Sopar de tres

febrer 2, 2009

nau-195
De tornada de l’aeroport, la Carla es va asseure amb l’amiga americana al seient del darrere, amb l’excusa de donar-li conversa i fer que no se sentís sola. No crec que n’hi hagués cap necessitat perquè podia parlar amb ella igualment des del seient del davant, a part que d’aquesta manera el qui quedava sol, amb un complex de taxista, era jo. Suposo que devia voler demostrar davant meu que, per més que ella esperava un home, tampoc havia quedat tan trasbalsada com això. Però jo sabia del seu astorament quan aquella noia, de bona planta i amb una exuberant cabellera, se’ns va presentar dient que era el Joan que havia conegut a través de facebook. Volia una trobada sorpresa, i certament que ho havia estat. Almenys per a ella.

S’havien passat unes setmanes parlant a través del xat i del correu electrònic, i la Carla sempre havia donat per fet que el seu interlocutor virtual, amb el nom de Joan, forçosament havia de ser un home. I la tal Joan, natural de Cleveland, també devia donar per suposat que la seva amiga del facebook era conscient de la seva identitat femenina.

Amb la primera encaixada de mans al vestíbul de l’aeroport, els petons de rigor i l’abraçada de benvinguda ja vaig notar una calidesa en aquella dona que em donava a entendre que la nostra relació no es limitaria al sopar que teníem reservat al Racó Provençal. La Carla li havia parlat de la nostra relació liberal que li donava carta blanca per a muntar-s’ho ells dos sols, si es donava el cas. Però de la mateixa manera que, pensant que era un home, el Joan americà i la Carla podien prescindir de mi, cosa que la Carla no va dir mai que tingués intenció de fer-ho, ara també podria donar-se el cas que prescindíssim de la Carla. Però, evidentment tampoc estava en el meu ànim, tret que la noia americana ho forcés en aquest sentit. Al capdavall, la relació virtual l’havien tinguda elles dues.

Mentre entràvem per la Gran Via, observava a través de retrovisor, sense massa fingiments, la cara de la noia que mirava a banda i banda de l’avinguda, fent breus comentaris sobre detalls de la ciutat que a mi sempre m’havien passat per alt. Tenia una veu potent, sensual però potent, d’acord amb l’altivesa de la seva figura. En més d’una ocasió, des del darrere m’havia posat la mà sobre l’espatlla com volent indicar que el seu comentari anava especialment dirigit a mi. I aquell mínim contacte, tanmateix ben discret i dins els límits de tota correcció, havien encès una primera espurna de tensió ben diferent del que hauria pogut sentir si s’hagués tractat d’un amic americà de la Carla. Ara tenia ben clar que si s’hagués donat aquest cas, tal com teníem previst, jo els hauria deixat a la porta del restaurant i m’hauria esfumat sense importunar-los.

Però les coses no havien sortit com esperava la Carla, i per això no em va sorprendre quan em va demanar, donant per feta la resposta positiva, si els acompanyaria en el sopar. Al sopar i al ressopó, vaig pensar jo tot imaginant-les totes dues competint damunt el llit per ser el blanc de les meves carícies. I la noia americana s’hi va reafirmar amb un contundent “sure, of course” que donava a entendre que no podia ser d’altra manera.

No va ser fins passada la Plaça d’Espanya que em vaig adonar que la jugada podia ser a tres bandes. La Joan, el nom de la qual jo forçava perquè sonés com a Joana i es diferenciés clarament del meu, en el seu expressiu gesticular posava sovint la mà damunt les cuixes de la Carla; aquesta la mirava no pas sorpresa i menys encara molesta, i es creuaven unes mirades de complicitat femenina. Si no hagués estat pels contactes, per més lleus i efímers que pareguessin, que ja havia tingut amb la noia americana, hauria pogut començar a témer que la cosa acabés en un joc lèsbic entre elles.

En un moment donat, la noia s’acostà a l’orella de la Carla i li xiuxiuejà quelcom amb el propòsit evident que jo en quedés al marge. Van enriolar-se per ves a saber què, i al final li va fer un sorollós petó a la galta, ràpidament correspost al coll. Era evident que l’estratègica col•locació de la Carla al seient del darrere estava donant els seus fruits; i jo sentia una barreja d’angoixa, pensant que poguessin establir una aliança femenina en contra meva, i d’excitació per això mateix.

Sort que no vam tardar excessivament a arribar al lloc de destí, i em vaig afanyar a obrir-li galant la porta del cotxe, prenent-la per la cintura per guiar-li el camí de la sortida de l’aparcament. Aquesta vegada jo m’havia avançat i havia recuperat la càlida sensació d’aquell cos femení que es dibuixa sota una roba texana prou ajustada. No es va immutar quan amb els dits vaig prémer per sobre els malucs constatant la tesor d’una pell ferma i ben cultivada. Amb les botes de cuir, podia imaginar-la cavalcant com una aguerrida amazona per les prades americanes de la regió dels Llacs. No era precisament l’estampa de la fràgil noia americana criada com una barby. Pujant les escales de l’aparcament, podia delectar-me contemplant unes cuixes molsudes i unes natges prominents que tambalejaven el ritme del seu caminar segur i oscil•lant.

Hom s’adona de la precarietat en l’ús d’una llengua quan vol sortir de les frases estereotipades i de presentació personal o de l’espai per entrar en el terreny de les insinuacions i els dobles sentits, que tan hàbilment dominava jo en la meva llengua. En algun moment, quedàvem parats, mirant-nos, convençuts que la comunicació s’havia fet difícil o que algú no havia copsat del tot el missatge subliminal que es pretenia des de l’altre cantó de la taula. Aleshores, ella ens agafava les mans, a mi i a la Carla alhora, i amb un somriure encisador i salaç ens deixava anar un “thank you” que podia valdre per l’acolliment, pel sopar o pel que hagués de venir.

Tornant a prendre la iniciativa, i donant per entès que l’americana ja no era l’amiga de la Carla sinó de tots dos, vaig precipitar la sortida del Restaurant amb una invitació a fer les postres a casa. Com que no era excessivament tard, no va ser difícil de trobar un taxi. Aquesta vegada vam seure tots tres al darrere tot i la invitació del taxista perquè algú ocupés la plaça del davant. La Joan va quedar al mig, i no pas per atzar, i jo vaig afanyar-me a passar el braç per damunt de les seves espatlles en una incipient abraçada. Vaig reclinar-me lleugerament sobre el seu cos, constatant que el meu gest era copiat simètricament per la Carla; i tot dos vam coincidir també en mirar amb un cert desvergonyiment la voluptuositat dels pits de la noia que s’insinuaven per escot de punt rodó de la seva samarreta.

Vaig deixar anar una floreta, que no sé si va entendre del tot, però bé en devia copsar la intencionalitat des del moment en què en acostar-m’hi per fer-li un petó a la galta, ella va girar sobtadament el cap fent que coincidissin els nostres llavis. Va ser només un instant, però suficient per donar per oberta la veda. I si no hagués estat perquè ja arribàvem a l’alçada de casa, la meva mà que havia iniciat un recorregut des de les cuixes a la base del pit, no hauria tingut aturador.

Només entrar, ens va demanar per anar al lavabo. I la Carla i jo vam apressar-nos a preparar unes copes i una capsa de galetes, però sobretot a preparar l’ambient propici per a fruir plegats de la noia americana. Però tot seguit vam sentir que es dutxava, i això ens donava un respir. La mirada de la Carla era més eloqüent que cap paraula que hagués pogut pronunciar; tenia aquells ulls encesos de desig i el posat provocador de les grans ocasions. Volia comunicar-li que la passió que em pogués generar el cos de l’americana no anava en detriment del que sentia per ella.

Potser la Carla ho va interpretar en el sentit de servir-se primer, aprofitant la llarga espera a què ens obligava la noia tancada al quarto de bany. En ben poca estona estàvem tots dos sense roba, ella ajaguda al sofà i jo abeurant-me de la font de plaer, amarada del tot. Els nostres cossos es van lliurar a una dansa ritual i cadenciosa, amb canvis de ritme sobtats, per a estimular fins al límit cadascun dels racons de la pell.

M’havia oblidat completament de la noia americana, absort com estava en fer aflorar en el cos de la Carla la intensitat dels sentits. Jo em delia per sentir els seus gemecs de plaer, tot i contenir els meus impulsos per una nit que prometia ser llarga. Finalment, va ser ella qui em demanava a crits que la penetrés, i se m’arrapava furiosa a la cintura sol•licitant un acoblament que ella volia intens i fins al final. De genolls sobre el sofà, absent del que podia esdevenir-se més enllà del meu sexe ofegat en el seu, vaig emprendre una escomesa que hauria arribat ràpidament al seu objectiu final, si les mans suaus i sedoses de la noia americana no m’haguessin pres pel darrere. Va ser una abraçada tendra però vigorosa, que va aturar-me en sec. Sentia els seus pits premuts a la meva esquena, mentre les seves mans acariciaven el meu tors o baixaven lentament cercant la base del meu penis engolit completament pel sexe de la Carla. Va ser el seu plany acompanyat d’un moviment de malucs el que em va empènyer a reprendre les envestides ara compassades pel moviment de la noia americana al meu darrere.

No vam tardar gaire a tornar a l’estat d’excitació i de descontrol a les envistes d’un orgasme compartit que no podia esperar més. Els crits de la Carla indicaven que havíem encetat la davallada per aquell pendent vertiginós sense retorn que ens havia de portar a l’èxtasi postrem. I just en aquest punt, sense capacitat ni voluntat de reacció, vaig sentir una embranzida sobtada a l’entrada del meu cul, i com una massa ardent em penetrava.

– No paris! No paris! – només vaig sentir que em cridava la Carla, coneixedora del transvestisme de la seva amiga Joan.

I em vaig deixar anar, vençut, sobre el cos de la Carla, acceptant i gaudint passivament de la folgança de la transvestida americana.

Autor. Joan

Anuncis

Una resposta to “Sopar de tres”

  1. Faune said

    HM! Morbosíssima i plaenta sorpreseta… Crec que molts homes heteros fantasegen amb una cosa així, potser no per variabilitats d’identitat sexual sinó per fantasies de dominació femenina, no tipus sado, sinó més eròtica. Quina dominació més calenta que la d’una dona voluptuosa i explosiva que et folle ella a tu? I jo com a hetero no diria d’aquesta aigua no beuré… Per altra banda, felicitats pel blog i pels relats, venen carregats d’un erotisme urbà (així m’agradaria definir-ho) que m’encanta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: