tan sols què havia arribat a fer, simplement havia lliurat el meu cos a una morbosa experiència de la qual no em penedia. I, perquè no dir-ho, que també havia gaudit a la meva manera. A casa, ja m’estaven esperant.

Autor: Joan

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Un guió sense pel·lícula

No sé d’on va sortir la idea, però a través d’un fòrum a Internet ens vam assabentar que hi havia un grup d’aficionats que volien gravar una pel•lícula porno, i en Joan em va insistir que jo els donés un cop de mà. La veritat és que no m’ha interessat mai gaire aquesta mena de cinema, d’imatges tan repetitives i en la majoria dels casos mancades d’imaginació. Sembla que l’únic objectiu sigui presentar escenes de sexe, si pot ser amb primers plans, però sense ni tan sols arribar a explicar una història.

Sabent la meva debilitat per escriure, en Joan no va parar de burxar-me fins que vaig a accedir a oferir-me per donar-los un cop de mà. Segons ell podia agafar-m’ho com un nou repte, entrar en un gènere que no havia conreat mai sabent que les persones interessades en el projecte probablement no serien massa exigents, i amb la certesa que se’n podrien veure de seguida els resultats.

No és que posés en dubte les bones intencions dels promotors de la idea, però realment em va semblar tot plegat molt poc seriós. Només sabien que volien fer una pel•lícula pornogràfica, sense que ningú en tingués cap mena d’experiència, i sobretot sense cap idea precisa del que es volia fer. Tant és així que havien fet una crida a través d’aquell fòrum per si hi havia gent interessada a col•laborar-hi; tant se val que fos com a actors, com a càmeres o com al que fos. La primera impressió és que n’hi havia alguns que estaven més interessats en participar en una sessió de sexe que en l’enregistrament de la pel•lícula; segurament, desconeixien el laboriós procés de gravació en què les escenes s’han de preparar i interrompre constantment, de manera que no té res a veure amb les sensacions i l’alliberament que hom pot gaudir en uns moments d’intimitat passional.

Finalment, doncs, em vaig decidir a oferir-me a fer un guió per a la pel•lícula o, com a mínim, imaginar una trama argumental que cohesionés i donés sentit a les escenes de sexe que semblava que volien gravar. Hi havia qui ni tan sols copsava quina necessitat tenien de disposar d’un guió. Altres condicionaven qualsevol guió als actors disponibles, tenint en compte que, lògicament, hi havia molt nois que s’hi oferien i ben poques noies. Van tardar els seus dies abans no van fer el pas decisiu: van proposar trobar-nos un dissabte al vespre, tots plegats, per a començar a conèixer-nos, veure quines disponibilitats hi havia tant a nivell humà com tècnic, estudiar un primer esquema del guió i anar per fer el repartiment de papers de cara a l’enregistrament.

M’ensumava que aquella trobada, un dissabte a la nit en un apartament particular, podia ser més un assaig general que una jornada de treball. I jo ja havia deixat clar que no tenia cap interès en participar-hi més enllà de la meva col•laboració literària. De manera que els vaig proposar fer-ho en dos escenaris diferents: d’una banda, que es trobessin els actors i la gent més implicada, que així es podrien conèixer, anar temptejant o fer els assajos que creguessin oportú; i de l’altra, els guionistes, que ens limitaríem a fer el nostre paper.

Jo pensava, la veritat, que em quedaria sola com a guionista de manera que em podria quedar a casa per preparar un primer esbós del guió i ja els el donaria l’endemà. Però va sortir un tal Alfred, també oferint-se per a col•laborar en la part literària. Naturalment, li vaig dir que d’anar a l’apartament amb la resta ni parlar-ne; si volia podíem quedar per sopar i començar a redactar unes primeres notes que després cadascú completaria pel seu compte a casa seva. Em va sorprendre, i val a dir que em va tranquil•litzar, que em digués que si no em feia res ell vindria amb la seva dona. Perfecte, perquè així també m’hi podria acompanyar en Joan.

Vam quedar al Bice, al carrer de Consell de Cent, i a les nou en punt gaire bé vam coincidir tots quatre a la porta. Aquesta vegada la sorpresa ens la vam endur tots dos en veure que el tal Alfred era una home relativament gran, que devia passar de llarg la cinquantena, cabell blanquinós més aviat escàs i un barbeta igualment grisosa que li donava un toc de senyor respectable i seriós. Podia ser ben bé el meu pare, i de fet era força més gran que la seva parella, una senyora que feia un bon goig amb un vestit elegant i un posat molt formal i discret com el del seu home.

Fetes les presentacions de rigor i ja aposentats a la taula que ell mateix havia reservat, aviat em vaig adonar que era un home amb un atractiu ben especial. No calia que fes res: el seu parlar mesurat però molt agut, la seva finor no exempta d’un toc d’humor intel•ligent, eren suficients per a captivar qualsevol. La seva dona, la Isabel, se’l mirava amb una cara d’encaterinament digne de veure, i ell li corresponia omplint-la d’atencions i de compliments. Durant el sopar no vam arribar a parlar gaire bé gens del guió de la pel•lícula, tret de coincidir en el distanciament amb què ens miràvem el tema, conscients que potser les pretensions d’aquells nois no tenien massa a veure amb les nostres inquietuds literàries. Però també vam convenir que això no havia de ser cap inconvenient per a col•laborar-hi.

Vaig pensar que l’havia encertat de ple veient-nos a part els guionistes, perquè trobava molt més interessant la conversa que manteníem amb l’Alfred i la Isabel que les rebolcades que imaginava que ja devien estar protagonitzant els aspirants a actors, en el seu apartament. No ens en vam adonar que l’Alfred ja havia pagat el compte, i ens convidava a prendre alguna cosa a casa seva, on, ara sí, podríem començar a parlar del guió.

Un pis molt elegant, tot de disseny, un pèl fred pel meu gust, però que denotava tot un estil del seu propietari. Ens vam asseure en un sofà raconer, davant d’una tauleta on, a part de les copes, havia instal•lat un portàtil per anar-hi anotant les idees que sorgissin. Primer vam descartar uns quants tòpics del gènere que, pel que semblava, l’Alfred coneixia prou bé: havíem d’evitar caure en situacions ja massa vistes com les d’un grup de joves que preparen una orgia, o les d’una colla d’amics que inicien el joc del parxís, o el d’una nimfòmana que es tira el primer que es presenta. Volíem una història que tingués una certa veracitat, que podia acabar presentant les situacions més rocambolesques però que sempre s’hi arribaria amb el màxim de naturalitat, com si allò pogués passar a qualsevol.

Però no ens resultava gens fàcil. Per més que hi donàvem voltes no acabàvem de trobar la trama adequada que ens portés a aquelles esperades sessions de sexe esbojarrat, dins d’una història que podia ser en clau d’humor però que havia de tenir un desenllaç creïble. En Joan i la Isabel intervenien ben poc, però de tant en tant també hi posaven cullerada.
– Cal que hi hagi una motivació concreta perquè dues persones que estan de costat, si els ve de gust, comencin a festejar-se ? – Va fer en Joan intentant trobar una drecera a les nostres cavil•lacions
– No ho sé, però… – l’Alfred va quedar uns moments pensatiu, i tot girant-se cap a mi continuà – Si jo, ara mateix, sense més ni més, abracés la Carla i la besés apassionadament…

No el vaig deixar acabar. Em va sortir de dins abraçar-lo jo i fer-li una sonora morrejada. Primer vaig notar la tibantor d’uns llavis tancats segurament per la sorpresa, però tot seguit es van fondre recreant-se en el joc iniciat. En Joan, que el tenia a l’altre costat, em va posar la mà damunt les cuixes en un massatge ascendent, no tant amb la intenció d’aturar-me com de reservar-se la part més íntima de mi mateixa.
– I per què no? – els va sortir alhora tant a en Joan com a l’Alfred, com si s’haguessin posat d’acord.

Vam riure la coincidència, alhora que l’Alfred s’abraonava damunt meu mentre feia córrer les mans expertes per les obertures del vestit. Sentia els dits d’en Joan furgant en el meu sexe intentant obrir-s’hi pas, alhora que la Isabel es disposava a posar al descobert el fal•lus digne de consideració del seu home. Algú amb els peus devia enretirar la tauleta, de manera que no poséssim en perill l’ordinador portàtil, encara obert, on hi havia ben poques anotacions aprofitables per al guió de la pel•lícula.

Tal com estàvem asseguts inicialment en el sofà, formàvem ara una cadena, en Joan agenollat assaborint les humitats creixents del meu sexe, l’Alfred amassant amb mestria uns pits que se m’havien endurit ràpidament i besant-me amb una delicadesa encomiable, i la Isabel engolint com podia la polla erecta del seu home. Vaig imaginar per un moment que si algú enregistrés un primer pla de la boca d’aquell home succionant amb avidesa cadascun dels meus mugrons envermellits, l’espectador podria imaginar-se l’aventura d’un vell verd amb una jove que es deixava portar fàcilment. Una imatge que es desmuntaria tan bon punt el realitzador obrís el zoom i enquadrés el panorama complet de tots quatre, cadascú ocupat en la seva parcel•la.

A poc a poc, les peces de roba s’anaven obrint i caient a banda i banda del sofà, deixant al descobert els nostres cossos que es movien pausadament en un tot indestriable. Em sorprenia la capacitat de l’Alfred per transmetre’m noves sensacions, lluny de la voracitat passional d’en Joan, però amb una intensitat inusitada. L’aspror de les seves mans i sobretot el tacte raspós de la seva barba em produïa un pessigolleig que m’esgarrifava. Cada cop que els seus llavis encerclaven els meus mugrons ja l’agafava pel cap i pressionava amb força damunt dels pits per sentir aquell punyiment que m’excitava cada vegada més.

L’Alfred i jo ens manteníem asseguts al sofà, acaronant-nos i besant-nos talment fóssim aliens als moviments cada cop més accelerats de les respectives parelles. La Isabel va aconseguir asseure’s a la falda de l’Alfred, donant-li l’esquena, introduint-se fins al fons aquella polla que havia lubricat fins aleshores amb la boca, i en Joan, de genolls en terra, em penetrava igualment sense deixar-se anar del tot. Només falta que la Isabel i en Joan es besessin entre ells per acabar de fer el triangle perfecte. Podia imaginar un pla alçat amb una càmera mòbil que donés la volta completa. Una sensació de vertigen com la sentíem nosaltres.

La nit es va allargar, sempre a un ritme mesurat, el que imposava l’Alfred com a amfitrió, patriarca i mestre de cerimònies excel•lent. Sabia trobar el moment just perquè la situació no es descontrolés, canviàvem de posició o fèiem una pausa com si comencéssim de nou. I, entremig, algun que altre comentari de les possibilitats escèniques de les figures i composicions que espontàniament havíem anat creant.

També va ser ell qui, trobant-me jo assaborint la polla d’en Joan, que ajagut a terra tenia encastat a la cara el sexe xorrollant de la Isabel, em va penetrar pel darrere amb un ímpetu que no havia emprat fins aleshores. El meu crit d’eufòria exultant va desbocar-nos en un orgasme col•lectiu, i ens vam deixar caure damunt la catifa en un mar de sospirs, respiracions accelerades i mirades de satisfacció compartida.

A l’ordinador hi havia escrites les mateixes quatre notes que de ben poc podien servir per a configurar el guió de la pel•lícula. Fins que la Isabel, amb el seu parlar xava tan característic de vocals obertes en excés, va exclamar:
– Ha estat de cine, tu.

Ja teníem el guió! L’endemà ens trobaríem amb els promotors de la iniciativa cinematogràfica i els plantejaríem la història d’uns guionistes que havien confegit un guió sense paraules. Només ens faltava el final, que acabés d’arrodonir la trama, aquell toc d’humor amb què ens havíem compromès. Un final que quedava obert però que van acabar d’escriure els mateixos actors quan ens van explicar que aquella nit, a l’apartament, no s’havien posat d’acord en res, i barallats entre ells havien decidit abandonar el projecte de la pel•lícula.

Autora: Carla

De tornada a casa

Si hi ha alguna cosa que no suporti són els sopars d’empresa. Em sembla excessivament forçat haver de compartir taula i tertúlia amb els companys de la feina i, pitjor encara, amb els directius. Tot i que s’acostuma a dir, d’entrada, que no s’hi val a parlar de temes laborals, fet i fet resulta ser el tema central de la nit perquè no deixa de ser aquest l’únic lligam o punt d’interès que tenim en comú. El moment més interessant, amb tot, és aquell en què tothom pren posicions per mirar de seure en un lloc estratègic: des de qui vol situar-se a prop del director comercial per fer el pilota, com sempre, a qui ho aprofita per arrambar-se amb la recepcionista que és de bon veure. Personalment, no es que em caigui excessivament bé, però per passar-hi una bona estona tampoc m’hi faria pregar gaire.

La Carla va entendre que no tenia altra opció que anar-hi. De bona gana m’hauria quedat a sopar amb ella a casa, i anar a dormir d’hora; o com a mínim anar d’hora al llit. Però no me’n podia pas escapar. No sé si per fer-hi una mica de broma o per tocar-me la moral, no es va estar de dir-me que era una llàstima que no em pogués quedar justament el dia que tenia unes ganes boges de fer mil i una trapelleria sexual. I això, dit per ella, és per posar nerviós el més ben pintat. I va acabar de reblar clau deixant anar que si no podia esperar la meva tornada potser hauria de buscar alguna alternativa.

Com era d’esperar, el sopar es va fer insuportablement llarg, sense cap mena d’interès fora de les constants insinuacions de la Maite. En un altre moment potser li hauria seguit el joc, i amb tota probabilitat ens ho hauríem pogut muntar prou bé. Però la veritat és que frissava per tornar a casa, on estava convençut que, malgrat les insinuacions de la Carla, m’estaria esperant per fer la darrera copeta plegats abans d’anar al llit. També, com calia esperar, entre gresca i gresca les ampolles de vi es buidaven una darrere l’altre, i l’ambient anava pujant de to. Però no solament es va allargar més del compte el sopar sinó que, en acabat, encara em van arrossegar a fer unes cerveses al Pub anglès del carrer Verdi, per acabar d’emboirar-me més del que ja estava. I dic arrossegar no tant pel meu estat que no era d’embriaguesa ni molt menys, sinó perquè realment van haver d’insistir molt perquè no els deixés plantats al restaurant mateix.

Fet i fet, quan vaig poder-me escapar eren les dues tocades. No sé per què em vaig imaginar que la Carla encara m’estaria esperant, i vaig córrer a agafar un taxi per escurçar el màxim el temps de tornada a casa. Però després, mentre el taxista m’explicava no sé què dels perills de fer el torn de nit, em va començar a venir un fred de peus pensant que potser la Carla s’hauria cansat d’esperar i hauria sortit a esbravar-se. De fet, hi tenia tot el dret. Vaig pujar les escales corrents, i en obrir la porta del pis em vaig trobar que tot era fosc: efectivament. no m’havia esperat.

A poc a poc, procurant de no fer soroll vaig entrar al menjador. Damunt la taula hi havia dues copes amb un cul de vi cadascuna, un plat amb les sobres de formatges, una mica nyoca, i una ampolla pràcticament buida. Intuint quina devia ser la copa de la Carla, perquè sempre s’asseu al mateix lloc, em vaig servir la mica de vi que quedava i me’l vaig beure d’un glop. Tenia el dubte de si la Carla havia sortit o si era a l’habitació, i, en aquest cas, si podia estar acompanyada.

Arran de porta no se sentia res. Aguantant la respiració vaig obrir a càmera lenta, amb més de compte encara per no fer soroll. Les últimes tires de la persiana no abaixada del tot deixaven passar un fil de llum, insuficient al primer moment per distingir qui hi havia sota els llençols. Van caldre uns segons encara per acostumar-me a la foscor, i comprovar que la Carla dormia sola, de panxa enlaire ocupant la part central del llit. Vaig respirar alleugerit. Semblava que tenia el son ben agafat, i no volia despertar-la. Em vaig treure la roba lentament deixant-la caure a terra mateix, i vaig dubtar un moment en no saber per quin costat del llit hi havia més espai per on ficar-me.

Sentia el panteixar profund de la Carla que no s’havia mogut gens ni mica d’ençà que jo havia entrat a l’habitació. Amb molt de compte, vaig aixecar els llençols per anar-m’hi introduint sense despertar-la. L’espai que em deixava lliure, amb els braç estirats, era molt limitat; però finalment m’hi vaig poder encabir encara que fos ben bé a la punta del llit. No semblava que s’hagués adonat de la meva presència tot i l’inevitable sacseig produït per la meva entrada.

La meva posició era incòmoda, de manera que vaig provar d’agafar-li el braç que tenia estès cap al meu cantó per col•locar-lo arran del seu cos. Aleshores em vaig adonar que duia tan sols una camisa de dormir que li havia quedat arromangada a l’alçada de la cintura, sense res més. Imaginar què podia haver fet durant la meva absència no va fer sinó provocar-me un pessigolleig insistent que em recorria de dalt a baix. Potser era el contrast, però podia notar sense tocar-la la calidesa del seu cos que m’envaïa del tot com la seva flaire inconfusible. M’hi vaig acostar una mica més fins a establir un primer contacte amb la seva pell; gairebé imperceptible per a mi, però suficient perquè ella reaccionés de forma inconscient retirant el mà per col•locar-la al baix ventre. Estic convençut que no fingia, fins i tot quan la mateixa mà li va anar lliscant fins a situar-se sobre el seu sexe. Va emetre un petit sospir, com d’alleujament, i tot seguit va reprendre la respiració pausada del son en què estava submergida. Vaig aprofitar el moment per acabar d’acomodar-me, també de panxa enlaire, ben arran del seu cos i no vaig poder evitar imitar-la en el gest de posar la mà sobre el meu penis que ja començava a prendre forma i consistència. No estava segur de si desitjava que es despertés per abraçar-la amb força i desfogar-me d’una cremor que començava a notar per dins, o si preferia respectar-li el son i vés a saber si també el record d’uns moments de passió viscuts sense mi. Ara mateix devia tenir el cap dominat per un somni plaent, si interpretava bé el lleu moviment dels llavis i el fregadís dels seus dits sobre el pubis. No em vaig poder estar de provar una primera carícia, però no crec que hagués arribat a tocar el seu pit per damunt la camisola quan la Carla es va remoure tota ella com si busqués una nova posició, per acabar tornant allà on era, excepte el braç que em va caure just a l’entrecuix. Ara els sospirs eren més pronunciats, i sobretot més llargs. Se la notava inquieta. Probablement havia pertorbat el seu somni, o és que aquest havia entrat en una nova fase, a no ser que s’hagués despertat del tot i simulés mantenir-se en estat d’inconsciència. Fent només un petit moviment de malucs podia sentir el dors de la seva mà fregant el meu sexe ja endurit del tot, però no semblava que ella s’adonés de res. Vaig intentar-ho de nou, ara buscant el finíssim borrissol pubià, avantsala d’un sexe pel qual em delia cada vegada més. Potser eren imaginacions meves, però tenia la sensació que els seus dits se compassaven als meus en els insinuants amollaments d’unes carns extremadament sensibles. Em devia precipitar en excés en l’acaronament del seu clítoris que percebia ja lleugerament inflat, perquè de cop va regirar-se bruscament, canviant ara sí de posició. Se’m va girar d’esquena, adoptant una posició fetal, amb una mà entre les cuixes i l’altra a l’alçada dels pits com si volgués protegir-se d’una agressió inesperada. Em vaig quedar immòbil escoltant com tornava el seu panteix inicial i recuperava el ritme pausat de la respiració; no s’havia despertat. Si més no em va servir per constatar que el seu son era profund. Vaig girar-me jo també procurant adoptar la seva mateixa posició, i a poc a poc vam anar encaixant els nostres cossos en posició de quatre. Ella també va fer un lleu sacseig com per acomodar-s’hi. Notava l’erecció del meu sexe que maldava per obrir-se pas entre les seves cuixes, i els batecs de les pulsacions cada cop es feien més ostensibles. El panteixar de la Carla s’incrementava, així com el ritme de la seva respiració i deixava anar un lleu murmuri talment estigués vivint una experiència onírica. Li tenia una mà sobre la gropa, sense pressionar en excés però sostenint-la a mesura que el meu cos s’estrenyia al seu. Vaig apuntar només el capciró del meu sexe entre els llavis vaginals i aquests es van obrir delerosos de facilitar-me l’accés a les seves intimitats. Jo restava quiet i podia percebre la lenta penetració promoguda per la pressió que hi exercia ella, lentament. Només em va caldre seguir el vaivé dels seus malucs per acomodar-me plenament en el seu interior. De nou, la quietud i l’apausament dels nostres delits, només evidenciats per l’entretallat de les respiracions i uns sospirs cada vegada més notoris. Vaig resseguir amb la mà la sinuositat del seu cos, i en ser a la base del pit me la va agafar per exprimir-se’ls amb força alhora que es deixava anar en un gemec ofegat. Notava el sexe amarat de les seves essències, que no van tardar en fondre’s amb les meves en un orgasme contingut. Em vaig quedar en aquella posició un bona estona, mentre tornava la calma en aquell mar de plaers, i el panteixar de la Carla tornava a ser el del principi.
– Estàs bé, Carla? – Vaig preguntar-li a caure d’orella, alhora que li besava suaument el coll en adonar-me que no obtenia sinó el silenci per resposta.

Autor: Joan