Esperant el vol de les 7

gener 26, 2009

dominique_lefort-erotism

L’aeroport estava immers, com ja sol ser habitual darrerament, en un caos total. Els panells informatius no donaven l’abast per anar actualitzant el retard que portaven els vols procedents d’arreu del món, la gent corria desorientada sense saber cap a quina porta d’embarcament havia de dirigir-se, i les cues davant els mostradors de les companyies es feien eternes, tercermundistes. Que lluny quedaven els temps en què els aeroports eren el punt d’arribada i de sortida dels més adinerats, amb un servei escrupolós i precís com cap altre.

M’havia assegurat que arribaria amb el vol de les 7, procedent de Cleveland. Ja comptava que no arribaria amb massa puntualitat, però la darrera informació senyalava per a aquest vol un retard d’una hora com a mínim, a la qual havíem d’afegir anant bé mitja horeta més corresponent al desembarcament i recollida de l’equipatge. Els qui tenim el vici de la puntualitat ens toca sovint aguantar llargues esperes.

El vaig conèixer a través del facebook. Em va fer gràcia el nom, Joan, i l’enigmàtica foto aparentment abstracte però que, amb més deteniment, hom podia descobrir-hi les siluetes d’unes natges ben formades, probablement depilades. Al meu Joan també li va semblar curiós trobar un seu homònim provinent d’una ciutat nord-americana. Vam començar amb quatre frases típiques pròpies d’aquests fòrums on sembla que tothom busca qui sap què, però que a l’hora de la veritat no s’hi fa res més xafardejar; i al capdavall acaben demanant-te que els enviïs quatre fotos. En canvi ell, no. Un cop trencat el gel, ens vam embrancar amb temes molt diversos de la cultura americana, de les eleccions presidencials, i de mil temes més que de tant en tant desviàvem cap a insinuacions de caire més personal i provocador.

Malgrat la precarietat del meu anglès, ens vam anar entenent; fins al punt que mig en broma vaig reptar-lo a venir a Barcelona, on li prometia com a mínim un sopar i qui sap si una nit esbojarrada. La meva sorpresa va ser que, en poca estona i amb tota normalitat, em va fixar dia i hora per a la seva arribada a la ciutat. Em costava de creure que amb una simple insinuació, sense tenir gaire més referències de mi que les que publicava al perfil del Facebook, s’aventurés a fer un viatge tan llarg i costós, sabent a més que el primer que faria seria presentar-li el meu company. Per tant, d’entrada seria un sopar amb els dos Joans.

El meu Joan primer va riure la gràcia; després ja no sé si li va fer tanta gràcia i, en tot cas, ja em va advertir que segons com veiés el tema ell es buscaria qualsevol excusa per no haver de venir a sopar amb nosaltres. I jo, la veritat és que tampoc sabia què preferia. De l’americà no en sabia sinó el nom, Joan, i l’edat. El fet de tenir, però, el meu Joan al costat, almenys en el primer moment a l’aeroport i probablement també a l’hora del sopar, em donava una certa tranquil•litat. Després, segons com anés el sopar, el portaria a casa deixant que el meu Joan s’afegís a la festa, encara que el més probable és que ens deixés sols aquella nit.

– I ara què fem? – va qüestionar en Joan amb un to que també podia semblar un retret per fer-li perdre el temps d’aquella manera.

Ens vam encaminar cap a la cafeteria disposats a prendre alguna cosa, perquè la perspectiva del sopar es retardava per vespre enllà. Les cues aquí també semblaven quilomètriques, i no hi havia taules lliures enlloc. Vaig notar com en Joan es començava a mosquejar, i temia que en qualsevol moment em digués que ell no esperava ningú i que se’n tornava cap a Barcelona. No m’abellia gens la idea de quedar-me sola una hora i mitja a l’aeroport, esperant algú que igual em sortia amb un ciri trencat. Vaig agafar-lo per la cintura, prement-lo amb força tant per evitar la seva més que justificada fugida com per donar-li a entendre que, malgrat tot, jo el volia al meu costat.

Mentre passejàvem amunt i avall amb l’esperança de trobar un lloc on poder refrescar la boca i recolzar el cul, jo m’entretenia a provocar-lo fent-li pessigolles i, de tant en tant, aturant-nos per besar-lo amb aquella passió que preludia moments de sexe eixelebrats. Se’m va ocórrer recordar-li les primeres trobades a la placeta, quan ens vam conèixer, i aquella primera follada en un racó del parc, a la vista de tothom. Això li va fer oblidar el temps d’espera, i devia despertar-li un xic més la libido fins aleshores adormida per una situació que no li semblava propícia.

– Vols que ens fem una foto plegats? – vaig deixar anar en passar davant d’una d’aquestes cabines de fotocarnet.

Encastà els seus llavis sobre els meus, deixant anar una llengua juganera com si em digués que ja havia entès el missatge. Vam córrer agafats de la mà com dos adolescents, per tal d’evitar que ningú se’ns avancés. I ho vam aconseguir. La cortineta no arribava a tancar del tot, a part que en qualsevol cas les cames havien de ser ben visibles des de l’exterior. El vaig acorralar contra la paret, prement el meu cos contra el seu i palpant-lo de dalt a baix. Ell tampoc va perdre el temps i em va descordar la brusa fins a tenir a l’abast de les mans la voluptuositat dels meus pits. Tornava a sentir aquella tensió del desig combinat amb el risc o la por de ser descoberts, aquesta vegada enmig de l’aeroport de Barcelona.

Les mans corrien deleroses cercant escletxes per on penetrar fins a trobar la calidesa de la pell. En vaig tenir prou amb fer saltar dos botons de la camisa per arribar amb la boca als mugrons d’en Joan, petits però sensibles, especialment quan les meves dents encetaven un rosec que s’anava fent més intens a mesura que notava com acreixia la seva excitació. Amb una mà pressionava el meu cap per tal que no cessés en la mossada sobre el seu pit, mentre amb l’altra cercava obrir-se camí a l’entrecuix. Sentia l’efluvi intens, barreja del seu perfum habitual, el desodorant i la inevitable suor generada en aquell minúscul espai; i això despertava en mi una coïssor creixent que volia apaivagar com fos.

Finalment havia aconseguit alliberar el seu membre erèctil, aparentment més reduït de dimensions, però calent i nervat com sempre. En ajupir-me per assaborir-lo amb la llengua em vaig adonar que en aquella posició quedava del tot al descobert a la vista dels atrafegats i sofert usuaris de l’aeroport. Vaig proposar a en Joan que s’enfilés al tamboret des d’on teòricament calia aposentar-se per a fer-se les fotografies; per ell la posició era incòmoda perquè l’alçada del sostre no li permetia restar dret, però per a mi era ideal per a engolir amb el delit que pertocava aquell sexe inflamat. Arrapat a les natges me l’empassava fins al fons en unes embranzides amb les quals ell ben poca cosa podia fer-hi. De tant en tant, aturava el ritme de la penetració i m’entretenia a resseguir-li el gland amb la punta de la llengua, alhora que acariciava amb les mans els seus testicles.

Un moviment de la cortina, provocat per un impacient aspirant a fer-se fotografiar, va ser ràpidament contrastat per un flash que la mà d’en Joan havia disparat en una perfecta exhibició de reflexes. Saber que algú ens devia estar esperant a fora no va fer sinó incrementar la fogositat dels nostres cossos. Ràpidament, en Joan es va asseure al tamboret i jo m’hi vaig acomodar oberta de cames i amb les faldilles arremangades. El vaig besar desesperadament, amb els braços recolzats sobre les seves espatlles per deixar que maniobrés el seu sexe trampejant els flancs de les calcetes. No li va costar trobar el camí del deliri, però la penetració no arribava a ser completa perquè els meus genolls topaven amb el fons de la cabina i ell no tenia més marge de moviments.

Una nova llambregada del flash indicava que s’havia disparat altra volta la càmera fotogràfica que havia de dissuadir, si més no per uns instants, l’intrús impacient. Recolzant-se amb la paret, en Joan va fer un esforç per alçar-se i jo vaig cargolar les meves cames entorn de la seva cintura i apuntant els peus al tamboret. Ara era jo qui em trobava en una posició incòmoda, però ell havia recuperat tota la capacitat de moviments que va esmerçar de ple en un bombeig incessant. Notava cada centímetre del seu membre sortint i entrant cada vegada més profundament a les meves entranyes, i una ardor que m’abrusava per dins. Volia cridar i deixar-me anar del tot, però en Joan em va segellar la boca amb una besada ferotge que jo vaig correspondre mossegant-li els llavis amb desesper. No sé si eren les seves envestides o si era ja la seva erupció incontrolable la que m’inundava per dins i que em va provocar un orgasme curt, però intens. Tots dos vam explosionar en un crit d’eufòria, enregistrat per una nova descàrrega fotogràfica, aquesta vegada involuntària, i alterat per l’obertura, ara definitiva, de la cortina de la cabina.

Vam sortir corrents, enriolats, deixant que unes noies miressin no menys enjogassades els resultats d’aquella sessió fotogràfica que havíem deixat al calaixet de sortida. Pels altaveus anunciaven un darrere l’altre els vols que, malgrat el retard, acabaven arribant al seu destí. El de Cleveland, feia una bona estona que havia aterrat. De la bossa, vaig treure ràpidament el cartellet que tenia preparat: “JOAN”, però no es veia ningú que pogués respondre a la idea que jo m’havia fet d’ell. Vam esperar encara una estona, ara ja davant la sortida mateixa de la zona d’equipatges, veient passar allaus de viatgers que miraven indiferents el nostre rètol.

Ja començava a sospitar que l’amic americà m’havia deixat plantada; potser era excessivament agosarat imaginar que algú faria aquell viatge només per una promesa tan incerta d’un sopar a Barcelona. En Joan em mirava amb cara de compassió, però també amb un somriure murrieta talment vingués a dir-me que ja tenia feina feta per endavant.

Tot d’una, una noia d’ondulada cabellera pèl-roja, d’esvelta figura remarcada per uns texans ajustat i botes de cuir, de taló alt, se’ns va acostar decidida. A en Joan se n’hi anaven els ulls, perquè certament era de bon veure, i va fer un pas endavant disposat a ajudar-la en la informació que volgués requerir-nos:

– Hi, I’m Joan. – va fer ella, amb una mirada més que de picardia, adreçada especialment al meu Joan.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: