Una convenció poc convencional

Desembre 22, 2008

erotisme-eroticism1

Un cop a l’any, l’empresa ens organitza una mena de convenció per als càrrecs tècnics i directius de les diverses seus, amb la intenció d’aconseguir, diuen, una major implicació i compromís amb els objectius generals de la multinacional. Aquestes convencions inclouen xerrades, dinàmiques de grup, jocs de rol, tècniques de relaxació i exercicis simulats sobre les situacions més diverses, sovint sense una relació aparent amb la nostra tasca professional. Tot i que ja ens adverteixen que no ens hem de qüestionar res del que ens proposin, per inversemblant que sigui, el cert és que sovint, comentant-ho entre nosaltres, coincidim amb una visió més aviat escèptica sobre els resultats d’aquestes noves estratègies de formació del personal. Els japonesos, però, s’ho prenen fins i tot amb una certa mística, com si ens hi anés el futur de l’empresa.

Aquest any, la trobada es feia a Bordeus i hi acudien directius dels diversos centres que la multinacional té a Europa, amb l’afegitó, enguany, de companys dels nous països de l’est recentment incorporats a la Unió europea. Era un cap de setmana complet, de divendres a diumenge. I sabent de l’avorriment que m’esperava, amb dues nits pel mig, vaig proposar a la Carla que vingués a mi. Ella podia fer turisme durant el dia per la ciutat, i a la nit ja me les empescaria perquè pogués colar-se a l’habitació de l’hotel on ens tindrien reclosos, per poder dormir plegats. De fet ho teníem prohibit, perquè per ells havien de ser uns dies d’immersió total, allunyats absolutament de la quotidianitat. A darrera hora, però, la Carla no s’ho va poder muntar per venir el mateix divendres, de manera que vam quedar que ella es presentaria el dissabte i s’allotjaria en un hotel proper al nostre.

Tal com era de preveure, les sessions eren pesades a més no poder. Sobretot les del divendres al matí, amb parlaments solemnes dels màxims directius de l’empresa, japonesos tots ells. Havent dinat, jo ja pesava figues i em costava seguir les lliçons que no sé si eren tan magistrals. Sort que la tarda es va fer curta, perquè hi havia previst un sopar especial en el més pur estil japonès. I, seguint els seus costums, calia fer-ho a una hora que a mi em semblava més pròpia per a berenar. Per acabar-ho d’adobar, els organitzadors de la convenció havien tingut molta cura en barrejar-nos per tal que no poguéssim coincidir pràcticament mai amb companys de la mateixa oficina, i ni tan sols del país. Així que a l’hora del sopar em va tocar seure entre un noi búlgar i una senyora no pas especialment atractiva que hauria dit que era coreana, però que em va confessar que era japonesa. El primer plat, una exquisitat difícil de classificar, tot i que juraria que era peix, presentat amb una coqueteria que gosaria qualificar de cursi, voltat tot ell de pètals d’un color rosa pàl•lid. En un anglès més propi d’un parvulari, el noi búlgar de cara esblanqueïda em va xiuxiuejar ben fluixet: ”Ja són ben estranys, aquests japonesos; però si ells es mengen les flors… quin remei!”. I es va posar els primers pètals a la boca, disposat a complir amb un suposat ritual japonès. Tot seguit va ser la senyora d’aparença coreana, però que assegurava ser japonesa, qui se’m va acostar per dir-me també discretament: “Ja són ben estranys aquests eslaus, mira que menjar-se les flors que decoraven el plat…”

I així va transcórrer la resta del sopar, entre diàlegs absurds i frases anodines. Fins que, quan començava a pensar que aviat em deslliuraria d’aquella fanfàrria, es va alçar un dels membres de l’organització per anunciar-nos que havent sopat, en grups de 10, faríem un darrer exercici en el qual se’ns demanava que responguéssim amb el màxim de naturalitat. Vaig imaginar que es tractaria de posar-nos a prova per veure com reaccionaríem davant de determinades situacions.

Em va tocar un grup on afortunadament no hi havia ni el noi búlgar ni la senyora que deia ser japonesa. Érem set homes, només un més jove que jo, i tres dones, dues ja grandetes i una altra de bon veure que devia tenir més o menys la meva edat. Ens van fer passar a una sala equipada amb butaques còmodes, begudes i unes pastetes per anar picant. Una música suau i l’única indicació que no podíem sortir fins a les onze, que per ells ja devia semblar altes hores de la nit.

D’entrada vam anar agafant posicions, sense dir res, esperant que algú ens donés més indicacions o que un del grup mateix prengués la iniciativa. Vaig pensar que hi devia haver càmeres enregistrant les nostres reaccions, i potser es tractava precisament d’això: que no passés res. Al cap de poca estona ja s’havien format tres grupets que conversaven de temes ben diversos, però conscients que podien ser objecte d’observació. M’ho vaig fer venir bé per caure al costat de la noia jove, cabell llarg d’un negre intens i brillant, faccions marcades i celles gruixudes, no pas especialment bonica de cara però amb un bon tipet de noia llatina. Però no era l’únic que tenia l’atenció centrada en aquell cos que, almenys en aquelles circumstàncies, devia ser l’al•licient més engrescador de la sala.

Tot d’una, es va obrir la porta i va comparèixer davant nostra una noia espectacular, més aviat alta, pits exuberants generosament insinuats per l’obertura d’una camisa mig descordada, una minifaldilla que deixava al descobert unes cames de vertigen, i una mirada agressiva tremendament sensual. Es van aturar les converses de cop, i totes les mirades es van dirigir cap a aquella dona que tenia ben poca pinta de voler-nos fer un discurs de gestió empresarial. La noia jove que tenia al meu costat, en canvi, es va quedar mirant-me, probablement encuriosida per veure com reaccionaria jo. Vaig tenir clar que es tractava d’un parany posat pels organitzadors de la convenció per estudiar el nostre comportament, i vaig tornar el somriure a la noia donant-li a entendre que, a diferència d’altres, jo podia controlar perfectament els meus impulsos.

La inesperada visita ens va saludar en un genuí francès de barris baixos, tot fent un gir provocador perquè la contempléssim des de totes les perspectives. Aviat va tenir format un cercle entorn seu, sense que ningú gosés allargar-hi la mà com semblava reclamar ella. Va descordar els darrers botons de la camisa, de manera que ja no eren meres insinuacions sinó voluptuoses sines que balancejaven al seu aire al ritme del cos que les sostenia. Dansava juganera enmig de la rotllana com si estigués fent el joc de la gallineta cega, encarant-se ara amb un ara amb un altre, sense acabar de decidir per quin costat es decantaria la balança. En una de les giragonses va estirar el braç i, talment una ruleta de casino, va temptejar suaument i d’una sola passada els baixos de tots els qui eren a primera fila. Me’n vaig lliurar jo, la noia peruana que s’havia quedat al meu costat, les altres dues dones i un senyor que també s’havia enretirat, no sé si per pudor o per prudència davant del que podia ser un parany de l’empresa.

Això va acabar d’envalentir dos homes de mitjana edat que van fer un pas endavant, aturant així el giravoltar inquiet de la noia. Semblava que ella ho estava esperant, i no va fer cap gest per aturar l’allau de mans que tot seguit li va caure al damunt. Un altre home, d’edat més avançada, però, es va fer enrere, pensant potser que la cosa anava massa lluny. Jo em vaig enretirar per contemplar l’espectacle a una certa distància, i em vaig asseure en un sofà. La noia que m’estava observant va fer el mateix i, tot i que hi havia llocs de sobres, va venir just al meu costat mirant-me amb uns ulls de complicitat, com si allò no anés per a nosaltres.

De fet, el panorama que ens oferien no era especialment gratificant. Els homes d’esquena a nosaltres havien anat estrenyent el cercle entorn de la noia que mantenia els braços alçats, deixant via lliure a la munió de mans que li resseguien el cos de dalt a baix. Cadascú sospirava o feia breus comentaris en la seva llengua, de manera que el conjunt esdevenia una cridòria indesxifrable de la qual només se’n podia deduir un creixent estat d’excitació. Costava de veure-hi entremig d’aquell eixam el cos de la noia, ja nua del tot, sobretot quan es va ajupir i van començar a caure els primers pantalons.

Asseguts al sofà, vam compartir una rialla i una mirada complaent davant d’aquell espectacle. Ella, peruana, crec, em va posar la mà damunt la cuixa tot mesurant la seva gruixària que devia comparar amb la de l’home gras que ens donava l’esquema, mostrant-nos unes anques realment voluminoses. I jo li vaig correspondre passant-li a mà per l’espatlla i acostant-la cap a mi fins a fondre els seus llavis en els meus. Potser no era pudor sinó més aviat una voluntat de no barrejar-nos en aquella estranya orgia, perquè cap dels dos no va fer un sol gest per a descobrir els nostres cossos, i vam continuar amanyagant-nos com dos adolescents veient una pel•lícula porno.

Havien posat la noia d’esquena damunt d’una tauleta, i s’anaven tornant per a penetrar-la en totes les posicions imaginables, mentre ella es delia per engolir-ho tot i palpava amb les mans cercant fal•lus erèctils que esperaven impacients per entrar en acció. A mi la sang em bullia per dins, notava el meu sexe comprimit sota la roba desitjant ser alliberat de la pressió, i la respiració se m’accelerava com a preludi d’un descontrol que veia inevitable. Em vaig endur una picada de dits quan amb les mans sota les faldilles intentava abaixar les calcetes de la peruana, però no estava disposat a quedar-me així ni a conformar-me amb quatre carantoines que m’havien posat al cent però que ara demanaven una nova fase de concreció.

No sé si va intuir que estava a punt d’aixecar-me i unir-me al grup central on hauria de compartir taula, però hi tenia un primer plat assegurat. El cert és que se’m va asseure a la falda, de genolls al sofà i em va besar amb una passió que no li havia notat fins aleshores. Em va semblar que era la seva manera de dir-me que no discrepava del fons sinó de la forma. I ella mateixa, emparant-se en la cobertura que li oferia el propi cos, em va descordar la bragueta per treure’n el meu sexe ardent, a punt d’esclatar. I amb la mateixa destresa, se’l va endinyar entre les calcetes fins a fendir-lo en la seva cavitat viscosa.

No era la millor posició per a mi, però els crits i gemecs dels qui es desfogaven amb la noia que havia entrat amb aires provocatius m’havien excitat en gran manera, i pressentia que s’esgotava el temps per a tant insòlita festa. Van ser unes fortes embranzides ben compassades pels moviments de malucs de la noia peruana, que van culminar en ben poca estona en una escorreguda alliberadora. Em va besar suaument i em va ajudar a recompondre’m en el moment just que s’obria la porta.

Alguna cosa havia anat fora de programa, perquè van treure la noia intrusa a empentes i rodolons, sense gaire bé no donar-li temps a vestir-se, mentre escridassaven els qui havien estat enxampats amb els pantalons damunt les sabates i la polla a l’aire.

Vam sortir apressats, sense saber de què anava la cosa, però també amb la tranquil•litat de constatar que la nostra discreció ens havia salvat. Al vestíbul un rebombori impressionant, algun que altre crit, moltes cares d’incredulitat i, enmig d’un grup d’homes encorbatats, la Carla. Em vaig acomiadar ràpidament de la noia peruana, amb un petó d’agraïment, i m’hi vaig adreçar tot prest.
– Sortim a fora i t’ho explico – em va dir, d’entrada, la Carla com si pretengués disculpar-se d’alguna cosa, però amb una cara radiant que només jo interpretava com a senyal inequívoc d’un moment d’eufòria exultant.
Abans de traspassar la porta del vestíbul vaig poder sentir que hi havia hagut un error organitzatiu. En lloc de la psicòloga que havia previst l’organització, al nostre grup s’hi havia presentat una prostituta, els serveis de la qual en una altra sala havien estat requerits, pel que semblava, pels màxims directius de l’empresa.

Autor: Joan

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: