D’amateur a actor professional

És molt fàcil deixar-se portar per la representació escènica i imaginar les actuacions dels actors de cinema com si realment els haguessin estat gravant mentre portaven a terme l’acció que apareix en pantalla. Això és el que fa creïbles les seves històries. La càmera ens ofereix un pla dels actors que surten en escena, però els espectadors ens imaginem la resta, sense tenir en compte que res no és el que sembla. Per gota que es fes un zoom veuríem tot l’atretzo, els micros de so pel damunt, els focus i les pantalles i una munió de gent entorn dels protagonistes que semblava que es trobaven en la intimitat.

I, tot i sabent-ho, encara ens costa d’imaginar com es pot actuar i posar-se en la pell del personatge, com si no existís tot el desplegament tècnic que envolta cada escena. Per això, quan en Whilly em va proposar de participar en un petit paper de la seva pel•lícula, molt alegrement li vaig dir que sí. Imaginava que, suposo que com qualsevol altra persona, allò que apareixia en pantalla jo ho podia fer perfectament. El meu paper es limitaria a una escena en la qual jo no hauria de dir res, sinó que seríem el complement o rerefons del que escenificarien els protagonistes.

En Whilly és un actor porno, que vam conèixer en una presentació dels nostres relats, que a part de participar en projectes més professionals també li agrada tenir iniciatives pròpies, fent curtmetratges per a webs especialitzades. En aquest cas, es tractava de rodar un d’aquests curtmetratges on el que importa menys és l’argument. I en una de les escenes representava que una colla d’amics s’havien trobat per fer una festa, i la cosa havia acabat en una orgia col•lectiva. El meu paper, doncs, havia de ser simplement un dels amics anònims que compartien la festa amb els protagonistes.

Quan vaig proposar a la Carla que també hi participés fent el paper de la meva companya de joc, ella em va dir que no d’una manera tan rotunda que no vaig gosar insistir-hi. Sí que em va dir que m’hi acompanyaria; també li feia gràcia veure com es feia el rodatge d’una pel•lícula, encara que fos un curt, pràcticament amateur i de temàtica eròtica. Fins i tot va fer broma sobre la possibilitat que em toqués rodar moltes escenes de sexe amb noies diferents.

Aquell dissabte al matí, a primera hora, ja érem als estudis del Poblenou. No sé si els havia llogat o eren d’algun amic seu. Hi havia molta gent esperant, que com nosaltres havien estat convidats per en Whilly, sense cap o molt poca experiència i, sobretot, sense saber massa quin paper hi tindrien en aquella pel•lícula. A part dels tècnics que anaven per feina preparant els espais de rodatge, la resta no sabíem on col•locar-nos ni què havíem de fer. No ens coneixíem de res i, en tot cas, tots teníem en comú una certa relació d’amistat o coneixença amb en Whilly que no apareixia per enlloc. Tampoc es veia ningú que pogués ser actor professional i, per tant, protagonista del curtmetratge que, de fet, ja estava en la fase final del rodatge. La nostra era una de les darreres escenes, probablement la de l’apoteosi final en què la disbauxa esdevé absoluta.

La Carla, més aviat amb un to burleta, m’anava assenyalant les meves possibles companyes de rodatge, algunes de les quals certament tenien un cos espectacular. “Avui trauràs el ventre de pena”, em deia assenyalant una rossa gairebé albina, d’impressionant pitrera i cul prominent. Una mica per despit, li responia que ella es podria els encants, i segurament els atributs, d’algun dels aspirants a actors de més bona planta.

Al cap de poc, vam anar trencant el gel entre els qui esperàvem l’amic Whilly, que a més de director havia de fer el paper principal. Algú va fer broma que potser estaven fent un assaig particular amb la pornostar, que suposàvem que arribaria amb ell. Les converses disteses, gaire bé monotemàtiques, anaven caldejant l’ambient, i les bromes i insinuacions pujaven de to ràpidament. Un noi morè, amb el cabell recollit en forma de cua de cavall, es va abraçar a una noieta que semblava anar sola, i quan va voler petonejar-la ella es va fer enrere fent-se d’ofesa.
– No et facis l’estreta, ara – va deixar anar ell amb aires de perdonavides – que després, en un moment o altre, totes passareu per la pedra.

La frase va sonar molt despectiva i sobretot d’un masclisme que a més d’un dels qui érem allà ens va fer sentir avergonyits.
– Ja veurem qui passa per la pedra a qui – va saltar la Carla amb aquell geni que sap treure quan s’enfada de veritat.

Immediatament van sortir comentaris de tots els colors: des dels qui pretenien simular que ells eren allà per una simple vocació d’actors, disposats a complir amb les exigències del guió, però res més, fins a les noies que reivindicaven el dret de gaudir en un pla d’igualtat de les situacions de sexe que se’ls proposés, o els qui més subtilment insinuaven que tampoc estaria malament començar a desinhibir-se aprofitant aquells moments d’espera.

La Carla es va avançar i, amb un pas desafiant, es va adreçar al noi morè perdonavides per posar-li sense manies i davant de tothom la mà damunt del paquet, com qui comprova al mercat l’estat de maduració de la fruita. Amb una ganyota de desaprovació va tornar al meu costat i em va fer una morrejada agressiva amb ganes, que bé calia interpretar com la tria que feia ella per a la millor opció. La cosa hauria sortit de mare ben aviat, perquè al nostre costat una noia s’havia ajupit per descordar els pantalons del seu company, mentre unes altres semblava que volguessin competir per mostrar els pits més ben formats, i dos nois assetjaven pel darrere la rossa gairebé albina, quan va comparèixer el gran Whilly acompanyat per una escultural senyora de cabellera negra i brillant.

Vam escoltar amb atenció les seves explicacions. Pel que es veia, potser tenia molt clar com havia de ser la trama central que corresponia al seu paper, però la resta era pura improvisació. O com deia ell, seria qüestió d’anar enregistrant diferents escenes i possibilitats de manera que després ell ja escolliria les que li semblessin més reeixides. A una part de l’estudi, enregistrarien algunes curtes escenes que representarien el moment de l’arribada dels convidats a la festa i alguns altres moments puntuals en què els actors encara anaven vestits; i a l’altra banda hi hauria l’escenari que representava una sala d’estar i un dormitori on s’esdevindrien la major part de les escenes pròpiament de sexe.

Fins aleshores m’havia mantingut molt tranquil, més aviat havia trobat divertida la picabaralla amb aquell xulo piscines, i de fet desitjava vivament que li donessin un paper ben escàs i amb poques possibilitats per a lluir-s’hi. Però els nervis em començaven a trair. A part del rodatge d’algunes escenes irrellevants on apareixíem en grup al que representava el vestíbul de la casa, que a més es veia que es gravaven molt a corre-cuita, sense donar-hi massa importància, tenia tota l’atenció posada en el plató central.

En Whilly i la pornostar de cabellera negra estaven asseguts al sofà, en una conversa que aviat derivaria cap a una provocació de manera que la noia havia de passar a l’acció. Focus i pantalles per tot arreu, micròfons de girafa a poca distància dels seus caps, i sobretot la munió de gent que els estàvem mirant, feien d’aquella escena qualsevol cosa menys una trobada íntima. Sorprenentment per a mi, des del primer moment que la noia va treure del seu amagatall el sexe de Whilly, aquest ja es presentava amb tota la seva esplendor. Des del darrere, vaig constatar que allò no em resultava gens excitant, i que difícilment haurien pogut donar per vàlida la flaccidesa en què es trobava en meu penis. Era evident la professionalitat del Whilly, o millor dit de la seva polla. Vaig començar a témer no ser capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

Vaig explicar a la Carla els meus temors, que en principi menystenia dient-me que quan tingués la noia al davant la trempera vindria tota sola. Però ho va veure més clar quan, en plena feina, aturaven el rodatge per canviar la posició dels actors, ressituar uns focus per tal de poder fer un primer pla, o simplement repetir una acció. Quantes vegades, trobant-nos fent l’amor a casa, una trucada inoportuna o qualsevol altre incident que interrompés aquells moments de passió, en desfeien tot l’encant i l‘excitació que després no era gens fàcil de recuperar!. Aquí, les interrupcions eren constants, i per més concentrats que estiguessin els actors no podien evitar veure tot l’enrenou que hi havia al seu entorn i, sobretot, les mirades fredes o encuriosides de tècnics i figurants que esperaven el seu torn.

Al cap de poc, el guaperes que havia fanfarronejat mentre esperàvem l’arribada d’en Whilly havia de ser substituït perquè, segons ell, tot allò l’havia destrempat. Acabava de fer el ridícul davant de tothom. I jo em veia a venir que podia fer un paper tan galdós com el seu. Va ser la Carla la qui, després de parlar amb en Whilly, em va portar a una petita sala annexe, emmoquetada però completament buida. No vaig tenir temps ni d’endevinar les seves intencions: encara estava dempeus al mig de la sala, que ella se m’abraonà amb una ferotgia pròpia d’una nimfòmana de pel•lícula. Vaig caure a terra per la seva envestida i la roba va començar a saltar pels aires amb una rapidesa inusitada. Ja entenia que volia excitar-me per tal d’estar preparat per quan fos el meu torn en el rodatge, però em costava concentrar-me en el cos de la Carla quan tenia al cap tot el muntatge cinematogràfic que es coïa a l’altre banda de la paret.

Potser el cos de la Carla no tenia l’exuberància i l’espectacularitat d’alguna de les actrius que m’esperaven al plató, però la seva agressivitat ardent em va transportar, com sempre, cap a un estat d’excitació i d’arravatament esbojarrat. Vam perdre el món de vista, no sé si per uns minuts i alguna hora, dedicats de ple a satisfer uns instints descontrolats, i cercant-nos mútuament cadascun dels racons més íntims per a estimular. Els seus crits i gemecs es fonien amb els meus, com la suor dels nostres cossos cada vegada més amarats. Voltejàvem per terra en mil i una posicions, sense treva. Sentia una cremor interior que m’abrusava, en un sacseig delirant.

Tot d’una vaig adonar-me que era a punt de precipitar-me per aquell pendent sense retorn que havia de culminar en l’explosió final. Això hauria malbaratat tot l’esforç de la Carla per a preparar-me per al rodatge, i vaig aturar-me en sec. Però només van ser un segons, perquè algú va cridar des de no sé on:
– Ara no! Ara no!. Continua, Joan.

Els ulls de la Carla també em suplicaven que no la deixés en aquell estat, trobant-se igualment al límit de l’orgasme. Per un segon vaig pensar en el noi fatxenda que se les volia passar totes per la pedra, i vaig reprendre amb fúria desenfrenada les envestides sobre el cos de la Carla que es començava a convulsar anunciant un esclat d’estrèpit. I m’hi vaig deixar anar amb totes les meves forces, deixant-me caure damunt seu extasiat i feliç de sentir els seus braços acollint-me i una besada dolça al llavis.

Aplaudiments i rialles van omplir la petita sala, mentre dos nois amb una càmera diminuta, que ens havien estat enregistrant en silenci, adreçaven a en Whilly un senyal d’aprovació.
– Presa perfecte. – vaig sentir que deia.

Autor: Joan

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

De simple acompanyant

Escarmentada com estava, ja podia imaginar que les intencions del meu cap, a la botiga de roba, no eren precisament d’allò més honestes. Temps enrere m’havia proposat un ascens en l’organigrama de l’empresa, però resultava que m’ho havia de guanyar al llit amb ell. I sincerament no em venia de gust. I és curiós perquè si m’hagués proposat una aventureta, així, per la cara, potser no li hauria dit que no; alguna de les companyes de feina que ho han provat n’expliquen meravelles. Però el que no podia acceptar era que la relació de sexe hagués de ser la contrapartida per esdevenir encarregada de secció.

Aquesta vegada, val a dir-ho, em va exposar el tema amb més claredat. Es tractava d’acompanyar-lo a un dinar de feina, amb uns proveïdors anglesos. El seu interlocutor, segons em va dir, acostumava a presentar-se amb la seva dona, i la meva funció no era altra que la d’entretenir-la i evitar que interferís en les negociacions que havien d’emprendre ells. Pel que es veu, ella era un corcó quan es tractava de fer negocis. Aparentment se’n mantenia al marge, però al final era la que feia decantar la balança, i la seva posició molt més dura que la del seu home acabava prevalent. Em va jurar i perjurar que, si bé a mi em presentaria com la seva dona, en cap cas es sobrepassaria ni em proposaria cap mena d’extra de tipus més personal.

Potser això també em va picar. Perquè una cosa era que, com la primera vegada, pretengués coaccionar-me i posar preu a la relació, i l’altra és que posés ja d’entrada una barrera tan definitiva. Segurament, hauria preferit sentir-li dir que no era la seva intenció abusar de mi, com a superior a l’empresa, i que no forçaria res, però que deixés anar una insinuació que tenia la porta oberta per si era jo la que em decidia a fer el pas. En tot cas, ell va ser taxatiu: només havia d’acompanyar-lo al dinar que, tanmateix, es podia allargar. I, per tant, em donava la resta de la tarda lliure, sobretot tenint en compte que potser seria bo que jo intentés endur-me la dona de l’anglès a donar un tomb per la ciutat per deixar que ells dos sols tanquessin el tracte comercial.

Quan ho vaig explicar a en Joan em va tractar d’encantada, perquè segons ell era evident que no s’acontentaria amb què jo l’acompanyés només a la taula; alguna segona intenció devia tenir. Ben mirat, és cert que també podia haver escollit alguna altra dependenta de la botiga més atractiva que jo mateixa… I va acabar dient-me que si em feia gràcia anar-me’n amb l’encarregat no hi tenia res a dir, però que després no li anés amb la història d’abusos masclistes. Era jo la que em ficava a la gola del llop,

Em sembla que tampoc n’hi havia per tant. Primera perquè havia deixat ben clares les seves intencions, i segona perquè al capdavall es tractava d’un dinar. Si hi havia quelcom que em desagradava, era prou grandeta com per aixecar-me i deixar-lo plantat. Però sobretot, em quedava el cuquet de pensar que potser era cert que no tenia cap segona intenció, i que la seva proposta no anava més enllà d’una maniobra de distracció per a poder tancar un bon acord comercial. I confesso que això em tocava l’amor propi. Així que vaig acceptar, fent el posat de noia formal disposada a ajudar el meu cap únicament com a part de la feina.

Al matí, una estona abans de plegar em va dir que millor que anés a casa a canviar-me per ser al punt de la una a la porta del restaurant. Per als anglesos, aquella hora ja començava a ser tardana i no volia començar amb mal peu. No m’hi vaig esforçar gaire, la veritat. El just perquè no pogués dir que no m’havia canviat: un pantalon blanc amb jaqueta de conjunt i unes sabates també blanques de mig taló. Discreta i mínimament arreglada com corresponia a la senyora de l’encarregat de la botiga.

Els anglesos, no cal dir-ho, van ser-hi a l’hora amb una puntualitat britànica. Ell era tot un figurí, vestit molt més informal que no anàvem nosaltres, però cuidant cada peça i cada detall, i ella amb el mateix aire d’informalitat lluïa un generós escot compensat per la no menys generosa curtesa de la faldilla. Fetes les presentacions de rigor, el cambrer ens acompanyà a la taula que teníem reservada. Una taula rectangular de manera que les dues dones vam quedar encarades a un costat i ells dos, cara a cara, a l’altre. Com a mínim la ubicació de la taula estava pensada perquè seguíssim dues converses en paral•lel, com volia el meu cap.

Abans de seure vaig poder observar com els ulls de l’encarregat anaven de bòlit repassant de dalt a baix la jove anglesa. I em va passar pel cap que no hagués tramat un intercanvi de parelles; l’home, no pas excessivament alt, tampoc estava malament. Segons com anés la cosa, potser encara m’hi avindria. De seguida es van posar a parlar de la feina, com si realment tinguessin pressa per tancar l’acord el més aviat possible. I jo vaig complir el meu paper donant conversa a la noia anglesa que, a més, tenia una mirada i uns gestos d’allò més sensuals.

Vam parlar de Barcelona, dels quatre tòpics que ella en coneixia, i com sempre l’enutjosa conversa d’haver d’aclarir que nosaltres no ens sentíem espanyols, sinó senzillament catalans i europeus. Realment és molt desagradable haver de justificar constantment la pròpia identitat, quan ningú discuteix la dels altres. Per sort, un cop desfet el malentès, vam poder entrar en temes més prosaics, el clima i el caràcter mediterrani, la lluminositat de Barcelona en comparació amb la grisor londinenca, i per suposat la gastronomia.

Sentíem la conversa dels nostres suposats marits a l’altre costat de la taula però no semblava que ella hi mostrés el més mínim interès. La meva feina estava resultant extraordinàriament fàcil, perquè la conversa la portava més ella que no pas jo, sense cap intenció per part seva d’interferir en la dels homes, que era el que temia el meu encarregat. Potser va ser aquesta facilitat amb què transcorria el dinar que vaig començar a sospitar que les intencions del meu encarregat no fossin realment propiciar per després una situació favorable a un intercanvi de parelles. Algun cop em va semblar sentir-li dir al seu interlocutor que l’acord el podrien anar a celebrar en algun lloc que no vaig acabar d’entendre.

Tota sola em vaig anar enutjant, sense cap motiu aparent, més enllà de les meves sospites. Cada cop em semblava veure en els ulls i els llavis de la noia un deix lasciviós més evident, i havia de reconèixer que amb aquell físic es podia fer desitjar per qualsevol. Jo no gosava mirar de costat, però estava convençuda que l’encarregat se la devia mirar amb aquells ulls de gat afamat que moltes noies de la botiga li reconeixem de seguida. Més nerviosa em va posar el cop que vam creuar-nos les mirades amb l’home anglès, i que va traduir amb un somriure discret als llavis. En Joan tenia raó: m’havia ensarronat de nou, ara fent-me servir d’esquer per aconseguir els favors de la noia anglesa. No era només la sensació de sentir-me utilitzada, sinó sobretot la del menysteniment envers mi que la seva acció representava. En un altre moment, segurament no m’hauria fet res provar les capacitats amatòries de l’anglès, tanmateix difícils de deduir pel seu posat fred i més aviat inexpressiu. Però no estava disposada a facilitar al meu cap el trofeu que tenia davant meu en forma d’una noia certament atractiva i seductora.
– We will give a stroll to the city, while our men just talk about your business? – vaig deixar anar a la noia amb el meu deficient anglès d’acadèmia.

La immediata resposta afirmativa de la noia, va deixar amb la paraula a la boca al meu milhomes que intentava dir-nos que podíem anar-hi tots plegats. La rapidesa amb què ens vam aixecar, i el poc interès aparent mostrat per l’anglès van deixar l’encarregat sense arguments ni capacitat de maniobra. Ells encara s’estaven prenent el cafè, i ni tan sols havien demanat el compte, i nosaltres ens dirigíem decidides cap a la porta de sortida.

Des de la plaça de la Catedral vam enfilar cap al Portal de l’Àngel, sense cap fita en concret, només interessada jo en què no ens poguessin seguir. A ella se la veia més eufòrica, espontània, gaire bé explosiva, com si ens haguéssim de menjar el món. Ens perdíem en mig de la multitud que deambulava en totes direccions potser també sense rumb fix, pel simple plaer de deixar-se portar per una marea humana. Ni tan sols calia encetar conversa, rèiem a cada pas de les mil i una cara estrafolàries que poblen el centre de la ciutat un dia qualsevol. És l’avantatge de poder-te sentir estranger a casa teva, on tothom és diferent, i el meu vestit jaqueta em semblava una excentricitat que encaixava perfectament enmig d’aquella amalgama multicolor.

Vaig agafar la mà de l’anglesa per evitar que una allau de turistes japonesos ens separés, just quan arribàvem a la plaça de Catalunya. Ella se’m va acostar juganera i m’encerclà per la cintura, mentre senyalava enriolada una pobra guia que amb un banderí alçat s’esgargamellava per explicar no sé què a aquella tribu d’orientals que difícilment podien sentir-la. Un tros més enllà uns thrillers feien anar les seves boletes prodigioses que aparentment donaven sucosos premis a jugadors desmenjats, però que acabaven fonent-se davant la incredulitat de l’ingenu que havia caigut en el parany. I ja al capdamunt de la Rambla una estàtua immaculadament blanca, amb túnica grega, i una mirada perduda esperant el dring de les monedes dels vianants.
– Beautiful ! – Va exclamar, probablement no pas per l’estètica visual de l’estàtua que teníem al davant, sinó per l’ambient general que es respirava.

Aquesta vegada va ser ella qui em va agafar la mà i m’estirà cap al carrer Pelai, per entrar decidida a l’hotel dels Ducs de Begara. No vaig demanar res. Aquella noia potser preparada per a seduir el meu cap, m’estava seduint a mi i jo em disposava a deixar-me portar. Va demanar les claus de l’habitació i ens vam ficar a l’ascensor. La presència d’un home de mitjana edat no va ser cap obstacle perquè se m’abracés tendrament i em fes un petó al llavis. L’home va simular indiferència, però se li notava que ens estava mirant de reüll potser esperant alguna escena més agosarada que no va arribar perquè l’ascensor s’havia aturat al nostre pis.

Ja a l’habitació em va invitar a posar-me còmoda, mentre ella es treia la roba i preparava uns sorbets de licor escocès. Jo vaig seguir el seu exemple i vam restar totes dues en roba interior al petit sofà que hi havia al peu del llit. Van ser uns minuts, no sé si molts, d’una tendresa exquisida. Les seves mans semblaven revestides d’una finíssima capa sedosa per li permetien lliscar per damunt la pell talment ho farien sobre un tel oliós. Fins aleshores no havia sentit el perfum encisador que emanava d’aquell cos que ara podia admirar amb totes les seves corbes perfectament dissenyades, i vaig lamentar no haver tingut prou cura a l’hora de preparar-me per al dinar. Els seus dits em voltejaven els pits i s’apropaven al pubis, respectant en tot moment la cobertura de tela fina que cobria les parts més íntimes.

La placidesa del moment convidava a aclucar els ulls i gaudir en secret d’aquell munt de sensacions infinites, d’extrema serenor. Gaire bé a l’ensems ens vam estirar damunt del llit, abraçades, amb suaus i llarguíssimes besades que ens transportaven a un món on les imatges esdevenen difuses i només es percep una olor natural de flors i de cossos surant en l’aire…

Va despertar-me la dolça carícia de l’anglès que ens amanyagava a totes dues en silenci, com si no volgués pertorbar la placidesa dels nostres somnis. Va ser un despertar lent, de ritme creixent sense arribar mai a descontrolar-se. Ens va fer l’amor a totes dues amb una delicadesa exquisida, sense estridències, fins a quedar també encativat per aquella flaire letàrgica que no havia arribat a trencat del tot, ni a fer-nos sortir del somieig que es va allargar tarda enllà.

Eren prop de les set quan vaig despertar-me. L’anglès ja no hi era, i la noia devia ser al quarto de bany, d’en provenia la remor de l’aigua que em devia llevar del son d’aquella tarda. Damunt la tauleta de nit dos sobres, amb el nom de cadascuna: “Thanks, your fees”.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Sopar de tres

De tornada de l’aeroport, la Carla es va asseure amb l’amiga americana al seient del darrere, amb l’excusa de donar-li conversa i fer que no se sentís sola. No crec que n’hi hagués cap necessitat perquè podia parlar amb ella igualment des del seient del davant, a part que d’aquesta manera el qui quedava sol, amb un complex de taxista, era jo. Suposo que devia voler demostrar davant meu que, per més que ella esperava un home, tampoc havia quedat tan trasbalsada com això. Però jo sabia del seu astorament quan aquella noia, de bona planta i amb una exuberant cabellera, se’ns va presentar dient que era el Joan que havia conegut a través de facebook. Volia una trobada sorpresa, i certament que ho havia estat. Almenys per a ella.

S’havien passat unes setmanes parlant a través del xat i del correu electrònic, i la Carla sempre havia donat per fet que el seu interlocutor virtual, amb el nom de Joan, forçosament havia de ser un home. I la tal Joan, natural de Cleveland, també devia donar per suposat que la seva amiga del facebook era conscient de la seva identitat femenina.

Amb la primera encaixada de mans al vestíbul de l’aeroport, els petons de rigor i l’abraçada de benvinguda ja vaig notar una calidesa en aquella dona que em donava a entendre que la nostra relació no es limitaria al sopar que teníem reservat al Racó Provençal. La Carla li havia parlat de la nostra relació liberal que li donava carta blanca per a muntar-s’ho ells dos sols, si es donava el cas. Però de la mateixa manera que, pensant que era un home, el Joan americà i la Carla podien prescindir de mi, cosa que la Carla no va dir mai que tingués intenció de fer-ho, ara també podria donar-se el cas que prescindíssim de la Carla. Però, evidentment tampoc estava en el meu ànim, tret que la noia americana ho forcés en aquest sentit. Al capdavall, la relació virtual l’havien tinguda elles dues.

Mentre entràvem per la Gran Via, observava a través de retrovisor, sense massa fingiments, la cara de la noia que mirava a banda i banda de l’avinguda, fent breus comentaris sobre detalls de la ciutat que a mi sempre m’havien passat per alt. Tenia una veu potent, sensual però potent, d’acord amb l’altivesa de la seva figura. En més d’una ocasió, des del darrere m’havia posat la mà sobre l’espatlla com volent indicar que el seu comentari anava especialment dirigit a mi. I aquell mínim contacte, tanmateix ben discret i dins els límits de tota correcció, havien encès una primera espurna de tensió ben diferent del que hauria pogut sentir si s’hagués tractat d’un amic americà de la Carla. Ara tenia ben clar que si s’hagués donat aquest cas, tal com teníem previst, jo els hauria deixat a la porta del restaurant i m’hauria esfumat sense importunar-los.

Però les coses no havien sortit com esperava la Carla, i per això no em va sorprendre quan em va demanar, donant per feta la resposta positiva, si els acompanyaria en el sopar. Al sopar i al ressopó, vaig pensar jo tot imaginant-les totes dues competint damunt el llit per ser el blanc de les meves carícies. I la noia americana s’hi va reafirmar amb un contundent “sure, of course” que donava a entendre que no podia ser d’altra manera.

No va ser fins passada la Plaça d’Espanya que em vaig adonar que la jugada podia ser a tres bandes. La Joan, el nom de la qual jo forçava perquè sonés com a Joana i es diferenciés clarament del meu, en el seu expressiu gesticular posava sovint la mà damunt les cuixes de la Carla; aquesta la mirava no pas sorpresa i menys encara molesta, i es creuaven unes mirades de complicitat femenina. Si no hagués estat pels contactes, per més lleus i efímers que pareguessin, que ja havia tingut amb la noia americana, hauria pogut començar a témer que la cosa acabés en un joc lèsbic entre elles.

En un moment donat, la noia s’acostà a l’orella de la Carla i li xiuxiuejà quelcom amb el propòsit evident que jo en quedés al marge. Van enriolar-se per ves a saber què, i al final li va fer un sorollós petó a la galta, ràpidament correspost al coll. Era evident que l’estratègica col•locació de la Carla al seient del darrere estava donant els seus fruits; i jo sentia una barreja d’angoixa, pensant que poguessin establir una aliança femenina en contra meva, i d’excitació per això mateix.

Sort que no vam tardar excessivament a arribar al lloc de destí, i em vaig afanyar a obrir-li galant la porta del cotxe, prenent-la per la cintura per guiar-li el camí de la sortida de l’aparcament. Aquesta vegada jo m’havia avançat i havia recuperat la càlida sensació d’aquell cos femení que es dibuixa sota una roba texana prou ajustada. No es va immutar quan amb els dits vaig prémer per sobre els malucs constatant la tesor d’una pell ferma i ben cultivada. Amb les botes de cuir, podia imaginar-la cavalcant com una aguerrida amazona per les prades americanes de la regió dels Llacs. No era precisament l’estampa de la fràgil noia americana criada com una barby. Pujant les escales de l’aparcament, podia delectar-me contemplant unes cuixes molsudes i unes natges prominents que tambalejaven el ritme del seu caminar segur i oscil•lant.

Hom s’adona de la precarietat en l’ús d’una llengua quan vol sortir de les frases estereotipades i de presentació personal o de l’espai per entrar en el terreny de les insinuacions i els dobles sentits, que tan hàbilment dominava jo en la meva llengua. En algun moment, quedàvem parats, mirant-nos, convençuts que la comunicació s’havia fet difícil o que algú no havia copsat del tot el missatge subliminal que es pretenia des de l’altre cantó de la taula. Aleshores, ella ens agafava les mans, a mi i a la Carla alhora, i amb un somriure encisador i salaç ens deixava anar un “thank you” que podia valdre per l’acolliment, pel sopar o pel que hagués de venir.

Tornant a prendre la iniciativa, i donant per entès que l’americana ja no era l’amiga de la Carla sinó de tots dos, vaig precipitar la sortida del Restaurant amb una invitació a fer les postres a casa. Com que no era excessivament tard, no va ser difícil de trobar un taxi. Aquesta vegada vam seure tots tres al darrere tot i la invitació del taxista perquè algú ocupés la plaça del davant. La Joan va quedar al mig, i no pas per atzar, i jo vaig afanyar-me a passar el braç per damunt de les seves espatlles en una incipient abraçada. Vaig reclinar-me lleugerament sobre el seu cos, constatant que el meu gest era copiat simètricament per la Carla; i tot dos vam coincidir també en mirar amb un cert desvergonyiment la voluptuositat dels pits de la noia que s’insinuaven per escot de punt rodó de la seva samarreta.

Vaig deixar anar una floreta, que no sé si va entendre del tot, però bé en devia copsar la intencionalitat des del moment en què en acostar-m’hi per fer-li un petó a la galta, ella va girar sobtadament el cap fent que coincidissin els nostres llavis. Va ser només un instant, però suficient per donar per oberta la veda. I si no hagués estat perquè ja arribàvem a l’alçada de casa, la meva mà que havia iniciat un recorregut des de les cuixes a la base del pit, no hauria tingut aturador.

Només entrar, ens va demanar per anar al lavabo. I la Carla i jo vam apressar-nos a preparar unes copes i una capsa de galetes, però sobretot a preparar l’ambient propici per a fruir plegats de la noia americana. Però tot seguit vam sentir que es dutxava, i això ens donava un respir. La mirada de la Carla era més eloqüent que cap paraula que hagués pogut pronunciar; tenia aquells ulls encesos de desig i el posat provocador de les grans ocasions. Volia comunicar-li que la passió que em pogués generar el cos de l’americana no anava en detriment del que sentia per ella.

Potser la Carla ho va interpretar en el sentit de servir-se primer, aprofitant la llarga espera a què ens obligava la noia tancada al quarto de bany. En ben poca estona estàvem tots dos sense roba, ella ajaguda al sofà i jo abeurant-me de la font de plaer, amarada del tot. Els nostres cossos es van lliurar a una dansa ritual i cadenciosa, amb canvis de ritme sobtats, per a estimular fins al límit cadascun dels racons de la pell.

M’havia oblidat completament de la noia americana, absort com estava en fer aflorar en el cos de la Carla la intensitat dels sentits. Jo em delia per sentir els seus gemecs de plaer, tot i contenir els meus impulsos per una nit que prometia ser llarga. Finalment, va ser ella qui em demanava a crits que la penetrés, i se m’arrapava furiosa a la cintura sol•licitant un acoblament que ella volia intens i fins al final. De genolls sobre el sofà, absent del que podia esdevenir-se més enllà del meu sexe ofegat en el seu, vaig emprendre una escomesa que hauria arribat ràpidament al seu objectiu final, si les mans suaus i sedoses de la noia americana no m’haguessin pres pel darrere. Va ser una abraçada tendra però vigorosa, que va aturar-me en sec. Sentia els seus pits premuts a la meva esquena, mentre les seves mans acariciaven el meu tors o baixaven lentament cercant la base del meu penis engolit completament pel sexe de la Carla. Va ser el seu plany acompanyat d’un moviment de malucs el que em va empènyer a reprendre les envestides ara compassades pel moviment de la noia americana al meu darrere.

No vam tardar gaire a tornar a l’estat d’excitació i de descontrol a les envistes d’un orgasme compartit que no podia esperar més. Els crits de la Carla indicaven que havíem encetat la davallada per aquell pendent vertiginós sense retorn que ens havia de portar a l’èxtasi postrem. I just en aquest punt, sense capacitat ni voluntat de reacció, vaig sentir una embranzida sobtada a l’entrada del meu cul, i com una massa ardent em penetrava.

– No paris! No paris! – només vaig sentir que em cridava la Carla, coneixedora del transvestisme de la seva amiga Joan.

I em vaig deixar anar, vençut, sobre el cos de la Carla, acceptant i gaudint passivament de la folgança de la transvestida americana.

Autor. Joan