Esperant el vol de les 7

L’aeroport estava immers, com ja sol ser habitual darrerament, en un caos total. Els panells informatius no donaven l’abast per anar actualitzant el retard que portaven els vols procedents d’arreu del món, la gent corria desorientada sense saber cap a quina porta d’embarcament havia de dirigir-se, i les cues davant els mostradors de les companyies es feien eternes, tercermundistes. Que lluny quedaven els temps en què els aeroports eren el punt d’arribada i de sortida dels més adinerats, amb un servei escrupolós i precís com cap altre.

M’havia assegurat que arribaria amb el vol de les 7, procedent de Cleveland. Ja comptava que no arribaria amb massa puntualitat, però la darrera informació senyalava per a aquest vol un retard d’una hora com a mínim, a la qual havíem d’afegir anant bé mitja horeta més corresponent al desembarcament i recollida de l’equipatge. Els qui tenim el vici de la puntualitat ens toca sovint aguantar llargues esperes.

El vaig conèixer a través del facebook. Em va fer gràcia el nom, Joan, i l’enigmàtica foto aparentment abstracte però que, amb més deteniment, hom podia descobrir-hi les siluetes d’unes natges ben formades, probablement depilades. Al meu Joan també li va semblar curiós trobar un seu homònim provinent d’una ciutat nord-americana. Vam començar amb quatre frases típiques pròpies d’aquests fòrums on sembla que tothom busca qui sap què, però que a l’hora de la veritat no s’hi fa res més xafardejar; i al capdavall acaben demanant-te que els enviïs quatre fotos. En canvi ell, no. Un cop trencat el gel, ens vam embrancar amb temes molt diversos de la cultura americana, de les eleccions presidencials, i de mil temes més que de tant en tant desviàvem cap a insinuacions de caire més personal i provocador.

Malgrat la precarietat del meu anglès, ens vam anar entenent; fins al punt que mig en broma vaig reptar-lo a venir a Barcelona, on li prometia com a mínim un sopar i qui sap si una nit esbojarrada. La meva sorpresa va ser que, en poca estona i amb tota normalitat, em va fixar dia i hora per a la seva arribada a la ciutat. Em costava de creure que amb una simple insinuació, sense tenir gaire més referències de mi que les que publicava al perfil del Facebook, s’aventurés a fer un viatge tan llarg i costós, sabent a més que el primer que faria seria presentar-li el meu company. Per tant, d’entrada seria un sopar amb els dos Joans.

El meu Joan primer va riure la gràcia; després ja no sé si li va fer tanta gràcia i, en tot cas, ja em va advertir que segons com veiés el tema ell es buscaria qualsevol excusa per no haver de venir a sopar amb nosaltres. I jo, la veritat és que tampoc sabia què preferia. De l’americà no en sabia sinó el nom, Joan, i l’edat. El fet de tenir, però, el meu Joan al costat, almenys en el primer moment a l’aeroport i probablement també a l’hora del sopar, em donava una certa tranquil•litat. Després, segons com anés el sopar, el portaria a casa deixant que el meu Joan s’afegís a la festa, encara que el més probable és que ens deixés sols aquella nit.

– I ara què fem? – va qüestionar en Joan amb un to que també podia semblar un retret per fer-li perdre el temps d’aquella manera.

Ens vam encaminar cap a la cafeteria disposats a prendre alguna cosa, perquè la perspectiva del sopar es retardava per vespre enllà. Les cues aquí també semblaven quilomètriques, i no hi havia taules lliures enlloc. Vaig notar com en Joan es començava a mosquejar, i temia que en qualsevol moment em digués que ell no esperava ningú i que se’n tornava cap a Barcelona. No m’abellia gens la idea de quedar-me sola una hora i mitja a l’aeroport, esperant algú que igual em sortia amb un ciri trencat. Vaig agafar-lo per la cintura, prement-lo amb força tant per evitar la seva més que justificada fugida com per donar-li a entendre que, malgrat tot, jo el volia al meu costat.

Mentre passejàvem amunt i avall amb l’esperança de trobar un lloc on poder refrescar la boca i recolzar el cul, jo m’entretenia a provocar-lo fent-li pessigolles i, de tant en tant, aturant-nos per besar-lo amb aquella passió que preludia moments de sexe eixelebrats. Se’m va ocórrer recordar-li les primeres trobades a la placeta, quan ens vam conèixer, i aquella primera follada en un racó del parc, a la vista de tothom. Això li va fer oblidar el temps d’espera, i devia despertar-li un xic més la libido fins aleshores adormida per una situació que no li semblava propícia.

– Vols que ens fem una foto plegats? – vaig deixar anar en passar davant d’una d’aquestes cabines de fotocarnet.

Encastà els seus llavis sobre els meus, deixant anar una llengua juganera com si em digués que ja havia entès el missatge. Vam córrer agafats de la mà com dos adolescents, per tal d’evitar que ningú se’ns avancés. I ho vam aconseguir. La cortineta no arribava a tancar del tot, a part que en qualsevol cas les cames havien de ser ben visibles des de l’exterior. El vaig acorralar contra la paret, prement el meu cos contra el seu i palpant-lo de dalt a baix. Ell tampoc va perdre el temps i em va descordar la brusa fins a tenir a l’abast de les mans la voluptuositat dels meus pits. Tornava a sentir aquella tensió del desig combinat amb el risc o la por de ser descoberts, aquesta vegada enmig de l’aeroport de Barcelona.

Les mans corrien deleroses cercant escletxes per on penetrar fins a trobar la calidesa de la pell. En vaig tenir prou amb fer saltar dos botons de la camisa per arribar amb la boca als mugrons d’en Joan, petits però sensibles, especialment quan les meves dents encetaven un rosec que s’anava fent més intens a mesura que notava com acreixia la seva excitació. Amb una mà pressionava el meu cap per tal que no cessés en la mossada sobre el seu pit, mentre amb l’altra cercava obrir-se camí a l’entrecuix. Sentia l’efluvi intens, barreja del seu perfum habitual, el desodorant i la inevitable suor generada en aquell minúscul espai; i això despertava en mi una coïssor creixent que volia apaivagar com fos.

Finalment havia aconseguit alliberar el seu membre erèctil, aparentment més reduït de dimensions, però calent i nervat com sempre. En ajupir-me per assaborir-lo amb la llengua em vaig adonar que en aquella posició quedava del tot al descobert a la vista dels atrafegats i sofert usuaris de l’aeroport. Vaig proposar a en Joan que s’enfilés al tamboret des d’on teòricament calia aposentar-se per a fer-se les fotografies; per ell la posició era incòmoda perquè l’alçada del sostre no li permetia restar dret, però per a mi era ideal per a engolir amb el delit que pertocava aquell sexe inflamat. Arrapat a les natges me l’empassava fins al fons en unes embranzides amb les quals ell ben poca cosa podia fer-hi. De tant en tant, aturava el ritme de la penetració i m’entretenia a resseguir-li el gland amb la punta de la llengua, alhora que acariciava amb les mans els seus testicles.

Un moviment de la cortina, provocat per un impacient aspirant a fer-se fotografiar, va ser ràpidament contrastat per un flash que la mà d’en Joan havia disparat en una perfecta exhibició de reflexes. Saber que algú ens devia estar esperant a fora no va fer sinó incrementar la fogositat dels nostres cossos. Ràpidament, en Joan es va asseure al tamboret i jo m’hi vaig acomodar oberta de cames i amb les faldilles arremangades. El vaig besar desesperadament, amb els braços recolzats sobre les seves espatlles per deixar que maniobrés el seu sexe trampejant els flancs de les calcetes. No li va costar trobar el camí del deliri, però la penetració no arribava a ser completa perquè els meus genolls topaven amb el fons de la cabina i ell no tenia més marge de moviments.

Una nova llambregada del flash indicava que s’havia disparat altra volta la càmera fotogràfica que havia de dissuadir, si més no per uns instants, l’intrús impacient. Recolzant-se amb la paret, en Joan va fer un esforç per alçar-se i jo vaig cargolar les meves cames entorn de la seva cintura i apuntant els peus al tamboret. Ara era jo qui em trobava en una posició incòmoda, però ell havia recuperat tota la capacitat de moviments que va esmerçar de ple en un bombeig incessant. Notava cada centímetre del seu membre sortint i entrant cada vegada més profundament a les meves entranyes, i una ardor que m’abrusava per dins. Volia cridar i deixar-me anar del tot, però en Joan em va segellar la boca amb una besada ferotge que jo vaig correspondre mossegant-li els llavis amb desesper. No sé si eren les seves envestides o si era ja la seva erupció incontrolable la que m’inundava per dins i que em va provocar un orgasme curt, però intens. Tots dos vam explosionar en un crit d’eufòria, enregistrat per una nova descàrrega fotogràfica, aquesta vegada involuntària, i alterat per l’obertura, ara definitiva, de la cortina de la cabina.

Vam sortir corrents, enriolats, deixant que unes noies miressin no menys enjogassades els resultats d’aquella sessió fotogràfica que havíem deixat al calaixet de sortida. Pels altaveus anunciaven un darrere l’altre els vols que, malgrat el retard, acabaven arribant al seu destí. El de Cleveland, feia una bona estona que havia aterrat. De la bossa, vaig treure ràpidament el cartellet que tenia preparat: “JOAN”, però no es veia ningú que pogués respondre a la idea que jo m’havia fet d’ell. Vam esperar encara una estona, ara ja davant la sortida mateixa de la zona d’equipatges, veient passar allaus de viatgers que miraven indiferents el nostre rètol.

Ja començava a sospitar que l’amic americà m’havia deixat plantada; potser era excessivament agosarat imaginar que algú faria aquell viatge només per una promesa tan incerta d’un sopar a Barcelona. En Joan em mirava amb cara de compassió, però també amb un somriure murrieta talment vingués a dir-me que ja tenia feina feta per endavant.

Tot d’una, una noia d’ondulada cabellera pèl-roja, d’esvelta figura remarcada per uns texans ajustat i botes de cuir, de taló alt, se’ns va acostar decidida. A en Joan se n’hi anaven els ulls, perquè certament era de bon veure, i va fer un pas endavant disposat a ajudar-la en la informació que volgués requerir-nos:

– Hi, I’m Joan. – va fer ella, amb una mirada més que de picardia, adreçada especialment al meu Joan.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Perruqueria i massatge, tot inclòs

Havíem quedat a les sis de la tarda, però, incomprensiblement, en arribar al seu despatx de l’Avinguda del Paral•lel la seva secretària em va dir que trigaria ben bé una hora a arribar. És dels clients més importants i alhora més incomplidors de la zona, i em va tocar fer el paper del desmenjat, com si no tingués altra feina que la d’esperar la seva vènia. “És igual” vaig fer jo “mentrestant faré altres encàrrecs per aquí i ja tornaré a les set”.

Però la veritat és que no tenia massa res a fer-hi per allà. Una hora era massa temps per esperar en un bar i massa poc per tornar a l’oficina. Encara estava amb el dubte, quan a l’altra vorera vaig veure que hi havia una perruqueria. Em podia anar bé aprofitar aquella estona per arreglar-me una mica els cabells. Probablement a aquella hora no hi trobaria gaire gent.

I així va ser. Quan vaig entrar hi havia un noi jove a qui ja li estaven posant la gomina, i ningú més. Estava de sort. El local era curiós, o almenys a mi m’ho va semblar d’entrada. Una decoració una mica fashion i uns llums blavosos a les parets donaven al local un aire acollidor, delicat i sensual. Podia ser una perruqueria mixta, de fet no m’havia fixat si ho indicava a la porta, però tenia un to que a primer cop d’ull em va semblar coquetó, fins i tot un pèl amanerat.

El somriure gaire bé reverencial d’un noiet que m’invitava a seure on m’havia de rentar el cap m’ho va acabar de confirmar: tant el perruquer com l’ajudant i el noi a qui acabaven d’empolainar tenien una pinta de gais incontestable. Em va fer una certa gràcia, i li vaig tornar el somriure alhora que m’asseia al lloc indicat, acomodant el cap tirat enrere per facilitar-li la feina. Em va posar una tovallola al voltant del coll amb una delicadesa exquisida, respatllant-la reiteradament amb les mans per tal que no hi quedés ni una arruga.

Temptejà la temperatura de l’aigua, per a la qual cercava el punt que devia considerar el just per al rentat del cabell. En trobar la tebior exacta, va començar a remullar-me’l lentament, com si no volgués sobtar-me ni trencar l’ambient de placidesa que respirava el lloc. Unes mans joves, però expertes, m’acaronaven una i altra vegada per tal de facilitar que l’aigua penetrés fins a les arrels. I un cop abocat el xampú, s’hi recreava encara més en un massatge intens. Notava la punta dels dits dibuixant figures concèntriques a un ritme lent, a voltes més incisiu, però sempre gratificant. Vaig tancar els ulls, tot imaginant la noia que sovint em fa el rentat a la meva perruqueria habitual; no havia parat mai atenció en la càrrega eròtica que podia tenir el massatge capil•lar, o potser eren les mans del noi que s’hi esmerçaven tan habilidosament.

M’hi vaig adelitar pensant que no se m’havia acudit mai percebre el rentat de cabell des d’aquesta perspectiva sensual, quan eren unes mans femenines les que lliscaven sobre el meu cap. També era evident que el noi s’hi entretenia en excés, potser esperant que el perruquer hagués enllestit l’únic client que tenien. Premia amb el polze diversos punts de la nuca, mentre amb la resta vorejava les orelles i els laterals del coll, més enllà de la zona poblada de pèl.

Hi devia estar bé, perquè quan el noi em va avisar que podia passar a les butaques del davant del mirall, se’m va escapar un “ja està?”, que vés a saber com ho devia interpretar. L’accent del perruquer era melós, acaramel•lat, amb un deix que bé podia ser argentí. No van caldre massa explicacions per entendre que no volia cap tallada especial de cabell ni canvi de look, sinó una simple repassadeta. No li vaig dir, però potser ja va intuir que no hi anava tant pel cabell com per matar el temps.

Es movia amb gràcia d’una banda a l’altra, com un belluguet. I no sé com s’ho feia però cada vegada que havia de repassar un costat resultava trobar-se precisament a l’altre, cosa que l’obligava a abocant-se damunt meu. No estalviava gens ni mica el fregadís del seu tors i de tant en tant, com qui no vol la cosa, es dedicava a espolsar-me les miques de pèls que m’havien caigut al damunt, sobre les espatlles, al pit o sobre les cuixes. Sovint m’agafava el cap per orientar-lo cap a la posició idònia per a fer la seva feina, però jo notava una calidesa que sobrepassava una simple correcció postural.
– Estàs tens – em va dir tot d’una, sense venir a tomb.
– Tens? – vaig dubtar sense saber què dir ni a què venia la seva interpel•lació.
– T’aniria bé un massatge de cervicals… Si vols… és un dels serveis de la casa…

No vaig dir ni que sí ni que no. Simplement vaig gesticular una mica amb el coll, no sé si per comprovar si realment tenia algun tipus de contractura o si per donar-li a entendre que no em vindria pas malament. Ell va continuar com si res, insistint, però, en un contacte permanent que difícilment es podia justificar per la mera exercitació professional. El cert és que la situació em va començar a posar nerviós, potser la tensió que ell havia detectat ja em venia d’aquí. Com havia fet abans, vaig tornar a tancar els ulls, oblidar o obviar que eren unes mans masculines les que m’estaven acaronant al so d’unes tisores que no paraven de cliquejar, i deixar-me endur pels sentits.

Podia percebre una olor penetrant, no pas excessivament forta, però que marcava territori i se’m feia molt més intensa quan tombava el tors damunt meu. Notava també l’escalf d’un cos que no evitava el frec i em contagiava una sensibilitat que aleshores ja tenia a flor de pell. Tot d’una vaig adonar-me de la pressió del meu sexe sota els pantalons, estimulat per un conjunt de sensacions no sempre ben definides. Vaig procurar dissimular, com si em reacomodés a la butaca, per millorar la posició que m’oprimia a l’entrecuix. Però se’n devia adonar, perquè tot seguit va deixar anar un “de seguida estem” que em va sonar com una invitació molt més directa.

I així va ser. Tan bon punt em va treure el protector de damunt les espatlles, i mentre m’espolsava els pèls que em podien haver quedat damunt la roba, em va fer un gest de passar a l’interior donant per fer que “un massatge t’anirà bé”.
Un cop a dins, un espai relativament petit amb una llitera al mig i una tauleta farcida de tota mena d’ungüents, em va convidar a treure’m la camisa i a estirar-me. No m’hi vaig fer pregar disposat ja a deixar-me anar per aquell pendent el límit del qual desconeixia. Se’m va posar a la capçalera, iniciant un massatge amb oli i amb les mans recorria tot el meu cos, des del coll fins a la cintura, com si volgués arrossegar-hi també l’energia que se m’anava acumulant per dins.

No sé si la tensió de les cervicals amainava, perquè aquelles mans semblaven prou experimentades en aquests menesters, però el que no amainava era l’estat d’excitació en què em trobava. L’home s’entretenia una i altra vegada en els amollaments dels muscles de les espatlles i en recórrer l’espinada en un hàbil joc amb els nusos dels dits. No semblava tenir pressa, i ja començava a témer que en qualsevol moment em digués que ja s’havia reduït la tensió i que només faltava passar per caixa.

No sé si va ser el meu gest movent les cames com si se m’enrampessin, o si ja formava part del guió, però en un moment donat va donar unes palmadetes sobre l’esquena i va canviar de posició.
– Si no et treus els pantalons no podré completar el massatge – va dir amb tota normalitat mentre es treia la samarreta.

De bocaterrosa com em trobava, un cop descordat el cinturó, ell mateix em va ajudar a desfer-me de la roba. El massatge que va endegar, al tou de la cama primer i a les cuixes després, era més enèrgic i accelerat. Alternava fregaments impetuosos al llarg de tota la cama amb clappings trepidants, talment volgués tallar-me les extremitats en rodanxes. Tot seguit es disposà a amassar les natges, constatant immediatament que la poca roba que em quedava també hi era sobrera. D’una estirada la va tenir fora, i ara el massatge s’allargava de les cuixes a l’engonal, amb arribades intencionades a la zona testicular.

Una sotragada em va recórrer tot el cos quan ell es va col•locar de genolls damunt la llitera, assegut sobre les meves cames. El massatge muscular va donar pas a uns amanyagaments que cercaven directament el meu sexe, i el meu cul. Llavors em vaig adonar que la meva era una posició passiva, ara fins i tot una mica immobilitzat pel pes del seus propi cos. Però la meva excitació creixia per moments, i els meus moviments de malucs devien transmetre-li la meva predisposició.

Vaig sentir com la seva llengua repassava la regatera entre natges aturant-se a l’orifici anal amb fruïció. De bon primer em va semblar una sensació anguniosa, tot i el plaer que em produïa; però després vaig fer un esforç de relaxació per gaudir d’aquelles estimulacions gens habituals en mi. Jo mateix, amb les mans tirades enrere, vaig obrir-me les anques per senyalar-li el camí que desitjava que seguís. I no es va fer pregar. Obrint-me una mica més de cames, dins dels límits que donava l’estretor de la llitera, es tombà damunt meu apuntant el seu membre a l’entrada del cul. Va penetrar lentament, amb molta cura, conscient de la meva poca experiència, i va restar uns moments quiet. Em va besar el coll des del darrere, esperant potser l’adaptació a l’acoblament i copsar les meves sensacions.

Una respiració profunda i un sospir que no podia ser sinó de plaer, li va servir de tret de sortida per emprendre una cavalcada damunt meu, cada vegada més impetuosa. No podia moure’m, i només em restava lliurar-me de ple a aquell munt de sensacions que inundaven el meu cos. Els seus gemecs es fonien amb els meus fins que vam esclatat a l’ensems, sentint-me jo inundat per dins, i satisfet d’una nova experiència que no havia previst per aquell dia.

Eren les set i cinc, i vaig apressar-me a recuperar la compostura d’agent comercial. En pujar al despatx del meu client, la secretària em va dir que feia poc que havia arribat:
– Disculpi, però és que ha hagut d’anar a la perruqueria – em va confessar la secretària.

Autor: Joan

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Violència alliberadora

Aquell vespre vaig sortir de la botiga que eren les nou tocades, i jo estava que treia foc pels queixals. Era una barreja de ràbia, d’odi, de frustració i de moltes coses més, el que sentia. L’encarregat és un cretí presumit que es pensa que la seva posició li dóna dret a tot sobre nosaltres. No m’havia caigut mai bé, però aquesta vegada s’havia passat de la ratlla. Jo mateixa li havia aguantat altres vegades reprovacions injustificades, desautoritzacions davant de clients i fins i tot algun que altre insult. Però el que m’acabava de fer no té perdó.

Poc abans de les vuit, quan les dependentes començàvem a endreçar-ho tot per poder plegar puntuals, arriba ell amb aquell aire de perdonavides i, com qui no vol la cosa, em diu que abans de marxar que passi pel seu despatx que vol comentar-me una cosa. Normalment, quan ens crida al seu despatx és per fer-nos alguna esbroncada per qualsevol fotesa. Però jo aquell dia estava convençuda que no podia tenir cap queixa de mi. Quan va ser l’hora, l’home anava romancejant entretenint-se amb el que fos abans d’atendre’m, amb la intenció evident de fer temps i esperar que tot el personal hagués sortit. Això ja em va fer mala espina.

Finalment, em va invitar a passar al despatx amb un somriure ben poc usual en ell, almenys envers les treballadores de la casa. I això em va tranquil•litzar una mica. Assegut còmodament a la butaca, darrere l’enorme taula plena de papers, va engegar un sorprenent discurs com si estigués parlant en nom de l’empresa elogiant el meu paper com a dependenta, la meva capacitat per a la feina, la simpatia i afabilitat que, segons ell, creava una dinàmica interna molt positiva entre el personal de la botiga; i això es notava també pel que feia al resultat de les vendes.

No m’ho acabava de creure. M’estava deixant pels núvols, atribuint-me qualitats que ni jo mateixa havia sospitat, i proposant-me en conseqüència ascendir a encarregada de secció amb el corresponent augment de sou, gens menyspreable, per cert. Il•lusa de mi hi vaig caure de quatre grapes; no se’m va ocórrer res més que dir que li estava molt agraïda i que podia comptar amb mi pel que calgués.

A partir d’aquí, l’argumentació va començar a fer un gir. Primer, advertint-me que pujar de categoria equivalia també assumir unes responsabilitats i per tant uns compromisos amb l’empresa. Hi podia haver reunions fora d’hores, trobades amb els equips directius de la cadena. Em semblava normal, vaig fer jo. Però el càrrec també implicava ser una persona de plena confiança del seu superior immediat, és a dir ell. Bé, des del moment que m’ho proposava és perquè devia confiar en mi.

I aquí és on es va embolicar la cosa. L’home es va aixecar, com volent escenificar que ja no era l’encarregat de la botiga que despatxava amb una simple dependenta, sinó que formàvem un equip que segons ell havia d’anar molt compenetrat. Se’m va posar dret al darrere de la cadira on seia jo i em va posar les mans sobre les espatlles.
– Si li sembla bé, doncs, – va deixar anar donant per suposada la meva conformitat – anirem a celebrar-ho al restaurant de l’hotel Colon, on a més tinc reservada una habitació.

Em vaig alçar d’una revolada, conscient de cap on estava portant la situació, i li vaig deixar clar que una cosa era la feina i el càrrec que m’oferia, i l’altra era la relació personal amb ell. No estava disposada a anar a sopar i molt menys a tenir-hi cap mena de relació més enllà de l’estrictament professional. Va fer un primer intent de tranquil•litzar-me, argumentant que era normal que pretengués intimar una mica encara que només fos per a tenir un millor coneixement de la meva manera de ser, però sobretot per a enfortir les relacions de confiança imprescindibles per a la nova feina que em proposava. Però de seguida va veure que no hi tenia res a fer, que no és que em fes l’estreta ni que em fes pregar, sinó que me n’anava donant per fet que renunciava a una feina amb tantes implicacions personals. Em va cridar de mala manera, de fet de la manera que jo l’havia conegut sempre, per dir-me que ja calia que anés en compte, perquè a la més mínima em fotria al carrer. Aleshores van sortir els adjectius que jo temia haver d’escoltar en entrar al seu despatx: que si era una incompetent, una creguda, una desmanegada i un reguitzell d’improperis que s’acabaven amb l’advertiment que no era imprescindible a l’empresa…

Vaig sortir, doncs, amb una ràbia incontenible, sabent a més que no podia fer-hi res perquè tot quedaria amb la seva paraula contra la meva. I difícilment cap de les companyes de feina estarien disposades a testimoniar en contra seva. A totes ens hi anava el lloc de treball, i vés a saber quantes no havien passat ja pel seu sedàs.

En entrar a casa no recordo ni tan sols si vaig arribar a saludar en Joan, que m’esperava al menjador amb la taula parada per al sopar. Amb un cop de porta em vaig tancar al lavabo, no sé si per plorar o per esbandir-me la cara i que no se’m fes tan evident l’enuig que portava al damunt. Ell se’n va adonar de seguida perquè en un instant el vaig tenir a l’altre cantó de la porta interessant-se pel meu estat.
– Que et trobes bé, Carla? – va demanar amb una veu melosa que en aquells moments em va sonar més aviat pastosa.

Em sembla que no li vaig tornar resposta, i ben poca cosa més ens vam dir durant el sopar. Ell ja sap que quan estic enfadada, o millor dic histèricament emprenyada, és millor no dir-me res perquè per poca cosa m’enfilo per les parets. No vaig menjar pràcticament res, i amb un cop damunt la taula em vaig alçar per anar-me’n a l’habitació. Només tenia ganes de colgar-me sota els llençols, i dormir, si és que l’estat d’excitació m’ho permetia.

Des de l’habitació, vaig sentir com recollia les coses del menjador, i en ben poca estona ja el vaig tenir allà. Es va ficar al llit i em va posar la mà al damunt, més amb aire protector que d’insinuació de cap mena de joc amorós, i va restar en silenci. Potser jo esperava que em provoqués per explotar descarregant la meva ira contra ell, en representació del gènere masculí que m’acabava d’humiliar amb tanta insolència. Però no va dir res. La ràbia em consumia per dins, i aquella mena de delicadesa que pretenia respectar el meu silenci m’acabava d’exacerbar. I no vaig poder més fins que vaig començar a explicar-li a crits, com si ell n’hagués estat el culpable, la cabronada del meu encarregat. M’escoltava pacientment, sense interrompre’m ni posar en dubte la meva versió, limitant-se a enretirar la mà que tenia a la meva cintura quan les meves gesticulacions podien esdevenir un perill per a la seva integritat física.

Tot d’una ho va deixar anar, segurament amb la millor voluntat i amb ànims apaivagadors.
– Bé, però al capdavall no ha passat res, dona.

Li vaig saltar al damunt encabritada. Com podia dir-me que no havia passat res? Perquè no m’havia violat, ni tan sol magrejat una mica? Tot s’acaba aquí, com si com a dóna no em sentís profanada en la meva dignitat personal? Hauria preferit mil vegades, i així li vaig dir, que m’hagués violat brutalment, però que no m’hagués fet aquell impresentable xantatge moral. Ben mirat, l’home té prou fama de ser un bon amant i potser tampoc m’ho hauria passat tan malament! Tot hauria estat qüestió de posar-m’hi bé i intentar gaudir d’una bona tranca a l’entrecuix. No podia entendre en Joan que la meva ferida era molt més profunda que una simple penetració fàl•lica?

Va intentar disculpar-se, al•legant que potser no s’havia expressat prou bé. I encara sort que no va provar de dir-me que era jo la que no l’havia interpretat correctament. Però per a mi ja no s’hi valien excuses. M’havia assegut damunt les seves cames i el tenia allà prest per a rebre les descàrregues de la meva ira. Vaig començar a colpejar-li el pit embogida, amb el plor a punt d’esclatar, tot retraient-li a crits la primarietat del seu raonament.
– Tot s’acaba aquí, per vosaltres, amb una bona cardada?

Em mirava espaordit, sense saber com reaccionar ni tan sols per a aturar els cops que entomava un darrere l’altre, encara que potser no amb la força que jo hauria volgut.
– Potser t’hauria agradat, no? Perquè ara podries presumir de mascle ofès en solidaritat amb la dona violada, i m’agombolaries com si fos una nena petita que necessita protecció i carantoines paternals… Doncs, no! No han tocat la teva nena! – i amb un arravatament de ràbia em vaig esquinçar les calcetes – ni han profanat aquest cony de merda!

Vaig fer un salt endavant, subjectant els seus braços estesos amb el genolls i amorrant-li el sexe a la boca. Amb les mans li vaig agafar el cap per pressionar amb més força, fins a fer-me mal. Ara ja no podia ni protestar, però tampoc oposava resistència. Jo flexionava els genolls per descarregar una i altra vegada amb més ràbia damunt seu, fins que vaig començar a notar que la seva llengua intentava penetrar-me. “Així”, cridava jo tot bufetejant-lo. I ell accelerava el ritme succionador malgrat la pressió que hi exercia el pes del meu cos.

Amb les mans per l’esquena vaig palpar el seu tors fins a ensopegar amb els mugrons que vaig pessigar amb insistència, primer amb un recargolament de dits, després amb les ungles. El sacseig del seu cap indicava que sentia el dolor, i això m’esperonava encara més a continuar. Un corrent electritzant em traspassava tot el cos i en totes direccions; no podia aturar la cursa desenfrenada que havia emprès, i la humitat del meu sexe començava a convertir-se en una riuada de fluxos incessants que ell amb prou feines si podia engolir.

Havia tingut un primer orgasme, però no en tenia prou. Em vaig alçar el temps i l’espai just com per baixar fins al seu entrecuix i engrapar-li el membre que estava endurit com mai. Amb una mà estirava cap a una i altra banda aquella polla que volia alçar-se desafiant, i amb l’altra premia tan fort com podia els seus testicles arrencant-li, ara sí, un crit de dolor que no va fer sinó excitar-me encara més.

Ell mantenia la seva actitud passiva, sense gosar defensar-se i molt menys contraatacar, cosa que li hauria estat relativament fàcil. Li mirava els ulls i podia distingir-hi un estat de consternació i de desconcert, però també d’enardiment i de passió. No sé si jo mateixa esperava que em demanés una explicació o que parés de mortificar-lo, o si el que realment esperava era una reacció que equilibrés el combat. Sentia la necessitat d’arrencar-li gemecs de queixa i de dolor per fer-li pagar el mal que m’havien fet a mi, i que em dolia molt més del que li podia doldre a ell. Les vaig emprendre a dentegades amb els mugrons envermellits ja d’antuvi pels cops que li havia proporcionat. A cada queixalada m’aturava un instant per observar satisfeta el cercle marcat en la seva pell on en podia distingir cada una de les dents, inclosa la lleugera inclinació de l’ullal esquerre. I reincidia en un intent mai aconseguit del tot de tornar a clavar-les en els mateixos solcs marcats.

A partir d’aquí, en Joan va començar a perdre el control. Gemegava de dolor i m’agafava nerviós per la cintura, sense gosar, però, fer cap mena de força per apartar-me. Ben al contrari, en un moment en què estava abocada damunt d’aquells mugrons ja masegats de mala manera, em posà la mà al cap prement-lo encara més contra el seu pit. Ara era a mi a qui em costava respirar amb la cara encastada a la seva carn. Amb una violenta revinclada de malucs em fa fer saltar pels aires, sense deixar que la meva boca es desfés d’aquells mugrons que en realitat ja em tenien agafada a mi. Moment que va aprofitar per enfonsar la seva polla en el meu sexe ardent, i emprendre unes embranzides d’una fúria com no li recordava en tot el temps que hem estat plegats. Sentia les batzegades en el meu interior amarat, però també les topades dels malucs i els seus testicles que em colpejaven les anques.

Vaig alliberar-me de les mans que m’oprimien el cap i vaig recuperar la verticalitat del cos, que sostenia amb les mans sobre el seu tors. A mesura que ell incrementava l’impetuositat de les envestides, jo m’aferrava amb les ungles a aquells cos que gaire bé no reconeixia com el d’en Joan. I del tors vaig passar al coll, que estrenyia recolzant-hi tot el cos amb un ràpid envermelliment del rostre sudorat que jo identificava amb el de l’encarregat de la botiga. Com a resposta, m’engrapà els pits amb unes mans desesperades i les recargolava cada vegada més a mesura que s’adonava que no podria resistir massa temps l’ofec que li imposaven les meves mans.

Tots dos sentíem la necessitat d’acabar aquella bogeria, imprimint més força encara a les nostres mans, per abatre l’adversari. El sacseig del seu cos era incessant i el sexe em coïa en excés, fins que arquejà completament el cos mantenint-lo rígid uns segons. Va proferir un crit ofegat per les meves mans aferrades al coll, i vaig sentir una riuada espessa que m’inundava per dins provocant un reflux incontenible com si m’escolés tota jo. Les mans se’ns van afluixar de cop, caient exhausta damunt seu, xopa de suor i amb un tremolor de cap a peus.

Havia tret tota la ràbia que portava dins, i m’havia alliberat d’un pes que se m’havia fet insuportable. Vaig agrair, però, que no m’ho retragués. Senzillament em va cobrir el cos amb una càlida abraçada que s’allargà fins a quedar rendits per la son, el cansament i el plaer d’un dolor alliberador.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Una lluita desigual

No havia estat mai en un gimnàs de judo, com tampoc m’he interessat mai per aquest esport. Però la Carla em va demanar que l’acompanyés, perquè havia quedat amb una amiga seva i li feia cosa anar-hi sola. Hi havia una petita grada amb uns pocs curiosos observant els exercicis que feien les noies judokes. No devien ser espectadors perquè no s’hi disputava cap combat pròpiament dit, probablement eren practicants que havien acabat les seves sessions d’entrenament o acompanyants com en aquella ocasió ho érem nosaltres.

En tres lones diferents grups de judokes feien els seus exercicis. Des de la grada estant, donava la sensació que quan una es disposava a atacar amb una d’aquelles claus, l’altra s’hi posava bé per deixar-se caure aparatosament sobre la lona. Dues noies, més aviat grassonetes, s’agarbonaven aparentment sense massa traça i forcejaven cos a cos fins que les dues van acabat rodolant per terra. Com si l’esquena els cremés, es revinclaven de mala manera per canviar la posició i evitar quedar immobilitzades contra la lona.
– Aquella és l’Annabel – em va dir la Carla, tot assenyalant una judoka de més bon veure que semblava dominar fàcilment totes les seves contrincants.

Hi tenia traça, certament. Ella donava les instruccions de com havien afrontar un atac, de la posició de les cames i dels jocs de mans imprescindibles per no anar a parar de morros a terra a la primera envestida. En un tres i no res en va tenir una immobilitzada de genolls en terra, amb una mà li aguanta un braç recargolat a l’esquena i amb l’altra li estirava l’altra braç per sota les cames. Una posició ben galdosa per a l’aspirant.

Per un moment me les vaig imaginar despullades, com en aquelles lluites eròtiques en què alguna vegada havia participat la Carla; res a veure, està clar, amb aquest esport. L’única vegada que vaig presenciar una lluita eròtica entre la Carla i una amiga seva, vam acabar tots tres damunt la lona abocats a una altra mena de lluita. I és que la imatge de dues noies en bikini agafant-se i rebolcant-se per terra amb mirades i gestos més lascius que no pas d’agressivitat, em resultava tremendament excitant. I no vaig poder contenir-me quan a la Carla li va caure la part superior del bikini i la seva amiga, oblidant-se de les arts marcials que tampoc eren el seu fort, s’hi va abocar amb uns xuclets que van arrencar un gemec a la Carla. I a mi em van treure de polleguera.

La roba baldera de les judokes no en remarcava especialment la figura. Potser per això em calia un esforç d’imaginació per intuir el cos de l’Annabel. No devia tenir els pits excessivament grans, però amb tant d’exercici segurament serien tesos com tota la seva musculatura. Quan s’obria de cames, deixant que la seva contrincant assagés un atac, imaginava que devia tenir el sexe rasurat. Però era evident que la meva concentració no tenia res a veure amb la seva, perquè tan bon punt la judoka contrincant, més voluminosa que no pas ella, va intentar agafar-li el braç es va veure sorpresa pel ràpid i destre moviment de l’Annabel. La noia va voleiar espectacularment pels aires anant a espetegar amb tot el costellam sobre la lona. La mateixa Annabel es devia adonar que potser s’havia excedit i va córrer a assegurar-se que la noia no s’hagués fet mal. Li va fer un petó amical i la va ajudar a alçar-se. Ella deia que no havia estat res, però només d’aixecar-se ja es veia que el masegament era considerable i es va haver de retirar als vestidors.

No entenc què li devia explicar la Carla a l’Annabel sobre la seva experiència en lluita femenina. Però qualsevol semblança de la lluita eròtica que en alguna ocasió havia practicat la Carla amb l’esport del judo era pura il•lusió. No sé com pretenia la Carla posar-se al davant de l’Annabel ni que fos per assajar una clau d’allò més elemental. I, pel que semblava, havien quedat que en acabat l’entrenament ho provarien.

A poc a poc anaven desfilant les judokes, donant per acabada la sessió. Quan l’Annabel es va desfer de la darrera, esterrecant-la amb una darrera voltareta, ens va saludar amb una riallada que jo vaig interpretar que venia a dir a la Carla un “ara vinc per tu, nena”. I tot seguit es va adreçar a l’única persona que quedava a la sala, un jove de complexió atlètica que de seguida vaig intuir que era un amic o el xicot de l’Annabel. La manera com la Carla se’ls va mirar a tots dos em va fer sospitar que n’estava tramant alguna.
– Disposada a provar-ho? – li va dir l’Annabel, alhora que ens presentava el seu company.
– No només a provar-ho, eh? – va fer la Carla amb un to tan altiu com inversemblant per a mi -. Que et penses que no puc guanyar-te?

Era increïble que la Carla l’estigués provocant d’aquella manera, sabent que no hi tenia cap possibilitat d’aguantar-li un sol assalt. L’Annabel se la va repassar de dalt a baix, segura d’ella mateixa, potser una mica picada pel desafiament que li acabaven de fer. I, sense més ni més, es va treure el xandall davant nostre quedant en roba interior.
– Amb les teves armes – li espetà l’Annabel -. I si ets capaç de guanyar-me un sol assalt em rendeixo davant teu, i podeu fer amb mi el que més us plagui.

No cal dir que la Carla li va aguantar el tipus. Però ara sí que vaig veure el joc de la Carla que no havia tret els ulls de sobre de l’atlètic company de l’Annabel: aquella disponibilitat en plural de la perdedora de tan desigual combat era una aposta segura perquè la Carla acabés gaudint dels favors de la judoka i del seu company. A mi em tocaria continuar fent d’espectador.

Tampoc s’hi va estar gaire, la Carla, per quedar-se en calcetes i sostenidors. I totes dues van adreçar-se a la lona central, gaire bé sense mirar-se a la cara, com si realment s’haguessin d’enfrontar en un combat real on els hi anés bàsicament salvar l’honor amenaçat. Es van saludar cortesament com manen els cànons del judo, i es van separar per mirar-se cara a cara.

La Carla es va disposar a resistir el primer embat flexionant les cames i amb el cos una mica tirat endavant, mentre l’Annabel anava de sobrada com si no li calgués prendre-s’ho massa seriosament. La judoka es limitava a anar esquivant els intents d’atac de la Carla, i fer-la voltar d’una banda a l’altra de la lona. Després d’un primer tempteig, l’Annabel va començar a jugar amb la pobra Carla que ja havia perdut el capteniment inicial; a cada mal pas, aprofitava per tocar-li els pits, posar-li la mà al cul i donar-li petits copets al baix ventre, més que res per a posar en evidència la seva vulnerabilitat. Desconcertada, la Carla feia anar els braços com un ventilador, però sense encertar mai un sol cop ni tan sols a l’hora d’evitar els tocaments de l’Annabel.

En un moment donat, l’Annabel devia considerar que s’havia acabat el joc. Es va deixar agafar el braç, però la Carla no va saber aprofitar l’avantatge i va ser incapaç de moure-la de lloc. A ella, en canvi, no li va costar gens amb un sol moviment tenir-la immobilitzada: amb la mateixa mà que immobilitzava el braç de la Carla li agafava l’altra mà per l’esquena. A poc a poc la va fer agenollar sobre la lona, sense cap mena de dificultat, fins a tocar de cap a terra.

Quan l’Annabel em va saludar amb la mà, vaig adonar-me que el seu company ja no hi era. Havíem quedat tots tres sols, amb aquella judoka ridiculitzant la Carla, i jo sense saber quin paper fer-hi. L’Annabel va fer un gest indicant que el combat s’havia acabat, però la Carla va cridar desafiant un “encara no” que va tenir com a resposta un recargolament del braç que li sostenia la judoka. Un crit de la Carla, i de nou el requeriment de l’Annabel perquè es donés per vençuda. No sé si la Carla s’havia adonat que el company de l’Annabel ja no hi era, o si simplement la provocava per despit.

La cara de l’Annabel s’havia transformat, i ara li veia una agressivitat que no abans percebut abans. Mantenint la posició sotmesa de la Carla, em va cridar perquè m’hi acostés. Cada acció dubitativa per part meva es traduïa en un recargolament del braç de la Carla que deixava anar la queixa corresponent. Em va indicar que em tragués els pantalons i que em posés davant seu. Amb la mà que tenia lliure va deslliurar el meu sexe que feia estona que havia experimentat els efectes d’una creixent excitació i se’l va posar a la boca. Per mi era una situació incòmoda en veure la Carla agenollada, amb la cara enclastada sobre la lona, i el braç recargolat que devia resultar-li dolorós. Fins que vaig veure-li a la cara un somriu complagut i conformat, talment com si volgués indicar-me que havia perdut l’aposta i que jo havia de respondre per ella.

Vaig tancar els ulls per deixar-me transportar per aquella mar de sensacions que em proporcionava la llengua càlida de l’Annabel. Les mans se me’n van anar cap al seu cap per compassar el ritme de la fel•lació i fer-la cada cop més profunda. Y ella alternava xuclets consistents amb un degluteix apassionat que m’estava alterant per moments. Vaig traslladar les mans cap al pits, i ella va fer un lleuger moviment de refús, però ara era la seva mà que aferrava la Carla la que limitava els seus moviments. Sense massa ortodòxia de judoka, però imitant la forma com tenia sotmesa la Carla, vaig agafar-li el braç que tenia lliure i vaig forçar la posició perquè restés també agenollada amb el cos sobre el de la Carla.

Cada premuda meva sobre l’Annabel es transformava en una estrebada per a la Carla, i el so de queixa de totes dues. Ara tenia la Judoka rendida als meus peus donant-me l’esquena i mostrant unes natges prominents, ben musculades, pel mig de les quals es colava la tireta d’unes calcetes que semblaven de cuir. La vaig apartar suaument i, sense pensar-m’ho, la vaig penetrar a poc a poc. Crec que volia fer valdre el fet d’haver guanyat la juguesca amb la Carla, però vaig recordar-li que ella no s’havia rendit encara, i tampoc vaig donar-li temps a més consideracions perquè la meva polla entrava i sortia cada cop a un ritme més accelerat d’aquell sexe esplendorós que s’amagava darrere les calcetes de cuir.

Les meves envestides provocaven estirades del braç de l’Annabel que aquesta traslladava a la Carla. Els meus sospirs de plaer es combinaven amb els de l’Annabel barrejats amb algun que altre crit de dolor, però en tot cas amb la música de fons de la Carla que suportava resignada sota seu la seva mal calculada estratagema. Va ser una follada curta, però intensa i em vaig deixar anar sobre l’esquena de l’Annabel. Vam restar uns moments tots tres ajaguts sobre la lona. La Carla desentumint-se els muscles per la posició forçada a què havia estat sotmesa, l’Annabel al mig acariciant-la a ella però amb una mà sobre el meu sexe, i jo corresponent a la judoka amb un massatge als pits que, tal com sospitava, eren durs com una roca.

I encara vam tenir temps d’unes quantes rebolcades més, ara deslliurats de compromisos desafiants i d’incòmodes claus de judo. I vam acordar un empat tècnic entre l’Annabel, guanyadora indiscutible en la vessant esportiva, i la Carla com a mestre de jocs, de sensualitat i de sexe.
Autor: Joan de https://sensualia.wordpress.com/

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408