Esperant el vol de les 7

L’aeroport estava immers, com ja sol ser habitual darrerament, en un caos total. Els panells informatius no donaven l’abast per anar actualitzant el retard que portaven els vols procedents d’arreu del món, la gent corria desorientada sense saber cap a quina porta d’embarcament havia de dirigir-se, i les cues davant els mostradors de les companyies es feien eternes, tercermundistes. Que lluny quedaven els temps en què els aeroports eren el punt d’arribada i de sortida dels més adinerats, amb un servei escrupolós i precís com cap altre.

M’havia assegurat que arribaria amb el vol de les 7, procedent de Cleveland. Ja comptava que no arribaria amb massa puntualitat, però la darrera informació senyalava per a aquest vol un retard d’una hora com a mínim, a la qual havíem d’afegir anant bé mitja horeta més corresponent al desembarcament i recollida de l’equipatge. Els qui tenim el vici de la puntualitat ens toca sovint aguantar llargues esperes.

El vaig conèixer a través del facebook. Em va fer gràcia el nom, Joan, i l’enigmàtica foto aparentment abstracte però que, amb més deteniment, hom podia descobrir-hi les siluetes d’unes natges ben formades, probablement depilades. Al meu Joan també li va semblar curiós trobar un seu homònim provinent d’una ciutat nord-americana. Vam començar amb quatre frases típiques pròpies d’aquests fòrums on sembla que tothom busca qui sap què, però que a l’hora de la veritat no s’hi fa res més xafardejar; i al capdavall acaben demanant-te que els enviïs quatre fotos. En canvi ell, no. Un cop trencat el gel, ens vam embrancar amb temes molt diversos de la cultura americana, de les eleccions presidencials, i de mil temes més que de tant en tant desviàvem cap a insinuacions de caire més personal i provocador.

Malgrat la precarietat del meu anglès, ens vam anar entenent; fins al punt que mig en broma vaig reptar-lo a venir a Barcelona, on li prometia com a mínim un sopar i qui sap si una nit esbojarrada. La meva sorpresa va ser que, en poca estona i amb tota normalitat, em va fixar dia i hora per a la seva arribada a la ciutat. Em costava de creure que amb una simple insinuació, sense tenir gaire més referències de mi que les que publicava al perfil del Facebook, s’aventurés a fer un viatge tan llarg i costós, sabent a més que el primer que faria seria presentar-li el meu company. Per tant, d’entrada seria un sopar amb els dos Joans.

El meu Joan primer va riure la gràcia; després ja no sé si li va fer tanta gràcia i, en tot cas, ja em va advertir que segons com veiés el tema ell es buscaria qualsevol excusa per no haver de venir a sopar amb nosaltres. I jo, la veritat és que tampoc sabia què preferia. De l’americà no en sabia sinó el nom, Joan, i l’edat. El fet de tenir, però, el meu Joan al costat, almenys en el primer moment a l’aeroport i probablement també a l’hora del sopar, em donava una certa tranquil•litat. Després, segons com anés el sopar, el portaria a casa deixant que el meu Joan s’afegís a la festa, encara que el més probable és que ens deixés sols aquella nit.

– I ara què fem? – va qüestionar en Joan amb un to que també podia semblar un retret per fer-li perdre el temps d’aquella manera.

Ens vam encaminar cap a la cafeteria disposats a prendre alguna cosa, perquè la perspectiva del sopar es retardava per vespre enllà. Les cues aquí també semblaven quilomètriques, i no hi havia taules lliures enlloc. Vaig notar com en Joan es començava a mosquejar, i temia que en qualsevol moment em digués que ell no esperava ningú i que se’n tornava cap a Barcelona. No m’abellia gens la idea de quedar-me sola una hora i mitja a l’aeroport, esperant algú que igual em sortia amb un ciri trencat. Vaig agafar-lo per la cintura, prement-lo amb força tant per evitar la seva més que justificada fugida com per donar-li a entendre que, malgrat tot, jo el volia al meu costat.

Mentre passejàvem amunt i avall amb l’esperança de trobar un lloc on poder refrescar la boca i recolzar el cul, jo m’entretenia a provocar-lo fent-li pessigolles i, de tant en tant, aturant-nos per besar-lo amb aquella passió que preludia moments de sexe eixelebrats. Se’m va ocórrer recordar-li les primeres trobades a la placeta, quan ens vam conèixer, i aquella primera follada en un racó del parc, a la vista de tothom. Això li va fer oblidar el temps d’espera, i devia despertar-li un xic més la libido fins aleshores adormida per una situació que no li semblava propícia.

– Vols que ens fem una foto plegats? – vaig deixar anar en passar davant d’una d’aquestes cabines de fotocarnet.

Encastà els seus llavis sobre els meus, deixant anar una llengua juganera com si em digués que ja havia entès el missatge. Vam córrer agafats de la mà com dos adolescents, per tal d’evitar que ningú se’ns avancés. I ho vam aconseguir. La cortineta no arribava a tancar del tot, a part que en qualsevol cas les cames havien de ser ben visibles des de l’exterior. El vaig acorralar contra la paret, prement el meu cos contra el seu i palpant-lo de dalt a baix. Ell tampoc va perdre el temps i em va descordar la brusa fins a tenir a l’abast de les mans la voluptuositat dels meus pits. Tornava a sentir aquella tensió del desig combinat amb el risc o la por de ser descoberts, aquesta vegada enmig de l’aeroport de Barcelona.

Les mans corrien deleroses cercant escletxes per on penetrar fins a trobar la calidesa de la pell. En vaig tenir prou amb fer saltar dos botons de la camisa per arribar amb la boca als mugrons d’en Joan, petits però sensibles, especialment quan les meves dents encetaven un rosec que s’anava fent més intens a mesura que notava com acreixia la seva excitació. Amb una mà pressionava el meu cap per tal que no cessés en la mossada sobre el seu pit, mentre amb l’altra cercava obrir-se camí a l’entrecuix. Sentia l’efluvi intens, barreja del seu perfum habitual, el desodorant i la inevitable suor generada en aquell minúscul espai; i això despertava en mi una coïssor creixent que volia apaivagar com fos.

Finalment havia aconseguit alliberar el seu membre erèctil, aparentment més reduït de dimensions, però calent i nervat com sempre. En ajupir-me per assaborir-lo amb la llengua em vaig adonar que en aquella posició quedava del tot al descobert a la vista dels atrafegats i sofert usuaris de l’aeroport. Vaig proposar a en Joan que s’enfilés al tamboret des d’on teòricament calia aposentar-se per a fer-se les fotografies; per ell la posició era incòmoda perquè l’alçada del sostre no li permetia restar dret, però per a mi era ideal per a engolir amb el delit que pertocava aquell sexe inflamat. Arrapat a les natges me l’empassava fins al fons en unes embranzides amb les quals ell ben poca cosa podia fer-hi. De tant en tant, aturava el ritme de la penetració i m’entretenia a resseguir-li el gland amb la punta de la llengua, alhora que acariciava amb les mans els seus testicles.

Un moviment de la cortina, provocat per un impacient aspirant a fer-se fotografiar, va ser ràpidament contrastat per un flash que la mà d’en Joan havia disparat en una perfecta exhibició de reflexes. Saber que algú ens devia estar esperant a fora no va fer sinó incrementar la fogositat dels nostres cossos. Ràpidament, en Joan es va asseure al tamboret i jo m’hi vaig acomodar oberta de cames i amb les faldilles arremangades. El vaig besar desesperadament, amb els braços recolzats sobre les seves espatlles per deixar que maniobrés el seu sexe trampejant els flancs de les calcetes. No li va costar trobar el camí del deliri, però la penetració no arribava a ser completa perquè els meus genolls topaven amb el fons de la cabina i ell no tenia més marge de moviments.

Una nova llambregada del flash indicava que s’havia disparat altra volta la càmera fotogràfica que havia de dissuadir, si més no per uns instants, l’intrús impacient. Recolzant-se amb la paret, en Joan va fer un esforç per alçar-se i jo vaig cargolar les meves cames entorn de la seva cintura i apuntant els peus al tamboret. Ara era jo qui em trobava en una posició incòmoda, però ell havia recuperat tota la capacitat de moviments que va esmerçar de ple en un bombeig incessant. Notava cada centímetre del seu membre sortint i entrant cada vegada més profundament a les meves entranyes, i una ardor que m’abrusava per dins. Volia cridar i deixar-me anar del tot, però en Joan em va segellar la boca amb una besada ferotge que jo vaig correspondre mossegant-li els llavis amb desesper. No sé si eren les seves envestides o si era ja la seva erupció incontrolable la que m’inundava per dins i que em va provocar un orgasme curt, però intens. Tots dos vam explosionar en un crit d’eufòria, enregistrat per una nova descàrrega fotogràfica, aquesta vegada involuntària, i alterat per l’obertura, ara definitiva, de la cortina de la cabina.

Vam sortir corrents, enriolats, deixant que unes noies miressin no menys enjogassades els resultats d’aquella sessió fotogràfica que havíem deixat al calaixet de sortida. Pels altaveus anunciaven un darrere l’altre els vols que, malgrat el retard, acabaven arribant al seu destí. El de Cleveland, feia una bona estona que havia aterrat. De la bossa, vaig treure ràpidament el cartellet que tenia preparat: “JOAN”, però no es veia ningú que pogués respondre a la idea que jo m’havia fet d’ell. Vam esperar encara una estona, ara ja davant la sortida mateixa de la zona d’equipatges, veient passar allaus de viatgers que miraven indiferents el nostre rètol.

Ja començava a sospitar que l’amic americà m’havia deixat plantada; potser era excessivament agosarat imaginar que algú faria aquell viatge només per una promesa tan incerta d’un sopar a Barcelona. En Joan em mirava amb cara de compassió, però també amb un somriure murrieta talment vingués a dir-me que ja tenia feina feta per endavant.

Tot d’una, una noia d’ondulada cabellera pèl-roja, d’esvelta figura remarcada per uns texans ajustat i botes de cuir, de taló alt, se’ns va acostar decidida. A en Joan se n’hi anaven els ulls, perquè certament era de bon veure, i va fer un pas endavant disposat a ajudar-la en la informació que volgués requerir-nos:

– Hi, I’m Joan. – va fer ella, amb una mirada més que de picardia, adreçada especialment al meu Joan.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Errors convencionals

Quan em vaig adonar que l’hotel en què m’allotjaria era el mateix on es feia la Convenció de l’empresa d’en Joan, ja vaig presagiar que alguna cosa podia sortir malament. Ell tenia la idea que jo l’acompanyés a Bordeus, havent-me de quedar dos dies sola, tot esperant que a les nits, quan ell hagués acabat tots els compromisos d’empresa, trobaríem la manera de dormir plegats, a la seva habitació o a la meva. Per això m’havia donat l’adreça d’un hotel proper el seu; però el que no sabia era que la Convenció no es feia precisament en el seu hotel, sinó en el meu.

Com que no m’abellia passar-me dos dies esperant-lo, vaig optar per prendre’m com a mínim un dia per a mi, amb nit inclosa. Així que li vaig dir que no podia anar-hi fins al dissabte a la tarda, quan en realitat jo ja tenia l’habitació reservada per a la nit anterior. Vaig arribar a Bordeus a mig matí, i em vaig dedicar el dia a passejar. És una ciutat bonica, elegant, travessada majestuosament pel riu Garona, al voltant del qual s’apleguen els edificis més rellevants. Ningú diria que és el mateix rierol de la Vall d’Aran. En alguns moments em recordava un París en petit, però més humit, això sí.

A mitja tarda, ja donava la ciutat per vista i vaig tornar cap a l’hotel amb la intenció de canviar-me i sortir predisposada a preparar-me una nit entretinguda. Havia portat la roba escaient per a fer caure qualsevol gavatx ben plantat que se’m posés a tret. I jo no acostumava a fallar els trets. Pel que havia vist, al centre històric hi havia uns quants locals que a la nit devien tenir el seu ambient.

Era a l’habitació fent córrer la imaginació de la mar de pedra que podia fer caure aquella nit, quan em van trucar de la recepció de l’hotel. Tenia un missatge urgent dels organitzadors de la Convenció que tot seguit un cambrer em pujava a l’habitació. Em va desconcertar una mica, perquè en principi jo havia reservat l’habitació pel meu compte, com a turista. Però no em van deixar massa temps per a cavil•lacions, que ja van trucar a la porta. Un cambrer ben plantat, amb posat seriós però amable, portava una safata amb una carta al damunt. La veritat és que no sabia si havia d’atendre la carta o el carter. De manera que vaig simular que, com si no m’immutés la seva presència, m’arreglava el vestit mostrant un bon llamp de cuixa fins al blanc de les calcetes. Però aquell home semblava de cartró pedra i amb un aire reverencial es va limitar a dir:
– Li deixo aquí al damunt. M’han dit que era urgent, senyora. – I es va retirar.

Per primer cop, la paraula urgent em va sonar inquietant i em vaig apressar a obrir el sobre, amb segell de la Convenció empresarial. Un simple nota sense signatura: a les vuit m’havia de presentar a la sala 24, puntual i degudament abillada. Vaig respirar alleugida, Només podia ser una broma, i només en Joan podia estar-hi al darrere; segurament havia descobert que jo era allà i ara em preparava una sorpresa. Era evident que la urgència no era pel tema a tractar sinó per assegurar-se que m’arribava el missatge.

Això desfeia els meus plans per aquell vespre nit. Vaig pensar que naturalment acudiria a la cita, però si com em temia era una broma d’en Joan jo reprendria la idea inicial, i després sortiria sola. No m’agrada que m’organitzin la vida. No sé ben bé per què, però tota sola em vaig anar emmurriant i agafant aquell punt de despit que, diuen, em fa una dona perillosa.

A les vuit en punt, amb uns pantalons de pell negra ajustats, talons alts, una samarreta de tires que em marcava perfectament els pits, sense sostenidors, i uns cabells deixats anar, em plantava davant la sala 24 que devia ser a l’últim racó de l’hotel, a una planta inferior. Estava encesa i l’agressivitat se’m devia notar a la cara, disposada a enllestir com més aviat millor la brometa d’en Joan i perdre’m després per la nit de Bordeus.

El mateix cambrer d’abans m’estava esperant a la porta, i aquesta vegada em va donar la impressió que em repassava de dalt a baix. “Ara ja no” vaig pensar “les ocasions s’han d’aprofitar quan passen”. No sé si em va llegir el pensament perquè em sembla que es moria de ganes d’entrar darrere meu a aquella sala, com si ja sabés de què aniria la cosa.

La sala era gairebé a les fosques. Podia distingir les siluetes de gent asseguda en sofàs disposats com si fos un amfiteatre, al centre del qual hi havia una moqueta acotxada cap on es dirigia l’escassa il•luminació que partia d’uns petits focus d’ull de bou. Una música gaire bé imperceptible omplia l‘ambient tens, de respiracions contingudes i una certa ferum d’alcohol. Algú va venir a indicar-me quin era el meu paper en aquella festa, agafant-me delicadament una mà perquè seguís els seus passos cap al centre de la sala, mentre em clavava l’altra, més amagada en la penombra, directament a les natges.

Em va deixar sola al mig de la moqueta acotxada, blanc segur de les mirades lascives d’aquells homes que se m’afiguraven com a ombres xineses sense formes ni edats definides. Imaginava que en Joan podia ser qualsevol, i que sortiria a donar-me la benvinguda, i ja era evident que alguna cosa més que una benvinguda. Qui va fer el primer pas, però, va ser un home petit i rabassut de faccions inequívocament japoneses, altiu i de caminar segur malgrat la inestabilitat del terra acotxat. M’arribava ben just a l’alçada dels pits. Se’m va plantar al davant amb un somriu de rata i va fer un gest amb el braç, com si es tractés d’un ritual de presentació, mostrant-me als ulls expectants que ens envoltaven talment un peça de museu o una obra d’art.

Va estirar els braços i aquells dits embotits com botifarrons se’m van encaixar als pits, amb lleugers moviments com si els sospesés o pretengués comprovar-ne la turgència. No sabia si havia de respondre-li amb una bufetada, fer-me l’estreta o esperar la reacció de la gent que ens estava mirant. Però la meva indecisió no era compartida per aquells homes gens predisposats a quedar-se com a simples espectadors. Vaig tancar els ulls un moment, el temps just per a descartar una fugida i per deixar-me anar per aquell viarany insospitat; si en Joan volia jugar amb mi li acceptava el joc, però jo m’hi repenjaria fins al capdavall. Si m’havien d’esguerrar la nit, tant se val que fos per quelcom que valgués la pena.

En obrir els ulls vaig veure com una munió de mans se m’acostaven, i a mesura que entraven a l’espai mínimament il•luminat constatava que cap d’aquells homenets, japonesos tots, no era en Joan. La broma em costava més d’entendre, però vaig tancar els ulls de nou, vençuda per l’auge de l’imperi nipó. Dits i mans amb més o menys mala traça recorrien incessants el meu cos, que es contorsionava sinuosament per donar-hi el toc de sensualitat que evidentment els mancava. Es devien batre entre sí disputant-se els espais més preuats; raons privilegiats que uns atacaven per damunt la roba mentre altres assajaven d’assolir-los per sota. Aviat van caure els pantalons i les calcetes que jo mateix em vaig acabar de treure amb un cop de peu ben donat, que ensopegà també amb una cama d’un dels meus agressors. Amb la camiseta, en canvi, en tenien prou amb deixar els descobert els mugrons que succionaven un darrere l’altre com criatures afamades. Per comoditat meva me la vaig acabar de treure, en el moment just que algú forçava les meves cames perquè m’eixarranqués.

Posats a fer, no em semblava escaient que enfilessin tan ràpidament la directa i em vaig deixar caure de genolls en terra. Preferia mantenir els ulls closos per donar marge a la imaginació, cosa ben difícil amb la visió d’aquells homes la majoria d’edats ja madures, pells arrugades i llavis gens estimulants. A cegues palpava cercant membres virils que més d’un devia amagar, no pas per pudicícia sinó per vergonya. A la fi, un fal•lus mínimament respectable se m’estampí a la boca, cosa que vaig agrair recreant-m’hi amb delectança. Amb les mans intentava envigorir unes pells flàccides que amb un bon maneig podien adquirir formes vagament erèctils. Sentia gemecs, sospirs i exclamacions indesxifrables però que podia intuir que, malgrat tot, eren de satisfacció.

A les fosques es devien anar tornant, però ben sovint em revenia a la boca aquella polla que havia estrenat la vetllada, i que era de les poques que em provocava una frisança especial entre les cames. El joc hauria esdevingut monòton i inevitablement s’hauria vist empès cap a un decaïment total, si no hagués estat per la providencial acció d’unes mans que, des del darrere, em van començar a pessigar els mugrons. Una esgarrifança va recórrer el meu cos, i un sospir ostentós va animar l’intrèpid assaltant a insistir amb més força en la seva escomesa. Se m’accelerava el ritme de tot el cos, i també de les mans que friccionaven polles cada cop més envigorides.

A desgrat dels que tenia al davant, algú va abaixar el meu cos deixant el meu sexe a l’abast dels que tenia al darrere. Passant la mà per sota, em vaig proporcionar a mi mateixa un ràpid fregadís que en precipités la lubricació, alhora que separava un xic més les cames per a facilitar-los la feina. I tot seguit, vaig alçar el cap cercant reprendre la tasca succionadora d’aquells membres virils que a partir d’aleshores intentarien perforar les meves entranyes no sempre amb la millor fortuna. Les embranzides no es van fer esperar. Devien fer una roda desfogant en el meu sexe la poca virilitat que els quedava, i que jo mateixa després intentava reanimar amb la llengua. Era d’agrair, de tant en tant, sentir l’impuls de la polla d’algun dels més joves executius, que es devia retirar per cortesia envers els altres però que m’hauria pogut satisfer plenament.

Finalment, vaig ser jo qui vaig prendre de nou la iniciativa. Procurant no parar massa atenció en la majoria d’aquell cossos certament poc agraciats, vaig abraonar-me damunt d’un dels més joves i el vaig fer estirar damunt la catifa, de panxa enlaire. Hi va haver un aplaudiment general, i fins i tot es van fer un xic enrere com si es disposessin a presenciar un espectacle. Però no era aquesta la meva intenció. Després d’assegurar-me amb un bon massatge labial que tindria la polla a punt, m’hi vaig asseure donant-li l’esquena i enculant-me-la fins al fons. Em vaig tombar enrere tot deixant-me caure damunt seu, i mostrant obertament a la resta la meva xona que esperava ser penetrada de nou. Aviat van entendre la invitació a reprendre l’activitat folladora, però ara apuntalada per un membre encastat a l’anus.

La disbauxa es disparà novament, en una roda que els permetia a més entretenir-se amb els meus mugrons, que enrogits i enervats com mai, apuntaven als focus, desafiants. Imaginava alguna de les dobles penetracions que havia gaudit amb en Joan i algun dels nostres amics, i ja no vaig poder contenir la meva eufòria. Els meus crits quedaven ofegats pels gemecs i murmuris dels executius que un a un anaven caient, abocant la seva llet damunt el meu cos. I quan semblava que havia arribat a la fi, retirats els nipons i jo rendida damunt el cos d’aquell jove que s’havia mantingut passiu fins aleshores, vaig sentir un forta embranzida seguida d’un bombeig barroer i brutal com si volgués venjar-se de l’escàs paper que havia gaudit fins aleshores. Vaig deixar que es deixés anar dins meu, jo enfollida en un nou orgasme delirant.

A partir d’aquí tot van ser atencions i miraments, procurant recuperar la meva roba, portant-me al lavabo on em van rentar delicadament. M’esperaven tots a la sortida per acomiadar-se amb unes reverències que a mi em van semblar excessives. Tot i que no els entenia em va semblar sentir més d’un cop la paraula geisha, especialment quan el més gran em va lliurar un sobre tancat i em va fer un petó a la mà. L’únic petó que m’havien fet aquell vespre.

En pujar cap al vestíbul de l’hotel, vaig veure que hi havia un gran rebombori. Pel que vaig poder entendre hi havia hagut un error organitzatiu entre una psicòloga que havia d’impartir un taller de grup i una prostituta que ningú sabia qui havia contractat i que ara treien al carrer. I en mig del tumult vaig veure en Joan, sorprès com jo mateixa, de tot plegat.

Autora Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Una convenció poc convencional

Un cop a l’any, l’empresa ens organitza una mena de convenció per als càrrecs tècnics i directius de les diverses seus, amb la intenció d’aconseguir, diuen, una major implicació i compromís amb els objectius generals de la multinacional. Aquestes convencions inclouen xerrades, dinàmiques de grup, jocs de rol, tècniques de relaxació i exercicis simulats sobre les situacions més diverses, sovint sense una relació aparent amb la nostra tasca professional. Tot i que ja ens adverteixen que no ens hem de qüestionar res del que ens proposin, per inversemblant que sigui, el cert és que sovint, comentant-ho entre nosaltres, coincidim amb una visió més aviat escèptica sobre els resultats d’aquestes noves estratègies de formació del personal. Els japonesos, però, s’ho prenen fins i tot amb una certa mística, com si ens hi anés el futur de l’empresa.

Aquest any, la trobada es feia a Bordeus i hi acudien directius dels diversos centres que la multinacional té a Europa, amb l’afegitó, enguany, de companys dels nous països de l’est recentment incorporats a la Unió europea. Era un cap de setmana complet, de divendres a diumenge. I sabent de l’avorriment que m’esperava, amb dues nits pel mig, vaig proposar a la Carla que vingués a mi. Ella podia fer turisme durant el dia per la ciutat, i a la nit ja me les empescaria perquè pogués colar-se a l’habitació de l’hotel on ens tindrien reclosos, per poder dormir plegats. De fet ho teníem prohibit, perquè per ells havien de ser uns dies d’immersió total, allunyats absolutament de la quotidianitat. A darrera hora, però, la Carla no s’ho va poder muntar per venir el mateix divendres, de manera que vam quedar que ella es presentaria el dissabte i s’allotjaria en un hotel proper al nostre.

Tal com era de preveure, les sessions eren pesades a més no poder. Sobretot les del divendres al matí, amb parlaments solemnes dels màxims directius de l’empresa, japonesos tots ells. Havent dinat, jo ja pesava figues i em costava seguir les lliçons que no sé si eren tan magistrals. Sort que la tarda es va fer curta, perquè hi havia previst un sopar especial en el més pur estil japonès. I, seguint els seus costums, calia fer-ho a una hora que a mi em semblava més pròpia per a berenar. Per acabar-ho d’adobar, els organitzadors de la convenció havien tingut molta cura en barrejar-nos per tal que no poguéssim coincidir pràcticament mai amb companys de la mateixa oficina, i ni tan sols del país. Així que a l’hora del sopar em va tocar seure entre un noi búlgar i una senyora no pas especialment atractiva que hauria dit que era coreana, però que em va confessar que era japonesa. El primer plat, una exquisitat difícil de classificar, tot i que juraria que era peix, presentat amb una coqueteria que gosaria qualificar de cursi, voltat tot ell de pètals d’un color rosa pàl•lid. En un anglès més propi d’un parvulari, el noi búlgar de cara esblanqueïda em va xiuxiuejar ben fluixet: ”Ja són ben estranys, aquests japonesos; però si ells es mengen les flors… quin remei!”. I es va posar els primers pètals a la boca, disposat a complir amb un suposat ritual japonès. Tot seguit va ser la senyora d’aparença coreana, però que assegurava ser japonesa, qui se’m va acostar per dir-me també discretament: “Ja són ben estranys aquests eslaus, mira que menjar-se les flors que decoraven el plat…”

I així va transcórrer la resta del sopar, entre diàlegs absurds i frases anodines. Fins que, quan començava a pensar que aviat em deslliuraria d’aquella fanfàrria, es va alçar un dels membres de l’organització per anunciar-nos que havent sopat, en grups de 10, faríem un darrer exercici en el qual se’ns demanava que responguéssim amb el màxim de naturalitat. Vaig imaginar que es tractaria de posar-nos a prova per veure com reaccionaríem davant de determinades situacions.

Em va tocar un grup on afortunadament no hi havia ni el noi búlgar ni la senyora que deia ser japonesa. Érem set homes, només un més jove que jo, i tres dones, dues ja grandetes i una altra de bon veure que devia tenir més o menys la meva edat. Ens van fer passar a una sala equipada amb butaques còmodes, begudes i unes pastetes per anar picant. Una música suau i l’única indicació que no podíem sortir fins a les onze, que per ells ja devia semblar altes hores de la nit.

D’entrada vam anar agafant posicions, sense dir res, esperant que algú ens donés més indicacions o que un del grup mateix prengués la iniciativa. Vaig pensar que hi devia haver càmeres enregistrant les nostres reaccions, i potser es tractava precisament d’això: que no passés res. Al cap de poca estona ja s’havien format tres grupets que conversaven de temes ben diversos, però conscients que podien ser objecte d’observació. M’ho vaig fer venir bé per caure al costat de la noia jove, cabell llarg d’un negre intens i brillant, faccions marcades i celles gruixudes, no pas especialment bonica de cara però amb un bon tipet de noia llatina. Però no era l’únic que tenia l’atenció centrada en aquell cos que, almenys en aquelles circumstàncies, devia ser l’al•licient més engrescador de la sala.

Tot d’una, es va obrir la porta i va comparèixer davant nostra una noia espectacular, més aviat alta, pits exuberants generosament insinuats per l’obertura d’una camisa mig descordada, una minifaldilla que deixava al descobert unes cames de vertigen, i una mirada agressiva tremendament sensual. Es van aturar les converses de cop, i totes les mirades es van dirigir cap a aquella dona que tenia ben poca pinta de voler-nos fer un discurs de gestió empresarial. La noia jove que tenia al meu costat, en canvi, es va quedar mirant-me, probablement encuriosida per veure com reaccionaria jo. Vaig tenir clar que es tractava d’un parany posat pels organitzadors de la convenció per estudiar el nostre comportament, i vaig tornar el somriure a la noia donant-li a entendre que, a diferència d’altres, jo podia controlar perfectament els meus impulsos.

La inesperada visita ens va saludar en un genuí francès de barris baixos, tot fent un gir provocador perquè la contempléssim des de totes les perspectives. Aviat va tenir format un cercle entorn seu, sense que ningú gosés allargar-hi la mà com semblava reclamar ella. Va descordar els darrers botons de la camisa, de manera que ja no eren meres insinuacions sinó voluptuoses sines que balancejaven al seu aire al ritme del cos que les sostenia. Dansava juganera enmig de la rotllana com si estigués fent el joc de la gallineta cega, encarant-se ara amb un ara amb un altre, sense acabar de decidir per quin costat es decantaria la balança. En una de les giragonses va estirar el braç i, talment una ruleta de casino, va temptejar suaument i d’una sola passada els baixos de tots els qui eren a primera fila. Me’n vaig lliurar jo, la noia peruana que s’havia quedat al meu costat, les altres dues dones i un senyor que també s’havia enretirat, no sé si per pudor o per prudència davant del que podia ser un parany de l’empresa.

Això va acabar d’envalentir dos homes de mitjana edat que van fer un pas endavant, aturant així el giravoltar inquiet de la noia. Semblava que ella ho estava esperant, i no va fer cap gest per aturar l’allau de mans que tot seguit li va caure al damunt. Un altre home, d’edat més avançada, però, es va fer enrere, pensant potser que la cosa anava massa lluny. Jo em vaig enretirar per contemplar l’espectacle a una certa distància, i em vaig asseure en un sofà. La noia que m’estava observant va fer el mateix i, tot i que hi havia llocs de sobres, va venir just al meu costat mirant-me amb uns ulls de complicitat, com si allò no anés per a nosaltres.

De fet, el panorama que ens oferien no era especialment gratificant. Els homes d’esquena a nosaltres havien anat estrenyent el cercle entorn de la noia que mantenia els braços alçats, deixant via lliure a la munió de mans que li resseguien el cos de dalt a baix. Cadascú sospirava o feia breus comentaris en la seva llengua, de manera que el conjunt esdevenia una cridòria indesxifrable de la qual només se’n podia deduir un creixent estat d’excitació. Costava de veure-hi entremig d’aquell eixam el cos de la noia, ja nua del tot, sobretot quan es va ajupir i van començar a caure els primers pantalons.

Asseguts al sofà, vam compartir una rialla i una mirada complaent davant d’aquell espectacle. Ella, peruana, crec, em va posar la mà damunt la cuixa tot mesurant la seva gruixària que devia comparar amb la de l’home gras que ens donava l’esquema, mostrant-nos unes anques realment voluminoses. I jo li vaig correspondre passant-li a mà per l’espatlla i acostant-la cap a mi fins a fondre els seus llavis en els meus. Potser no era pudor sinó més aviat una voluntat de no barrejar-nos en aquella estranya orgia, perquè cap dels dos no va fer un sol gest per a descobrir els nostres cossos, i vam continuar amanyagant-nos com dos adolescents veient una pel•lícula porno.

Havien posat la noia d’esquena damunt d’una tauleta, i s’anaven tornant per a penetrar-la en totes les posicions imaginables, mentre ella es delia per engolir-ho tot i palpava amb les mans cercant fal•lus erèctils que esperaven impacients per entrar en acció. A mi la sang em bullia per dins, notava el meu sexe comprimit sota la roba desitjant ser alliberat de la pressió, i la respiració se m’accelerava com a preludi d’un descontrol que veia inevitable. Em vaig endur una picada de dits quan amb les mans sota les faldilles intentava abaixar les calcetes de la peruana, però no estava disposat a quedar-me així ni a conformar-me amb quatre carantoines que m’havien posat al cent però que ara demanaven una nova fase de concreció.

No sé si va intuir que estava a punt d’aixecar-me i unir-me al grup central on hauria de compartir taula, però hi tenia un primer plat assegurat. El cert és que se’m va asseure a la falda, de genolls al sofà i em va besar amb una passió que no li havia notat fins aleshores. Em va semblar que era la seva manera de dir-me que no discrepava del fons sinó de la forma. I ella mateixa, emparant-se en la cobertura que li oferia el propi cos, em va descordar la bragueta per treure’n el meu sexe ardent, a punt d’esclatar. I amb la mateixa destresa, se’l va endinyar entre les calcetes fins a fendir-lo en la seva cavitat viscosa.

No era la millor posició per a mi, però els crits i gemecs dels qui es desfogaven amb la noia que havia entrat amb aires provocatius m’havien excitat en gran manera, i pressentia que s’esgotava el temps per a tant insòlita festa. Van ser unes fortes embranzides ben compassades pels moviments de malucs de la noia peruana, que van culminar en ben poca estona en una escorreguda alliberadora. Em va besar suaument i em va ajudar a recompondre’m en el moment just que s’obria la porta.

Alguna cosa havia anat fora de programa, perquè van treure la noia intrusa a empentes i rodolons, sense gaire bé no donar-li temps a vestir-se, mentre escridassaven els qui havien estat enxampats amb els pantalons damunt les sabates i la polla a l’aire.

Vam sortir apressats, sense saber de què anava la cosa, però també amb la tranquil•litat de constatar que la nostra discreció ens havia salvat. Al vestíbul un rebombori impressionant, algun que altre crit, moltes cares d’incredulitat i, enmig d’un grup d’homes encorbatats, la Carla. Em vaig acomiadar ràpidament de la noia peruana, amb un petó d’agraïment, i m’hi vaig adreçar tot prest.
– Sortim a fora i t’ho explico – em va dir, d’entrada, la Carla com si pretengués disculpar-se d’alguna cosa, però amb una cara radiant que només jo interpretava com a senyal inequívoc d’un moment d’eufòria exultant.
Abans de traspassar la porta del vestíbul vaig poder sentir que hi havia hagut un error organitzatiu. En lloc de la psicòloga que havia previst l’organització, al nostre grup s’hi havia presentat una prostituta, els serveis de la qual en una altra sala havien estat requerits, pel que semblava, pels màxims directius de l’empresa.

Autor: Joan

Una substitució interessada

A vegades penso que sóc un borricàs. Com que la gent sap que no tinc mai un no per a ningú, tinc la sensació que hi ha qui n’abusa. Ahir mateix, em truca el Cap de personal de l’empresa, quan faltava ben poc per plegar i em diu a veure si em puc quedar una estona més, que espera una visita que ell no podrà atendre, i em demana si m’hi puc quedar jo. Només ha d’omplir un qüestionari i respondre a unes preguntes que ja em deixa anotades sobre la taula del seu despatx. No vaig saber-li dir que no, encara que això volia dir plegar més tard del compte.

A les set en punt, la gent va anat desfilant i jo m’havia de quedar a esperar la inoportuna visita. Vaig anar al despatx del Cap de personal per veure de quina mena d’entrevista es tractava. Ja m’ho podia pensar que seria d’alguna sol•licitud laboral. Pel que vaig veure era una aspirant a ocupar la plaça de secretària del mateix Cap de personal. Més raó perquè l’entrevista la fes ell, personalment, vaig pensar jo.

Passaven ben bé vint minuts de les set quan van tocar el timbre. Com que no hi havia ningú més a l’oficina vaig anar a obrir jo mateix: Una noia morena, d’ulls grossos i cabell més aviat curt, a la francesa que dèiem abans, alta i de bon veure. La vaig fer passar al despatx del Cap de personal. Mirant-la des del darrere em vaig fixar que marcava un bon culet, duia un faldilla curteta, sense ser excessivament provocativa, com sí que ho podia semblar el seu caminar, damunt d’aquells talons que la feien més esvelta. La vaig fer seure davant la taula per passar-li el qüestionari. De fet ni ens vam presentar, i tots dos vam donar per suposat que sabíem de què anava l’entrevista.

Se la notava un xic nerviosa, al principi. Aquesta mena d’entrevistes, en què sembla que et jutgin de dalt a baix, imposen, la veritat. A més, al qüestionari hi havia algunes preguntes que no eren fàcils de contestar, perquè l’aspirant ja podia intuir que eren per posar-la a prova. No havia començat a escriure que va demanar si em feia res que es posés còmoda, que es trauria la jaqueta. Una pregunta innecessària, perquè semblava del tot normal que se la tragués tenint en compte que feia força calor. Es va aixecar buscant un lloc on deixar-la, deixant al descobert un top realment atrevit per anar a una entrevista de feina. Mostrava un cos ferm, amb un bust ben marcat i unes sines proporcionades, atractives realment. En el moment de seure, no va estalviar uns moviments de cames que en encreuar-les mostraven generosament les cuixes. Em va somriure, com si em donés a entendre que ja s’havia adonat que l’estava fitant.

Em vaig tallar una mica, perquè no volia semblar impertinent, i aprofitant el balanceig de la butaca on estava assegut em vaig tirar enrere com si em distragués llegint uns papers. Eren les preguntes que després havia de formular-li. I en mig de qüestions relacionades amb la feina i amb la seva experiència, n’hi havia d’altres que suposo que estaven pensades per saber com reaccionaria l’aspirant en determinades ocasions i en situacions concretes. Em vaig fixar que n’hi havia algunes que es podia intuir que es referien a les relacions que podia tenir ella amb possibles clients o fins i tot amb treballadors de l’empresa.
– Fa calor, avui, no? – va dir ella, traient-me de l’ensopiment d’aquells fulls, alhora que es sacsejava la poca roba que cobria el seu cos com si volgués fer circular l’aire.

No vaig respondre, però tampoc vaig poder estar-me d’observar com es passava la mà per la pitrera amb un gest, que em semblava exagerat, de voler-se eixugar la suor. Va deixar anar un esbufec, potser per fer més creïble el seu posat, i va continuar escrivint. De tant en tant, em demanava com havia de respondre alguna pregunta, tot i que semblava que estava suficientment clara la seva formulació; moment que aprofitava per recolzar-se damunt la taula i posar-me als nassos aquells pits que ara em semblava veure una mica més grans. I en lloc de llegir-me el dubte que tenia, posava el full encarat cap a mi perquè jo m’hi acostés i sentís més de prop el seu alè, i sobretot la flaire d’un perfum suau i certament seductor.

Un cop enllestit el formulari, que a mi em va semblar etern, va arribar el moment de passar a l’entrevista, seguint el qüestionari que m’havia deixat el Cap de personal. I a la primera pregunta ella va optar per respondre-la a peu dret, gesticulant i movent-se com si estigués escenificant una obra. Se la notava decidida, ara, amb una seguretat de moviments i desimboltura que probablement no es corresponia del tot amb el contingut real de les respostes. Vaig pensar que aquest fet, tant si el Cap de personal el valorava positivament com si el valorava negativament, l’havia de ressenyar en l’apartat d’observacions.

Com un actor que domina l’espai escènic, ella es passejava per tot el despatx donant-me totes les perspectives possibles de la seva figura. I, amb l’avinentesa d’una pregunta de caràcter més personal se’m va acostar venint cap a l’altre cantó de la taula, talment es tractés d’una confidència que volgués preservar de curiositats alienes, tanmateix inexistents. Jo em començava a trobar incòmode assegut amb ella al davant, dreta i amb tota la seva alçada, que de tant en tant aprofitava per posar-me la mà damunt les espatlles amb uns aires de familiaritat que jo no li havia permès, però que potser tampoc li havia tallat a temps.

En un moment donat, amb un pretext ben irrisori, va ajupir-se per dir no sé què d’una planta que tenia al costat, fent una clara ostentació dels seus atributs posteriors. Era evident que m’estava assetjant, i no estava disposat a donar peu a què algú em pogués tirar en cara haver-la incitat jo. De manera que em vaig apartar una mica més, per quedar ben encarat a la taula. Estàvem arribant al final de l’entrevista, però ella va saber aprofitar la darrera qüestió del temari.
– Imagini un moment en què el seu Cap no li ha encomanat cap feina en concret. Prengui una iniciativa en positiu per a l’empresa. – Vaig dir jo, llegint sense posar massa èmfasi en la frase final.
– Podria ser vetllar pel benestar i esmorteir les tensions de la feina del Cap de Personal…? – va preguntar ella sense donar-me temps a girar-me, perquè ja em tenia les mans al damunt de les espatlles amollant un primer massatge.
Em vaig quedar quiet, i la vaig deixar fer. Les seves mans es movien amb destresa, i aviat van evitar la tela de la camisa que s’interposava entre els seus dits i la meva pell. Eren unes mans càlides i suaus. Lliscava els polzes per la nuca amb un moviment ascendent, i amb els nusos dels dits pressionava darrere les orelles, en un massatge incitant. Però no s’hi va entretenir gaire, perquè tot seguit va deixar caure les mans cap a l’interior de la camisa, provocant-me una primera esgarrifança d’excitació. A mesura que les seves mans descendien cos avall, notava els seus pits adaptar-se’m al clatell. Jo estava tens, però amb les mans immòbils deixant que fos ella qui continués portant la iniciativa.

Tot d’una va fer girar la butaca, i ja la vaig tenir agenollada davant meu apressant-se a desfer-me el cinturó a la cerca del meu sexe que havia començat a inflar-se. Amb una habilitat sorprenent em va desenfundar el membre i se’l va posar a al boca com una gateta goluda. No vaig poder resistir la temptació de correspondre-li agafant-la pel cap i amorrant-la encara més per tal que succionés a un ritme creixent. Un ritme que de seguida va aprendre a portar tota sola, cosa que em va deixar les mans lliures per a desfer-li el top que cobria mínimament el seu cos. Uns pits ufanosos, tesos i amb els mugrons endurits van sortir alliberats per aposentar-se damunt les meves cuixes.

En alguns moments semblava que volgués insinuar que allò no era sinó la darrera resposta del qüestionari, escenificada això sí, només a tall de mostra. Quan va posar-se dreta, les mans quietes van resseguir el seu cos fins a encallar-se amb la petita faldilla que ràpidament va quedar plegada a terra. Ara era jo qui tenia el seu sexe a l’alçada de la meva boca, i no m’hi vaig fer pregar. Tirant a una banda la tira de les calcetes, vaig abeurar-me d’aquella font incipient d’efluvis embriagadors, mentre les meves mans s’aferraven a les natges per retenir ben a prop aquell sexe ardent. Primer era la llengua la que explorava entre els plecs vaginals les vies d’entrada a la cova del plaer, però tot seguint va ser amb les dents que brostejava entre el borrissol del pubis cercant l’ametlla amorosida que aflamaria les seves passions.

Ens estàvem accelerant a una velocitat de vertigen, i al primer gemec, no sé si de dolor per la pressió de les dents sobre el clítoris o de plaer descontrolat, em vaig alçar buscant els seus llavis carmesins. La vaig abraçar amb força, una mà darrera la nuca per allargar fins on fos possible el bes enfellonit, i l’altra prenent-la per les natges de manera que el meu sexe s’estampia sobre el seu. La vaig asseure sobre el cantell de la taula i, amb els pantalons encara arrugats als peus, la vaig penetrar embogit. Ella tirava el cap enrere i m’oferia els pits perquè els assaborís en tota la seva mesura, alhora que jo encetava un moviment de bombeig que li arrencava nous gemecs, ara sí, inconfusiblement de plaer.

Haig de dir que no pensava en res. Ni tan sols no era conscient que estava follant amb una noia desconeguda, al menys per a mi, damunt la taula del despatx del Cap de personal. Qualsevol que hagués entrat a l’oficina hauria sentit els crits cada vegada més deixats anar d’aquella aspirant a ocupar el lloc de secretària. Tenia el cos electritzat i un corrent interior era a punt d’eixir si en un esforç d’autocontrol no hagués parat en sec. El temps just per donar-li la volta, a la noia; i aquesta vegada, tocant de peus a terra i amb el cos tirat endavant premut damunt la taula, vaig embeinar-li de nou. L’agafava pels braços per tirar-la cap a mi i aprofundir el màxim la penetració, i els meus crits començaven a ofegar els seus.

Però va sonar el telèfon. No era el telèfon de la centraleta, sinó el directe del Cap de personal. Vaig deixar-ho de cop, amb un estrany pressentiment. A l’altra banda del telèfon, la seva veu sonava plàcida i tranquil•litzadora, com si ens hagués estat observant. El Cap de personal no s’hi va entretenir gens ni va demanar cap mena de detall, simplement que fes la darrera anotació en el formulari i que donés per acabada l’entrevista.
– Ho sento. – Vaig dir jo a la noia que pràcticament no s’havia mogut de la posició en què es trobava, esperant que acabés la feina que ja teníem pràcticament enllestida. – Ja passaré el qüestionari i l’informe al Cap de personal.

Quan va sentir això del Cap de personal, em semblava que es desmaiaria. Va empal•lidir de cop, i amb veu tremolosa mentre desordenadament intentava recompondre la seva figura va exclamar:
– Que no ets tu, en Jordi, el Cap de personal?

Autor: Joan de https://sensualia.wordpress.com/

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Entre el plaer i el dolor

Haig de confessar que en el moment d’aturar-nos davant la porta del local em va venir un tremolor de cames que em pensava que no podria dissimular. De fet, en Joan se’n devia adonar perquè em va estrènyer més fort en un gest protector, sens dubte per encoratjar-me, i fins i tot va deixar anar un “no serà res, ja veuràs”. Era la tercera setmana que, amb la Cris i en Sergi, havíem iniciat el joc de posar-nos a prova; cadascun de nosaltres havia d’acceptar una proposta que li formularien els altres tres. Primer va ser el torn d’en Joan, després el de la Cris, i ara em tocava a mi.

Vam haver de tocar el timbre ja que el local tenia l’accés restringit i eren molt estrictes en el dret d’admissió. El món del sado, pel que es veu, desperta molta morbositat de voyeurs, però els practicants de veritat formen un cercle molt tancat i gelós de mirades encuriosides. Amb nosaltres van fer una excepció, potser perquè en Sergi coneixia l’amo del local i potser també perquè a aquella hora encara no hi havia ningú. Situat en un carrer discret de la part alta de la ciutat, una porta també discreta amb un simple cartellet de “entrada reservada”, donava accés a un pub d’aparença relativament normal. Una llum suau, com la música, una decoració a base de fusta a sostre i parets, excepte la del darrere de la barra tota ella de pedra natural, i només petits detalls decoratius que posaven en evidència la motivació específica d’aquell indret.

La proposta que m’havien fet en Joan, la Cris i en Sergi era molt simple de formular, però per mi més difícil d’imaginar i d’assimilar: es tractava de posar-me a la disposició de dos homes experts en pràctiques de sado. No vam especificar en què consistiria la sessió ni quins límits hi hauria, simplement disposaria de tres comodins per a poder fer una pausa, si realment considerava que no em veia amb cor de tirar endavant amb una pràctica concreta. I a la tercera aturada, s’hauria acabat la sessió que si no havia durat un mínim de temps ells es reservaven l’opció de continuar-la pel seu compte, a casa. Vaig pensar que una experiència d’aquesta mena era millor tenir-la fora de l’espai familiar i amb gent amb qui no m’unís cap mena de lligam; per tant, anava decidida a fer-me la valenta i aguantar tot el que pogués.

Ens vam asseure a una taula, i em van oferir quelcom per a beure. Era evident que em tractaven com si se’m concedís una darrera voluntat abans de pujar al patíbul, i jo també em sentia com un xai prest per anar a l’escorxador. No sé quina mena de beuratge em van donar, però era realment fort i a base de whisky. Mentre en Sergi, que pel que es veia ja coneixia el lloc, els anava explicant el funcionament del local i alguns detalls sobre determinades pràctiques que es podien fer amb algun dels utensilis que de forma decorativa omplien les parets, jo repassava mentalment les imatges que havia tingut temps de mirar a través d’internet, en assabentar-me de la prova que em farien passar. La veritat és que no en vaig treure l’aigua clara, perquè algunes escenes que havia vist em semblaven impossibles, segurament més pròpies d’un muntatge cinematogràfic.

Havia arribat l’hora. M’avisaven que tot era a punt i que ja podia passar cap al vestidor. Em vaig beure d’un sol glop el que quedava al meu vas, dos dits ben bons, i em vaig aixecar fingint una seguretat que no tenia. Notava una intensa cremor per dins que no era només de l’alcohol que acaba d’ingerir. Sense saber què m’esperava, vaig caminar amb pas ferm cap on m’indicava l’encarregat del local. M’hauria abraçat amb força amb en Joan, potser demanant-li que em retingués al seu costat, però vaig preferir anar-hi sense ni dirigir-li la mirada, més que res perquè no notés la cara d’esglai i els ulls plorosos que em semblava que devia tenir.

Les indicacions eren ben lacòniques: “en treus la roba, excepte les calcetes, i entres a la masmorra, i a partir d’aquí limita’t a fer el que t’ordenin”. Els nervis m’estaven traint, i tenia la sensació que m’estava demorant en excés. Vaig deixar la roba mal posada i vaig obrir la porta que portava el rètol de “masmorra”. Era una sala no pas excessivament gran, però que al primer moment per a mi tota sola em va semblar immensa. Una munt de cordes i cadenes penjaven del sostre, i al fons talment un tro reial una butaca negra que bé podia semblar una cadira elèctrica. No gosava moure’m d’allà on era, esperant que aparegués algú i em digués què havia de fer. Va ser llavors que vaig veure unes siluetes darrere uns vidres foscos, en un altell des d’on es podia observar perfectament tota la sala. Vaig imaginar que des d’aquell mirador privilegiat ells gaudirien de l’espectacle, o potser ja ho feien en aquells moments perquè ja devien estar observant les meves reaccions. Això em va esperonar a moure’m enmig d’aquell munt d’artefactes, alguns dels quals em costava d’imaginar per a què podien servir: Una creu que anomenen de Sant Andreu, perquè diuen que amb una com aquesta, en forma d’aspa, el van martiritzar fins a la mort; una roda amb els grillons preparats per a encadenar-hi les víctimes, que a mi em provocava un rodament de cap només de pensar que em podien posar de cap per avall; catres de formes estrafolàries que podien servir per a qualsevol cosa menys per a descansar; una gàbia en suspensió, així com unes barres i una mena d’hamaca de petites dimensions… i en un pany de paret tot un arsenal de flagells, cordes i utensilis diversos, la utilitat dels quals se m’escapava.

No gosava tocar res, però en el moment just que posava la mà damunt de les tires de cuir d’un dels flagells allí penjats per comprovar-ne el tacte i la duresa, es va obrir la porta central de la sala. Van entrar dos homes cepats com dos armaris, marcant musculatura pels quatre costats, amb uns pantalons de pell ajustats, un d’ells també amb armilla, i mostrant tots dos diversos tatuatges als braços i al cos. La primera reacció va ser de sorpresa, potser perquè no m’imaginava que em posarien en mans d’uns individus que aparentaven una brutalitat excessiva. Però tot seguit vaig pensar que tampoc havia de témer res, més enllà del que havíem pactat, i m’hi vaig adreçar per a saludar-los amb tota naturalitat i demanar com aniria la sessió que m’havien preparat.

Sense obrir la boca, el més alt, que no duia l’armilla i lluïa una calba espectacular, em va barrar el pas amb una manotada sobre el pit que no em va fer caure a terra de miracle. Les mirades de tots dos, severes i inexpressives, constituïen tota una amenaça; estaven complint la seva funció de botxins, pel que semblava. No sé si és que parlaven alemany o si es que em tractaven com un gos, però les seves paraules m’eren inintel•ligibles tot i que per l’entonació i els gestos podia interpretar perfectament.

L’home de l’armilla, de cabell ros molt curt i que semblava ser l’ajudant, va portar unes manyoteres que em van col•locar maquinalment als canells i als peus, i que vaig intuir que hauria de portar durant tota la sessió, així com un collaret també de cuir amb una anella al davant i una altra al darrere. Tot seguit van enganxar les manyoteres a una barra que tenia sobre el meu cap, i la van anar pujant fins a tenir el braços tensats; gairebé m’havia de posar de puntetes per tocar de peus a terra.

El cor m’anava al cent, la respiració se m’accelerava i suposo que la cara que devia posar era prou eloqüent de la por i el nerviosisme que s’havia apoderat de mi. Però no semblava importar-los el més mínim a aquells homes musculats que escollien d’entre l’arsenal l’estri més adequat per a iniciar la sessió. L’un va prendre el flagell de tires de cuir que jo m’havia estat mirant just abans que ells apareguessin, i l’altre una mena d’espàtula com si fos una pala matamosques. Vaig tancar els ulls, mossegant-me els llavis i procurant no pensar en res, tret de la paraula clau que aturaria els cops si considerava que eren excessius.

Es va produir un moment d’espera tensa. M’estaven observant i, probablement, posant a prova la meva capacitat de mantenir-me serena. A pas lent es movien donant voltes sense deixar de fitar-me amb insistència. No semblava que paressin especial atenció al meu cos de dona, al meu sexe cobert per la minúscula tela de les clacetes o als meus pits que inexplicablement notava endurits per una estranya excitació.

Una esgarrifança em va recórrer de dalt a baix quan em va posar suaument l’espàtula damunt la boca, i va anar baixant cos avall per entre mig meus pits fins arribar a l’entrecuix. En aquest punt vaig tenir la primera sensació de desig de sexe. Em produïa un pessigolleig certament excitant, que va venir acompanyat pel fregadís també pausat de les tires de cuir sobre les meves natges per part de l’home que tenia al darrere. I tot seguit unes espolsades lentes, simulant un assot en absolut dolorós que em recordava aquelles imatges que havia vist a Internet i que ja havia presumit que les expressions de dolor havien de ser fingides. També l’home de l’espàtula havia iniciat uns copets suaus, a tall de carícies, primer sobre les cuixes, després al ventre i finalment als pits.

La primera sensació d’aquells tocs sobre els mugrons em va provocar una sotragada, que sembla que engrescà encara més el meu suposat botxí. Repartia els tocs entre els pits i sobre el pubis, que jo li oferia impúdicament tirant-lo endavant a la cerca d’aquell contacte que començava a encendre’m de desig. Concentrada com estava en els moviments d’aquell home que jugava a excitar-me amb la seva paleta flexible d’un color negre brillant, ni m’adonava de les innòcues fuetades de les tires de cuir que m’anaven caient a una ritme constant sobre l’esquena i sobre les natges. Només va ser un vagit de sorpresa, quan una de les fuetades, potser una mica més forta que les anteriors, em va espetegar entre les cuixes de manera algunes tires de cuir van colpejar el meu sexe. L’home de l’espàtula s’havia concentrar a castigar-me els pits incrementant la força dels seus tocs, i deixant l’engonal a l’abast de les fuetades que ara se succeïen més insistents dels del darrere.

No sé si era la mateixa reiteració dels cops, per suaus que fossin, o si és que a poc a poc havien anat incrementant-ne la duresa, però aquella primera sensació de pessigolleig acariciant havia esdevingut una mica més dolorosa, i tanmateix creixia en mi l’estat d’excitació. Havien envermellit ostensiblement els meus pits, i els mugrons apuntaven tesos i desafiants cap endavant. Sentia una coïssor al baix ventre, entre adolorit i insensibilitzat pels cops, i tanmateix a cada pausa desitjava rebre un nou acaronament en forma de fuetada. Malgrat l’escassa mobilitat a què estava sotmesa removia sinuosament tot el cos com si anés a l’encalç de la següent fuetada que havia de calmar el dolor de l’anterior.

Començava a descontrolar-me, i sentia una cremor interior que abrusava el meu sexe desitjós de ser profanat per aquells botxins musculats sense paraules. No sé exactament què em va sortir de dins de cridar, a mig camí de l’insult i la provocació, però allò devia despertar les ires d’aquells homes que apressats per un desfici inexplicable em van deslligar de la barra suspesa del sostre per col•locar-me de males maneres damunt la creu en forma d’aspa. En un tres i no res em tornaven a tenir engrillonada, i ara oberta de braços i de cames. Es van apartar un moment, com si volguessin admirar una obra d’art des d’una distància prudencial i, mentre l’home de l’armilla anava a buscar nou material l’altra se m’abraonà esquinçant-me d’una estrebada les calcetes.

Era el primer cop que em posaven la mà al damunt, però no pas per magrejar-me sinó per col•locar-me unes pinces a cadascun dels mugrons. Eren unes pinces metàl•liques amb uns protectors de goma o de plàstic que evitaven ferir la carn. De fet, no es pot dir ni tan sols que em produïssin dolor, sinó que més aviat acreixien el meu estat d’excitació. Em vaig esglaiar en veure que es disposaven a col•locar-me’n també als llavis vaginals, però aquestes afortunadament pressionaven menys. I, si bé al primer moment se m’escapà un gemec de queixa, de seguida m’hi vaig adaptar, notant això sí, una forta tibantor com si m’obrissin el sexe des d’on tenia la impressió que havia de brollar un fluix interior incontenible.

L’efecte de les pinces, però, s’incrementava amb el pas del temps i més encara quan van retornar les flagel•lades que si bé no eren suficientment fortes com per marcar-se a la pell, sí que esdevenien molt més doloroses en sacsejar les pinces dels mugrons, i sobretot les dels llavis vaginals. Aquells homes semblaven disposats a incrementar el ritme i la intensitat dels cops, com si no sentissin els meus primers crits de queixa i de dolor. Un tremolor s’apoderà de tot el meu cos, encès exteriorment per les fuetades i el masegar constant de les pinces però també interiorment amb un desig irrefrenable que no sabia traduir sinó en continuar amb aquella bogeria. Potser això els acabà de desconcertar i decidiren donar un pas més, enganxant a les pinces dels mugrons unes boletes de plom que, ara sí, començaven a fer-se insuportables. A les següents fuetades, que feien voleiar les boletes recargolant l’efecte incisiu sobre els pits, no vaig poder contenir el crit, i vaig pronunciar la paraula “stop” que aturava momentàniament el joc.

El descans va ser brevíssim. El temps just per a retirar-me les pinces i constatar que és en aquest moment en què el dolor es fa més viu. Les mans matusseres dels dos homes s’apressaren a refregar les parts sensibles del meu cos, ara adolorides, amb una força i barroeria que en un altre moment de ben segur que m’haurien fet mal, però que aleshores em van semblar alleugeridores. Em va esverar veure l’home de l’armilla agafar un enorme penis de silicona amb la intenció de clavar-me’l enmig de la vermellor cremant del meu sexe. Vaig cridar de nou, però no vaig tenir temps de pronunciar la paraula que hauria aturat la bestialitat d’aquells homes. Una sonora bufetada em va creuar la cara, i sense donar-me temps per a refer-me em van col•locar una mena de morrió amb una bola vermella introduïda completament a la boca. Ja no era por el que sentia, sinó el terror de pensar que a partir llavors estava impossibilitada per a aturar el joc, que per a mi començava a arribar al límit del que era suportable. Inexplicablement, no vaig gaire bé ni sentir la penetració d’aquell fal•lus que a mi m’havia semblat desproporcionat. Em sentia regalimar per les cuixes el flux de les meves essències que sens dubte havien facilitat l’entrada d’aquell objecte intrús, o potser és que els meus temors anaven molt més enllà que tot allò. Vaig girar el cap en direcció a l’altell per donar a entendre a en Joan de la posició d’indefensió en què em trobava, i implorar que aturessin per mi aquella sessió. Però a l’altell no s’hi veia ningú. Estava sola, espaordida, davant aquells homes que ara em semblaven veritables botxins.

Donava la impressió que estaven realment enfellonits i fora de tot control. Em van desfer de la creu, amb les mateixes males maneres de sempre, i em van portar davant d’una mena de cavallet amb el sobre recobert de pell negra. Em va semblar llegir la seva intenció lasciva a la cara, i potser ho vaig agrair perquè probablement seria el final del que començava a ser un malson. Lligada a les quatre potes del cavallet, amb el cos aixafant els pits sobre la pell que en recobria la part superior, era una presa fàcil per a ser violada sense contemplacions per aquelles dues feres que imaginava amb uns membres virils semblants al que m’acabava de penetrar dempeus.

Em van tapar els ulls amb una bena. I jo em vaig deixar anar amb el pensament posat en mirar de patir el mínim possible la follada de què havia de ser objecte, i mai millor dit. Va ser qüestió de segons, perquè a l’acte em vaig trobar amb una polla fregant-me els llavis i demanant ser engolida, alhora que una altra perforava el meu sexe desitjós de ser sadollat d’una vegada. Ni una punta de dolor ni de barroeria com podia haver-me imaginat. Un bombeig suau que anà incrementant el ritme a mesura que els gemecs es transformaven en sospirs de plaer. No em sabia avenir d’aquell canvi d’actitud, que vaig agrair profundament. Jo aviat m’hauria deixar anat en un orgasme alliberador, però vaig optar per contenir-me i esperar que fossin ells els qui s’escorreguessin primer. I tampoc es van fer esperar en excés. En sentir les palpitacions premonitòries del membre viril que em follava amb un força deliciosament embriagadora, vaig deixar anar uns sospirs d’eufòria desenfrenada. I de cop, va venir el sobresalt de sentir com m’era de familiar el panteix galopant del meu violador.
– Estàs bé? – vaig sentir que deien a l’uníson el Joan i en Sergi, un a cada cap, en el moment en què les mans de la Cris em retiraven la bena dels ulls.

Vaig arrencar un plor que no sé si era de plaer o de dolor, d’alliberament o de triomf. Només sé que em sentia bé, i satisfeta d’haver passat l’experiència el meu bateig en un món desconegut per mi fins aleshores.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Plaers remunerats

La història que ens va explicar en Joan sobre la seva experiència a la sauna masculina ens va semblar realment morbosa, i un xic escabrosa, val a dir-ho. Però està clar, una cosa és que t’ho expliquin i una altra és viure-ho en persona, o com a mínim ser-ne testimoni directe. En Joan havia complert la seva penyora, però nosaltres ens havíem hagut de conformar esperant que tornés, tot fent les nostres conjectures sobre el que podia haver passat, i després escoltant la seva versió.

El joc que havíem encetat la setmana anterior tenia el seu al•licient, i ens havia engrescat de valent, però ho podíem millorar. La prova que hagués de passar el següent que li toqués en sort miraríem que fos en presència dels altres, de manera que tots en poguéssim gaudir. Aquesta vegada, l’atzar va voler que fos el torn de la Cris. La veritat és que hauria preferit que m’hagués tocat a mi, perquè tot feia preveure que cada nova prova podia ser més agosarada que l’anterior.

També aquesta vegada vaig acabar imposant la meva proposta, tot i les reticències inicials d’en Sergi, el xicot de la Cris. Soparíem tots plegats com cada divendres al seu apartament, però prèviament la Cris hauria posat un anunci a la secció de contactes de Loquo. Podia redactar-lo com volgués però havia d’incloure una remuneració econòmica. Si es rebien trucades no en podia rebutjar més de dues seguides, i nosaltres ens reservàvem el dret d’intervenir quan ho creguéssim oportú.
– M’esteu demanant que em prostitueixi? – va fer la Cris, mig en broma però segurament perplexa per l’inesperat de la proposta.
– Agafa-t’ho com una aventura remunerada – va saltar en Sergi amb la intenció de salvar-li l’honor.
– Ei! Que consti que els diners que es cobrin serviran per pagar el sopar – vaig afegir-hi jo per deixar clar que es tractava d’un joc en el qual hi participàvem tots.
– Com si fos un servei a la comunitat, dona… – va reblar en Joan.

El divendres, doncs, vam ser més puntuals del que sol ser habitual en nosaltres. Però a ells no els va agafar desprevinguts perquè ja ho tenien tot a punt, el sopar preparat i l’anunci publicat: “Vols passar una estona inoblidable, vine al nostre apartament. Sirc”. A la Cris se la notava nerviosa tot i els esforços d’en Sergi per fer-li costat i amanyagar-la com mai, donant-li a entendre que era un joc i que, en el pitjor dels casos, en unes hores ja hauria passat. Al capdavall havia estat ella qui havia proposat encetar aquesta mena de juguesques.

No vam tenir massa temps de comentar com es podia interpretar aquest “nostre apartament” de l’anunci, que la Cris insistia que volia donar a entendre que no estava sola, ni tampoc si era adequat el preu de 200 euros que s’hi havia posat. Va sonar el telèfon. Com en aquelles pel•lícules policíaques en què s’espera la trucada del delinqüent o segrestador, ens vam mirar tots la Cris indicant-li que agafés el telèfon alhora que ens hi acostàvem per poder escoltar la conversa. Va durar ben poc. Potser per por, o potser perquè realment la veu i el to del possible client li va semblar poc de fiar, aviat el va penjar.

Encara era d’hora per posar-nos a taula i vam continuar fent-la petar, en Joan insistint que trobava excessiu el preu de 200 euros. Era una manera de seleccionar el personal, evidentment. La Cris es posava tota cusona als braços del seu xicot, a qui besava constantment, amb un posat de xai que espera l’escorxador i que es vol fer perdonar. Una segona trucada, i aquesta vegada semblava d’una persona més jove. La Cris li va fer tot un paperàs, amb mots exageradament afalagadors per a ser reals, però que probablement són els que espera sentir el comprador de sexe. Van quedar per les onze. Teníem encara més de dues hores per endavant, així que ens vam proposar entaular-nos, no fos cas que haguéssim de deixar les postres a mig.

Una nova trucada, però, ens va interrompre de nou. La Cris ja estava envalentida i tampoc hi va posar massa problemes, sobretot quan va sentir que volia venir llavors mateix, el temps just d’agafar un taxi i arribar fins a l’adreça que li donaria ella. La cosa es posava interessant. La Cris va córrer cap a l’habitació, per posar-se quelcom adient per a la situació: unes malles horroroses i un body de color vermellós de no pas millor pinta. Animada per la situació em vaig abraçar a en Joan fent-lo caure estirat al sofà, i jo al damunt. En Sergi posava ordre a la saleta on ens trobàvem, per on forçosament havia de passar el client per anar a l’habitació.

A peu dret, com si s’estiguessin acomiadant, en Sergi i la Cris es besaven apassionadament. El cuquet devia córrer per dins. Nosaltres ens quedaríem allà per veure els primers passos dels qui havien de protagonitzar l’escena, i intervindríem o ens faríem fonedissos segons com pintés tot plegat. Va sonar el timbre. Un darrer petó, i en Sergi va venir a seure amb nosaltres al sofà. Jo vaig quedar al mig de tots dos, amb la brusa descordada i adoptant un posat de voler-me’ls menjar. El braç d’en Sergi es recolzava sobre les meves espatlles en una abraçada amical, mentre la mà d’en Joan s’orientava més directament cap a l’entrecuix.

Vam sentir les veus provinents del rebedor, i tot seguir es va obrir la porta de la sala. Vam quedar glaçats. La Cris, amb cara esgrogueïda i posat vacil•lant, portava de la mà un home panxut i llardós que devia passar dels seixanta, d’un aspecte realment desgradable. Ella ja tenia els diners a la mà, però estic segura que de bona gana els hi hauria retornat, afegint-n’hi dos-cents més, perquè se n’anés. Ens vam mirar tots tres, sense aixecar-nos del sofà, astorats però decidits a fer alguna cosa per evitar el mal tràngol de la Cris.
– Aquí mateix, nena – vaig cridar amb aires de mestressa, tot indicant-li el petit sofà que teníem al davant –. Que les habitacions estan ocupades.

L’home va fer un intent de protestar que va ser ofegat per un petó de llavis closos de la Cris, alhora que li posava la mà damunt del paquet difícil de distingir sota els plecs greixosos de la panxa. L’home es mostrava indecís, entre continuar amb la seva reivindicació d’un lloc adequat per a esbafar-se en raó del preu pagat o engrapar, malgrat tot, aquelles carns tendres que tenia al davant. La Cris no semblava que hagués entès el nostre missatge de no tirar endavant amb la cita i provocar la seva fugida a base d’incomodar-lo, perquè malgrat la repugnància que devia provocar-li el continuava amanyagant, li agafava les mans per posar-les damunt dels seus pits i començava a descordar-li els pantalons. Però l’home panxut insistia en reclamar un lloc més adient i sobretot més discret.
– Si el senyor és tan primmirat i no li està bé, ja se’n pot anar – vaig tornar a intervenir amb el mateix to de veu autoritària de mestressa de bordell -. Torna-li els diners i que se’n vagi.
– Amb el que m’ha arribat a magrejar? – va protestar la Cris que mantenia la mà d’aquell home aferrada al seu pit – … Deixem-ho a la meitat?.
I sense donar-li massa temps per a reaccionar l’acompanyà cap a la porta, ara gairebé arrossegant-lo, amb un bitllet de cent euros a les mans. “Guapíssim”, vam sentir que li deia a l’hora que li clavava la porta pels morros. Vam respirar alleugerits, i potser més nosaltres que no pas la Cris que es lamentava d’haver perdut cent euros.

Decididament ens vam posar a sopar, tot recomanant a la Cris que tanqués el telèfon perquè no ens importunessin més. Gaire bé ens disculpàvem per haver-la posat en una situació tan enutjosa al no preveure la mena de gent que podia acudir a la cita, però ella insistia que ja no li venia d’aquí i estava disposada al que calgués. Tot va acabar com una anècdota, amb bromes incloses imaginant les capacitats amatòries d’aquell home de panxa prominent i les posturetes més inversemblants que s’hi podien fer. I la conversa va derivar, com sempre, per mil i un temes diferents que res tenien a veure amb el repte que ens havíem proposat per aquell vespre.

De nou el timbre ens va retornar al joc mal iniciat però no acabat del tot, ja que quedava la cita que la Cris havia acordat per a les onze. I les eren en punt. Aquesta vegada no hi va haver tantes corredisses, talment ja estiguéssim avesats a aquesta mena de visites. Ni tan sols el caminar de la Cris no tenia aquells aires de professional que tan bé havia sabut representar la primera vegada. Nosaltres ens van limitar a seure altre cop a la saleta, pendents de la pinta que podia fer el nou client, i disposats a intervenir si calia.

Donava la impressió que aquesta vegada es retardava més del compte. I quan en Sergi volia aixecar-se per veure què es coïa al rebedor, es va obrir la porta. La Cris, encobrint com podia el seu client, passà com una exhalació cap a la cambra sense ni dirigir-nos la mirada, i molt menys presentar-nos la seva presa. Semblava una home relativament jove, de bona planta i de millor presència. Aquesta vegada la Cris estava disposada a gaudir en solitari de la prova que li havíem posat. Ens vam mirar tots tres, sense saber massa què fer, tret de procurar el màxim de silenci per poder sentir el que succeïa dins de l’habitació.

Mentrestant, en Joan m’havia posat la mà sobre les cuixes i encetava un moviment ascendent. Era evident que no es resignava a fer el paper de mer espectador, i menys quan l’espectacle ens era vedat. La mà d’en Joan sempre és per a mi com una descàrrega elèctrica que em remou tot l’interior i em posa al cent, però aquesta vegada estava més pendent del que podia passar amb la Cris, i d’en Sergi que tenia a l’altra costat del sofà, i que no podíem deixar de banda.

Sense massa apassionament, doncs, mentre intentava correspondre les carícies que em dispensava en Joan, petonejant-me frisós alhora que els seus dits ja havien traspassat el llindar del meu sexe, amb una mà tirada enrere acaronava l’entrecuix d’en Sergi, segurament també més pendent del que s’esdevenia a l’altra habitació. Vaig acabar d’espatarrar-me al sofà, passivament, deixant que tots dos juguessin a descobrir el meu cos que a poc a poc anava quedant al descobert. A tot estirar les meves mans palpaven a banda i banda sense cap fita precisa. L’únic moment en què realment vaig sentir un tremolor interior farcit de luxúria i de desig, que podia anunciar l’inici d’un descontrolament total, va ser quan els vaig tenir tots dos amorrats als pits. Vaig pressionar els seus caps amb les mans de manera que les xuclades sensuals i amorosides es van convertir en mossegades roents que començaven a embogir-me.

I ho hauria fet si els crits i gemecs provinents de l’habitació no ens haguessin interromput. Pel somriure d’en Sergi vaig intuir que interpretava els crits de la Cris com a exageradament forts per a no ser fingits; en canvi els esbufecs del noi semblaven realment d’algú que havia esgotat totes les forces. Vam esperar uns moments, retornant als amanyagaments suaus del principi, més pendents de la porta de l’habitació que del que teníem entre mans.

No van trigar a sortir. Amb la mateixa discreció que a l’entrada, la Cris el va acompanyar, ara nua, fins a la porta del pis. I en uns moments la van tenir allà, palplantada davant nostre amb dos-cents euros a les mans i una rialla franca que evidenciava que no s’ho havia pas passat tan malament. Sense dir res, es va agenollar davant meu i va començar a menjar-me el cony amb una destresa i una passió encomiables. Sens dubte, volia agrair-me haver tingut la pensada de proposar aquell joc especialment per a ella. Al cap de ben poc ens trobàvem tots quatre immersos en una voràgine de passions desenfrenades, alliberats de tensions i disposats a deixar anar els nostres cossos fins allà on ens portés el desig compartit. Va ser una nit memorable.

Autora: Carla
Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Una descoberta al carrer d’Espolsa-sacs

L’única cosa atractiva d’aquell lloc era, almenys a primer cop de vista, el nom del carrer. Un nom que deu tenir el seu origen en alguna feina pròpia d’una època en què la ciutat de Barcelona es limitava al clos de les muralles. Era un carreró estret, brut, sense sortida i mal il•luminat, cosa que vaig agrair d’entrada perquè em permetia passar més desapercebut.

No sé com vaig deixar-me enredar amb aquella juguesca que havíem fet entre la Carla, la Cris i el seu xicot, i jo mateix. Feia setmanes que ens trobàvem cada divendres al vespre, a sopar a casa nostra o a la seva. Passaven unes nits entretingudes a voltes fent-la petar fins a altes hores, i a voltes acabant cada parella en una habitació deixant anar les passions que uns moments abans havíem atiat amb converses pujades de to. La Cris i en Sergi són una parella encantadora amb qui tan aviat podem parlar de l’obra literària de l’Armand Obiols, dels problemes generats per la reintroducció de l’ós als Pirineus, com de les propostes més esbojarrades i picants.

I aquell dia va ser la Cris la que va proposar fer una mena de joc de rol. Cada setmana un dels quatre hauria de portar a terme una acció que prèviament haurien planejat els altres tres. I, malastruc com sóc, em va tocar la sort d’encetar-lo. La proposta consistia passar unes hores de la tarda del divendres en una sauna masculina, per després comentar a l’hora del sopar com havia anat l’experiència. La veritat és que em va sorprendre, perquè imaginava que em farien fer qualsevol cosa en què ells hi intervinguessin d’alguna manera o altra. I segurament la Carla els devia comentar alguna anècdota passada en què involuntàriament m’havia vist involucrat en una relació de sexe en què havia intervingut un altre home.

No és que hi tingués cap mena de tabú ni prevenció especial, però tampoc em feia cap gràcia. I menys en un lloc com aquell que d’entrada se’m presentava com a molt lúgubre, tètric i depriment. Una porta metàl•lica, llisa, de color vermellós i amb un simple rètol, donava accés al local. Darrere d’un taulell, un home, que gaire bé no va aixecar el cap probablement per no intimidar el visitant, em va demanar com a primer déu-vos-guard el número que calçava. I tot seguit em va deixar sobre el mostrador, una tovallola, unes xancletes i un preservatiu. Vaig agrair que no hi hagués ningú més esperant per entrar, i val a dir que amb una certa prevenció vaig pujar cap al pis de dalt.

Als vestidors, un home de mitjana edat s’estava canviant traient-se la roba amb tota naturalitat. De fet, vaig pensar, era com si em trobés en un vestuari d’una instal•lació esportiva. Vaig fer una mica de temps i, tan bon punt va ser fora, em vaig apressar a canviar-me o, millor dit, a despullar-me. Però encara no m’havia posat la tovallola a la cintura com a única vestimenta per a deambular pel local, ja havien entrar dos homes grans de panxes prominents i aspecte més aviat repulsiu.

Vaig agafar aire, potser per donar-me ànims i afrontar l’espectacle depriment que em queia al damunt, i vaig entrar cap a l’interior. L’aspecte del local era molt millor del que hom podia esperar, per la seva ubicació i porta d’entrada. Unes llums tènues, la majoria arran de terra, permetien orientar-te i moure’t sense problemes, alhora que una certa penombra donava la impressió de poder-hi mantenir l’anonimat. Fàcilment podia distingir dos tipus d’usuaris d’aquell antre: d’una banda, uns homes més aviat grans que probablement eren allà com un darrer recurs per a desfogar-se, més que per inclinacions estrictament homosexuals, i una altra franja d’edat relativament més jove que realment estava interessada en el sexe masculí.

La veritat és que difícilment podia identificar-me amb cap. Em sentia com un peix fora de l’aigua, o com un gat dins una peixera. Em vaig proposar agafar-m’ho bé, posar la ment en blanc i deixar que les coses transcorreguessin per sí soles. Al capdavall, no tenia cap compromís de fer-hi res, llevat de restar allà dins un parell d’horetes.

A les dutxes hi havia una nodrida concurrència, de manera que m’era impossible esquivar les mirades que ara em semblaven a milers. No crec que els cridés especialment l’atenció el meu sexe que mostrava impúdicament, com si per mi fos la cosa més natural del món, sinó més aviat el meu aspecte general que jo considerava del tot desavinent en un lloc com aquell. O potser tampoc era això perquè, per desil•lusió meva, vaig adonar-me que el fitament era constant i en totes direccions; jo havia esdevingut un cos més entre els altres.

La zona del bar era la més ben il•luminada, i per tant la que em feia més respecte d’entrar. En canvi, la sala de projecció era tot el contrari: una pantalla gran enfront d’una escalinata plena de coixins i algunes ombres escampades que es feien més perceptibles a mesura que els ulls s’acostumaven a la foscor. Sense adonar-me, m’havia col•locat al costat d’un home calb, més aviat corpulent i d’edat indefinida. L’interès pel que passava a la pantalla era més aviat escàs. Qui no tenia ningú al costat per a fer-hi córrer les mans perseguia amb la mirada qualsevol possible presa. I jo ho devia ser per a l’home de calba relluent. De seguida vaig tenir una mà damunt la cuixa intentant endinsar-se per sota la tovallola. Era evident que aquí tothom anava de dret al gra. Vaig fer un moviment instintiu de rebuig, i l’home es va retirar a l’acte.

Em costava d’imaginar que jo estigués assegut en un cinema, si és que d’allò se’n podia dir així, i que un altre home intentés grapejar-me. Estava acostumat a les incursions de la mà de la Carla, mentre jo em mantenia impassible simulant veure la pel•lícula quan en realitat m’estava concentrant amb les carícies i el plaer que em proporcionava ella. Tampoc podia dir que la mà d’aquell home fos especialment tosca ni barroera. La meva reacció no havia obeït sinó a un prejudici, no sé si innat però com a mínim inconscient. Potser només era qüestió de no pensar en res i deixar fer, tret que realment em resultés desagradable del tot.

Vaig decidir acabar de veure les dependències del local: un munt de passadissos estrets amb petites reservats a banda i banda, amb un simple catre sense més, suposo que suficient per a la funció que hom podia esperar-ne; i al final del pis superior, una mena de cambra fosca. Enmig d’una fosca general un llum fosforescent ressaltava el blanc de les tovalloles, que es movien com fantasmes permetent intuir els jocs que s’hi amagaven. Vaig esperar-me discretament a un costat. Ben a prop, dues siluetes s’abraçaven inquietes, i al fons, en un catre de grans dimensions, un jove estirat de panxa enlaire esperant que algú li prestés atenció. No va tardar en aparèixer un home gran i rabassut que se li agenollà entre cames i vaig suposar que li feia una bona mamada. La parella que tenia al costat van apressar-se a buscar un reservat i continuar el joc en solitari. Un altre s’havia afegit el catre central, però aquest es limitava a masturbar-se mentre contemplava l’espectacle de l’home rabassut amorrat al sexe del qui jeia passiu, conscient de ser el centre de totes les mirades. Ara era un de més jove el qui semblava asseure’s damunt la seva cara. A poc a poc s’anava conformant un quadre complex de cossos bavejants i suats, toquejant-se a tort i a dret. No era ben bé fàstic el que sentia, però. Fins i tot vaig imaginar-me ocupant el lloc del jove allí estirant, sense fer res ni oposar resistència, probablement també sense mirar amb qui se les havia.

Estava distret amb l’espectacle, a una distància prudencial, quan unes mans van resseguir-me l’esquema amb suavitat. Una primera esgarrifança que vaig contenir al moment per restat immòbil, com si no me n’hagués adonat. Ho devia interpretar com un permís per continuar, perquè tot seguit vaig notar el contacte del seu pit sobre l’esquema alhora que les seves mans avançaven més fermes dels pectorals a l’abdomen. No sabia si havia de girar-me o deixar que continués en la seva recerca, tanmateix ben fàcil perquè de seguida va trobar l’escletxa per on agarbonar el meu sexe, que sense ni adonar-me’n havia pres prou consistència. Sentia el seu cos refregant-se al meu en un moviment més que insinuant. Algú s’havia ajupit al davant i li prenia la meva polla de les mans per posar-se-la de dret a la boca. Res a veure amb les carícies i la delicadesa de la Carla; eren unes succions dures i agressives que no deixaven d’excitar-me, mentre el que tenia al darrera seguia abraçant-me i em tenallava els mugrons amb les puntes dels dits. Em va empènyer el cos cap endavant fins a recolzar-me amb l’espatlla del que seguia engolint el meu sexe. Aleshores vaig notar com un dit prèviament humitejat maldava per penetrar-me. No vaig fer res sinó restar a l’expectativa per veure fins on volia arribar, cosa que no vaig tardar gaire en descobrir. El moviment d’aquell dit que ja havia aconseguit l’objectiu m’accelerava la respiració, i jo instintivament el compassava amb una lasciva oscil•lació de malucs.
– Sense preservatiu, res! – vaig fer jo alçant la veu en veure que amb una agilitat prodigiosa intentava substituir el dit per la polla.

Va parar en sec, tant ell com el qui tenia ajupit davant meu. Vaig sentir una mena de renec indesxifrable i van desaparèixer sense dir res més. Mentrestant, l’home rabassut havia alçat les cames del jove que restava passiu damunt el catre i li clavava unes envestides considerables davant la mirada expectant de dos més bocabadats tot fent-se una mà desaforadament.

Si m’aturava a pensar, jo mateix em feia creus de trobar-me en un lloc com aquell, i em podien venir basques. Però estava decidit a completar el rol que havia assumit deixant per després qualsevol mena de raonament, i deixar-me portar en la mesura que em fos possible per l’ambient caldejat i enganxifós d’aquell antre.

No podia deixar la sauna sense haver passat pel lloc que devia donar nom i ser l’origen d’aquesta mena de locals: la sauna de vapor i la de calor seca. Aquí la foscor era gaire bé total. Només d’obrir les pesades portes que hi donaven accés pensava que no hi resistiria ni mig minut; la calor era asfixiant. Gaire bé a les palpentes vaig acostar-me fins a un banc, on va venir ben just com no m’assec damunt d’algú que es va limitar a palpar-me tot invitant-me a seure al seu costat. No sé per què vaig fugir de nou, per refugiar-me a la sauna de vapor. En el moment d’obrir vaig poder veure que hi havia un grup d’homes apinyats, a peu dret, al mig de la sala. Amb la porta tancada, les ombres tornaven a fer-se gaire bé imperceptibles però notava la presència d’aquells cossos suats que exhalaven una fortor considerable. Jo també suava de valent i sentia la necessitat de deixar-me anar, no sé si per satisfer un desig que havia anat acumulant o si per sortir el més aviat possible d’aquella cavorca. No em va caldre prendre cap mena de decisió perquè aviat em vaig trobar empès al magma tumultuós de mans frisoses i sexes desesperats. I aquesta vegada vaig ser jo qui, prenent les degudes precaucions, vaig abaixar el cos que tenia al davant fins que el seu cap va trobar-se a l’alçada dels fal•lus afamats, i vaig penetrar-lo sense demanar permís ni parar compte de quina mena d’home estava profanant. Cap queixa ni crit de dolor, només uns sospirs ofegats per la xardorosa humitat que ho impregnava tot. No vaig aturar-me ni tan sols quan algú furgava darrere meu en un assaig fallit d’acoblament impossible per la meva posició.

Vaig necessitar una bona dutxa per desempallegar-me d’aquella suor llardosa que pensava que no em trauria del damunt en tota la nit. I sobretot un llarga passejada per retornar en mi mateix, i no fer cap judici ni valoració del que havia viscut. No sabia amb qui havia estat i potser ni tan sols què havia arribat a fer, simplement havia lliurat el meu cos a una morbosa experiència de la qual no em penedia. I, perquè no dir-ho, que també havia gaudit a la meva manera. A casa, ja m’estaven esperant.

Autor: Joan

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

De tornada a casa

Si hi ha alguna cosa que no suporti són els sopars d’empresa. Em sembla excessivament forçat haver de compartir taula i tertúlia amb els companys de la feina i, pitjor encara, amb els directius. Tot i que s’acostuma a dir, d’entrada, que no s’hi val a parlar de temes laborals, fet i fet resulta ser el tema central de la nit perquè no deixa de ser aquest l’únic lligam o punt d’interès que tenim en comú. El moment més interessant, amb tot, és aquell en què tothom pren posicions per mirar de seure en un lloc estratègic: des de qui vol situar-se a prop del director comercial per fer el pilota, com sempre, a qui ho aprofita per arrambar-se amb la recepcionista que és de bon veure. Personalment, no es que em caigui excessivament bé, però per passar-hi una bona estona tampoc m’hi faria pregar gaire.

La Carla va entendre que no tenia altra opció que anar-hi. De bona gana m’hauria quedat a sopar amb ella a casa, i anar a dormir d’hora; o com a mínim anar d’hora al llit. Però no me’n podia pas escapar. No sé si per fer-hi una mica de broma o per tocar-me la moral, no es va estar de dir-me que era una llàstima que no em pogués quedar justament el dia que tenia unes ganes boges de fer mil i una trapelleria sexual. I això, dit per ella, és per posar nerviós el més ben pintat. I va acabar de reblar clau deixant anar que si no podia esperar la meva tornada potser hauria de buscar alguna alternativa.

Com era d’esperar, el sopar es va fer insuportablement llarg, sense cap mena d’interès fora de les constants insinuacions de la Maite. En un altre moment potser li hauria seguit el joc, i amb tota probabilitat ens ho hauríem pogut muntar prou bé. Però la veritat és que frissava per tornar a casa, on estava convençut que, malgrat les insinuacions de la Carla, m’estaria esperant per fer la darrera copeta plegats abans d’anar al llit. També, com calia esperar, entre gresca i gresca les ampolles de vi es buidaven una darrere l’altre, i l’ambient anava pujant de to. Però no solament es va allargar més del compte el sopar sinó que, en acabat, encara em van arrossegar a fer unes cerveses al Pub anglès del carrer Verdi, per acabar d’emboirar-me més del que ja estava. I dic arrossegar no tant pel meu estat que no era d’embriaguesa ni molt menys, sinó perquè realment van haver d’insistir molt perquè no els deixés plantats al restaurant mateix.

Fet i fet, quan vaig poder-me escapar eren les dues tocades. No sé per què em vaig imaginar que la Carla encara m’estaria esperant, i vaig córrer a agafar un taxi per escurçar el màxim el temps de tornada a casa. Però després, mentre el taxista m’explicava no sé què dels perills de fer el torn de nit, em va començar a venir un fred de peus pensant que potser la Carla s’hauria cansat d’esperar i hauria sortit a esbravar-se. De fet, hi tenia tot el dret. Vaig pujar les escales corrents, i en obrir la porta del pis em vaig trobar que tot era fosc: efectivament. no m’havia esperat.

A poc a poc, procurant de no fer soroll vaig entrar al menjador. Damunt la taula hi havia dues copes amb un cul de vi cadascuna, un plat amb les sobres de formatges, una mica nyoca, i una ampolla pràcticament buida. Intuint quina devia ser la copa de la Carla, perquè sempre s’asseu al mateix lloc, em vaig servir la mica de vi que quedava i me’l vaig beure d’un glop. Tenia el dubte de si la Carla havia sortit o si era a l’habitació, i, en aquest cas, si podia estar acompanyada.

Arran de porta no se sentia res. Aguantant la respiració vaig obrir a càmera lenta, amb més de compte encara per no fer soroll. Les últimes tires de la persiana no abaixada del tot deixaven passar un fil de llum, insuficient al primer moment per distingir qui hi havia sota els llençols. Van caldre uns segons encara per acostumar-me a la foscor, i comprovar que la Carla dormia sola, de panxa enlaire ocupant la part central del llit. Vaig respirar alleugerit. Semblava que tenia el son ben agafat, i no volia despertar-la. Em vaig treure la roba lentament deixant-la caure a terra mateix, i vaig dubtar un moment en no saber per quin costat del llit hi havia més espai per on ficar-me.

Sentia el panteixar profund de la Carla que no s’havia mogut gens ni mica d’ençà que jo havia entrat a l’habitació. Amb molt de compte, vaig aixecar els llençols per anar-m’hi introduint sense despertar-la. L’espai que em deixava lliure, amb els braç estirats, era molt limitat; però finalment m’hi vaig poder encabir encara que fos ben bé a la punta del llit. No semblava que s’hagués adonat de la meva presència tot i l’inevitable sacseig produït per la meva entrada.

La meva posició era incòmoda, de manera que vaig provar d’agafar-li el braç que tenia estès cap al meu cantó per col•locar-lo arran del seu cos. Aleshores em vaig adonar que duia tan sols una camisa de dormir que li havia quedat arromangada a l’alçada de la cintura, sense res més. Imaginar què podia haver fet durant la meva absència no va fer sinó provocar-me un pessigolleig insistent que em recorria de dalt a baix. Potser era el contrast, però podia notar sense tocar-la la calidesa del seu cos que m’envaïa del tot com la seva flaire inconfusible. M’hi vaig acostar una mica més fins a establir un primer contacte amb la seva pell; gairebé imperceptible per a mi, però suficient perquè ella reaccionés de forma inconscient retirant el mà per col•locar-la al baix ventre. Estic convençut que no fingia, fins i tot quan la mateixa mà li va anar lliscant fins a situar-se sobre el seu sexe. Va emetre un petit sospir, com d’alleujament, i tot seguit va reprendre la respiració pausada del son en què estava submergida. Vaig aprofitar el moment per acabar d’acomodar-me, també de panxa enlaire, ben arran del seu cos i no vaig poder evitar imitar-la en el gest de posar la mà sobre el meu penis que ja començava a prendre forma i consistència. No estava segur de si desitjava que es despertés per abraçar-la amb força i desfogar-me d’una cremor que començava a notar per dins, o si preferia respectar-li el son i vés a saber si també el record d’uns moments de passió viscuts sense mi. Ara mateix devia tenir el cap dominat per un somni plaent, si interpretava bé el lleu moviment dels llavis i el fregadís dels seus dits sobre el pubis. No em vaig poder estar de provar una primera carícia, però no crec que hagués arribat a tocar el seu pit per damunt la camisola quan la Carla es va remoure tota ella com si busqués una nova posició, per acabar tornant allà on era, excepte el braç que em va caure just a l’entrecuix. Ara els sospirs eren més pronunciats, i sobretot més llargs. Se la notava inquieta. Probablement havia pertorbat el seu somni, o és que aquest havia entrat en una nova fase, a no ser que s’hagués despertat del tot i simulés mantenir-se en estat d’inconsciència. Fent només un petit moviment de malucs podia sentir el dors de la seva mà fregant el meu sexe ja endurit del tot, però no semblava que ella s’adonés de res. Vaig intentar-ho de nou, ara buscant el finíssim borrissol pubià, avantsala d’un sexe pel qual em delia cada vegada més. Potser eren imaginacions meves, però tenia la sensació que els seus dits se compassaven als meus en els insinuants amollaments d’unes carns extremadament sensibles. Em devia precipitar en excés en l’acaronament del seu clítoris que percebia ja lleugerament inflat, perquè de cop va regirar-se bruscament, canviant ara sí de posició. Se’m va girar d’esquena, adoptant una posició fetal, amb una mà entre les cuixes i l’altra a l’alçada dels pits com si volgués protegir-se d’una agressió inesperada. Em vaig quedar immòbil escoltant com tornava el seu panteix inicial i recuperava el ritme pausat de la respiració; no s’havia despertat. Si més no em va servir per constatar que el seu son era profund. Vaig girar-me jo també procurant adoptar la seva mateixa posició, i a poc a poc vam anar encaixant els nostres cossos en posició de quatre. Ella també va fer un lleu sacseig com per acomodar-s’hi. Notava l’erecció del meu sexe que maldava per obrir-se pas entre les seves cuixes, i els batecs de les pulsacions cada cop es feien més ostensibles. El panteixar de la Carla s’incrementava, així com el ritme de la seva respiració i deixava anar un lleu murmuri talment estigués vivint una experiència onírica. Li tenia una mà sobre la gropa, sense pressionar en excés però sostenint-la a mesura que el meu cos s’estrenyia al seu. Vaig apuntar només el capciró del meu sexe entre els llavis vaginals i aquests es van obrir delerosos de facilitar-me l’accés a les seves intimitats. Jo restava quiet i podia percebre la lenta penetració promoguda per la pressió que hi exercia ella, lentament. Només em va caldre seguir el vaivé dels seus malucs per acomodar-me plenament en el seu interior. De nou, la quietud i l’apausament dels nostres delits, només evidenciats per l’entretallat de les respiracions i uns sospirs cada vegada més notoris. Vaig resseguir amb la mà la sinuositat del seu cos, i en ser a la base del pit me la va agafar per exprimir-se’ls amb força alhora que es deixava anar en un gemec ofegat. Notava el sexe amarat de les seves essències, que no van tardar en fondre’s amb les meves en un orgasme contingut. Em vaig quedar en aquella posició un bona estona, mentre tornava la calma en aquell mar de plaers, i el panteixar de la Carla tornava a ser el del principi.
– Estàs bé, Carla? – Vaig preguntar-li a caure d’orella, alhora que li besava suaument el coll en adonar-me que no obtenia sinó el silenci per resposta.

Autor: Joan

Del Sena a un puticlub de Pigalle

La primera nit a Paris va ser més aviat accidentada, en veure’ns sorpresos per uns desconeguts fent l’amor vora el Sena. Vam acabar tots dos amb una estranya sensació de no haver sabut reaccionar a temps, ni per a rebutjar una relació no desitjada d’antuvi, ni per a gaudir-ne plenament. Vam pensar que la segona nit que havíem de passar a la capital francesa podíem aprofitar-la per fer de voyeurs, més relaxadament. Ens asseuríem sense presses en algun tuguri de Pigalle per veure un espectacle picant que ens incités a tornar més engrescats a l’hotel, on lluny de mirades i d’intromissions no desitjades podríem deixar anar els nostres instints passionals.

Vam sopar lleugeret a la plaça du Terte, a Montmartre, en un ambient acollidor que evocava el París bohemi d’altres èpoques: pintors que t’oferien un retrat en menys de deu minuts, artistes de carrer, malabaristes, venedors de flors… Jo ja m’hi hauria quedat bona part de la nit, gaudint d’aquell espectacle permanentment canviant, improvisat i distès. Però en Joan em va recordar el programa que ens havíem fixat per aquell vespre, reforçant-ho amb l’encertat advertiment que en poca estona l’ambient de la plaça podia canviar radicalment. Desapareixeria el bullici de gent i de turistes encantats, tancarien bars i restaurants, i quedarien només els carrers mal il•luminats i els sòrdids deambulants de presència gens agradable ni tranquil•litzadora. És sorprenent la capacitat de transformació que tenen els entorns de Montmartre, sobre mateix del barri de Pigalle, amb una doble vida i potser també una doble moral.

Vam baixar a peu per l’escalinata que s’obre davant del Sacre Couer, fins a trobar el boulevard de Rochechouard, i a continuació el de Clichy. Les lluminàries de la plaça de Pigalle em van posar de seguida en situació. Ens ho vam agafar amb calma fent un recorregut pausat fins al Moulin Rouge, i comparant les diferents alternatives de preus i d’espectacle. En Joan ja s’hauria ficat al primer local, el més vistós i probablement també el menys original. Però jo no m’acabava de decidir. I és que en la majoria em dóna la impressió que veient l’aparador ja he vist més del que en realitat podré veure-hi a l’interior.

Només calia observar quina era la clientela de cada local. Deixant de banda el Moulin Rouge, hi havia aquesta mena teatres-show, amb fotografies de gran format a l’exterior, il•luminació espectacular i un arreplegaturistes a la porta amb dots convincents a la vista dels resultats. D’un format més petit, sense gaire mostrari de cara al carrer, i amb un jove a l’entrada invitant grups de joves a passar una estona de gresca, hi havia aquella mena de cafès espectacle on hi devia anar el jovent, potser més per riure que per excitar-se amb les noies, la majoria molt més grans ells. Quedava encara una altra mena de tuguris, més amagats en carrerons estrets, que passaven desapercebuts a la majoria dels turistes badocs, i que tampoc hauria vist en Joan; eren uns locals gaire bé amagats, amb una simple llumeta a l’exterior i que potser només s’hi podia accedir per invitació dels seus captadors de clients, que els seleccionaven al boulevard per acompanyar-los personalment fins a la porta d’entrada.

Probablement, no ens hauria dit res si jo no li hagués adreçat una mirada incisiva. Un home vestit de negre de dalt a baix, ulleres fosques i corbata llampant, se’ns va adreçar per explicar-nos mig d’amagat que el seu era un local molt especial: molt més que un espectacle eròtic, molt més que una sessió simulada de porno en viu. De fet, no ens acabava d’explicar quina era l’especificitat que feia tan diferent el que ens oferia en comparació amb la resta de l’oferta de la zona, però tenia la pinta de ser quelcom especial.

– N’estàs segura? – em va dir en Joan que no ho veia massa clar, però que havia captat que era l’únic que despertava la meva curiositat.

El meu OK va servir per respondre a tots dos. I l’home vestit de negre i amb posat seriós va girar cua decidit cap a un carreró escassament il•luminat, convençut que nosaltres el seguíem. Era un portal estret, amb unes escales que baixaven cap a un soterrani, i sense més il•luminació que les minúscules bombetes instal•lades als graons. L’home va fer un gest indicant-nos que podíem baixar tot sols; ell, era de suposar, havia de continuar amb la recerca de nous clients al boulevard. Vam dubtar uns moments, fins que jo vaig avançar-me iniciant el camí de davallada cap al que podien semblar uns inferns. Un cortina vermella es va obrir davant nostre, i un altre home vestit igualment de negre de cap a peus ens fa fer senyal que el seguíssim.

La sala era molt més gran del que es podia imaginar a l’entrada. Una trentena de taules rodones, pensades per a dues persones, amb la corresponent lampadeta, encesa només en les que estaven ocupades, estaven distribuïdes anàrquicament per tot el local deixant amplis espais per on les cambreres atenien els clients. No eren totes plenes, i a nosaltres ens van col•locar en un racó lateral des d’on podíem observar perfectament no solament l’escenari, on una noia d’abundant cabellera feia les seves piruetes sinó tot el públic assistent que per a mi formava també part de l’espectacle.

Aviat em vaig adonar que el nostre perfil potser no hi encaixava del tot. La majoria eren més grans que nosaltres, i en tots els casos eren homes sols o grups de dos. Molt a prop de l’escenari, l’únic noi més jove semblava inquiet o nerviós, potser era la seva primera vegada en un local com aquell, embadalit amb les exuberàncies que exhibia la noia de l’escenari vestida amb un simple tanga de colors brillants. I després vaig descobrir que a l’altra banda de la sala hi havia un home amb companyia femenina, però que devia ser una professional del local perquè absents al que s’esdevenia al seu entorn es van aixecar per desaparèixer darrere una cortina lateral que no era la de la sortida.

Una cambrera exuberant, que mostrava generosament una pitrera coronada amb estrelles daurades per a tapar ben just els mugrons, va prendre nota del que consumiríem. No estàvem per xampanys de preus desorbitats, i ens vam limitar a unes cerveses negres. Era el preu mínim de l’entrada.

Sempre m’ha fascinat veure el que pot arribar a fer una noia entorn d’una barra vertical, que li permet mil i una figures insinuants i provocatives. Al noi jove que hi havia al davant se n’hi anaven els ulls, quan sostinguda per una cama entorn de la barra la noia es tirava enrere balancejant-li els pits a tan poca distància. Tot d’una es va posar en peus i va adreçar la mirada cap al públic. Ho vaig veure a venir de seguida. D’un bot va baixar de l’escenari i es va asseure a damunt la taula on hi havia el noi, que va quedar garratibat en trobar-se la brillantor del tanga a l’alçada dels nassos. El noi, segurament que amb un gran esforç, va intentar posar la mà sobre les generoses cuixes que se li obrien al davant, però ella va ser més ràpida i d’una estrebada se l’endugué dalt de l’escenari. Em va semblar fins i tot cruel per part d’ella, per la forma com el ridiculitzava forçant-lo a tocar-li el cul o els pits mentre li anava traient la roba fins a deixar-lo en calçotets. Dubto que el noi tingués temps ni esma per a gaudir dels moviments esbojarrats de l’striptease professional que va acabar simulant que se’l follava apassionadament asseguda damunt del seu sexe.

Aviat ens vam haver acabat les primeres cerveses. I les següents també baixaven ràpidament a mesura que l’espectacle no responia ni de tros a les nostres expectatives. Comentàvem entre nosaltres el poc apassionament que hi posaven les noies, que segurament havien fet el mateix numeret diversos cops aquell mateix vespre, i ens entreteníem espiant les reaccions de la clientela, com si nosaltres fóssim uns observadors forans.

Els números següents no em van semblar de gaire millor bon gust. En algun cas també invitaven gent del públic a participar-hi, controlant elles perfectament la situació, de manera que, com a molt, els permetien posar les mans damunt les carns ufanoses, i en tot cas eren elles les que acabaven magrejant-los. El suficient com perquè, de retorn a les taules, no resistissin l’oferta d’una cambrera que se’ls devia endur en un apartat, més enllà de les cortines laterals. Vaig notar que en Joan també feia ganyotes d’un cert disgust per l’espectacle depriment que observàvem, però alhora també se li feia evident un estat d’excitació suficient com per desitjar poder entrar en acció. De no ser-hi jo, probablement ja s’hauria ofert a pujar dalt de l’escenari i segurament després també hauria acabat pagant una quantitat gens menyspreable per desfogar-se amb alguna de les cambreres.

Els focus es van apagar encara un xic més, una música suau es va apoderar de la sala i va sortir en escena una parella disposada a oferir-nos el que devia ser el plat fort del dia, el número més repicat. Era el primer cop en tot el vespre que apareixia un home a l’escenari. Si més no semblava que la parella s’ho agafava amb un xic més d’interès, escenificant una trobada fortuïta, una mirada seductora que esdevenia irrefrenable, i un joc amorós que anava pujant de to. L’home exhibia una tranca de considerables dimensions, d’acord amb la musculatura prominent del seu cos. I van iniciar un conjunt de malabarismes com si es tractés d’un catàleg del kamasutra, aconseguint una impressió de realisme com no havíem vist en tota la nit.

I tot seguit, sis noies més sortiren a l’escenari invitant els homes més agosarats a fer una demostració de les seves capacitats amatòries. Era evident que es tractava del mateix parany anterior, ara col•lectiu, en el qual els permetrien encetar el joc però no acabar-lo, a no ser que estiguessin disposats a pagar una suma considerable.
– Et ve de gust? – vaig fer jo, deixant l’interrogant obert a qualsevol interpretació.

I no van caldre més preguntes ni cap resposta. Em va agafar de la mà i vam pujar a l’entarimat davant la sorpresa de les noies que senyorejaven el lloc, i dels homes que no sabien si també formàvem part de l’espectacle. Vam iniciar una dansa al ritme de la música plena de sensualitat, on a cada passa deixàvem anar una peça de roba fins a quedar nus, com la resta d’actors, Ens vam oblidar de l’entorn i de les mirades atònites dels presents; fins i tot la parella que havia iniciat aquella part de la funció es va aturar. Les nostres piruetes estaven molt lluny dels malabarismes professionals, però indubtablement responien molt més a impulsos reals dels nostres cossos, i això es percebia fàcilment. Vam acabar en mig d’un aplaudiment general, en Joan estirat a terra, jo cavalcant-lo excitada com mai per la morbositat de la situació i incentivada pels ulls que teníem clavats ben a prop nostre; ell se m’aferrava als pits exprimint-los amb força i jo vaig esclatar en un crit desacomplexat per acabar damunt seu i besar-lo amb una tendresa gens escaient en aquell lloc.

Refets de l’orgasme que impúdicament havíem exhibit, vam retornar al nostre lloc on ens esperaven dos joves vestits impecablement de negre i que ens van invitar a sortir del local, sense cobrar-nos la consumició.

Presumpta violació a París

Si París és coneguda com la ciutat de la Llum no és pas per l’esplendidesa dels dies clars i assolellats, que hi són més aviat escassos, ni per la magnificència lumínica dels seus carrers força discreta, sinó per la màgia captivadora amb què es transforma la ciutat al capvespre, i s’embolcalla de tonalitats tènues i inevitablement sensuals. L’espectacle que se’ns ofereix qualsevol dia al captard, quan la llum natural es fon lentament damunt dels teulats parisencs per donar pas a la esplendorosa vistositat dels focus que il•luminen amb tons groguencs els edificis més emblemàtics, és magnífic. I més si hom disposa d’un mirador escaient, com pot ser el cim de la Torre Eiffel, l’escalinata de Montmartre o l’illa de la Cité.

No calen massa excuses per deixar-se caure vora el Sena en una d’aquestes nits encisadores de la Ciutat de la llum. Vam aprofitar un cap de setmana de finals de juny: un petit hotelet al barri llatí, prop de Saint Michel; les vores del Sena amb les paradetes de llibres vells apuntalades a les baranes del riu; el Pont Neuf que ens porta a l’illa de la Cité; seguir l’Square du Vert Galant fins a la punta on se separen els dos braços de riu; i baixar per un terraplè enjardinat, cobert de vegetació, arran de l’aigua. Un lloc excepcionalment discret al cor de la ciutat, amb una magnífica perspectiva del Sena, al fons sobresortint la Torre Eiffel a una banda i l’Arc de Triomf a l’altra, i els bateaux mouches passejant turistes embadalits per la màgia d’aquesta Ciutat de la llum.

Ens vam asseure en un petit replà, amb tot el riu per endavant i una massa de vegetació que ens cobria l’esquena i ens aïllava del brogit de la ciutat. Era una nit calmosa, i només se sentia una lleugera remor de l’aigua i el soroll dels vaixells en passar, a aquella hora cada vegada més escassos. La Carla es va sorprendre de la tranquil•litat d’aquell lloc, com un amagatall secret que jo li tenia especialment reservat per a ella. I m’ho va agrair amb un petó dolç com corresponia al moment, però que a poc a poc es transformà en un bes apassionat i ple de desig.

Vaig aturar-la un moment per poder-nos centrar de nou en la magnífica visió que ens oferia la ciutat, i vam romandre abraçats no sé quant de temps, en silenci, gaudint d’aquella sensació de placidesa difícil de trobar, per exemple, a la ciutat de Barcelona. No feia fred, però la humitat hi era tothora present. Aquesta vegada vaig ser jo qui vaig besar-la, inclinant-me damunt seu. El meu braç per sota la nuca li feia de coixí, i l’altre deambulava per inèrcia damunt del seu cos sense rumb ni objectiu precís. Qui no cregui en el romanticisme encomanadís de la ciutat, és perquè no l’ha viscuda en situacions i moments com aquests.

De tant en tant, els focus d’un bateaux mouches ens despertaven del nostre encanteri, com si haguéssim estats descoberts en vés a saber quina malifeta. Però era evident que tot allò no anava per nosaltres, i era impossible que ningú ens veiés. Eren moments de pausa, per mirar-nos als ulls i descobrir-hi aquell punt de passió que ens menava a continuar en el nostre festeig. La primera sensació, quan vaig tirar-li la samarreta cap amunt per acariciar-li la pell sense intermediaris tèxtils, va ser d’una esgarrifança de fred que vaig compensar de seguida amb la calidesa de la meva boca i un fregadís més accelerat dels meus dits. No devia semblar-li bé que quedéssim en desigualtat de condicions perquè aviat va descordar-me el cinturó per introduir-hi la mà cercant l’escalf del meu entrecuix.

A mesura que s’obrien les peces de roba, sense acabar de treure’ns-les del tot, i la nuesa de la pell havia d’afrontar la fresca de la nit parisenca, s’incrementava la frisança per mantenir viu el calor dels nostres cossos. M’abraonava damunt seu per protegir-la de l’aire humit que, tanmateix, amb prou feines si sentíem. La Carla m’abraçava amb força de manera que havia de notar el meu sexe inflat que maldava per alliberar-se de tanta pressió.
– Anem a l’hotel? – vaig dir-li a cau d’orella – Aquí agafaràs fred.
– No. Prefereixo sentir com ofegues amb el teu cos qualsevol sensació de fredor, que ara mateix és ben lluny de mi… quedem-nos una mica més… El lloc és magnífic.

No m’ho vaig fer repetir dues vegades, i de bon primer vaig ofegar la seva veu amb una morrejada encesa en què la meva llengua buscava afanyosa la seva per a practicar un joc d’enroscaments impossibles. De tant en tant, procurava alçar el meu cos per alliberar-la del meu pes, però no devia semblar-li tan pesant quan ella m’atreia de nou damunt seu. No gosava canviar de posició per no deixar-la al descobert, i a tot estirar em tombava una mica de costat per possibilitar que la meva mà furgués en les seves intimitats, que ja superaven amb escreix la humitat de l’ambient. I ella no es quedava enrere, servint-se de les dues mans aferrades a les natges per pressionar el meu sexe sobre el seu, alhora que anava abaixant els pantalons i els eslips a l’ensems.

Amb les dues mans a terra, com si volgués fer un exercici de flexions, vaig alçar de nou el meu cos conscient que ella ho aprofitaria per agafar la meva polla i encarar-la a l’obertura del seu sexe, fent a un costat la tira de les calcetes. I m’hi vaig deixar caure de nou, arrencar-li un sospir de plaer com qui finalment ha aconseguit encaixar una peça que es resistia. Sense moure’m gairebé, vaig besar-la de nou i vaig procurar sostenir-me amb els colzes clavats en terra, a banda i banda del seu pit, per no estampir-la en excés en iniciar el vaivé en el seu interior. El ritme de les pulsacions no s’adeia amb l’harmoniosa suavitat dels meus moviments penetrant-la profundament però a càmera lenta.

La Carla, amb les mans lliures, resseguia el meu cos també pausadament. Notava els seus dits, a voltes molts suaus a voltes clavant lleugerament les ungles, des del capdamunt de l’esquena fins a la regatera del cul on s’hi entretenia simulant un inici de penetració. Sabia que això em provocava una esgarrifança i un tremolor especial que tampoc sabria descriure. Venint d’ella m’encenia encara més, però alhora em provocava una reacció instintiva de prémer les natges per a dificultar-li el camí.

De cop, es va quedar clavada i vaig notar que es posava en tensió. L’aturada dels moviments ens va permetre sentir amb més nitidesa l’enrenou de les branques que hi havia darrere nostre. I tot seguit en sortiren dues figures negres que ben just si dibuixaven el seu perfil entre els matolls. Ens vam quedar immòbils. No podíem veure’ls la cara, però la seva silueta corresponia a dos homes corpulents. Ens vam mirar un instant amb la Carla, i només vaig atinar a deixar-li entreveure que no podíem defensar-nos, que el millor era no oferir resistència. Vaig témer sobretot per ella.

A poc a poc, sabent que nosaltres tampoc teníem escapatòria, es van anar deixant caure pel terraplè fins a situar-se un a cada costat d’on érem, jo encara penetrant la Carla. No podíem veure massa bé les faccions de les cares, però no semblaven francesos i més aviat tenien una pinta d’europeus de l’est. Vaig intentar demanar, amb una veu que gaire bé no em sortia, primer en francès i després en el meu anglès poc acurat, què pretenien o què volien de nosaltres. No sé si ens responien o si parlaven entre ells, però no vam entendre res del que deien. Reien, això sí, divertits segurament per la nostra situació que havia deixat de ser tendra i apassionant per esdevenir ridícula als seus ulls.

Actuaven lentament, convençuts que érem una presa fàcil, i que el lloc escollit era d’una discreció absoluta. Una mà poderosa em va agafar per l’espatlla tombant-me cap a un costat i deixant al descobert la nuesa dels nostres cossos. No havia actuat amb brusquedat. En veure que jo no m’hi resistia, més aviat semblava que volgués acariciant-me, com el seu company començava a fer-ho amb el cos, també immòbil, de la Carla. Les mans de qui m’havia girat cap a ell seguien damunt meu, vigilant qualsevol moviment que jo pogués fer, mentre el seu company s’havia apoderat dels pits de la Carla xuclant-los i toquejant-los amb una delicadesa impròpia d’uns violadors nocturns. Ella em va mirar amb uns ulls espantats, com si demanés perdó per deixar-se magrejar per un desconegut, o potser esperant la meva aprovació per l’actitud de condescendència que mantenia. I la va copsar de seguida, entenent a més que poca cosa hi podia fer jo amb aquell homenàs que tenia al darrere i que no em treia les mans del damunt.

Vaig poder veure com l’home que estava amb la Carla, de cabell blanquinós tot i no aparentar ser massa gran, no s’acontentava amb el pits que havien envermellit, no sé si de fred o dels amanyagaments de què eren objecte, sinó que els seus dits jugaven per l’entrecuix cercant-li les cavitats prohibides. Un gemec de dolor en introduir-li dos dits de cop a la xona, em va provocar un moviment instintiu que de seguida va ser reprimit pel meu vigilant particular, que em va agafar la polla, ara sí que amb una certa contundència. Vaig deixar anar un “procura no patir-lo” adreçat a la Carla, que no sé si va arribar a sentir, però com a mínim el devia intuir perquè ella s’hi va posar bé i fins i tot li acariciava l’esquena potser per evitar encrespar-lo en excés.

La veritat és que fins i tot el meu sexe es va tornar a engrescar veient-la a ella plenament resignada a satisfer els desitjos d’aquell home que, amb poques manies, s’havia tret ja els pantalons. Procurava somriure a la Carla per transmetre-li el meu suport i donar-li a entendre que no havia de tenir cap mena de remordiment si, fins i tot, acabava gaudint-lo. Em sorprenia a mi mateix la serenitat amb què afrontava aquella situació, i ni tan sols m’adonava que el meu home se m’havia encastat al darrere sense deixar de maniobrar amb la meva polla. Potser pretenia masturbar-me coincidint amb el moment en què el noi albí s’havia posat de ple sobre la Carla. Tot i que l’escassa claror no em permetia veure-ho bé, era evident que ja l’havia penetrada tal com delataven els seus sospirs accelerats i els primers moviments de malucs d’aquell home. Va alçar el cos recolzant-se en les mans que engrapaven amb una certa violència els pits de la Carla; i aquesta es va posar a xisclar i a colpejar-li el pit en una mena d’histèria que a mi ja m’era familiar. Sabia que cridava de dolor i de ràbia, però també de plaer per una excitació extrema que, tal com havia experimentat altres vegades amb mi, la descontrolava completament.

Absort com estava contemplant la violació de què era objecte la Carla, no em vaig adonar que el meu guardià estava disposat a consumar la seva part. Amb un ràpid moviment em va posar bocaterrosa, i, sense acabar de treure’m els pantalons que tenia a l’alçada dels genolls em va clavar la seva polla pel darrere. No va entrar a la primera embranzida, però el meu cul va acabar sucumbint en les següents. Em va sortir un crit ofegat, i no tant pel dolor com per la sorpresa. Afortunadament, no devia ser un home que pogués presumir de ser excessivament dotat.

Ara eren tots dos els qui encabritats damunt nostre ens follaven a tot pler i es deixaren anar fins a escorre’s, cosa que no van tardar massa a fer-ho, gairebé de forma sincronitzada. Tots dos van llançar un crit inintel•ligible per a nosaltres que vam interpretar com de victòria, per alçar-se tot seguit esgrimint unes polles bavejants a punt d’entrar en declivi.

Imaginava que intentarien prendre’ns el poc que portàvem i que fugirien corrents, satisfets de tan fàcil botí. Però, no. Es van quedar una estona asseguts al costat nostre, donant-nos petits copets que bé podria interpretar-se d’amicals, somrient i parlant entre ells. En aixecar-se, a un d’ells se li va entendre un “merci pour tout”, i encara el noi albí va remugar quelcom que podríem transcriure com Maszyny są bardzo otwarte i hojne te francuskie.

De tornada a l’hotel, desconcertats, ens va anar creixent el dubte de si realment havíem estat objecte d’una violació, o si senzillament ells van interpretat que estaven convidats a la festa.

Autor: Joan