D’amateur a actor professional

febrer 16, 2009

katherine-heigl-sexy_1_

És molt fàcil deixar-se portar per la representació escènica i imaginar les actuacions dels actors de cinema com si realment els haguessin estat gravant mentre portaven a terme l’acció que apareix en pantalla. Això és el que fa creïbles les seves històries. La càmera ens ofereix un pla dels actors que surten en escena, però els espectadors ens imaginem la resta, sense tenir en compte que res no és el que sembla. Per gota que es fes un zoom veuríem tot l’atretzo, els micros de so pel damunt, els focus i les pantalles i una munió de gent entorn dels protagonistes que semblava que es trobaven en la intimitat.

I, tot i sabent-ho, encara ens costa d’imaginar com es pot actuar i posar-se en la pell del personatge, com si no existís tot el desplegament tècnic que envolta cada escena. Per això, quan en Whilly em va proposar de participar en un petit paper de la seva pel•lícula, molt alegrement li vaig dir que sí. Imaginava que, suposo que com qualsevol altra persona, allò que apareixia en pantalla jo ho podia fer perfectament. El meu paper es limitaria a una escena en la qual jo no hauria de dir res, sinó que seríem el complement o rerefons del que escenificarien els protagonistes.

En Whilly és un actor porno, que vam conèixer en una presentació dels nostres relats, que a part de participar en projectes més professionals també li agrada tenir iniciatives pròpies, fent curtmetratges per a webs especialitzades. En aquest cas, es tractava de rodar un d’aquests curtmetratges on el que importa menys és l’argument. I en una de les escenes representava que una colla d’amics s’havien trobat per fer una festa, i la cosa havia acabat en una orgia col•lectiva. El meu paper, doncs, havia de ser simplement un dels amics anònims que compartien la festa amb els protagonistes.

Quan vaig proposar a la Carla que també hi participés fent el paper de la meva companya de joc, ella em va dir que no d’una manera tan rotunda que no vaig gosar insistir-hi. Sí que em va dir que m’hi acompanyaria; també li feia gràcia veure com es feia el rodatge d’una pel•lícula, encara que fos un curt, pràcticament amateur i de temàtica eròtica. Fins i tot va fer broma sobre la possibilitat que em toqués rodar moltes escenes de sexe amb noies diferents.

Aquell dissabte al matí, a primera hora, ja érem als estudis del Poblenou. No sé si els havia llogat o eren d’algun amic seu. Hi havia molta gent esperant, que com nosaltres havien estat convidats per en Whilly, sense cap o molt poca experiència i, sobretot, sense saber massa quin paper hi tindrien en aquella pel•lícula. A part dels tècnics que anaven per feina preparant els espais de rodatge, la resta no sabíem on col•locar-nos ni què havíem de fer. No ens coneixíem de res i, en tot cas, tots teníem en comú una certa relació d’amistat o coneixença amb en Whilly que no apareixia per enlloc. Tampoc es veia ningú que pogués ser actor professional i, per tant, protagonista del curtmetratge que, de fet, ja estava en la fase final del rodatge. La nostra era una de les darreres escenes, probablement la de l’apoteosi final en què la disbauxa esdevé absoluta.

La Carla, més aviat amb un to burleta, m’anava assenyalant les meves possibles companyes de rodatge, algunes de les quals certament tenien un cos espectacular. “Avui trauràs el ventre de pena”, em deia assenyalant una rossa gairebé albina, d’impressionant pitrera i cul prominent. Una mica per despit, li responia que ella es podria els encants, i segurament els atributs, d’algun dels aspirants a actors de més bona planta.

Al cap de poc, vam anar trencant el gel entre els qui esperàvem l’amic Whilly, que a més de director havia de fer el paper principal. Algú va fer broma que potser estaven fent un assaig particular amb la pornostar, que suposàvem que arribaria amb ell. Les converses disteses, gaire bé monotemàtiques, anaven caldejant l’ambient, i les bromes i insinuacions pujaven de to ràpidament. Un noi morè, amb el cabell recollit en forma de cua de cavall, es va abraçar a una noieta que semblava anar sola, i quan va voler petonejar-la ella es va fer enrere fent-se d’ofesa.
– No et facis l’estreta, ara – va deixar anar ell amb aires de perdonavides – que després, en un moment o altre, totes passareu per la pedra.

La frase va sonar molt despectiva i sobretot d’un masclisme que a més d’un dels qui érem allà ens va fer sentir avergonyits.
– Ja veurem qui passa per la pedra a qui – va saltar la Carla amb aquell geni que sap treure quan s’enfada de veritat.

Immediatament van sortir comentaris de tots els colors: des dels qui pretenien simular que ells eren allà per una simple vocació d’actors, disposats a complir amb les exigències del guió, però res més, fins a les noies que reivindicaven el dret de gaudir en un pla d’igualtat de les situacions de sexe que se’ls proposés, o els qui més subtilment insinuaven que tampoc estaria malament començar a desinhibir-se aprofitant aquells moments d’espera.

La Carla es va avançar i, amb un pas desafiant, es va adreçar al noi morè perdonavides per posar-li sense manies i davant de tothom la mà damunt del paquet, com qui comprova al mercat l’estat de maduració de la fruita. Amb una ganyota de desaprovació va tornar al meu costat i em va fer una morrejada agressiva amb ganes, que bé calia interpretar com la tria que feia ella per a la millor opció. La cosa hauria sortit de mare ben aviat, perquè al nostre costat una noia s’havia ajupit per descordar els pantalons del seu company, mentre unes altres semblava que volguessin competir per mostrar els pits més ben formats, i dos nois assetjaven pel darrere la rossa gairebé albina, quan va comparèixer el gran Whilly acompanyat per una escultural senyora de cabellera negra i brillant.

Vam escoltar amb atenció les seves explicacions. Pel que es veia, potser tenia molt clar com havia de ser la trama central que corresponia al seu paper, però la resta era pura improvisació. O com deia ell, seria qüestió d’anar enregistrant diferents escenes i possibilitats de manera que després ell ja escolliria les que li semblessin més reeixides. A una part de l’estudi, enregistrarien algunes curtes escenes que representarien el moment de l’arribada dels convidats a la festa i alguns altres moments puntuals en què els actors encara anaven vestits; i a l’altra banda hi hauria l’escenari que representava una sala d’estar i un dormitori on s’esdevindrien la major part de les escenes pròpiament de sexe.

Fins aleshores m’havia mantingut molt tranquil, més aviat havia trobat divertida la picabaralla amb aquell xulo piscines, i de fet desitjava vivament que li donessin un paper ben escàs i amb poques possibilitats per a lluir-s’hi. Però els nervis em començaven a trair. A part del rodatge d’algunes escenes irrellevants on apareixíem en grup al que representava el vestíbul de la casa, que a més es veia que es gravaven molt a corre-cuita, sense donar-hi massa importància, tenia tota l’atenció posada en el plató central.

En Whilly i la pornostar de cabellera negra estaven asseguts al sofà, en una conversa que aviat derivaria cap a una provocació de manera que la noia havia de passar a l’acció. Focus i pantalles per tot arreu, micròfons de girafa a poca distància dels seus caps, i sobretot la munió de gent que els estàvem mirant, feien d’aquella escena qualsevol cosa menys una trobada íntima. Sorprenentment per a mi, des del primer moment que la noia va treure del seu amagatall el sexe de Whilly, aquest ja es presentava amb tota la seva esplendor. Des del darrere, vaig constatar que allò no em resultava gens excitant, i que difícilment haurien pogut donar per vàlida la flaccidesa en què es trobava en meu penis. Era evident la professionalitat del Whilly, o millor dit de la seva polla. Vaig començar a témer no ser capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

Vaig explicar a la Carla els meus temors, que en principi menystenia dient-me que quan tingués la noia al davant la trempera vindria tota sola. Però ho va veure més clar quan, en plena feina, aturaven el rodatge per canviar la posició dels actors, ressituar uns focus per tal de poder fer un primer pla, o simplement repetir una acció. Quantes vegades, trobant-nos fent l’amor a casa, una trucada inoportuna o qualsevol altre incident que interrompés aquells moments de passió, en desfeien tot l’encant i l‘excitació que després no era gens fàcil de recuperar!. Aquí, les interrupcions eren constants, i per més concentrats que estiguessin els actors no podien evitar veure tot l’enrenou que hi havia al seu entorn i, sobretot, les mirades fredes o encuriosides de tècnics i figurants que esperaven el seu torn.

Al cap de poc, el guaperes que havia fanfarronejat mentre esperàvem l’arribada d’en Whilly havia de ser substituït perquè, segons ell, tot allò l’havia destrempat. Acabava de fer el ridícul davant de tothom. I jo em veia a venir que podia fer un paper tan galdós com el seu. Va ser la Carla la qui, després de parlar amb en Whilly, em va portar a una petita sala annexe, emmoquetada però completament buida. No vaig tenir temps ni d’endevinar les seves intencions: encara estava dempeus al mig de la sala, que ella se m’abraonà amb una ferotgia pròpia d’una nimfòmana de pel•lícula. Vaig caure a terra per la seva envestida i la roba va començar a saltar pels aires amb una rapidesa inusitada. Ja entenia que volia excitar-me per tal d’estar preparat per quan fos el meu torn en el rodatge, però em costava concentrar-me en el cos de la Carla quan tenia al cap tot el muntatge cinematogràfic que es coïa a l’altre banda de la paret.

Potser el cos de la Carla no tenia l’exuberància i l’espectacularitat d’alguna de les actrius que m’esperaven al plató, però la seva agressivitat ardent em va transportar, com sempre, cap a un estat d’excitació i d’arravatament esbojarrat. Vam perdre el món de vista, no sé si per uns minuts i alguna hora, dedicats de ple a satisfer uns instints descontrolats, i cercant-nos mútuament cadascun dels racons més íntims per a estimular. Els seus crits i gemecs es fonien amb els meus, com la suor dels nostres cossos cada vegada més amarats. Voltejàvem per terra en mil i una posicions, sense treva. Sentia una cremor interior que m’abrusava, en un sacseig delirant.

Tot d’una vaig adonar-me que era a punt de precipitar-me per aquell pendent sense retorn que havia de culminar en l’explosió final. Això hauria malbaratat tot l’esforç de la Carla per a preparar-me per al rodatge, i vaig aturar-me en sec. Però només van ser un segons, perquè algú va cridar des de no sé on:
– Ara no! Ara no!. Continua, Joan.

Els ulls de la Carla també em suplicaven que no la deixés en aquell estat, trobant-se igualment al límit de l’orgasme. Per un segon vaig pensar en el noi fatxenda que se les volia passar totes per la pedra, i vaig reprendre amb fúria desenfrenada les envestides sobre el cos de la Carla que es començava a convulsar anunciant un esclat d’estrèpit. I m’hi vaig deixar anar amb totes les meves forces, deixant-me caure damunt seu extasiat i feliç de sentir els seus braços acollint-me i una besada dolça al llavis.

Aplaudiments i rialles van omplir la petita sala, mentre dos nois amb una càmera diminuta, que ens havien estat enregistrant en silenci, adreçaven a en Whilly un senyal d’aprovació.
– Presa perfecte. – vaig sentir que deia.

Autor: Joan

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Anuncis

2 Respostes to “D’amateur a actor professional”

  1. mar said

    Molt ben resolt!

  2. Pablo said

    BELLISIIIIIIIMAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: