Violència alliberadora

Aquell vespre vaig sortir de la botiga que eren les nou tocades, i jo estava que treia foc pels queixals. Era una barreja de ràbia, d’odi, de frustració i de moltes coses més, el que sentia. L’encarregat és un cretí presumit que es pensa que la seva posició li dóna dret a tot sobre nosaltres. No m’havia caigut mai bé, però aquesta vegada s’havia passat de la ratlla. Jo mateixa li havia aguantat altres vegades reprovacions injustificades, desautoritzacions davant de clients i fins i tot algun que altre insult. Però el que m’acabava de fer no té perdó.

Poc abans de les vuit, quan les dependentes començàvem a endreçar-ho tot per poder plegar puntuals, arriba ell amb aquell aire de perdonavides i, com qui no vol la cosa, em diu que abans de marxar que passi pel seu despatx que vol comentar-me una cosa. Normalment, quan ens crida al seu despatx és per fer-nos alguna esbroncada per qualsevol fotesa. Però jo aquell dia estava convençuda que no podia tenir cap queixa de mi. Quan va ser l’hora, l’home anava romancejant entretenint-se amb el que fos abans d’atendre’m, amb la intenció evident de fer temps i esperar que tot el personal hagués sortit. Això ja em va fer mala espina.

Finalment, em va invitar a passar al despatx amb un somriure ben poc usual en ell, almenys envers les treballadores de la casa. I això em va tranquil•litzar una mica. Assegut còmodament a la butaca, darrere l’enorme taula plena de papers, va engegar un sorprenent discurs com si estigués parlant en nom de l’empresa elogiant el meu paper com a dependenta, la meva capacitat per a la feina, la simpatia i afabilitat que, segons ell, creava una dinàmica interna molt positiva entre el personal de la botiga; i això es notava també pel que feia al resultat de les vendes.

No m’ho acabava de creure. M’estava deixant pels núvols, atribuint-me qualitats que ni jo mateixa havia sospitat, i proposant-me en conseqüència ascendir a encarregada de secció amb el corresponent augment de sou, gens menyspreable, per cert. Il•lusa de mi hi vaig caure de quatre grapes; no se’m va ocórrer res més que dir que li estava molt agraïda i que podia comptar amb mi pel que calgués.

A partir d’aquí, l’argumentació va començar a fer un gir. Primer, advertint-me que pujar de categoria equivalia també assumir unes responsabilitats i per tant uns compromisos amb l’empresa. Hi podia haver reunions fora d’hores, trobades amb els equips directius de la cadena. Em semblava normal, vaig fer jo. Però el càrrec també implicava ser una persona de plena confiança del seu superior immediat, és a dir ell. Bé, des del moment que m’ho proposava és perquè devia confiar en mi.

I aquí és on es va embolicar la cosa. L’home es va aixecar, com volent escenificar que ja no era l’encarregat de la botiga que despatxava amb una simple dependenta, sinó que formàvem un equip que segons ell havia d’anar molt compenetrat. Se’m va posar dret al darrere de la cadira on seia jo i em va posar les mans sobre les espatlles.
– Si li sembla bé, doncs, – va deixar anar donant per suposada la meva conformitat – anirem a celebrar-ho al restaurant de l’hotel Colon, on a més tinc reservada una habitació.

Em vaig alçar d’una revolada, conscient de cap on estava portant la situació, i li vaig deixar clar que una cosa era la feina i el càrrec que m’oferia, i l’altra era la relació personal amb ell. No estava disposada a anar a sopar i molt menys a tenir-hi cap mena de relació més enllà de l’estrictament professional. Va fer un primer intent de tranquil•litzar-me, argumentant que era normal que pretengués intimar una mica encara que només fos per a tenir un millor coneixement de la meva manera de ser, però sobretot per a enfortir les relacions de confiança imprescindibles per a la nova feina que em proposava. Però de seguida va veure que no hi tenia res a fer, que no és que em fes l’estreta ni que em fes pregar, sinó que me n’anava donant per fet que renunciava a una feina amb tantes implicacions personals. Em va cridar de mala manera, de fet de la manera que jo l’havia conegut sempre, per dir-me que ja calia que anés en compte, perquè a la més mínima em fotria al carrer. Aleshores van sortir els adjectius que jo temia haver d’escoltar en entrar al seu despatx: que si era una incompetent, una creguda, una desmanegada i un reguitzell d’improperis que s’acabaven amb l’advertiment que no era imprescindible a l’empresa…

Vaig sortir, doncs, amb una ràbia incontenible, sabent a més que no podia fer-hi res perquè tot quedaria amb la seva paraula contra la meva. I difícilment cap de les companyes de feina estarien disposades a testimoniar en contra seva. A totes ens hi anava el lloc de treball, i vés a saber quantes no havien passat ja pel seu sedàs.

En entrar a casa no recordo ni tan sols si vaig arribar a saludar en Joan, que m’esperava al menjador amb la taula parada per al sopar. Amb un cop de porta em vaig tancar al lavabo, no sé si per plorar o per esbandir-me la cara i que no se’m fes tan evident l’enuig que portava al damunt. Ell se’n va adonar de seguida perquè en un instant el vaig tenir a l’altre cantó de la porta interessant-se pel meu estat.
– Que et trobes bé, Carla? – va demanar amb una veu melosa que en aquells moments em va sonar més aviat pastosa.

Em sembla que no li vaig tornar resposta, i ben poca cosa més ens vam dir durant el sopar. Ell ja sap que quan estic enfadada, o millor dic histèricament emprenyada, és millor no dir-me res perquè per poca cosa m’enfilo per les parets. No vaig menjar pràcticament res, i amb un cop damunt la taula em vaig alçar per anar-me’n a l’habitació. Només tenia ganes de colgar-me sota els llençols, i dormir, si és que l’estat d’excitació m’ho permetia.

Des de l’habitació, vaig sentir com recollia les coses del menjador, i en ben poca estona ja el vaig tenir allà. Es va ficar al llit i em va posar la mà al damunt, més amb aire protector que d’insinuació de cap mena de joc amorós, i va restar en silenci. Potser jo esperava que em provoqués per explotar descarregant la meva ira contra ell, en representació del gènere masculí que m’acabava d’humiliar amb tanta insolència. Però no va dir res. La ràbia em consumia per dins, i aquella mena de delicadesa que pretenia respectar el meu silenci m’acabava d’exacerbar. I no vaig poder més fins que vaig començar a explicar-li a crits, com si ell n’hagués estat el culpable, la cabronada del meu encarregat. M’escoltava pacientment, sense interrompre’m ni posar en dubte la meva versió, limitant-se a enretirar la mà que tenia a la meva cintura quan les meves gesticulacions podien esdevenir un perill per a la seva integritat física.

Tot d’una ho va deixar anar, segurament amb la millor voluntat i amb ànims apaivagadors.
– Bé, però al capdavall no ha passat res, dona.

Li vaig saltar al damunt encabritada. Com podia dir-me que no havia passat res? Perquè no m’havia violat, ni tan sol magrejat una mica? Tot s’acaba aquí, com si com a dóna no em sentís profanada en la meva dignitat personal? Hauria preferit mil vegades, i així li vaig dir, que m’hagués violat brutalment, però que no m’hagués fet aquell impresentable xantatge moral. Ben mirat, l’home té prou fama de ser un bon amant i potser tampoc m’ho hauria passat tan malament! Tot hauria estat qüestió de posar-m’hi bé i intentar gaudir d’una bona tranca a l’entrecuix. No podia entendre en Joan que la meva ferida era molt més profunda que una simple penetració fàl•lica?

Va intentar disculpar-se, al•legant que potser no s’havia expressat prou bé. I encara sort que no va provar de dir-me que era jo la que no l’havia interpretat correctament. Però per a mi ja no s’hi valien excuses. M’havia assegut damunt les seves cames i el tenia allà prest per a rebre les descàrregues de la meva ira. Vaig començar a colpejar-li el pit embogida, amb el plor a punt d’esclatar, tot retraient-li a crits la primarietat del seu raonament.
– Tot s’acaba aquí, per vosaltres, amb una bona cardada?

Em mirava espaordit, sense saber com reaccionar ni tan sols per a aturar els cops que entomava un darrere l’altre, encara que potser no amb la força que jo hauria volgut.
– Potser t’hauria agradat, no? Perquè ara podries presumir de mascle ofès en solidaritat amb la dona violada, i m’agombolaries com si fos una nena petita que necessita protecció i carantoines paternals… Doncs, no! No han tocat la teva nena! – i amb un arravatament de ràbia em vaig esquinçar les calcetes – ni han profanat aquest cony de merda!

Vaig fer un salt endavant, subjectant els seus braços estesos amb el genolls i amorrant-li el sexe a la boca. Amb les mans li vaig agafar el cap per pressionar amb més força, fins a fer-me mal. Ara ja no podia ni protestar, però tampoc oposava resistència. Jo flexionava els genolls per descarregar una i altra vegada amb més ràbia damunt seu, fins que vaig començar a notar que la seva llengua intentava penetrar-me. “Així”, cridava jo tot bufetejant-lo. I ell accelerava el ritme succionador malgrat la pressió que hi exercia el pes del meu cos.

Amb les mans per l’esquena vaig palpar el seu tors fins a ensopegar amb els mugrons que vaig pessigar amb insistència, primer amb un recargolament de dits, després amb les ungles. El sacseig del seu cap indicava que sentia el dolor, i això m’esperonava encara més a continuar. Un corrent electritzant em traspassava tot el cos i en totes direccions; no podia aturar la cursa desenfrenada que havia emprès, i la humitat del meu sexe començava a convertir-se en una riuada de fluxos incessants que ell amb prou feines si podia engolir.

Havia tingut un primer orgasme, però no en tenia prou. Em vaig alçar el temps i l’espai just com per baixar fins al seu entrecuix i engrapar-li el membre que estava endurit com mai. Amb una mà estirava cap a una i altra banda aquella polla que volia alçar-se desafiant, i amb l’altra premia tan fort com podia els seus testicles arrencant-li, ara sí, un crit de dolor que no va fer sinó excitar-me encara més.

Ell mantenia la seva actitud passiva, sense gosar defensar-se i molt menys contraatacar, cosa que li hauria estat relativament fàcil. Li mirava els ulls i podia distingir-hi un estat de consternació i de desconcert, però també d’enardiment i de passió. No sé si jo mateixa esperava que em demanés una explicació o que parés de mortificar-lo, o si el que realment esperava era una reacció que equilibrés el combat. Sentia la necessitat d’arrencar-li gemecs de queixa i de dolor per fer-li pagar el mal que m’havien fet a mi, i que em dolia molt més del que li podia doldre a ell. Les vaig emprendre a dentegades amb els mugrons envermellits ja d’antuvi pels cops que li havia proporcionat. A cada queixalada m’aturava un instant per observar satisfeta el cercle marcat en la seva pell on en podia distingir cada una de les dents, inclosa la lleugera inclinació de l’ullal esquerre. I reincidia en un intent mai aconseguit del tot de tornar a clavar-les en els mateixos solcs marcats.

A partir d’aquí, en Joan va començar a perdre el control. Gemegava de dolor i m’agafava nerviós per la cintura, sense gosar, però, fer cap mena de força per apartar-me. Ben al contrari, en un moment en què estava abocada damunt d’aquells mugrons ja masegats de mala manera, em posà la mà al cap prement-lo encara més contra el seu pit. Ara era a mi a qui em costava respirar amb la cara encastada a la seva carn. Amb una violenta revinclada de malucs em fa fer saltar pels aires, sense deixar que la meva boca es desfés d’aquells mugrons que en realitat ja em tenien agafada a mi. Moment que va aprofitar per enfonsar la seva polla en el meu sexe ardent, i emprendre unes embranzides d’una fúria com no li recordava en tot el temps que hem estat plegats. Sentia les batzegades en el meu interior amarat, però també les topades dels malucs i els seus testicles que em colpejaven les anques.

Vaig alliberar-me de les mans que m’oprimien el cap i vaig recuperar la verticalitat del cos, que sostenia amb les mans sobre el seu tors. A mesura que ell incrementava l’impetuositat de les envestides, jo m’aferrava amb les ungles a aquells cos que gaire bé no reconeixia com el d’en Joan. I del tors vaig passar al coll, que estrenyia recolzant-hi tot el cos amb un ràpid envermelliment del rostre sudorat que jo identificava amb el de l’encarregat de la botiga. Com a resposta, m’engrapà els pits amb unes mans desesperades i les recargolava cada vegada més a mesura que s’adonava que no podria resistir massa temps l’ofec que li imposaven les meves mans.

Tots dos sentíem la necessitat d’acabar aquella bogeria, imprimint més força encara a les nostres mans, per abatre l’adversari. El sacseig del seu cos era incessant i el sexe em coïa en excés, fins que arquejà completament el cos mantenint-lo rígid uns segons. Va proferir un crit ofegat per les meves mans aferrades al coll, i vaig sentir una riuada espessa que m’inundava per dins provocant un reflux incontenible com si m’escolés tota jo. Les mans se’ns van afluixar de cop, caient exhausta damunt seu, xopa de suor i amb un tremolor de cap a peus.

Havia tret tota la ràbia que portava dins, i m’havia alliberat d’un pes que se m’havia fet insuportable. Vaig agrair, però, que no m’ho retragués. Senzillament em va cobrir el cos amb una càlida abraçada que s’allargà fins a quedar rendits per la son, el cansament i el plaer d’un dolor alliberador.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Un cita sado per Internet

D’ençà d’aquella primera experiència en un club de sado, m’havia quedat el cuquet de tornar a sentir aquelles sensacions contradictòries, i tanmateix tan excitants. Amb en Joan n’hi he parlat alguna vegada, però sembla que, a part de comentar les impressions d’aquell dia, més aviat esquivi la qüestió. Per això em vaig decidir a aventurar-me a navegar per xats especialitzats en el tema.

De seguida vaig adonar-me que només faltava que posés un nom femení a la xarxa per tenir una allau de propostes de tota mena. Cosa que confirmava les meves sospites que, a banda que la majoria dels usuaris d’aquests fòrums eren homes, també la majoria els interessava ben poc el tema, i en realitat no buscaven sinó una relació fàcil. Hi havia molta gent que es presentava com a amo dominant, quan en realitat el que volien dir era que buscaven una relació de sexe on ells poguessin moure’s sense tenir cap mena de mirament envers la persona que tenien al davant. Res a veure, doncs, amb el que buscava jo.

També vaig adonar-me que hi havia una enorme confusió entre el que podia ser aquella meva experiència de sado, amb el concepte de submissió, que per a molts no significava altra cosa que poder insultar i menystenir la dona per poder-ne disposar al seu gust. No m’interessava gens, tot plegat. No sé si hi ha dones que es prestin a aquest joc, però evidentment a mi no m’atreia en absolut.

Vaig canviar d’estratègia. Amb un nom masculí em vaig apuntar de nou a un d’aquests fòrums sol•licitant només poder parlar amb algun “altre” home sobre experiències en aquest món tan peculiar com és el del sadomasoquisme. I aquí ja va costar molt més de trobar ningú disposat a mantenir només converses sobre el tema. Van passar dies en què no connectava amb ningú, o quan trobava algú se’n cansava de seguida, perquè tenia ben poca cosa a dir. Fins que vaig topar amb un tal Andros. Al cap de poc em va confessar que la seva experiència era més aviat escassa, però que tenia molt d’interès en entrar-hi de ple. Això em va animar i donar una major tranquil•litat, perquè ben mirat jo no buscava cap expert sinó algú a qui poder confiar els meus secrets desitjos, i qui sap si proposar-li tenir una trobada amb ell per a provar-ho. Però això voldria dir confessar-li que en realitat jo era una dona.

Amb els dies vam anar acotant la qüestió. Coincidíem en la idea que es tractava d’explorar els cossos, de jugar-hi, de buscar-ne els límits i els ressorts per a contrarestar el dolor amb el plaer; o millor encara, de descobrir el plaer d’un dolor controlat. En qualsevol cas, el respecte mutu havia de ser-hi present tothora. Estava, ja. a punt de confessar-li que era una dona i que m’agradaria tenir una primera trobada amb ell, quan em va deixar glaçada amb la seva declaració: darrere del nick Andros, s’hi amagava també una dona. No era el que tenia previst, però ens vam sincerar l’una amb l’altra i vam anar concretant els detalls per a concertar una cita.

Va ser just el dia de la cita que, quan ja ho teníem tot acordat i els límits establerts, em va notificar que ella vindria acompanyada d’un home. I ho va dir com si la meva acceptació a posar-me a les seves mans donés per suposat que també incloïa la seva llibertat d’afegir-hi la presència d’un home en aquella primera trobada, com una joguina més en els seus jocs. I la veritat és que jo me’n vaig alegrar.

Quan li vaig dir a en Joan que tenia una cita per aquell vespre no va semblar que s’immutés excessivament. Es va limitar a dir-me que anés amb compte, sempre amb aquests aires protectors que tant agraden als homes.
– No m’esperis, perquè no sé a quina hora tornaré – li vaig dir fent un darrer petó de comiat.

Havíem quedat a l’habitació 236 de l’Hotel Barceló Sants. Seguint les seves indicacions, jo havia de demanar la clau a recepció i a l’habitació ja trobaria les instruccions pertinents. Primer, em semblava que hi anava ben tranquil•la, conscient del que podia trobar-me i més sabent que hi hauria la presència d’un home, però amb la garantia que estaria a l’habitació d’un hotel ben conegut i que per tant no em podia passar res d’especialment greu. Però encara no havia entrar al vestíbul de l’estació que un pessigolleig va recórrer tot el meu cos; em semblava entrar en un món incert, estrany, desconegut… Em començava a posar nerviosa, però no estava disposava a fer-me enrere; de manera que els dubtes van durar només uns instants, i vaig prendre decidida l’ascensor.

La noia de recepció, molt amable, em va donar la clau i em va assenyalar el camí de l’habitació. Tenia la impressió que s’havia de veure d’una hora lluny que venia a una cita… o potser em confonien amb una prostituta. Per sort no hi havia gaire gent i vaig accelerar el pas. El passadís era llarg i silenciós. Vaig tenir un altre moment de dubte; encara hi era a temps. Unes passes darrere meu em van impulsar de nou a avançar fins a l’habitació.

L’habitació era a les fosques, i només una tènue llum provinent de la finestra exterior amb la persiana no abaixada del tot deixava entreveure les ombres de l’escàs mobiliari. Damunt la tauleta de nit hi havia una nota que acabava dient que tornés a apagar el llum, perquè ja devien suposar que per llegir-la hauria d’encendre’l. M’havia de treure la roba, posar-la damunt la cadira, col•locar-me un antifaç que em deixava igualment a les fosques, i estirar-me bocaterrosa damunt el llit.

No sé l’estona que va passar ni si m’hi vaig quedar mig adormida, però tot d’una vaig notar la presència d’algú que es movia sigil•losament per la cambra. Em va venir un calfred inesperat, potser perquè aquella estona d’espera m’havia asserenat i ara em tornava a posar en situació. Se m’accelerava la respiració i m’adonava, com no ho havia fet fins aleshores, que tenia les cames ben obertes mostrant impúdicament el meu sexe.

En aquella posició, en Joan de ben segur que se m’hauria tirat el damunt per penetrar-me salvatgement pel darrere com li agrada a ell, i a mi també, està clar. Però una mà femenina em va lligar silenciosament una canyella a la capçalera del llit, i després l’altra, per acabar fent el mateix amb els peus. No sé si per tranquil•litzar-me a mi mateixa o per donar-li a entendre que estava bé vaig fer una mena de sospir de complaença i em vaig remoure una mica com s’hi volgués acomodar-m’hi. No vaig tenir altra resposta que un estirament de la corda que tenia lligada als braços, forçant la posició que aleshores ja no era tan còmoda. Havia estat un moviment a l’ensems dels dos braços, de manera que forçosament la noia havia de tenir-hi l’acompanyant, tal com m’havia dit. Notava una tibantor a les articulacions, amb els músculs tensats, que es va fer més evident quan van procedir a fer el mateix amb les cames. La primera sensació era que m’havien d’esquarterar, i vaig fer un gemec de dolor que es va perdre en la buidor i el silenci de la cambra.

Aquestes situacions d’espera tensa, no sé si premeditadament, em posen molt nerviosa però també m’exciten. Imagino que en qualsevol moment tant em poc caure al damunt una fuetada o una natjada, com puc trobar-me amb un objecte intrús perforant les meves intimitats, ara obertes de bat a bat. Res d’això. però, no va succeir. Una llengua suau, càlida, se’m passejava per l’esquena en un massatge tendríssim, gairebé imperceptible. Ja sabia, per l’experiència anterior, que un inici dolç no significa sinó la preparació del cos per a rebre les embranzides més violentes després. Seguia mentalment el recorregut d’aquella humitat sedosa que em recorria l’espinada, fins que en un dels seus descens va aventurar-se entre les natges cercant l’orifici anal que tenia al seu abast.

Una primera esgarrifança va sotraguejar el meu cos, alhora que el mateix moviment em va provocar una dolorosa estirada de les extremitats. Ja m‘havia oblidat que tenia braços i cames tensades al màxim. Un “tsssst” ben fluixet a cau d’orella em comminava a controlar les meves reaccions, pel meu bé, està clar. I tot seguit les carícies de la llengua, que a voltes deixaven pas a uns llavis igualment humits, van continuar la seva recerca, ara més tossudament a l’entrecuix. Oblidant el dolor de braços i cames, concentrava ara tota la meva atenció en el sexe que se’m feia més viu i notava ardent.

Les primeres palmetades damunt les natges em van tornar a remoure el cos, amb el conseqüent cruixir de braços, seguit d’un crit de queixa, i una sonora bufetada per a ofegar-lo. La noia se’m va asseure damunt l’esquena des d’on podia encetar un repicar de mans sobre la gropa, que després va canviar per unes baquetes com si estigués tocant la bateria. No eren cops exageradament forts, però la seva persistència esdevenia cada vegada més dolorosa. fins que va arribar un moment que em semblava que hi perdia tota sensibilitat. De tant en tant, alternava algun cop entre els llavis vaginals, que m’haurien fet rebotar si no fos perquè el pes de la noia m’acabava d’immobilitzar.

Un estat d’excitació s’estava apoderant de mi, i també d’ella que saltava damunt meu sense contemplacions. Tot d’una, un objecte fred, metàl•lic o de vidre, intentava penetrar en el meu interior que començava a deixar anar els fluids que li facilitarien l’entrada. No el tenia introduït del tot, quan un objecte semblant repetia l’operació pel meu anus. Volia cridar, però no em sortien les paraules de la boca i tampoc era la meva intenció aturar aquella doble invasió que traslladava la cremor que sentia a les natges cap al meu interior.

La noia es va alçar per col•locar-se entre les meves cames, movent i removent els artefactes que tenia clavats en ambdós orificis, com si pretengués engrandir-los. Era una sensació indefinible d’un dolor que no em permetia concentrar-me en el plaer que em proporcionava la penetració, o d’una excitació plaent que ofegava amb escreix les batzegades doloroses. Necessitava desfogar-me i deixar-me anar, rendir-me als embats d’aquelles peces inertes que ella recargolava al meu interior, i que jo amarava amb fluxos desfermats de les meves essències. Però també això estava sota el seu control, i noves natjades em retornaven la cremor que m’abrusava les besanques.

Es va estirar damunt meu pressionant el seu pubis sobre la part més adolorida, mentre amb les mans s’obria pas cercant-me els pits, fins aleshores aplatats damunt del llit sota el pes del meu cos i ara també del seu. Els va magrejar amb una duresa que gaire bé ja ni sentia, absorta com estava amb les estrebades dels braços adolorits, de les anques cremants i del sexe ardent. No sé si va ser ella mateixa qui va clavar-hi als mugrons sengles pinces metàl•liques que m’acabaven d’embogir. Volia demanar que parés, que aturés aquell joc que per a mi començava a ser infernal, i que tanmateix m’excitava fins al descontrol més absolut.

Es va asseure de nou sobre la meva esquena, ara però de cara endavant, de manera que les pinces em masegaven encara més els mugrons que semblava que m’havien d’esclatar. Em va col•locar un collar per poder-lo estirar des del darrere. Amb els braços tensats com tenia, em costava aixecar el cap, però ella insistia provocant-me un ofec que va ser ràpidament complementat per un membre viril que en una acrobàtica posició s’havia col•locat davant meu. Succionava amb un delit desenfrenat, amb el desig exprés d’explotar en un orgasme que preveia descomunal.

Però, una vegada més, ella controlava els meus impulsos i les meves reaccions. Va parar en sec, i la polla que havia estat engolint durant uns llargs minuts es va retirar, no sense abans colpejar-me la cara com si pretengués espolsar-se les meves ensalivades. Hi va haver una pausa, durant la quan la noia s’anava aposentat cada vegada més sobre la part superior del meu tors, retornant-me el dolor de les pinces que tenia enclavillades als pits. D’una estrebada va sortir del meu anus la joguina metàl•lica que havia aconseguit dilatar a bastament l’orifici d’entrada. I sense donar-li temps a què es contragués, vaig notar la penetració sobtada i fins al fons d’aquell membre viril que abans havia tingut a la boca. En un ràpid moviment la noia es va posar a la capçalera del llit enclastant el seu sexe a la meva cara. L’home em cavalcava a un ritme frenètic, i jo notava com en el meu interior pràcticament col•lidien el seus fal•lus i el vibrador que tenia incrustat a la vagina. La noia pressionava el meu cap perquè m’abeurés d’una correguda incessant que eixia d’aquella xona que ara penetrava amb al llengua. Un xicle embogit de l’home que semblava a punt a deixar-se anar, em va transmetre una descàrrega per tot el cos esclafint en un orgasme incontrolat, alhora que mossegava amb ràbia els llavis vaginals de la noia que va deixar anar també un gemec de dolor contingut.

Van ser uns segons de vertigen, en que vaig sentir-me inundada de plaer com poques vegades no havia sentit. El dolor de braços i cames per haver estats sotmesos amb aquella tensió durant tota l’estona, no el vaig sentir fins després, quan en Joan em va deslligar tot confessant-me que ell era l’Andros amb qui havia contactat, i la noia una amiga seva que s’havia prestat a acompanyar-lo.

Autora. Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Entre el plaer i el dolor

Haig de confessar que en el moment d’aturar-nos davant la porta del local em va venir un tremolor de cames que em pensava que no podria dissimular. De fet, en Joan se’n devia adonar perquè em va estrènyer més fort en un gest protector, sens dubte per encoratjar-me, i fins i tot va deixar anar un “no serà res, ja veuràs”. Era la tercera setmana que, amb la Cris i en Sergi, havíem iniciat el joc de posar-nos a prova; cadascun de nosaltres havia d’acceptar una proposta que li formularien els altres tres. Primer va ser el torn d’en Joan, després el de la Cris, i ara em tocava a mi.

Vam haver de tocar el timbre ja que el local tenia l’accés restringit i eren molt estrictes en el dret d’admissió. El món del sado, pel que es veu, desperta molta morbositat de voyeurs, però els practicants de veritat formen un cercle molt tancat i gelós de mirades encuriosides. Amb nosaltres van fer una excepció, potser perquè en Sergi coneixia l’amo del local i potser també perquè a aquella hora encara no hi havia ningú. Situat en un carrer discret de la part alta de la ciutat, una porta també discreta amb un simple cartellet de “entrada reservada”, donava accés a un pub d’aparença relativament normal. Una llum suau, com la música, una decoració a base de fusta a sostre i parets, excepte la del darrere de la barra tota ella de pedra natural, i només petits detalls decoratius que posaven en evidència la motivació específica d’aquell indret.

La proposta que m’havien fet en Joan, la Cris i en Sergi era molt simple de formular, però per mi més difícil d’imaginar i d’assimilar: es tractava de posar-me a la disposició de dos homes experts en pràctiques de sado. No vam especificar en què consistiria la sessió ni quins límits hi hauria, simplement disposaria de tres comodins per a poder fer una pausa, si realment considerava que no em veia amb cor de tirar endavant amb una pràctica concreta. I a la tercera aturada, s’hauria acabat la sessió que si no havia durat un mínim de temps ells es reservaven l’opció de continuar-la pel seu compte, a casa. Vaig pensar que una experiència d’aquesta mena era millor tenir-la fora de l’espai familiar i amb gent amb qui no m’unís cap mena de lligam; per tant, anava decidida a fer-me la valenta i aguantar tot el que pogués.

Ens vam asseure a una taula, i em van oferir quelcom per a beure. Era evident que em tractaven com si se’m concedís una darrera voluntat abans de pujar al patíbul, i jo també em sentia com un xai prest per anar a l’escorxador. No sé quina mena de beuratge em van donar, però era realment fort i a base de whisky. Mentre en Sergi, que pel que es veia ja coneixia el lloc, els anava explicant el funcionament del local i alguns detalls sobre determinades pràctiques que es podien fer amb algun dels utensilis que de forma decorativa omplien les parets, jo repassava mentalment les imatges que havia tingut temps de mirar a través d’internet, en assabentar-me de la prova que em farien passar. La veritat és que no en vaig treure l’aigua clara, perquè algunes escenes que havia vist em semblaven impossibles, segurament més pròpies d’un muntatge cinematogràfic.

Havia arribat l’hora. M’avisaven que tot era a punt i que ja podia passar cap al vestidor. Em vaig beure d’un sol glop el que quedava al meu vas, dos dits ben bons, i em vaig aixecar fingint una seguretat que no tenia. Notava una intensa cremor per dins que no era només de l’alcohol que acaba d’ingerir. Sense saber què m’esperava, vaig caminar amb pas ferm cap on m’indicava l’encarregat del local. M’hauria abraçat amb força amb en Joan, potser demanant-li que em retingués al seu costat, però vaig preferir anar-hi sense ni dirigir-li la mirada, més que res perquè no notés la cara d’esglai i els ulls plorosos que em semblava que devia tenir.

Les indicacions eren ben lacòniques: “en treus la roba, excepte les calcetes, i entres a la masmorra, i a partir d’aquí limita’t a fer el que t’ordenin”. Els nervis m’estaven traint, i tenia la sensació que m’estava demorant en excés. Vaig deixar la roba mal posada i vaig obrir la porta que portava el rètol de “masmorra”. Era una sala no pas excessivament gran, però que al primer moment per a mi tota sola em va semblar immensa. Una munt de cordes i cadenes penjaven del sostre, i al fons talment un tro reial una butaca negra que bé podia semblar una cadira elèctrica. No gosava moure’m d’allà on era, esperant que aparegués algú i em digués què havia de fer. Va ser llavors que vaig veure unes siluetes darrere uns vidres foscos, en un altell des d’on es podia observar perfectament tota la sala. Vaig imaginar que des d’aquell mirador privilegiat ells gaudirien de l’espectacle, o potser ja ho feien en aquells moments perquè ja devien estar observant les meves reaccions. Això em va esperonar a moure’m enmig d’aquell munt d’artefactes, alguns dels quals em costava d’imaginar per a què podien servir: Una creu que anomenen de Sant Andreu, perquè diuen que amb una com aquesta, en forma d’aspa, el van martiritzar fins a la mort; una roda amb els grillons preparats per a encadenar-hi les víctimes, que a mi em provocava un rodament de cap només de pensar que em podien posar de cap per avall; catres de formes estrafolàries que podien servir per a qualsevol cosa menys per a descansar; una gàbia en suspensió, així com unes barres i una mena d’hamaca de petites dimensions… i en un pany de paret tot un arsenal de flagells, cordes i utensilis diversos, la utilitat dels quals se m’escapava.

No gosava tocar res, però en el moment just que posava la mà damunt de les tires de cuir d’un dels flagells allí penjats per comprovar-ne el tacte i la duresa, es va obrir la porta central de la sala. Van entrar dos homes cepats com dos armaris, marcant musculatura pels quatre costats, amb uns pantalons de pell ajustats, un d’ells també amb armilla, i mostrant tots dos diversos tatuatges als braços i al cos. La primera reacció va ser de sorpresa, potser perquè no m’imaginava que em posarien en mans d’uns individus que aparentaven una brutalitat excessiva. Però tot seguit vaig pensar que tampoc havia de témer res, més enllà del que havíem pactat, i m’hi vaig adreçar per a saludar-los amb tota naturalitat i demanar com aniria la sessió que m’havien preparat.

Sense obrir la boca, el més alt, que no duia l’armilla i lluïa una calba espectacular, em va barrar el pas amb una manotada sobre el pit que no em va fer caure a terra de miracle. Les mirades de tots dos, severes i inexpressives, constituïen tota una amenaça; estaven complint la seva funció de botxins, pel que semblava. No sé si és que parlaven alemany o si es que em tractaven com un gos, però les seves paraules m’eren inintel•ligibles tot i que per l’entonació i els gestos podia interpretar perfectament.

L’home de l’armilla, de cabell ros molt curt i que semblava ser l’ajudant, va portar unes manyoteres que em van col•locar maquinalment als canells i als peus, i que vaig intuir que hauria de portar durant tota la sessió, així com un collaret també de cuir amb una anella al davant i una altra al darrere. Tot seguit van enganxar les manyoteres a una barra que tenia sobre el meu cap, i la van anar pujant fins a tenir el braços tensats; gairebé m’havia de posar de puntetes per tocar de peus a terra.

El cor m’anava al cent, la respiració se m’accelerava i suposo que la cara que devia posar era prou eloqüent de la por i el nerviosisme que s’havia apoderat de mi. Però no semblava importar-los el més mínim a aquells homes musculats que escollien d’entre l’arsenal l’estri més adequat per a iniciar la sessió. L’un va prendre el flagell de tires de cuir que jo m’havia estat mirant just abans que ells apareguessin, i l’altre una mena d’espàtula com si fos una pala matamosques. Vaig tancar els ulls, mossegant-me els llavis i procurant no pensar en res, tret de la paraula clau que aturaria els cops si considerava que eren excessius.

Es va produir un moment d’espera tensa. M’estaven observant i, probablement, posant a prova la meva capacitat de mantenir-me serena. A pas lent es movien donant voltes sense deixar de fitar-me amb insistència. No semblava que paressin especial atenció al meu cos de dona, al meu sexe cobert per la minúscula tela de les clacetes o als meus pits que inexplicablement notava endurits per una estranya excitació.

Una esgarrifança em va recórrer de dalt a baix quan em va posar suaument l’espàtula damunt la boca, i va anar baixant cos avall per entre mig meus pits fins arribar a l’entrecuix. En aquest punt vaig tenir la primera sensació de desig de sexe. Em produïa un pessigolleig certament excitant, que va venir acompanyat pel fregadís també pausat de les tires de cuir sobre les meves natges per part de l’home que tenia al darrere. I tot seguit unes espolsades lentes, simulant un assot en absolut dolorós que em recordava aquelles imatges que havia vist a Internet i que ja havia presumit que les expressions de dolor havien de ser fingides. També l’home de l’espàtula havia iniciat uns copets suaus, a tall de carícies, primer sobre les cuixes, després al ventre i finalment als pits.

La primera sensació d’aquells tocs sobre els mugrons em va provocar una sotragada, que sembla que engrescà encara més el meu suposat botxí. Repartia els tocs entre els pits i sobre el pubis, que jo li oferia impúdicament tirant-lo endavant a la cerca d’aquell contacte que començava a encendre’m de desig. Concentrada com estava en els moviments d’aquell home que jugava a excitar-me amb la seva paleta flexible d’un color negre brillant, ni m’adonava de les innòcues fuetades de les tires de cuir que m’anaven caient a una ritme constant sobre l’esquena i sobre les natges. Només va ser un vagit de sorpresa, quan una de les fuetades, potser una mica més forta que les anteriors, em va espetegar entre les cuixes de manera algunes tires de cuir van colpejar el meu sexe. L’home de l’espàtula s’havia concentrar a castigar-me els pits incrementant la força dels seus tocs, i deixant l’engonal a l’abast de les fuetades que ara se succeïen més insistents dels del darrere.

No sé si era la mateixa reiteració dels cops, per suaus que fossin, o si és que a poc a poc havien anat incrementant-ne la duresa, però aquella primera sensació de pessigolleig acariciant havia esdevingut una mica més dolorosa, i tanmateix creixia en mi l’estat d’excitació. Havien envermellit ostensiblement els meus pits, i els mugrons apuntaven tesos i desafiants cap endavant. Sentia una coïssor al baix ventre, entre adolorit i insensibilitzat pels cops, i tanmateix a cada pausa desitjava rebre un nou acaronament en forma de fuetada. Malgrat l’escassa mobilitat a què estava sotmesa removia sinuosament tot el cos com si anés a l’encalç de la següent fuetada que havia de calmar el dolor de l’anterior.

Començava a descontrolar-me, i sentia una cremor interior que abrusava el meu sexe desitjós de ser profanat per aquells botxins musculats sense paraules. No sé exactament què em va sortir de dins de cridar, a mig camí de l’insult i la provocació, però allò devia despertar les ires d’aquells homes que apressats per un desfici inexplicable em van deslligar de la barra suspesa del sostre per col•locar-me de males maneres damunt la creu en forma d’aspa. En un tres i no res em tornaven a tenir engrillonada, i ara oberta de braços i de cames. Es van apartar un moment, com si volguessin admirar una obra d’art des d’una distància prudencial i, mentre l’home de l’armilla anava a buscar nou material l’altra se m’abraonà esquinçant-me d’una estrebada les calcetes.

Era el primer cop que em posaven la mà al damunt, però no pas per magrejar-me sinó per col•locar-me unes pinces a cadascun dels mugrons. Eren unes pinces metàl•liques amb uns protectors de goma o de plàstic que evitaven ferir la carn. De fet, no es pot dir ni tan sols que em produïssin dolor, sinó que més aviat acreixien el meu estat d’excitació. Em vaig esglaiar en veure que es disposaven a col•locar-me’n també als llavis vaginals, però aquestes afortunadament pressionaven menys. I, si bé al primer moment se m’escapà un gemec de queixa, de seguida m’hi vaig adaptar, notant això sí, una forta tibantor com si m’obrissin el sexe des d’on tenia la impressió que havia de brollar un fluix interior incontenible.

L’efecte de les pinces, però, s’incrementava amb el pas del temps i més encara quan van retornar les flagel•lades que si bé no eren suficientment fortes com per marcar-se a la pell, sí que esdevenien molt més doloroses en sacsejar les pinces dels mugrons, i sobretot les dels llavis vaginals. Aquells homes semblaven disposats a incrementar el ritme i la intensitat dels cops, com si no sentissin els meus primers crits de queixa i de dolor. Un tremolor s’apoderà de tot el meu cos, encès exteriorment per les fuetades i el masegar constant de les pinces però també interiorment amb un desig irrefrenable que no sabia traduir sinó en continuar amb aquella bogeria. Potser això els acabà de desconcertar i decidiren donar un pas més, enganxant a les pinces dels mugrons unes boletes de plom que, ara sí, començaven a fer-se insuportables. A les següents fuetades, que feien voleiar les boletes recargolant l’efecte incisiu sobre els pits, no vaig poder contenir el crit, i vaig pronunciar la paraula “stop” que aturava momentàniament el joc.

El descans va ser brevíssim. El temps just per a retirar-me les pinces i constatar que és en aquest moment en què el dolor es fa més viu. Les mans matusseres dels dos homes s’apressaren a refregar les parts sensibles del meu cos, ara adolorides, amb una força i barroeria que en un altre moment de ben segur que m’haurien fet mal, però que aleshores em van semblar alleugeridores. Em va esverar veure l’home de l’armilla agafar un enorme penis de silicona amb la intenció de clavar-me’l enmig de la vermellor cremant del meu sexe. Vaig cridar de nou, però no vaig tenir temps de pronunciar la paraula que hauria aturat la bestialitat d’aquells homes. Una sonora bufetada em va creuar la cara, i sense donar-me temps per a refer-me em van col•locar una mena de morrió amb una bola vermella introduïda completament a la boca. Ja no era por el que sentia, sinó el terror de pensar que a partir llavors estava impossibilitada per a aturar el joc, que per a mi començava a arribar al límit del que era suportable. Inexplicablement, no vaig gaire bé ni sentir la penetració d’aquell fal•lus que a mi m’havia semblat desproporcionat. Em sentia regalimar per les cuixes el flux de les meves essències que sens dubte havien facilitat l’entrada d’aquell objecte intrús, o potser és que els meus temors anaven molt més enllà que tot allò. Vaig girar el cap en direcció a l’altell per donar a entendre a en Joan de la posició d’indefensió en què em trobava, i implorar que aturessin per mi aquella sessió. Però a l’altell no s’hi veia ningú. Estava sola, espaordida, davant aquells homes que ara em semblaven veritables botxins.

Donava la impressió que estaven realment enfellonits i fora de tot control. Em van desfer de la creu, amb les mateixes males maneres de sempre, i em van portar davant d’una mena de cavallet amb el sobre recobert de pell negra. Em va semblar llegir la seva intenció lasciva a la cara, i potser ho vaig agrair perquè probablement seria el final del que començava a ser un malson. Lligada a les quatre potes del cavallet, amb el cos aixafant els pits sobre la pell que en recobria la part superior, era una presa fàcil per a ser violada sense contemplacions per aquelles dues feres que imaginava amb uns membres virils semblants al que m’acabava de penetrar dempeus.

Em van tapar els ulls amb una bena. I jo em vaig deixar anar amb el pensament posat en mirar de patir el mínim possible la follada de què havia de ser objecte, i mai millor dit. Va ser qüestió de segons, perquè a l’acte em vaig trobar amb una polla fregant-me els llavis i demanant ser engolida, alhora que una altra perforava el meu sexe desitjós de ser sadollat d’una vegada. Ni una punta de dolor ni de barroeria com podia haver-me imaginat. Un bombeig suau que anà incrementant el ritme a mesura que els gemecs es transformaven en sospirs de plaer. No em sabia avenir d’aquell canvi d’actitud, que vaig agrair profundament. Jo aviat m’hauria deixar anat en un orgasme alliberador, però vaig optar per contenir-me i esperar que fossin ells els qui s’escorreguessin primer. I tampoc es van fer esperar en excés. En sentir les palpitacions premonitòries del membre viril que em follava amb un força deliciosament embriagadora, vaig deixar anar uns sospirs d’eufòria desenfrenada. I de cop, va venir el sobresalt de sentir com m’era de familiar el panteix galopant del meu violador.
– Estàs bé? – vaig sentir que deien a l’uníson el Joan i en Sergi, un a cada cap, en el moment en què les mans de la Cris em retiraven la bena dels ulls.

Vaig arrencar un plor que no sé si era de plaer o de dolor, d’alliberament o de triomf. Només sé que em sentia bé, i satisfeta d’haver passat l’experiència el meu bateig en un món desconegut per mi fins aleshores.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408