Errors convencionals

Quan em vaig adonar que l’hotel en què m’allotjaria era el mateix on es feia la Convenció de l’empresa d’en Joan, ja vaig presagiar que alguna cosa podia sortir malament. Ell tenia la idea que jo l’acompanyés a Bordeus, havent-me de quedar dos dies sola, tot esperant que a les nits, quan ell hagués acabat tots els compromisos d’empresa, trobaríem la manera de dormir plegats, a la seva habitació o a la meva. Per això m’havia donat l’adreça d’un hotel proper el seu; però el que no sabia era que la Convenció no es feia precisament en el seu hotel, sinó en el meu.

Com que no m’abellia passar-me dos dies esperant-lo, vaig optar per prendre’m com a mínim un dia per a mi, amb nit inclosa. Així que li vaig dir que no podia anar-hi fins al dissabte a la tarda, quan en realitat jo ja tenia l’habitació reservada per a la nit anterior. Vaig arribar a Bordeus a mig matí, i em vaig dedicar el dia a passejar. És una ciutat bonica, elegant, travessada majestuosament pel riu Garona, al voltant del qual s’apleguen els edificis més rellevants. Ningú diria que és el mateix rierol de la Vall d’Aran. En alguns moments em recordava un París en petit, però més humit, això sí.

A mitja tarda, ja donava la ciutat per vista i vaig tornar cap a l’hotel amb la intenció de canviar-me i sortir predisposada a preparar-me una nit entretinguda. Havia portat la roba escaient per a fer caure qualsevol gavatx ben plantat que se’m posés a tret. I jo no acostumava a fallar els trets. Pel que havia vist, al centre històric hi havia uns quants locals que a la nit devien tenir el seu ambient.

Era a l’habitació fent córrer la imaginació de la mar de pedra que podia fer caure aquella nit, quan em van trucar de la recepció de l’hotel. Tenia un missatge urgent dels organitzadors de la Convenció que tot seguit un cambrer em pujava a l’habitació. Em va desconcertar una mica, perquè en principi jo havia reservat l’habitació pel meu compte, com a turista. Però no em van deixar massa temps per a cavil•lacions, que ja van trucar a la porta. Un cambrer ben plantat, amb posat seriós però amable, portava una safata amb una carta al damunt. La veritat és que no sabia si havia d’atendre la carta o el carter. De manera que vaig simular que, com si no m’immutés la seva presència, m’arreglava el vestit mostrant un bon llamp de cuixa fins al blanc de les calcetes. Però aquell home semblava de cartró pedra i amb un aire reverencial es va limitar a dir:
– Li deixo aquí al damunt. M’han dit que era urgent, senyora. – I es va retirar.

Per primer cop, la paraula urgent em va sonar inquietant i em vaig apressar a obrir el sobre, amb segell de la Convenció empresarial. Un simple nota sense signatura: a les vuit m’havia de presentar a la sala 24, puntual i degudament abillada. Vaig respirar alleugida, Només podia ser una broma, i només en Joan podia estar-hi al darrere; segurament havia descobert que jo era allà i ara em preparava una sorpresa. Era evident que la urgència no era pel tema a tractar sinó per assegurar-se que m’arribava el missatge.

Això desfeia els meus plans per aquell vespre nit. Vaig pensar que naturalment acudiria a la cita, però si com em temia era una broma d’en Joan jo reprendria la idea inicial, i després sortiria sola. No m’agrada que m’organitzin la vida. No sé ben bé per què, però tota sola em vaig anar emmurriant i agafant aquell punt de despit que, diuen, em fa una dona perillosa.

A les vuit en punt, amb uns pantalons de pell negra ajustats, talons alts, una samarreta de tires que em marcava perfectament els pits, sense sostenidors, i uns cabells deixats anar, em plantava davant la sala 24 que devia ser a l’últim racó de l’hotel, a una planta inferior. Estava encesa i l’agressivitat se’m devia notar a la cara, disposada a enllestir com més aviat millor la brometa d’en Joan i perdre’m després per la nit de Bordeus.

El mateix cambrer d’abans m’estava esperant a la porta, i aquesta vegada em va donar la impressió que em repassava de dalt a baix. “Ara ja no” vaig pensar “les ocasions s’han d’aprofitar quan passen”. No sé si em va llegir el pensament perquè em sembla que es moria de ganes d’entrar darrere meu a aquella sala, com si ja sabés de què aniria la cosa.

La sala era gairebé a les fosques. Podia distingir les siluetes de gent asseguda en sofàs disposats com si fos un amfiteatre, al centre del qual hi havia una moqueta acotxada cap on es dirigia l’escassa il•luminació que partia d’uns petits focus d’ull de bou. Una música gaire bé imperceptible omplia l‘ambient tens, de respiracions contingudes i una certa ferum d’alcohol. Algú va venir a indicar-me quin era el meu paper en aquella festa, agafant-me delicadament una mà perquè seguís els seus passos cap al centre de la sala, mentre em clavava l’altra, més amagada en la penombra, directament a les natges.

Em va deixar sola al mig de la moqueta acotxada, blanc segur de les mirades lascives d’aquells homes que se m’afiguraven com a ombres xineses sense formes ni edats definides. Imaginava que en Joan podia ser qualsevol, i que sortiria a donar-me la benvinguda, i ja era evident que alguna cosa més que una benvinguda. Qui va fer el primer pas, però, va ser un home petit i rabassut de faccions inequívocament japoneses, altiu i de caminar segur malgrat la inestabilitat del terra acotxat. M’arribava ben just a l’alçada dels pits. Se’m va plantar al davant amb un somriu de rata i va fer un gest amb el braç, com si es tractés d’un ritual de presentació, mostrant-me als ulls expectants que ens envoltaven talment un peça de museu o una obra d’art.

Va estirar els braços i aquells dits embotits com botifarrons se’m van encaixar als pits, amb lleugers moviments com si els sospesés o pretengués comprovar-ne la turgència. No sabia si havia de respondre-li amb una bufetada, fer-me l’estreta o esperar la reacció de la gent que ens estava mirant. Però la meva indecisió no era compartida per aquells homes gens predisposats a quedar-se com a simples espectadors. Vaig tancar els ulls un moment, el temps just per a descartar una fugida i per deixar-me anar per aquell viarany insospitat; si en Joan volia jugar amb mi li acceptava el joc, però jo m’hi repenjaria fins al capdavall. Si m’havien d’esguerrar la nit, tant se val que fos per quelcom que valgués la pena.

En obrir els ulls vaig veure com una munió de mans se m’acostaven, i a mesura que entraven a l’espai mínimament il•luminat constatava que cap d’aquells homenets, japonesos tots, no era en Joan. La broma em costava més d’entendre, però vaig tancar els ulls de nou, vençuda per l’auge de l’imperi nipó. Dits i mans amb més o menys mala traça recorrien incessants el meu cos, que es contorsionava sinuosament per donar-hi el toc de sensualitat que evidentment els mancava. Es devien batre entre sí disputant-se els espais més preuats; raons privilegiats que uns atacaven per damunt la roba mentre altres assajaven d’assolir-los per sota. Aviat van caure els pantalons i les calcetes que jo mateix em vaig acabar de treure amb un cop de peu ben donat, que ensopegà també amb una cama d’un dels meus agressors. Amb la camiseta, en canvi, en tenien prou amb deixar els descobert els mugrons que succionaven un darrere l’altre com criatures afamades. Per comoditat meva me la vaig acabar de treure, en el moment just que algú forçava les meves cames perquè m’eixarranqués.

Posats a fer, no em semblava escaient que enfilessin tan ràpidament la directa i em vaig deixar caure de genolls en terra. Preferia mantenir els ulls closos per donar marge a la imaginació, cosa ben difícil amb la visió d’aquells homes la majoria d’edats ja madures, pells arrugades i llavis gens estimulants. A cegues palpava cercant membres virils que més d’un devia amagar, no pas per pudicícia sinó per vergonya. A la fi, un fal•lus mínimament respectable se m’estampí a la boca, cosa que vaig agrair recreant-m’hi amb delectança. Amb les mans intentava envigorir unes pells flàccides que amb un bon maneig podien adquirir formes vagament erèctils. Sentia gemecs, sospirs i exclamacions indesxifrables però que podia intuir que, malgrat tot, eren de satisfacció.

A les fosques es devien anar tornant, però ben sovint em revenia a la boca aquella polla que havia estrenat la vetllada, i que era de les poques que em provocava una frisança especial entre les cames. El joc hauria esdevingut monòton i inevitablement s’hauria vist empès cap a un decaïment total, si no hagués estat per la providencial acció d’unes mans que, des del darrere, em van començar a pessigar els mugrons. Una esgarrifança va recórrer el meu cos, i un sospir ostentós va animar l’intrèpid assaltant a insistir amb més força en la seva escomesa. Se m’accelerava el ritme de tot el cos, i també de les mans que friccionaven polles cada cop més envigorides.

A desgrat dels que tenia al davant, algú va abaixar el meu cos deixant el meu sexe a l’abast dels que tenia al darrere. Passant la mà per sota, em vaig proporcionar a mi mateixa un ràpid fregadís que en precipités la lubricació, alhora que separava un xic més les cames per a facilitar-los la feina. I tot seguit, vaig alçar el cap cercant reprendre la tasca succionadora d’aquells membres virils que a partir d’aleshores intentarien perforar les meves entranyes no sempre amb la millor fortuna. Les embranzides no es van fer esperar. Devien fer una roda desfogant en el meu sexe la poca virilitat que els quedava, i que jo mateixa després intentava reanimar amb la llengua. Era d’agrair, de tant en tant, sentir l’impuls de la polla d’algun dels més joves executius, que es devia retirar per cortesia envers els altres però que m’hauria pogut satisfer plenament.

Finalment, vaig ser jo qui vaig prendre de nou la iniciativa. Procurant no parar massa atenció en la majoria d’aquell cossos certament poc agraciats, vaig abraonar-me damunt d’un dels més joves i el vaig fer estirar damunt la catifa, de panxa enlaire. Hi va haver un aplaudiment general, i fins i tot es van fer un xic enrere com si es disposessin a presenciar un espectacle. Però no era aquesta la meva intenció. Després d’assegurar-me amb un bon massatge labial que tindria la polla a punt, m’hi vaig asseure donant-li l’esquena i enculant-me-la fins al fons. Em vaig tombar enrere tot deixant-me caure damunt seu, i mostrant obertament a la resta la meva xona que esperava ser penetrada de nou. Aviat van entendre la invitació a reprendre l’activitat folladora, però ara apuntalada per un membre encastat a l’anus.

La disbauxa es disparà novament, en una roda que els permetia a més entretenir-se amb els meus mugrons, que enrogits i enervats com mai, apuntaven als focus, desafiants. Imaginava alguna de les dobles penetracions que havia gaudit amb en Joan i algun dels nostres amics, i ja no vaig poder contenir la meva eufòria. Els meus crits quedaven ofegats pels gemecs i murmuris dels executius que un a un anaven caient, abocant la seva llet damunt el meu cos. I quan semblava que havia arribat a la fi, retirats els nipons i jo rendida damunt el cos d’aquell jove que s’havia mantingut passiu fins aleshores, vaig sentir un forta embranzida seguida d’un bombeig barroer i brutal com si volgués venjar-se de l’escàs paper que havia gaudit fins aleshores. Vaig deixar que es deixés anar dins meu, jo enfollida en un nou orgasme delirant.

A partir d’aquí tot van ser atencions i miraments, procurant recuperar la meva roba, portant-me al lavabo on em van rentar delicadament. M’esperaven tots a la sortida per acomiadar-se amb unes reverències que a mi em van semblar excessives. Tot i que no els entenia em va semblar sentir més d’un cop la paraula geisha, especialment quan el més gran em va lliurar un sobre tancat i em va fer un petó a la mà. L’únic petó que m’havien fet aquell vespre.

En pujar cap al vestíbul de l’hotel, vaig veure que hi havia un gran rebombori. Pel que vaig poder entendre hi havia hagut un error organitzatiu entre una psicòloga que havia d’impartir un taller de grup i una prostituta que ningú sabia qui havia contractat i que ara treien al carrer. I en mig del tumult vaig veure en Joan, sorprès com jo mateixa, de tot plegat.

Autora Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Una convenció poc convencional

Un cop a l’any, l’empresa ens organitza una mena de convenció per als càrrecs tècnics i directius de les diverses seus, amb la intenció d’aconseguir, diuen, una major implicació i compromís amb els objectius generals de la multinacional. Aquestes convencions inclouen xerrades, dinàmiques de grup, jocs de rol, tècniques de relaxació i exercicis simulats sobre les situacions més diverses, sovint sense una relació aparent amb la nostra tasca professional. Tot i que ja ens adverteixen que no ens hem de qüestionar res del que ens proposin, per inversemblant que sigui, el cert és que sovint, comentant-ho entre nosaltres, coincidim amb una visió més aviat escèptica sobre els resultats d’aquestes noves estratègies de formació del personal. Els japonesos, però, s’ho prenen fins i tot amb una certa mística, com si ens hi anés el futur de l’empresa.

Aquest any, la trobada es feia a Bordeus i hi acudien directius dels diversos centres que la multinacional té a Europa, amb l’afegitó, enguany, de companys dels nous països de l’est recentment incorporats a la Unió europea. Era un cap de setmana complet, de divendres a diumenge. I sabent de l’avorriment que m’esperava, amb dues nits pel mig, vaig proposar a la Carla que vingués a mi. Ella podia fer turisme durant el dia per la ciutat, i a la nit ja me les empescaria perquè pogués colar-se a l’habitació de l’hotel on ens tindrien reclosos, per poder dormir plegats. De fet ho teníem prohibit, perquè per ells havien de ser uns dies d’immersió total, allunyats absolutament de la quotidianitat. A darrera hora, però, la Carla no s’ho va poder muntar per venir el mateix divendres, de manera que vam quedar que ella es presentaria el dissabte i s’allotjaria en un hotel proper al nostre.

Tal com era de preveure, les sessions eren pesades a més no poder. Sobretot les del divendres al matí, amb parlaments solemnes dels màxims directius de l’empresa, japonesos tots ells. Havent dinat, jo ja pesava figues i em costava seguir les lliçons que no sé si eren tan magistrals. Sort que la tarda es va fer curta, perquè hi havia previst un sopar especial en el més pur estil japonès. I, seguint els seus costums, calia fer-ho a una hora que a mi em semblava més pròpia per a berenar. Per acabar-ho d’adobar, els organitzadors de la convenció havien tingut molta cura en barrejar-nos per tal que no poguéssim coincidir pràcticament mai amb companys de la mateixa oficina, i ni tan sols del país. Així que a l’hora del sopar em va tocar seure entre un noi búlgar i una senyora no pas especialment atractiva que hauria dit que era coreana, però que em va confessar que era japonesa. El primer plat, una exquisitat difícil de classificar, tot i que juraria que era peix, presentat amb una coqueteria que gosaria qualificar de cursi, voltat tot ell de pètals d’un color rosa pàl•lid. En un anglès més propi d’un parvulari, el noi búlgar de cara esblanqueïda em va xiuxiuejar ben fluixet: ”Ja són ben estranys, aquests japonesos; però si ells es mengen les flors… quin remei!”. I es va posar els primers pètals a la boca, disposat a complir amb un suposat ritual japonès. Tot seguit va ser la senyora d’aparença coreana, però que assegurava ser japonesa, qui se’m va acostar per dir-me també discretament: “Ja són ben estranys aquests eslaus, mira que menjar-se les flors que decoraven el plat…”

I així va transcórrer la resta del sopar, entre diàlegs absurds i frases anodines. Fins que, quan començava a pensar que aviat em deslliuraria d’aquella fanfàrria, es va alçar un dels membres de l’organització per anunciar-nos que havent sopat, en grups de 10, faríem un darrer exercici en el qual se’ns demanava que responguéssim amb el màxim de naturalitat. Vaig imaginar que es tractaria de posar-nos a prova per veure com reaccionaríem davant de determinades situacions.

Em va tocar un grup on afortunadament no hi havia ni el noi búlgar ni la senyora que deia ser japonesa. Érem set homes, només un més jove que jo, i tres dones, dues ja grandetes i una altra de bon veure que devia tenir més o menys la meva edat. Ens van fer passar a una sala equipada amb butaques còmodes, begudes i unes pastetes per anar picant. Una música suau i l’única indicació que no podíem sortir fins a les onze, que per ells ja devia semblar altes hores de la nit.

D’entrada vam anar agafant posicions, sense dir res, esperant que algú ens donés més indicacions o que un del grup mateix prengués la iniciativa. Vaig pensar que hi devia haver càmeres enregistrant les nostres reaccions, i potser es tractava precisament d’això: que no passés res. Al cap de poca estona ja s’havien format tres grupets que conversaven de temes ben diversos, però conscients que podien ser objecte d’observació. M’ho vaig fer venir bé per caure al costat de la noia jove, cabell llarg d’un negre intens i brillant, faccions marcades i celles gruixudes, no pas especialment bonica de cara però amb un bon tipet de noia llatina. Però no era l’únic que tenia l’atenció centrada en aquell cos que, almenys en aquelles circumstàncies, devia ser l’al•licient més engrescador de la sala.

Tot d’una, es va obrir la porta i va comparèixer davant nostra una noia espectacular, més aviat alta, pits exuberants generosament insinuats per l’obertura d’una camisa mig descordada, una minifaldilla que deixava al descobert unes cames de vertigen, i una mirada agressiva tremendament sensual. Es van aturar les converses de cop, i totes les mirades es van dirigir cap a aquella dona que tenia ben poca pinta de voler-nos fer un discurs de gestió empresarial. La noia jove que tenia al meu costat, en canvi, es va quedar mirant-me, probablement encuriosida per veure com reaccionaria jo. Vaig tenir clar que es tractava d’un parany posat pels organitzadors de la convenció per estudiar el nostre comportament, i vaig tornar el somriure a la noia donant-li a entendre que, a diferència d’altres, jo podia controlar perfectament els meus impulsos.

La inesperada visita ens va saludar en un genuí francès de barris baixos, tot fent un gir provocador perquè la contempléssim des de totes les perspectives. Aviat va tenir format un cercle entorn seu, sense que ningú gosés allargar-hi la mà com semblava reclamar ella. Va descordar els darrers botons de la camisa, de manera que ja no eren meres insinuacions sinó voluptuoses sines que balancejaven al seu aire al ritme del cos que les sostenia. Dansava juganera enmig de la rotllana com si estigués fent el joc de la gallineta cega, encarant-se ara amb un ara amb un altre, sense acabar de decidir per quin costat es decantaria la balança. En una de les giragonses va estirar el braç i, talment una ruleta de casino, va temptejar suaument i d’una sola passada els baixos de tots els qui eren a primera fila. Me’n vaig lliurar jo, la noia peruana que s’havia quedat al meu costat, les altres dues dones i un senyor que també s’havia enretirat, no sé si per pudor o per prudència davant del que podia ser un parany de l’empresa.

Això va acabar d’envalentir dos homes de mitjana edat que van fer un pas endavant, aturant així el giravoltar inquiet de la noia. Semblava que ella ho estava esperant, i no va fer cap gest per aturar l’allau de mans que tot seguit li va caure al damunt. Un altre home, d’edat més avançada, però, es va fer enrere, pensant potser que la cosa anava massa lluny. Jo em vaig enretirar per contemplar l’espectacle a una certa distància, i em vaig asseure en un sofà. La noia que m’estava observant va fer el mateix i, tot i que hi havia llocs de sobres, va venir just al meu costat mirant-me amb uns ulls de complicitat, com si allò no anés per a nosaltres.

De fet, el panorama que ens oferien no era especialment gratificant. Els homes d’esquena a nosaltres havien anat estrenyent el cercle entorn de la noia que mantenia els braços alçats, deixant via lliure a la munió de mans que li resseguien el cos de dalt a baix. Cadascú sospirava o feia breus comentaris en la seva llengua, de manera que el conjunt esdevenia una cridòria indesxifrable de la qual només se’n podia deduir un creixent estat d’excitació. Costava de veure-hi entremig d’aquell eixam el cos de la noia, ja nua del tot, sobretot quan es va ajupir i van començar a caure els primers pantalons.

Asseguts al sofà, vam compartir una rialla i una mirada complaent davant d’aquell espectacle. Ella, peruana, crec, em va posar la mà damunt la cuixa tot mesurant la seva gruixària que devia comparar amb la de l’home gras que ens donava l’esquema, mostrant-nos unes anques realment voluminoses. I jo li vaig correspondre passant-li a mà per l’espatlla i acostant-la cap a mi fins a fondre els seus llavis en els meus. Potser no era pudor sinó més aviat una voluntat de no barrejar-nos en aquella estranya orgia, perquè cap dels dos no va fer un sol gest per a descobrir els nostres cossos, i vam continuar amanyagant-nos com dos adolescents veient una pel•lícula porno.

Havien posat la noia d’esquena damunt d’una tauleta, i s’anaven tornant per a penetrar-la en totes les posicions imaginables, mentre ella es delia per engolir-ho tot i palpava amb les mans cercant fal•lus erèctils que esperaven impacients per entrar en acció. A mi la sang em bullia per dins, notava el meu sexe comprimit sota la roba desitjant ser alliberat de la pressió, i la respiració se m’accelerava com a preludi d’un descontrol que veia inevitable. Em vaig endur una picada de dits quan amb les mans sota les faldilles intentava abaixar les calcetes de la peruana, però no estava disposat a quedar-me així ni a conformar-me amb quatre carantoines que m’havien posat al cent però que ara demanaven una nova fase de concreció.

No sé si va intuir que estava a punt d’aixecar-me i unir-me al grup central on hauria de compartir taula, però hi tenia un primer plat assegurat. El cert és que se’m va asseure a la falda, de genolls al sofà i em va besar amb una passió que no li havia notat fins aleshores. Em va semblar que era la seva manera de dir-me que no discrepava del fons sinó de la forma. I ella mateixa, emparant-se en la cobertura que li oferia el propi cos, em va descordar la bragueta per treure’n el meu sexe ardent, a punt d’esclatar. I amb la mateixa destresa, se’l va endinyar entre les calcetes fins a fendir-lo en la seva cavitat viscosa.

No era la millor posició per a mi, però els crits i gemecs dels qui es desfogaven amb la noia que havia entrat amb aires provocatius m’havien excitat en gran manera, i pressentia que s’esgotava el temps per a tant insòlita festa. Van ser unes fortes embranzides ben compassades pels moviments de malucs de la noia peruana, que van culminar en ben poca estona en una escorreguda alliberadora. Em va besar suaument i em va ajudar a recompondre’m en el moment just que s’obria la porta.

Alguna cosa havia anat fora de programa, perquè van treure la noia intrusa a empentes i rodolons, sense gaire bé no donar-li temps a vestir-se, mentre escridassaven els qui havien estat enxampats amb els pantalons damunt les sabates i la polla a l’aire.

Vam sortir apressats, sense saber de què anava la cosa, però també amb la tranquil•litat de constatar que la nostra discreció ens havia salvat. Al vestíbul un rebombori impressionant, algun que altre crit, moltes cares d’incredulitat i, enmig d’un grup d’homes encorbatats, la Carla. Em vaig acomiadar ràpidament de la noia peruana, amb un petó d’agraïment, i m’hi vaig adreçar tot prest.
– Sortim a fora i t’ho explico – em va dir, d’entrada, la Carla com si pretengués disculpar-se d’alguna cosa, però amb una cara radiant que només jo interpretava com a senyal inequívoc d’un moment d’eufòria exultant.
Abans de traspassar la porta del vestíbul vaig poder sentir que hi havia hagut un error organitzatiu. En lloc de la psicòloga que havia previst l’organització, al nostre grup s’hi havia presentat una prostituta, els serveis de la qual en una altra sala havien estat requerits, pel que semblava, pels màxims directius de l’empresa.

Autor: Joan

Un cita sado per Internet

D’ençà d’aquella primera experiència en un club de sado, m’havia quedat el cuquet de tornar a sentir aquelles sensacions contradictòries, i tanmateix tan excitants. Amb en Joan n’hi he parlat alguna vegada, però sembla que, a part de comentar les impressions d’aquell dia, més aviat esquivi la qüestió. Per això em vaig decidir a aventurar-me a navegar per xats especialitzats en el tema.

De seguida vaig adonar-me que només faltava que posés un nom femení a la xarxa per tenir una allau de propostes de tota mena. Cosa que confirmava les meves sospites que, a banda que la majoria dels usuaris d’aquests fòrums eren homes, també la majoria els interessava ben poc el tema, i en realitat no buscaven sinó una relació fàcil. Hi havia molta gent que es presentava com a amo dominant, quan en realitat el que volien dir era que buscaven una relació de sexe on ells poguessin moure’s sense tenir cap mena de mirament envers la persona que tenien al davant. Res a veure, doncs, amb el que buscava jo.

També vaig adonar-me que hi havia una enorme confusió entre el que podia ser aquella meva experiència de sado, amb el concepte de submissió, que per a molts no significava altra cosa que poder insultar i menystenir la dona per poder-ne disposar al seu gust. No m’interessava gens, tot plegat. No sé si hi ha dones que es prestin a aquest joc, però evidentment a mi no m’atreia en absolut.

Vaig canviar d’estratègia. Amb un nom masculí em vaig apuntar de nou a un d’aquests fòrums sol•licitant només poder parlar amb algun “altre” home sobre experiències en aquest món tan peculiar com és el del sadomasoquisme. I aquí ja va costar molt més de trobar ningú disposat a mantenir només converses sobre el tema. Van passar dies en què no connectava amb ningú, o quan trobava algú se’n cansava de seguida, perquè tenia ben poca cosa a dir. Fins que vaig topar amb un tal Andros. Al cap de poc em va confessar que la seva experiència era més aviat escassa, però que tenia molt d’interès en entrar-hi de ple. Això em va animar i donar una major tranquil•litat, perquè ben mirat jo no buscava cap expert sinó algú a qui poder confiar els meus secrets desitjos, i qui sap si proposar-li tenir una trobada amb ell per a provar-ho. Però això voldria dir confessar-li que en realitat jo era una dona.

Amb els dies vam anar acotant la qüestió. Coincidíem en la idea que es tractava d’explorar els cossos, de jugar-hi, de buscar-ne els límits i els ressorts per a contrarestar el dolor amb el plaer; o millor encara, de descobrir el plaer d’un dolor controlat. En qualsevol cas, el respecte mutu havia de ser-hi present tothora. Estava, ja. a punt de confessar-li que era una dona i que m’agradaria tenir una primera trobada amb ell, quan em va deixar glaçada amb la seva declaració: darrere del nick Andros, s’hi amagava també una dona. No era el que tenia previst, però ens vam sincerar l’una amb l’altra i vam anar concretant els detalls per a concertar una cita.

Va ser just el dia de la cita que, quan ja ho teníem tot acordat i els límits establerts, em va notificar que ella vindria acompanyada d’un home. I ho va dir com si la meva acceptació a posar-me a les seves mans donés per suposat que també incloïa la seva llibertat d’afegir-hi la presència d’un home en aquella primera trobada, com una joguina més en els seus jocs. I la veritat és que jo me’n vaig alegrar.

Quan li vaig dir a en Joan que tenia una cita per aquell vespre no va semblar que s’immutés excessivament. Es va limitar a dir-me que anés amb compte, sempre amb aquests aires protectors que tant agraden als homes.
– No m’esperis, perquè no sé a quina hora tornaré – li vaig dir fent un darrer petó de comiat.

Havíem quedat a l’habitació 236 de l’Hotel Barceló Sants. Seguint les seves indicacions, jo havia de demanar la clau a recepció i a l’habitació ja trobaria les instruccions pertinents. Primer, em semblava que hi anava ben tranquil•la, conscient del que podia trobar-me i més sabent que hi hauria la presència d’un home, però amb la garantia que estaria a l’habitació d’un hotel ben conegut i que per tant no em podia passar res d’especialment greu. Però encara no havia entrar al vestíbul de l’estació que un pessigolleig va recórrer tot el meu cos; em semblava entrar en un món incert, estrany, desconegut… Em començava a posar nerviosa, però no estava disposava a fer-me enrere; de manera que els dubtes van durar només uns instants, i vaig prendre decidida l’ascensor.

La noia de recepció, molt amable, em va donar la clau i em va assenyalar el camí de l’habitació. Tenia la impressió que s’havia de veure d’una hora lluny que venia a una cita… o potser em confonien amb una prostituta. Per sort no hi havia gaire gent i vaig accelerar el pas. El passadís era llarg i silenciós. Vaig tenir un altre moment de dubte; encara hi era a temps. Unes passes darrere meu em van impulsar de nou a avançar fins a l’habitació.

L’habitació era a les fosques, i només una tènue llum provinent de la finestra exterior amb la persiana no abaixada del tot deixava entreveure les ombres de l’escàs mobiliari. Damunt la tauleta de nit hi havia una nota que acabava dient que tornés a apagar el llum, perquè ja devien suposar que per llegir-la hauria d’encendre’l. M’havia de treure la roba, posar-la damunt la cadira, col•locar-me un antifaç que em deixava igualment a les fosques, i estirar-me bocaterrosa damunt el llit.

No sé l’estona que va passar ni si m’hi vaig quedar mig adormida, però tot d’una vaig notar la presència d’algú que es movia sigil•losament per la cambra. Em va venir un calfred inesperat, potser perquè aquella estona d’espera m’havia asserenat i ara em tornava a posar en situació. Se m’accelerava la respiració i m’adonava, com no ho havia fet fins aleshores, que tenia les cames ben obertes mostrant impúdicament el meu sexe.

En aquella posició, en Joan de ben segur que se m’hauria tirat el damunt per penetrar-me salvatgement pel darrere com li agrada a ell, i a mi també, està clar. Però una mà femenina em va lligar silenciosament una canyella a la capçalera del llit, i després l’altra, per acabar fent el mateix amb els peus. No sé si per tranquil•litzar-me a mi mateixa o per donar-li a entendre que estava bé vaig fer una mena de sospir de complaença i em vaig remoure una mica com s’hi volgués acomodar-m’hi. No vaig tenir altra resposta que un estirament de la corda que tenia lligada als braços, forçant la posició que aleshores ja no era tan còmoda. Havia estat un moviment a l’ensems dels dos braços, de manera que forçosament la noia havia de tenir-hi l’acompanyant, tal com m’havia dit. Notava una tibantor a les articulacions, amb els músculs tensats, que es va fer més evident quan van procedir a fer el mateix amb les cames. La primera sensació era que m’havien d’esquarterar, i vaig fer un gemec de dolor que es va perdre en la buidor i el silenci de la cambra.

Aquestes situacions d’espera tensa, no sé si premeditadament, em posen molt nerviosa però també m’exciten. Imagino que en qualsevol moment tant em poc caure al damunt una fuetada o una natjada, com puc trobar-me amb un objecte intrús perforant les meves intimitats, ara obertes de bat a bat. Res d’això. però, no va succeir. Una llengua suau, càlida, se’m passejava per l’esquena en un massatge tendríssim, gairebé imperceptible. Ja sabia, per l’experiència anterior, que un inici dolç no significa sinó la preparació del cos per a rebre les embranzides més violentes després. Seguia mentalment el recorregut d’aquella humitat sedosa que em recorria l’espinada, fins que en un dels seus descens va aventurar-se entre les natges cercant l’orifici anal que tenia al seu abast.

Una primera esgarrifança va sotraguejar el meu cos, alhora que el mateix moviment em va provocar una dolorosa estirada de les extremitats. Ja m‘havia oblidat que tenia braços i cames tensades al màxim. Un “tsssst” ben fluixet a cau d’orella em comminava a controlar les meves reaccions, pel meu bé, està clar. I tot seguit les carícies de la llengua, que a voltes deixaven pas a uns llavis igualment humits, van continuar la seva recerca, ara més tossudament a l’entrecuix. Oblidant el dolor de braços i cames, concentrava ara tota la meva atenció en el sexe que se’m feia més viu i notava ardent.

Les primeres palmetades damunt les natges em van tornar a remoure el cos, amb el conseqüent cruixir de braços, seguit d’un crit de queixa, i una sonora bufetada per a ofegar-lo. La noia se’m va asseure damunt l’esquena des d’on podia encetar un repicar de mans sobre la gropa, que després va canviar per unes baquetes com si estigués tocant la bateria. No eren cops exageradament forts, però la seva persistència esdevenia cada vegada més dolorosa. fins que va arribar un moment que em semblava que hi perdia tota sensibilitat. De tant en tant, alternava algun cop entre els llavis vaginals, que m’haurien fet rebotar si no fos perquè el pes de la noia m’acabava d’immobilitzar.

Un estat d’excitació s’estava apoderant de mi, i també d’ella que saltava damunt meu sense contemplacions. Tot d’una, un objecte fred, metàl•lic o de vidre, intentava penetrar en el meu interior que començava a deixar anar els fluids que li facilitarien l’entrada. No el tenia introduït del tot, quan un objecte semblant repetia l’operació pel meu anus. Volia cridar, però no em sortien les paraules de la boca i tampoc era la meva intenció aturar aquella doble invasió que traslladava la cremor que sentia a les natges cap al meu interior.

La noia es va alçar per col•locar-se entre les meves cames, movent i removent els artefactes que tenia clavats en ambdós orificis, com si pretengués engrandir-los. Era una sensació indefinible d’un dolor que no em permetia concentrar-me en el plaer que em proporcionava la penetració, o d’una excitació plaent que ofegava amb escreix les batzegades doloroses. Necessitava desfogar-me i deixar-me anar, rendir-me als embats d’aquelles peces inertes que ella recargolava al meu interior, i que jo amarava amb fluxos desfermats de les meves essències. Però també això estava sota el seu control, i noves natjades em retornaven la cremor que m’abrusava les besanques.

Es va estirar damunt meu pressionant el seu pubis sobre la part més adolorida, mentre amb les mans s’obria pas cercant-me els pits, fins aleshores aplatats damunt del llit sota el pes del meu cos i ara també del seu. Els va magrejar amb una duresa que gaire bé ja ni sentia, absorta com estava amb les estrebades dels braços adolorits, de les anques cremants i del sexe ardent. No sé si va ser ella mateixa qui va clavar-hi als mugrons sengles pinces metàl•liques que m’acabaven d’embogir. Volia demanar que parés, que aturés aquell joc que per a mi començava a ser infernal, i que tanmateix m’excitava fins al descontrol més absolut.

Es va asseure de nou sobre la meva esquena, ara però de cara endavant, de manera que les pinces em masegaven encara més els mugrons que semblava que m’havien d’esclatar. Em va col•locar un collar per poder-lo estirar des del darrere. Amb els braços tensats com tenia, em costava aixecar el cap, però ella insistia provocant-me un ofec que va ser ràpidament complementat per un membre viril que en una acrobàtica posició s’havia col•locat davant meu. Succionava amb un delit desenfrenat, amb el desig exprés d’explotar en un orgasme que preveia descomunal.

Però, una vegada més, ella controlava els meus impulsos i les meves reaccions. Va parar en sec, i la polla que havia estat engolint durant uns llargs minuts es va retirar, no sense abans colpejar-me la cara com si pretengués espolsar-se les meves ensalivades. Hi va haver una pausa, durant la quan la noia s’anava aposentat cada vegada més sobre la part superior del meu tors, retornant-me el dolor de les pinces que tenia enclavillades als pits. D’una estrebada va sortir del meu anus la joguina metàl•lica que havia aconseguit dilatar a bastament l’orifici d’entrada. I sense donar-li temps a què es contragués, vaig notar la penetració sobtada i fins al fons d’aquell membre viril que abans havia tingut a la boca. En un ràpid moviment la noia es va posar a la capçalera del llit enclastant el seu sexe a la meva cara. L’home em cavalcava a un ritme frenètic, i jo notava com en el meu interior pràcticament col•lidien el seus fal•lus i el vibrador que tenia incrustat a la vagina. La noia pressionava el meu cap perquè m’abeurés d’una correguda incessant que eixia d’aquella xona que ara penetrava amb al llengua. Un xicle embogit de l’home que semblava a punt a deixar-se anar, em va transmetre una descàrrega per tot el cos esclafint en un orgasme incontrolat, alhora que mossegava amb ràbia els llavis vaginals de la noia que va deixar anar també un gemec de dolor contingut.

Van ser uns segons de vertigen, en que vaig sentir-me inundada de plaer com poques vegades no havia sentit. El dolor de braços i cames per haver estats sotmesos amb aquella tensió durant tota l’estona, no el vaig sentir fins després, quan en Joan em va deslligar tot confessant-me que ell era l’Andros amb qui havia contactat, i la noia una amiga seva que s’havia prestat a acompanyar-lo.

Autora. Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Una substitució interessada

A vegades penso que sóc un borricàs. Com que la gent sap que no tinc mai un no per a ningú, tinc la sensació que hi ha qui n’abusa. Ahir mateix, em truca el Cap de personal de l’empresa, quan faltava ben poc per plegar i em diu a veure si em puc quedar una estona més, que espera una visita que ell no podrà atendre, i em demana si m’hi puc quedar jo. Només ha d’omplir un qüestionari i respondre a unes preguntes que ja em deixa anotades sobre la taula del seu despatx. No vaig saber-li dir que no, encara que això volia dir plegar més tard del compte.

A les set en punt, la gent va anat desfilant i jo m’havia de quedar a esperar la inoportuna visita. Vaig anar al despatx del Cap de personal per veure de quina mena d’entrevista es tractava. Ja m’ho podia pensar que seria d’alguna sol•licitud laboral. Pel que vaig veure era una aspirant a ocupar la plaça de secretària del mateix Cap de personal. Més raó perquè l’entrevista la fes ell, personalment, vaig pensar jo.

Passaven ben bé vint minuts de les set quan van tocar el timbre. Com que no hi havia ningú més a l’oficina vaig anar a obrir jo mateix: Una noia morena, d’ulls grossos i cabell més aviat curt, a la francesa que dèiem abans, alta i de bon veure. La vaig fer passar al despatx del Cap de personal. Mirant-la des del darrere em vaig fixar que marcava un bon culet, duia un faldilla curteta, sense ser excessivament provocativa, com sí que ho podia semblar el seu caminar, damunt d’aquells talons que la feien més esvelta. La vaig fer seure davant la taula per passar-li el qüestionari. De fet ni ens vam presentar, i tots dos vam donar per suposat que sabíem de què anava l’entrevista.

Se la notava un xic nerviosa, al principi. Aquesta mena d’entrevistes, en què sembla que et jutgin de dalt a baix, imposen, la veritat. A més, al qüestionari hi havia algunes preguntes que no eren fàcils de contestar, perquè l’aspirant ja podia intuir que eren per posar-la a prova. No havia començat a escriure que va demanar si em feia res que es posés còmoda, que es trauria la jaqueta. Una pregunta innecessària, perquè semblava del tot normal que se la tragués tenint en compte que feia força calor. Es va aixecar buscant un lloc on deixar-la, deixant al descobert un top realment atrevit per anar a una entrevista de feina. Mostrava un cos ferm, amb un bust ben marcat i unes sines proporcionades, atractives realment. En el moment de seure, no va estalviar uns moviments de cames que en encreuar-les mostraven generosament les cuixes. Em va somriure, com si em donés a entendre que ja s’havia adonat que l’estava fitant.

Em vaig tallar una mica, perquè no volia semblar impertinent, i aprofitant el balanceig de la butaca on estava assegut em vaig tirar enrere com si em distragués llegint uns papers. Eren les preguntes que després havia de formular-li. I en mig de qüestions relacionades amb la feina i amb la seva experiència, n’hi havia d’altres que suposo que estaven pensades per saber com reaccionaria l’aspirant en determinades ocasions i en situacions concretes. Em vaig fixar que n’hi havia algunes que es podia intuir que es referien a les relacions que podia tenir ella amb possibles clients o fins i tot amb treballadors de l’empresa.
– Fa calor, avui, no? – va dir ella, traient-me de l’ensopiment d’aquells fulls, alhora que es sacsejava la poca roba que cobria el seu cos com si volgués fer circular l’aire.

No vaig respondre, però tampoc vaig poder estar-me d’observar com es passava la mà per la pitrera amb un gest, que em semblava exagerat, de voler-se eixugar la suor. Va deixar anar un esbufec, potser per fer més creïble el seu posat, i va continuar escrivint. De tant en tant, em demanava com havia de respondre alguna pregunta, tot i que semblava que estava suficientment clara la seva formulació; moment que aprofitava per recolzar-se damunt la taula i posar-me als nassos aquells pits que ara em semblava veure una mica més grans. I en lloc de llegir-me el dubte que tenia, posava el full encarat cap a mi perquè jo m’hi acostés i sentís més de prop el seu alè, i sobretot la flaire d’un perfum suau i certament seductor.

Un cop enllestit el formulari, que a mi em va semblar etern, va arribar el moment de passar a l’entrevista, seguint el qüestionari que m’havia deixat el Cap de personal. I a la primera pregunta ella va optar per respondre-la a peu dret, gesticulant i movent-se com si estigués escenificant una obra. Se la notava decidida, ara, amb una seguretat de moviments i desimboltura que probablement no es corresponia del tot amb el contingut real de les respostes. Vaig pensar que aquest fet, tant si el Cap de personal el valorava positivament com si el valorava negativament, l’havia de ressenyar en l’apartat d’observacions.

Com un actor que domina l’espai escènic, ella es passejava per tot el despatx donant-me totes les perspectives possibles de la seva figura. I, amb l’avinentesa d’una pregunta de caràcter més personal se’m va acostar venint cap a l’altre cantó de la taula, talment es tractés d’una confidència que volgués preservar de curiositats alienes, tanmateix inexistents. Jo em començava a trobar incòmode assegut amb ella al davant, dreta i amb tota la seva alçada, que de tant en tant aprofitava per posar-me la mà damunt les espatlles amb uns aires de familiaritat que jo no li havia permès, però que potser tampoc li havia tallat a temps.

En un moment donat, amb un pretext ben irrisori, va ajupir-se per dir no sé què d’una planta que tenia al costat, fent una clara ostentació dels seus atributs posteriors. Era evident que m’estava assetjant, i no estava disposat a donar peu a què algú em pogués tirar en cara haver-la incitat jo. De manera que em vaig apartar una mica més, per quedar ben encarat a la taula. Estàvem arribant al final de l’entrevista, però ella va saber aprofitar la darrera qüestió del temari.
– Imagini un moment en què el seu Cap no li ha encomanat cap feina en concret. Prengui una iniciativa en positiu per a l’empresa. – Vaig dir jo, llegint sense posar massa èmfasi en la frase final.
– Podria ser vetllar pel benestar i esmorteir les tensions de la feina del Cap de Personal…? – va preguntar ella sense donar-me temps a girar-me, perquè ja em tenia les mans al damunt de les espatlles amollant un primer massatge.
Em vaig quedar quiet, i la vaig deixar fer. Les seves mans es movien amb destresa, i aviat van evitar la tela de la camisa que s’interposava entre els seus dits i la meva pell. Eren unes mans càlides i suaus. Lliscava els polzes per la nuca amb un moviment ascendent, i amb els nusos dels dits pressionava darrere les orelles, en un massatge incitant. Però no s’hi va entretenir gaire, perquè tot seguit va deixar caure les mans cap a l’interior de la camisa, provocant-me una primera esgarrifança d’excitació. A mesura que les seves mans descendien cos avall, notava els seus pits adaptar-se’m al clatell. Jo estava tens, però amb les mans immòbils deixant que fos ella qui continués portant la iniciativa.

Tot d’una va fer girar la butaca, i ja la vaig tenir agenollada davant meu apressant-se a desfer-me el cinturó a la cerca del meu sexe que havia començat a inflar-se. Amb una habilitat sorprenent em va desenfundar el membre i se’l va posar a al boca com una gateta goluda. No vaig poder resistir la temptació de correspondre-li agafant-la pel cap i amorrant-la encara més per tal que succionés a un ritme creixent. Un ritme que de seguida va aprendre a portar tota sola, cosa que em va deixar les mans lliures per a desfer-li el top que cobria mínimament el seu cos. Uns pits ufanosos, tesos i amb els mugrons endurits van sortir alliberats per aposentar-se damunt les meves cuixes.

En alguns moments semblava que volgués insinuar que allò no era sinó la darrera resposta del qüestionari, escenificada això sí, només a tall de mostra. Quan va posar-se dreta, les mans quietes van resseguir el seu cos fins a encallar-se amb la petita faldilla que ràpidament va quedar plegada a terra. Ara era jo qui tenia el seu sexe a l’alçada de la meva boca, i no m’hi vaig fer pregar. Tirant a una banda la tira de les calcetes, vaig abeurar-me d’aquella font incipient d’efluvis embriagadors, mentre les meves mans s’aferraven a les natges per retenir ben a prop aquell sexe ardent. Primer era la llengua la que explorava entre els plecs vaginals les vies d’entrada a la cova del plaer, però tot seguint va ser amb les dents que brostejava entre el borrissol del pubis cercant l’ametlla amorosida que aflamaria les seves passions.

Ens estàvem accelerant a una velocitat de vertigen, i al primer gemec, no sé si de dolor per la pressió de les dents sobre el clítoris o de plaer descontrolat, em vaig alçar buscant els seus llavis carmesins. La vaig abraçar amb força, una mà darrera la nuca per allargar fins on fos possible el bes enfellonit, i l’altra prenent-la per les natges de manera que el meu sexe s’estampia sobre el seu. La vaig asseure sobre el cantell de la taula i, amb els pantalons encara arrugats als peus, la vaig penetrar embogit. Ella tirava el cap enrere i m’oferia els pits perquè els assaborís en tota la seva mesura, alhora que jo encetava un moviment de bombeig que li arrencava nous gemecs, ara sí, inconfusiblement de plaer.

Haig de dir que no pensava en res. Ni tan sols no era conscient que estava follant amb una noia desconeguda, al menys per a mi, damunt la taula del despatx del Cap de personal. Qualsevol que hagués entrat a l’oficina hauria sentit els crits cada vegada més deixats anar d’aquella aspirant a ocupar el lloc de secretària. Tenia el cos electritzat i un corrent interior era a punt d’eixir si en un esforç d’autocontrol no hagués parat en sec. El temps just per donar-li la volta, a la noia; i aquesta vegada, tocant de peus a terra i amb el cos tirat endavant premut damunt la taula, vaig embeinar-li de nou. L’agafava pels braços per tirar-la cap a mi i aprofundir el màxim la penetració, i els meus crits començaven a ofegar els seus.

Però va sonar el telèfon. No era el telèfon de la centraleta, sinó el directe del Cap de personal. Vaig deixar-ho de cop, amb un estrany pressentiment. A l’altra banda del telèfon, la seva veu sonava plàcida i tranquil•litzadora, com si ens hagués estat observant. El Cap de personal no s’hi va entretenir gens ni va demanar cap mena de detall, simplement que fes la darrera anotació en el formulari i que donés per acabada l’entrevista.
– Ho sento. – Vaig dir jo a la noia que pràcticament no s’havia mogut de la posició en què es trobava, esperant que acabés la feina que ja teníem pràcticament enllestida. – Ja passaré el qüestionari i l’informe al Cap de personal.

Quan va sentir això del Cap de personal, em semblava que es desmaiaria. Va empal•lidir de cop, i amb veu tremolosa mentre desordenadament intentava recompondre la seva figura va exclamar:
– Que no ets tu, en Jordi, el Cap de personal?

Autor: Joan de https://sensualia.wordpress.com/

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Entre el plaer i el dolor

Haig de confessar que en el moment d’aturar-nos davant la porta del local em va venir un tremolor de cames que em pensava que no podria dissimular. De fet, en Joan se’n devia adonar perquè em va estrènyer més fort en un gest protector, sens dubte per encoratjar-me, i fins i tot va deixar anar un “no serà res, ja veuràs”. Era la tercera setmana que, amb la Cris i en Sergi, havíem iniciat el joc de posar-nos a prova; cadascun de nosaltres havia d’acceptar una proposta que li formularien els altres tres. Primer va ser el torn d’en Joan, després el de la Cris, i ara em tocava a mi.

Vam haver de tocar el timbre ja que el local tenia l’accés restringit i eren molt estrictes en el dret d’admissió. El món del sado, pel que es veu, desperta molta morbositat de voyeurs, però els practicants de veritat formen un cercle molt tancat i gelós de mirades encuriosides. Amb nosaltres van fer una excepció, potser perquè en Sergi coneixia l’amo del local i potser també perquè a aquella hora encara no hi havia ningú. Situat en un carrer discret de la part alta de la ciutat, una porta també discreta amb un simple cartellet de “entrada reservada”, donava accés a un pub d’aparença relativament normal. Una llum suau, com la música, una decoració a base de fusta a sostre i parets, excepte la del darrere de la barra tota ella de pedra natural, i només petits detalls decoratius que posaven en evidència la motivació específica d’aquell indret.

La proposta que m’havien fet en Joan, la Cris i en Sergi era molt simple de formular, però per mi més difícil d’imaginar i d’assimilar: es tractava de posar-me a la disposició de dos homes experts en pràctiques de sado. No vam especificar en què consistiria la sessió ni quins límits hi hauria, simplement disposaria de tres comodins per a poder fer una pausa, si realment considerava que no em veia amb cor de tirar endavant amb una pràctica concreta. I a la tercera aturada, s’hauria acabat la sessió que si no havia durat un mínim de temps ells es reservaven l’opció de continuar-la pel seu compte, a casa. Vaig pensar que una experiència d’aquesta mena era millor tenir-la fora de l’espai familiar i amb gent amb qui no m’unís cap mena de lligam; per tant, anava decidida a fer-me la valenta i aguantar tot el que pogués.

Ens vam asseure a una taula, i em van oferir quelcom per a beure. Era evident que em tractaven com si se’m concedís una darrera voluntat abans de pujar al patíbul, i jo també em sentia com un xai prest per anar a l’escorxador. No sé quina mena de beuratge em van donar, però era realment fort i a base de whisky. Mentre en Sergi, que pel que es veia ja coneixia el lloc, els anava explicant el funcionament del local i alguns detalls sobre determinades pràctiques que es podien fer amb algun dels utensilis que de forma decorativa omplien les parets, jo repassava mentalment les imatges que havia tingut temps de mirar a través d’internet, en assabentar-me de la prova que em farien passar. La veritat és que no en vaig treure l’aigua clara, perquè algunes escenes que havia vist em semblaven impossibles, segurament més pròpies d’un muntatge cinematogràfic.

Havia arribat l’hora. M’avisaven que tot era a punt i que ja podia passar cap al vestidor. Em vaig beure d’un sol glop el que quedava al meu vas, dos dits ben bons, i em vaig aixecar fingint una seguretat que no tenia. Notava una intensa cremor per dins que no era només de l’alcohol que acaba d’ingerir. Sense saber què m’esperava, vaig caminar amb pas ferm cap on m’indicava l’encarregat del local. M’hauria abraçat amb força amb en Joan, potser demanant-li que em retingués al seu costat, però vaig preferir anar-hi sense ni dirigir-li la mirada, més que res perquè no notés la cara d’esglai i els ulls plorosos que em semblava que devia tenir.

Les indicacions eren ben lacòniques: “en treus la roba, excepte les calcetes, i entres a la masmorra, i a partir d’aquí limita’t a fer el que t’ordenin”. Els nervis m’estaven traint, i tenia la sensació que m’estava demorant en excés. Vaig deixar la roba mal posada i vaig obrir la porta que portava el rètol de “masmorra”. Era una sala no pas excessivament gran, però que al primer moment per a mi tota sola em va semblar immensa. Una munt de cordes i cadenes penjaven del sostre, i al fons talment un tro reial una butaca negra que bé podia semblar una cadira elèctrica. No gosava moure’m d’allà on era, esperant que aparegués algú i em digués què havia de fer. Va ser llavors que vaig veure unes siluetes darrere uns vidres foscos, en un altell des d’on es podia observar perfectament tota la sala. Vaig imaginar que des d’aquell mirador privilegiat ells gaudirien de l’espectacle, o potser ja ho feien en aquells moments perquè ja devien estar observant les meves reaccions. Això em va esperonar a moure’m enmig d’aquell munt d’artefactes, alguns dels quals em costava d’imaginar per a què podien servir: Una creu que anomenen de Sant Andreu, perquè diuen que amb una com aquesta, en forma d’aspa, el van martiritzar fins a la mort; una roda amb els grillons preparats per a encadenar-hi les víctimes, que a mi em provocava un rodament de cap només de pensar que em podien posar de cap per avall; catres de formes estrafolàries que podien servir per a qualsevol cosa menys per a descansar; una gàbia en suspensió, així com unes barres i una mena d’hamaca de petites dimensions… i en un pany de paret tot un arsenal de flagells, cordes i utensilis diversos, la utilitat dels quals se m’escapava.

No gosava tocar res, però en el moment just que posava la mà damunt de les tires de cuir d’un dels flagells allí penjats per comprovar-ne el tacte i la duresa, es va obrir la porta central de la sala. Van entrar dos homes cepats com dos armaris, marcant musculatura pels quatre costats, amb uns pantalons de pell ajustats, un d’ells també amb armilla, i mostrant tots dos diversos tatuatges als braços i al cos. La primera reacció va ser de sorpresa, potser perquè no m’imaginava que em posarien en mans d’uns individus que aparentaven una brutalitat excessiva. Però tot seguit vaig pensar que tampoc havia de témer res, més enllà del que havíem pactat, i m’hi vaig adreçar per a saludar-los amb tota naturalitat i demanar com aniria la sessió que m’havien preparat.

Sense obrir la boca, el més alt, que no duia l’armilla i lluïa una calba espectacular, em va barrar el pas amb una manotada sobre el pit que no em va fer caure a terra de miracle. Les mirades de tots dos, severes i inexpressives, constituïen tota una amenaça; estaven complint la seva funció de botxins, pel que semblava. No sé si és que parlaven alemany o si es que em tractaven com un gos, però les seves paraules m’eren inintel•ligibles tot i que per l’entonació i els gestos podia interpretar perfectament.

L’home de l’armilla, de cabell ros molt curt i que semblava ser l’ajudant, va portar unes manyoteres que em van col•locar maquinalment als canells i als peus, i que vaig intuir que hauria de portar durant tota la sessió, així com un collaret també de cuir amb una anella al davant i una altra al darrere. Tot seguit van enganxar les manyoteres a una barra que tenia sobre el meu cap, i la van anar pujant fins a tenir el braços tensats; gairebé m’havia de posar de puntetes per tocar de peus a terra.

El cor m’anava al cent, la respiració se m’accelerava i suposo que la cara que devia posar era prou eloqüent de la por i el nerviosisme que s’havia apoderat de mi. Però no semblava importar-los el més mínim a aquells homes musculats que escollien d’entre l’arsenal l’estri més adequat per a iniciar la sessió. L’un va prendre el flagell de tires de cuir que jo m’havia estat mirant just abans que ells apareguessin, i l’altre una mena d’espàtula com si fos una pala matamosques. Vaig tancar els ulls, mossegant-me els llavis i procurant no pensar en res, tret de la paraula clau que aturaria els cops si considerava que eren excessius.

Es va produir un moment d’espera tensa. M’estaven observant i, probablement, posant a prova la meva capacitat de mantenir-me serena. A pas lent es movien donant voltes sense deixar de fitar-me amb insistència. No semblava que paressin especial atenció al meu cos de dona, al meu sexe cobert per la minúscula tela de les clacetes o als meus pits que inexplicablement notava endurits per una estranya excitació.

Una esgarrifança em va recórrer de dalt a baix quan em va posar suaument l’espàtula damunt la boca, i va anar baixant cos avall per entre mig meus pits fins arribar a l’entrecuix. En aquest punt vaig tenir la primera sensació de desig de sexe. Em produïa un pessigolleig certament excitant, que va venir acompanyat pel fregadís també pausat de les tires de cuir sobre les meves natges per part de l’home que tenia al darrere. I tot seguit unes espolsades lentes, simulant un assot en absolut dolorós que em recordava aquelles imatges que havia vist a Internet i que ja havia presumit que les expressions de dolor havien de ser fingides. També l’home de l’espàtula havia iniciat uns copets suaus, a tall de carícies, primer sobre les cuixes, després al ventre i finalment als pits.

La primera sensació d’aquells tocs sobre els mugrons em va provocar una sotragada, que sembla que engrescà encara més el meu suposat botxí. Repartia els tocs entre els pits i sobre el pubis, que jo li oferia impúdicament tirant-lo endavant a la cerca d’aquell contacte que començava a encendre’m de desig. Concentrada com estava en els moviments d’aquell home que jugava a excitar-me amb la seva paleta flexible d’un color negre brillant, ni m’adonava de les innòcues fuetades de les tires de cuir que m’anaven caient a una ritme constant sobre l’esquena i sobre les natges. Només va ser un vagit de sorpresa, quan una de les fuetades, potser una mica més forta que les anteriors, em va espetegar entre les cuixes de manera algunes tires de cuir van colpejar el meu sexe. L’home de l’espàtula s’havia concentrar a castigar-me els pits incrementant la força dels seus tocs, i deixant l’engonal a l’abast de les fuetades que ara se succeïen més insistents dels del darrere.

No sé si era la mateixa reiteració dels cops, per suaus que fossin, o si és que a poc a poc havien anat incrementant-ne la duresa, però aquella primera sensació de pessigolleig acariciant havia esdevingut una mica més dolorosa, i tanmateix creixia en mi l’estat d’excitació. Havien envermellit ostensiblement els meus pits, i els mugrons apuntaven tesos i desafiants cap endavant. Sentia una coïssor al baix ventre, entre adolorit i insensibilitzat pels cops, i tanmateix a cada pausa desitjava rebre un nou acaronament en forma de fuetada. Malgrat l’escassa mobilitat a què estava sotmesa removia sinuosament tot el cos com si anés a l’encalç de la següent fuetada que havia de calmar el dolor de l’anterior.

Començava a descontrolar-me, i sentia una cremor interior que abrusava el meu sexe desitjós de ser profanat per aquells botxins musculats sense paraules. No sé exactament què em va sortir de dins de cridar, a mig camí de l’insult i la provocació, però allò devia despertar les ires d’aquells homes que apressats per un desfici inexplicable em van deslligar de la barra suspesa del sostre per col•locar-me de males maneres damunt la creu en forma d’aspa. En un tres i no res em tornaven a tenir engrillonada, i ara oberta de braços i de cames. Es van apartar un moment, com si volguessin admirar una obra d’art des d’una distància prudencial i, mentre l’home de l’armilla anava a buscar nou material l’altra se m’abraonà esquinçant-me d’una estrebada les calcetes.

Era el primer cop que em posaven la mà al damunt, però no pas per magrejar-me sinó per col•locar-me unes pinces a cadascun dels mugrons. Eren unes pinces metàl•liques amb uns protectors de goma o de plàstic que evitaven ferir la carn. De fet, no es pot dir ni tan sols que em produïssin dolor, sinó que més aviat acreixien el meu estat d’excitació. Em vaig esglaiar en veure que es disposaven a col•locar-me’n també als llavis vaginals, però aquestes afortunadament pressionaven menys. I, si bé al primer moment se m’escapà un gemec de queixa, de seguida m’hi vaig adaptar, notant això sí, una forta tibantor com si m’obrissin el sexe des d’on tenia la impressió que havia de brollar un fluix interior incontenible.

L’efecte de les pinces, però, s’incrementava amb el pas del temps i més encara quan van retornar les flagel•lades que si bé no eren suficientment fortes com per marcar-se a la pell, sí que esdevenien molt més doloroses en sacsejar les pinces dels mugrons, i sobretot les dels llavis vaginals. Aquells homes semblaven disposats a incrementar el ritme i la intensitat dels cops, com si no sentissin els meus primers crits de queixa i de dolor. Un tremolor s’apoderà de tot el meu cos, encès exteriorment per les fuetades i el masegar constant de les pinces però també interiorment amb un desig irrefrenable que no sabia traduir sinó en continuar amb aquella bogeria. Potser això els acabà de desconcertar i decidiren donar un pas més, enganxant a les pinces dels mugrons unes boletes de plom que, ara sí, començaven a fer-se insuportables. A les següents fuetades, que feien voleiar les boletes recargolant l’efecte incisiu sobre els pits, no vaig poder contenir el crit, i vaig pronunciar la paraula “stop” que aturava momentàniament el joc.

El descans va ser brevíssim. El temps just per a retirar-me les pinces i constatar que és en aquest moment en què el dolor es fa més viu. Les mans matusseres dels dos homes s’apressaren a refregar les parts sensibles del meu cos, ara adolorides, amb una força i barroeria que en un altre moment de ben segur que m’haurien fet mal, però que aleshores em van semblar alleugeridores. Em va esverar veure l’home de l’armilla agafar un enorme penis de silicona amb la intenció de clavar-me’l enmig de la vermellor cremant del meu sexe. Vaig cridar de nou, però no vaig tenir temps de pronunciar la paraula que hauria aturat la bestialitat d’aquells homes. Una sonora bufetada em va creuar la cara, i sense donar-me temps per a refer-me em van col•locar una mena de morrió amb una bola vermella introduïda completament a la boca. Ja no era por el que sentia, sinó el terror de pensar que a partir llavors estava impossibilitada per a aturar el joc, que per a mi començava a arribar al límit del que era suportable. Inexplicablement, no vaig gaire bé ni sentir la penetració d’aquell fal•lus que a mi m’havia semblat desproporcionat. Em sentia regalimar per les cuixes el flux de les meves essències que sens dubte havien facilitat l’entrada d’aquell objecte intrús, o potser és que els meus temors anaven molt més enllà que tot allò. Vaig girar el cap en direcció a l’altell per donar a entendre a en Joan de la posició d’indefensió en què em trobava, i implorar que aturessin per mi aquella sessió. Però a l’altell no s’hi veia ningú. Estava sola, espaordida, davant aquells homes que ara em semblaven veritables botxins.

Donava la impressió que estaven realment enfellonits i fora de tot control. Em van desfer de la creu, amb les mateixes males maneres de sempre, i em van portar davant d’una mena de cavallet amb el sobre recobert de pell negra. Em va semblar llegir la seva intenció lasciva a la cara, i potser ho vaig agrair perquè probablement seria el final del que començava a ser un malson. Lligada a les quatre potes del cavallet, amb el cos aixafant els pits sobre la pell que en recobria la part superior, era una presa fàcil per a ser violada sense contemplacions per aquelles dues feres que imaginava amb uns membres virils semblants al que m’acabava de penetrar dempeus.

Em van tapar els ulls amb una bena. I jo em vaig deixar anar amb el pensament posat en mirar de patir el mínim possible la follada de què havia de ser objecte, i mai millor dit. Va ser qüestió de segons, perquè a l’acte em vaig trobar amb una polla fregant-me els llavis i demanant ser engolida, alhora que una altra perforava el meu sexe desitjós de ser sadollat d’una vegada. Ni una punta de dolor ni de barroeria com podia haver-me imaginat. Un bombeig suau que anà incrementant el ritme a mesura que els gemecs es transformaven en sospirs de plaer. No em sabia avenir d’aquell canvi d’actitud, que vaig agrair profundament. Jo aviat m’hauria deixar anat en un orgasme alliberador, però vaig optar per contenir-me i esperar que fossin ells els qui s’escorreguessin primer. I tampoc es van fer esperar en excés. En sentir les palpitacions premonitòries del membre viril que em follava amb un força deliciosament embriagadora, vaig deixar anar uns sospirs d’eufòria desenfrenada. I de cop, va venir el sobresalt de sentir com m’era de familiar el panteix galopant del meu violador.
– Estàs bé? – vaig sentir que deien a l’uníson el Joan i en Sergi, un a cada cap, en el moment en què les mans de la Cris em retiraven la bena dels ulls.

Vaig arrencar un plor que no sé si era de plaer o de dolor, d’alliberament o de triomf. Només sé que em sentia bé, i satisfeta d’haver passat l’experiència el meu bateig en un món desconegut per mi fins aleshores.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408