Refugiats a la Baiau

Quan vam sortir de Barcelona feia un dia esplèndid. Tot feia presagiar que arribaria a convèncer la Carla del gratificant que podia ser un cap de setmana voltant per aquestes muntanyes de Déu. Ella és una dona de ciutat, que es mou molt millor entre el tràfec urbà que en un alzinar, que prefereix l’atapaïment del metro a la tranquil•litat d’un llac del nostre Pirineu. En principi, la vaig convèncer per acompanyar-nos al refugi de Vallferrera, des d’on amb els amics del centre excursionista teníem previst fer alguna caminada, i ella podia quedar-se còmodament asseguda vora la llar de foc del refugi esperant la nostra tornada. No teníem previst de pujar a l’Aneto, però potser sí arribar-nos fins a algun dels llacs que hi ha en direcció a la Baiau.

Durant el trajecte, i abans d’arribar a Alins, vam arribar a un pacte, cosa ja habitual en les nostres relacions. Un cop haguéssim deixat l’equipatge a Vallferrera, ella iniciaria la caminada amb tot el grup fins allà on cregués oportú. Si es cansava, o simplement se’n cansava, optaria per tornar enrere; però en aquest cas, jo l’hauria d’acompanyar perquè no estava disposada a refer sola el camí, per més ben senyalitzat que estigués. De fet, no confiava tant en la seva capacitat d’aguantar una excursió com aquella, amb pendents pronunciats, com amb les meves dots de persuasió per fer-la seguir. Comptava, a més, amb la complicitat dels companys d’excursió que s’havien compromès a caminar a un pas moderat i fent tantes parades com calgués.

Per acabar de demostrar-li que era una caminada de no res, i donat que lluïa un sol magnífic, vaig dir-li que podíem anar lleugerets de roba perquè la intenció era anar a dinar prop d’algun d’aquells llacs i tornar a la tarda a Vallferrera. Val a dir que ella va seguir a bon ritme, xerrant distesament ara amb un ara amb un altre, i sobretot amb en Sergi que, a diferència de la resta del grup no havia vingut amb la seva parella. Sense gaire bé adonar-nos-en vam arribar al llac on teníem previst de dinar, un paisatge idíl•lic, de postal, que fins i tot va encantar a la Carla. I havent dinat, abans d’iniciar el camí de retorn, tenint en compte que la tornada podia ser molt més curta, vam decidir tirar un tros més amunt.

Decididament, la Carla buscava caminar prop d’en Sergi i jo, no pas perquè estigués gelós sinó per no quedar-me sol, la flanquejava per l’altre costat. En Sergi és un noi rosset, més jove que nosaltres, estudiant d’arquitectura i amb un tracte molt agradable. No m’incomodava l’interès que hi mostrava la Carla ni ell donava peu a anar més enllà de la conversa amical, amb el seu bon humor de sempre. En alguns trams més empinats la Carla es deixava ajudar, en Sergi li donava la mà per estirar-la si passava al davant o simplement l’empenyia pel cul si es trobava al darrere. En d’altres de més planers podíem caminar tots tres, amb la Carla al mig, a qui agombolàvem amb el braç sobre les espatlles o agafant-la per la cintura.

Però la muntanya ja les té aquestes coses. El sol radiant que ens havia acompanyat fins aleshores es va veure amenaçat per unes nuvolades que van sorgir inesperadament de darrere els cims encrespats que voltaven la vall. Quan el sol es tapava, la Carla agraïa especialment les abraçades no ja per companyonia sinó per a protegir-se de la fresca que es començava a fer notar. El grup caminava fraccionat, nosaltres al darrere a una certa distància de les dues parelles més grans i, encara un tros més amunt, l’Oriol i la Carme més coneixedors del terreny que guiaven l’expedició. Algú va indicar que el temps semblava amenaçador i que potser caldria fer marxa enrere, però l’Oriol va dir que faltava molt poc per arribar a la carena des d’on podríem gaudir d’una vista excepcional, tant si miràvem en direcció a Vallferrera com si ho fèiem cap a la Baiau. Ningú va gosar contradir-lo i vam continuar el camí, ara una mica més apressats.

Certament havia valgut la pena. Hom no s’adona de la magnificència dels Pirineus fins que no els pot divisar des d’una certa alçada. L’Aneto s’aixecava imponent davant nostre, i l’Oriol ens posava nom a cadascun dels pics més destacats, alguns dels quals es trobaven mig coberts per una boirada espessa que semblava tenir la intenció de baixar cap a les valls. En pocs moments, ens vam adonar que el cel s’havia cobert del tot i les nuvolades prenien un to negrós anunciant tempesta.
– Hem de tornar de seguida cap a Vallferrera – vaig dir jo amb un to autoritari que no em corresponia.
– Em sembla que hem fem tard – va replicar tot seguit l’Oriol, que amb la mà estesa percebia les primeres gotes de pluja.- La pluja ens arreplegarà a mig camí i arribarem xops com ànecs. Val més que acabem d’arribar fins al refugi de la Baiau; ara ja no ens queda tan lluny.

Ningú li va discutir la proposta, ni va gosar fer-li retret per no haver-ho previst abans. Només em va semblar veure un cert aire de retret en els ulls de la Carla, que havia rebut també els primers impactes del gotellam que se’ns venia al damunt. No hi havia temps per a la conversa. Caminàvem a marxes forçades comentant només el contratemps de la pluja que se’ns acostava. Afortunadament, quan s’hi va posar de valent ja teníem a les envistes la carcassa metàl•lica del refugi de la Baiau.

Ens devien estar observant des de dins perquè ens van obrir la porta de seguida. Anàvem xops. I una minúscula llar de foc era l’única font d’escalfor on acostar-nos. Era un espai petit, previst per a divuit persones posades amb calçador, però, entre els que ja eren al refugi i nosaltres, devíem arribar als vint-i-cinc. La Carla tenia els ulls vermells, la cara tremolosa i morta de fred.

– Treu-te la roba, dona, – va dir amb tota naturalitat un noi que vestia anorac i pantalons gruixuts, amb una cara vermella segurament de la quantitat d’alcohol que portava a dins.
– Sí, Carla. Estaràs millor – s’hi va ficar en Sergi, que de seguida va acompanyar-la al petit altell on hi havia les lliteres.
– Us farem una mica de lloc – va afegir el primer, alhora que els seguia.

El temps no amainava, i encara que ho hagués fet tampoc hauríem pogut tornar a Vallferrera, perquè la llum començava a flaquejar i el refugi no disposava de corrent elèctrica. Ens vam quedar prop del foc fent-la petar, explicant mil i una anècdotes viscudes per aquelles muntanyes, que pel que es veia, eren molt familiars per a alguns. Fins al cap d’una bona estona no em vaig adonar que no havien tornat a baixar de l’altell ni la Carla, ni en Sergi ni el noi que els havia de fer lloc entre les lliteres, en principi totes ocupades. La Carla devia estar rendida, vaig pensar.

Tan bon punt es va fer fosc, poca cosa més podíem fer que disposar-nos per dormir una mica, per tal de poder emprendre el camí de tornada l’endemà a primera hora. Vam anar pujant, doncs, a l’altell on hi havia les lliteres, dos rengles ajuntades a banda i banda. Vaig veure la Carla, a la part baixa d’una llitera, abrigada amb una manta i ben estampida entre en Sergi i l’altre noi que havia pujat primer. Volia demanar-li com es trobava, però un lleu sospir em va convèncer de la inutilitat de la pregunta: de ben segur que ja li havia passat el fred.

– Puja aquí – vaig sentir que em deien –. Estrenyent-nos una mica, segur que hi cabrem tots.

No vaig veure ben bé on em ficava, però al final vaig poder estirar-me sota una manta que ens devia cobrir a tots alhora. Procurant de no moure’m massa vaig treure’m els pantalons que encara tenia molls, i em vaig mantenir una estona quiet de panxa enlaire. Estàvem prou comprimits com perquè fos inevitable el contacte tant per un costat com per l’altre. La noia que m’havia cridat em donava l’esquena, un xic arraulida, i jo vaig optar per adoptar la mateixa posició encaixant el meu cos amb el d’ella, sense amoïnar-me massa pel noi que quedava al meu darrere. A poc a poc es van anar apagant les darreres veus que es desitjaven bona nit

Feia fred, i tant el meu cos com el de la noia van tendir a apropar-se, amb la intenció d’aprofitar l’escalfor natural. Inconscientment, o potser no tant, vaig posar-li la mà sobre la cuixa, i ella va respondre amb un moviment de malucs que encastava encara més les seves natges sota el meu ventre. Amb l’atapeïment de persones que érem en aquell espai tan reduït era impossible escoltar el silenci; ningú deia res, però se sentien els grinyols d’una llitera, algú que comença a roncar, un que es movia més del compte…, i de fons vaig reconèixer el panteixar de la Carla. No sé com ho sentien els altres, però per mi era evident que aquell panteix delatava un estat d’excitació creixent. Vaig imaginar-la abraçada al Sergi, desfogant-se de l’enrabiada per haver-la portat fins allà, amb remullada inclosa. L’espai no donava per massa floritures, i la manca d’intimitat encara menys, però estava convençut que ella sabria treure el màxim profit de la situació.

No sé si era la proximitat de la noia, tot i que ella anava vestida, si era l’ambient general que caldejat per l’aglomeració de gent, o si eren els meus pensaments entorn de la Carla, però m’havia passat el fred. O millor dit, ja havia entrat en calor. La mà que tenia damunt seu va iniciar un moviment ascendent des de les cuixes fins a la part alta del cos, sense gosar atacar de ple els seus pits que no m’havia fixat ni com eren. Vaig esperar uns instants per si es produïa alguna reacció per part seva, però res. Vaig reprendre el moviment amb breus temptatives cap a l’interior, però amb el mateix resultat. Semblava que estigués completament adormida. Abans de continuar amb les meves incursions vaig assajar una darrera prova acostant un dit humitejat als seus llavis. Va reaccionar amb un xuclada gaire bé imperceptible, i un “Mmmm…” que només jo devia sentit.

Hauria volgut capbussar-m’hi de ple, però no podia moure’m. La mà va reprendre el recorregut seguint el carenat d’aquell cos que no veia més que en forma de silueta perfilada sobre la negror de l’estança. La següent passada va servir per infiltrar-me per sota la samarreta, establint contacte amb la seva pell, aparentment indiferent a les meves carantoines. De nou un sospir, que no vaig poder discernir si provenia de la noia que estava abraçant, o era de la Carla a la part baixa de la llitera. Aquesta vegada sí que vaig engrapar de ple el seu pit amollant-lo amb delicadesa, però de forma contundent. Com si fos una reacció inconscient ella va desplaçar els dits cap a l’entrecuix, una part inaccessible per a mi, des del darrere. Semblava realment que es mogués d’esma, fins i tot quan amb l’altra mà pressionava la meva que estava aferrada al seu pit. Tota ella es va somoure buscant, potser, una posició impossible.

De tant en tant, aturava el meu festeig a l’espera d’una reacció en un o altre sentit. En un moment donat vaig provar de retirar la mà, però de seguida vaig percebre que amb la seva em buscava per tornar-la a col•locar damunt del pit o sobre la gropa. Per força havia de notar que el meu sexe s’havia inflat poderosament encastant-se en la regatera del seu cul encara protegit pel xandall. Una protecció que em va ser fàcil de superar abaixant-la lentament fins que em va permetre introduir la polla apuntant al seu sexe. Vaig comprovar que l’entrada, tot i trobar-se tancada per la posició en què es trobava la noia, segregava prou fluids com per pensar que estava desitjant ser penetrada. No va ser empresa fàcil, perquè, tot i no posar-hi cap resistència, tampoc va aplanar-me el camí. Simplement es deixava fer, i és possible que jo no fos sinó un intrús d’un dels seus somnis. Forçant la meva posició, tirant el cos un xic enrere, finalment va entrar encara que només fos la punta del gland. De nou uns segons d’espera; i abans que jo iniciés cap moviment va ser ella qui va emprendre un bascular del seu cos de tal manera que a cada embranzida aconseguia aprofundir una mica més la penetració.

Movia els llavis i la llengua com si busqués alguna cosa, però no deixava anar cap sospir ni gemec que pogués delatar-nos. Només jo podia percebre el seu estat de l’excitació a través de les pulsacions del seu cos, i els batecs que semblava que haguessin de fer-la esclatar. La meva era una posició estàtica i tanmateix m’estava posant al límit de l’eclosió final. Tot d’una, tirant una mà cap enrere va empènyer el meu cos cap al seu tant com li era possible, per romandre quieta uns minuts, abans de deixar-se anar. Va ser un esgarip contingut que va trencar el silenci del refugi, però que ni jo mateix podria assegurar si provenia de la noia que es penetrava el meu sexe o si era de la Carla.

Tampoc la Carla va poder-m’ho certificar l’endemà, ja de tornada a Barcelona, quan em confessava que jo estava carregat de raó quan li parlava de les emocions gratificants que ens ofereix la muntanya.

Autor: Joan

Febrades d’un dissabte a la nit

Les febrades sempre són inoportunes, però la d’aquell dia va ser diferent. Havíem quedat amb uns amics a casa nostra per poder veure en directe la cursa de Formula 1 del Gran premi de Malàisia. I com que degut a la diferència horària la retransmissió era a les cinc de la matinada, vam acordar que després de sopar miraríem alguna pel•lícula o faríem algun joc per passar l’estona i esperar l’hora de la cursa. Al matí, però, ja vaig començar a notar els primers símptomes, i cap al tard em trobava molt aixafada i amb una febre considerable. Sabent com li agrada a en Joan l’automobilisme i que havia preparat la vetllada amb molta il•lusió, vaig demanar-li que no anul•lés la cita amb els amics i que ho féssim igualment. En tot cas, ja seria a temps d’anar-me’n a dormir si em trobava més malament.

I així va ser. Vaig aguantar tot el sopar, però encara no havíem fet les postres que el cap em bullia i em venien uns tremolors que tan aviat podien ser de fred com de calor. Tampoc no em calia dissimular davant dels convidats perquè ja es van adonar del meu estat quan van veure que no deia pràcticament res, cosa gens habitual en mi.

Des de l’habitació sentia el murmuri que provenia del menjador, tot em donava voltes, i vaig aclucar els ulls pensant que difícilment m’arribaria a aixecar quan fos l’hora de la cursa. Les veus cada vegada eren més llunyanes i difuses, com les imatges que desordenadament passaven pel meu cap. No sé si era la febre, que estava entrant en el món dels somnis, o una mica per tot plegat, però el cert és que tan aviat em trobava a la botiga on treballo i no sé per què hi apareixia l’Agnès, com era a la platja amb en Joan i el seu amic Carles, que no em cau gens bé i que ara intentava treure’m el bikini.

La imatge es va esborrar com per art d’encantament, i ja no hi veia ni en Joan ni en Carles, sinó la Sílvia que estirada sobre la sorra m’apartava suaument la tireta del banyador per introduir-hi una llengua que a mi em va semblar sorprenentment freda. Érem soles en una platja deserta, un sol de justícia que em feia suar de valent i ella que xuclava amb suavitat els meus llavis vaginals i els deixava anar fent un sorollet com qui desfà una ventosa enclastada en un vidre moll. Potser m’havia adormit a la sorra i ara em trobava mig atontada pel sol, sense capacitat per a reaccionar. Volia demanar-li que parés, però no em sortien les paraules de la boca, i ben mirat tampoc era això el que volia perquè la sensació era estranya però molt agradable. Va parar un moment quan vaig fer un moviment brusc de tot el cos, com si fos un estremiment de fred malgrat estar amarada de suor. Sentia una ardor creixent al meu interior, palpava a cegues amb les mans i no trobava el cos de la Sílvia per a correspondre-li els seus amanyagaments. Només podia sentir la llengua jugant entre els plecs del meu sexe que notava humit com la resta del cos, però en aquest cas no era només de suor. I de tant en tant, ella furgava amb el dit envaint la cavitat anal provocant-me noves esgarrifances i tremolors.

I de cop la quietud. Sento la necessitat d’acariciar-me els pits, sense força per a esprémer-los com m’agrada que m’ho faci en Joan. Estic estirada en un prat d’herba fresca, puc olorar les flaires de la terra humida, i el brunzir d’uns insectes desconeguts es confon amb un xiuxiueig de veus que em són familiars. Tinc fred, l’esquena em raja i les mans d’en Joan m’abriguen el cos. Perquè estic nua enmig d’un prat indefinit? Uns llavis clouen la meva boca per resposta. Cau una pluja fina damunt un cos brillant com si l’haguessin untat per a fer-lo esmunyedís. Una munió de gatets amb la seva llengua aspra, però terriblement excitant, intenten eixugar-lo recollint un a un els gotims de pluja que em cauen al damunt. Els deixo fer; són inofensius i es deixen acaronar sense deixar de llepar-me amb fruïció. Un pessigolleig incessant m’altera l’esperit però sóc incapaç de fer-hi front. M’he posat la mà sobre el sexe, i ja no són gotims de pluja el que brolla del meu interior. Introdueixo dos dits i els moc a poc a poc, primer fent petits cercles, després pressionant amb les poques forces que em queden. I m’hi complac no sé quant de temps.

Miro el cel i ja no hi ha núvols, sinó un munt d’estrelles que em contemplen. Estic estirada damunt d’una manta al terrat d’una casa que ara mateix no reconec. Deu ser una nit xafogosa perquè no paro de suar. M’he tret la roba. No hi ha ningú. De nou aquella sensació de frisança que em captiva i m’envola cap a cims inesperats. Tinc fred. Demano inútilment que algú m’abrigui, però només una remor de vent cobreix el meu cos i em reconforta. No és el meu cor el que palpita sinó un sexe que precisa ser farcit i embassat com mai. Intento esbrinar qui m’alça les cames, però no hi veig ningú. Les mans no em responen amb la rapidesa que voldria i arriben tard al seu objectiu. La lluna ha escoltat els meus precs i m’inunda, fent-me sentir plena del tot, i compasso els moviments del meu cos al ritme d’una penetració delirant.

Les estrelles ja no hi són. Una llum tènue i difusa embolcalla una cambra absolutament blanca, sense mobles ni finestres, on terra i sostre es confonen. Només les embranzides penetrants que sento en el meu interior, i una breu remor, com abans. El cos es convulsa en un deliri ardent, sadollat d’un membre viril que em perfora. Tiro el cap enrere i un altre fal•lus se m’engola. Succiono com puc i no sé quins llavis responen el meu desvari incontrolat. Vull retenir-los tots dos dintre meu, i que es deixin anar en rius torrentosos. Però sóc jo la que esclato, en un devessall de crits i gemecs indescriptible.

– Estàs bé? – vaig sentir que em deia en Joan, tot abraçant-me com si volgués protegir-me d’algú.
– Uff!!! – vaig fer jo – Si t’expliqués el que somiava….
– No cal, ens ho podem imaginar – va replicar ell tot adreçant-se amb un somriure a la Sílvia i al seu company que es trobaven nus com jo mateixa, al peu del llit.

Autora: Carla

Una orgia escapçada

Segurament va ser un error meu, per xerrar més del compte. No és que ho faci sovint, però aquell dia, a la feina, vam sortir a parlar de temes de sexe. I jo, amb tota naturalitat, vaig explicar la relació oberta que tinc amb la Carla i, entremig, va sortir alguna de les experiències de trobades múltiples com la darrera del Club liberal. En Carles és un bon company de feina, amb qui no tinc massa més relació que la imprescindible del despatx, i com a màxim que haguem anat a fer alguna cervesa a la tarda. En aquell moment, no en vaig fer cabal, però el cert és que ell va mostrar-se molt interessat en aquesta mena de relacions, en el fet que jo em complagués veient la Carla gaudint d’un bon orgasme amb un altre home, mentre que a ella tampoc li importava veure’m a mi follant amb una altra…

Va ser la Carla qui em va fer adonar que la invitació que ens havia fet per anar a sopar a casa seva podia tenir altres intencions que les d’un simple sopar entre companys de feina, amb les respectives parelles. En principi, l’excusa del sopar era poder parlar de la nova proposta d’imatge i projecció exterior de l’empresa; cosa que també hauríem pogut fer a l’oficina mateix, o tots dos sols en sortint del despatx, com altres vegades. I no devia ser casual que la invitació coincidís amb l’endemà de la conversa sobre les nostres relacions sexuals, i que ell em donés una foto on hi sortien, tant ell com la seva dona, amb un posat certament provocador. “És perquè us feu una idea de com som” em va dir com si m’estigués mostrant una foto del casament.

La primera reacció de la Carla va ser dir-me que no estava disposada a seguir-los el joc, i que no m’acompanyaria al sopar. Jo vaig insistir argumentant que potser no hi havia cap altra intenció per part seva, i que potser res no era el que semblava… Finalment, vam arribar a un acord. Ella vindria al sopar, però tan bon punt confirmés que el sopar no era sinó una excusa per a muntar un sarau, ella prendria la decisió que més li vingués de gust: tan podia ser que se n’anés i em deixés a mi allà plantat, com que es deixés anar en una orgia descontrolada.

Com sempre, la Carla tornava a tenir raó. Només d’entrar a casa seva, ja vaig notar que els petons de benvinguda anaven més enllà de la simple cortesia. La dona d’en Carles, la Natàlia, va aprofitar el moment per posar-me la mà a la cintura amb un petit amanyagament que hauria trobat normal amb una persona de molta confiança, però no amb un desconegut com era jo. Encara no ens havíem assegut a taula que la Natàlia ja va fer broma amb els noms d’en Carles i de la Carla, deixant anar que podien fer bona parella tot picant-me l’ullet.

No sé què li havia explicat en Carles, però em va semblar evident que la dona no estava massa predisposada a sentir converses de màrqueting empresarial. Per tant, jo havia d’estar preparat per la sortida que pogués tenir la Carla. Amb un cop de mirar-nos en vaig tenir prou per entendre que estava disposada a exercir el seu dret a reaccionar com cregués més oportú, alhora que també em deixava entendre que en Carles no l’atreia especialment.

Tan bon punt ens vam asseure a taula, vaig treure el tema de la feina, més que res per evitar que la Carla prengués una decisió precipitada. Però els dos amfitrions van respondre a l’uníson, al•legant que ja hi hauria de temps per això, que ara havien de complaure’s amb el menjar, que la Natàlia va deixar anar que tenia un punt d’afrodisíac, i amb temes més divertits per a parlar. La Carla em somreia agraïda en percebre el meu esforç per despistar l’atenció que, no hi havia dubte, apuntava en una sola direcció, però també amb un cert aire de compassió en constatar que no me n’estava sortint.

Va ser un sopar lleuger, a base de petits tastets per anar picant, potser per evitar una excessiva concentració en un plat copiós. Els primers copets per sota la taula no van tardar en arribar, i en el meu cas no provenien de la Carla. Estic segur que ella també era assetjada pel meu company d’oficina. Nosaltres prou que intentaven alleugerir l’ambient introduint nous temes de conversa, però ells insistien derivant-la cap a diàlegs en paral•lel i amb contínues frases de doble sentit. Sovint, la Natàlia posava la seva mà sobre la meva per indicar-me que volia adreçar-se particularment a mi, amb un to juganer i de confidencialitat innecessària.

Cada cop que la Natàlia s’aixecava per anar a buscar alguna cosa a la cuina i dipositar-la damunt la taula, ho feia arrambant-se’m descaradament i fent-me notar la flongesa dels seus pits. En Carles, fent ostentació de ser-ne tot un expert, va engegar un discurs sobre l’alliberament personal, sobre la bondat de deixar-se anar, de desfer-se de prejudicis i, en definitiva de compartir els moments de plaer sense reserves. Semblava el moment oportú per donar el tret de sortida, que la Natàlia va certificar invitant-nos a prendre el cafè i “el que vulgueu després” al sofà. En el moment d’alçar-nos, la Carla es va excusar dient que anava al lavabo.

Si la situació no s’havia acabat de definir a la taula, en part pel meu poc interès però sobretot per les evasives de la Carla, ara els devia semblar que era el moment propici. Disposar adequadament l’escenari per quan es reincorporés la Carla. Mentre en Carles preparava el cafè, apagava alguns llums de la sala i posava una música sensual, la Natàlia sense més preàmbuls se m’abraonà amb una morrejada d’una agressivitat que vaig trobar excessiva. Les seves mans nervioses recorrien el meu cos; aviat van saltar els botons de la camisa i el cinturó es va obrir amb facilitat. Sense massa capacitat de moviment, vaig amassar-li els pits, mentre observava per damunt del seu cap el tragí d’en Carles que ens mirava complagut, esperant la sortida de la Carla.

La Natàlia treballava per tots dos; mentre es treia la brusa i es descordava els sostenidors, m’acabava d’abaixar els pantalons furgant sense massa miraments per engrapar el meu sexe que no podia dissimular l’erecció.

– Vosaltres feu, que nosaltres ja venim de seguida – vaig sentir que deia en Carles, donant per fet que la Carla ja era la seva parella de joc, aquell vespre.

La Natàlia no necessitava que el seu home l’autoritzés, perquè de tota manera ella estava llançada a devorar el meu sexe. Xuclava amb una fruïció digna de veure i de sentir, i el meu cos responia als estímuls, però de forma inconscient perquè ja em veia a venir que allò no podia acabar bé. Les meves mans resseguien d’esma la voluptuositat del seu cos, cercant-ne per pura inèrcia els racons més excitants, però jo tenia la vista clavada en la porta d’entrada al menjador.

– Si no us fa res, us deixo perquè pugueu parlar tranquil•lament de la feina. Jo estic una mica cansada. – La Carla ho va dir traient tot just el cap per la porta de la sala, com si no s’hagués adonat de res, i va desaparèixer tot seguit. Però encara va tenir el temps de reblar el clau: – Ah, Joan. Ja ens veurem demà, eh?

Vam quedar tots d’una sola peça. En Carles no sabia si adreçar-se a nosaltres, potser per descompartir-nos, o si anar a l’encalç de la Carla. De tota manera, coneixent-la, sé que hauria estat inútil, a part que el to de veu i la decisió amb què s’havia acomiadat no oferia cap mena de dubte. La Natàlia va retirar a poc a poc la boca del meu sexe, sense acabar-s’ho de creure. I jo, francament, em trobava en una situació terriblement incòmoda. Anava a aixecar-me per excusar el comportament de la Carla i marxar tot seguit al seu darrere, quan la Natàlia va reprendre la iniciativa engolint de nou la polla que començava a flaquejar.

– No passa res. – Em va dir a cau d’orella però prou alt com perquè ho sentís el seu home – El tracte era que cadascú tenia carta blanca. I si ha fallat la seva carta no és problema nostre.

Era evident que el que havia fallat era la carta d’en Carles, i no pas la de la Natàlia que era jo. Vaig tancar els ulls, una forta inspiració per concentrar-me en el plaer que tornava a sentir de la boca d’aquella dona, i vaig posar la ment en blanc. No em calia pensar res, sinó lliurar-me al plat que se m’oferia. En tornar-los a obrir vaig adonar-me per primera vegada en tot el vespre que el cos de la Natàlia era realment atractiu, apetitós, i valia la pena gaudir-lo.

Mentre la deixava fer, engrescada amb la polla que creixia a la seva boca, amb una mà vaig anar directament a buscar el seu sexe i amb l’altre exprimia el seu pit com si es pretengués treure’n tot el suc. Els meus dits van penetrar en la seva cavitat amarada de fluids que escampava per la zona del clítoris i arribava fins a l’anus. Va fer un gemec, que bé podia interpretar-se com de complaença, en introduir-li un dit tot de cop. I d’una bursada em vaig alçar, subjectant-la perquè no anés en terra, tot abocant-la al sofà amb una violència del tot inusual en mi.

Em va semblar sentir un cop de porta, d’algú que marxava sense dir res, devia ser en Carles; però jo no veia sinó aquell cul que se m’oferia en pompa per a ser profanat. La Natàlia devia endevinar les meves intencions, perquè a l’acte es va posar a cridar un “Així, no. Així, no”, que jo vaig interpretat més com una advertència que allò era nou per a ella, que com una negativa. Tampoc vaig deixar-li massa temps per a pensar-ho: una primera sucada al sexe amarat de la dona per introduir tot seguit la polla en aquell cul, que efectivament era verge. Va ser una batzegada seca, un crit ara sí de dolor, i un moment de pausa; amb la cara amorrada al coixí, em palpava les cuixes amb la mà, suaument, demanant-me un respir alhora que em retenia en el seu interior.

Lentament, vaig iniciar un moviment de bombeig que ella seguia a cops de malucs. Els gemecs ja no eren de dolor, o almenys no només de dolor. Els cossos s’anaven compenetrant, adaptant-se l’un a l’altre. Una plantofada a les natges va marcar un canvi de ritme, que s’anava accelerant, amb noves plantofades a una banda i l’altra. Les meves pulsacions també s’acceleraven i podia sentir-les perfectament en el meu sexe afetgegat per les parets anals no avesades a semblants intromissions.

Un “sí, més, més…” m’esperonà a incrementar la força de les meves embranzides que li enclastaven encara més la cara en els coixins del sofà. Sense deixar de moure’m, vaig allargar les mans per engrapar-li els pits i alçar-la en una posició més forçada. Això va acabar d’excitar-la. El seu cos es convulsionava enmig de sospirs i gemecs demanant-me que no parés. Amb una mà es fregada desesperadament el seu sexe, mentre amb l’altra acompanyava els moviments de les meves envestides..

No sé si no m’hauria corregut allà mateix si no arriba a sonar el timbre de la porta amb un toc llarg i decidit. Ens vam parar de cop. Vaig deixar-la anar, de manera que el seu cap tornà a enfonsar-se en un dels coixins del sofà, i vaig retirar una mica precipitadament el meu sexe d’aquell cul envermellit. Una nova trucada insistent va fer aixecar la Natàlia que, sense posar-se res al damunt es va dirigir cap al rebedor.

Per si anaven mal dades em vaig afanyar a buscar la meva roba, però no vaig tenir temps ni de posar-me els calçotets perquè de seguida van entrar al menjador la Natàlia i la Carla mig enriolades. No van caldre massa més explicacions per completar la vetllada, en la qual la Carla em va reclamar el mateix tracte agressiu que havia dispensat a l’amfitriona.

No va ser fins a la tornada cap a casa que vaig demanar a la Carla què l’havia fet canviar d’opinió per tornar a prendre el cafè que ens havien ofert en Carles i la Natàlia.

– Ah, res. – va dir sense donar-hi importància – . En sortir, vaig anar a fer un gin tònic al bar de la cantonada, fins que vaig veure entrar amb cara de pomes agres el pobre Carles que es va asseure en un racó per a prendre’s un whisky doble.
Autor: Joan

Una nit al Club

La veritat és que a mi el cinema no m’ha entusiasmat mai gaire. Tret d’alguna pel•lícula d’autor, i encara d’alguns directors molt en concret, hi trobo poca cosa interessant. Per això, l’única manera que vagi al cinema és entrant-hi sense ni mirar la cartellera: si no sé quina pel•lícula projecten encara em queda l’esperança que al final no la trobi tan dolenta o ensopida, mentre que si m’aturo a mirar el programa segur que em faig enrere i me’n vaig al teatre o a donar un volt per les Rambles.

Una cosa semblant em passa amb el sexe. Tret de la relació que pugui tenir amb alguna persona en concret, i sobretot amb en Joan, en la majoria dels casos em costa trobar algú que m’atregui especialment des del punt de vista sexual. I menys encara entre els meus amics, amb qui puc compartir moltes coses i els puc apreciar molt; però per a tenir-hi una relació disbauxada, em costa. La veritat, jo prefereixo, tractant-se del sexe, deixar-me portar per l’atzar i llençar-me al desconegut.

Per això, quan en Joan em proposa, i darrerament ho fa molt sovint, de muntar un soparet o una festeta per acabar intercanviant parelles o en un llit rodó, jo sempre en defujo. Potser sóc una mica antiquada en aquest sentit, però em costa imaginar-me segons quins amics, amb qui he compartit bons moments de viatges, de conversa, d’anades al teatre o a concerts…, només com a objectes de plaer.

Així que, davant la insistència d’en Joan per fer un intercanvi de parelles per allò de tastar plats nous justament per a valorar millor els vells, vaig fer la contraproposta d’anar a un club liberal. No sé si el va convèncer excessivament la idea, però tampoc la va refusar. Així que aquell mateix dissabte, havent sopat, ens vam dirigir cap a l’avinguda del Príncep d’Astúries.

D’entrada, a la zona vestida del bar, hi havia força animació. La majoria eren parelles més grans que nosaltres, i jo diria que una bona part eren parelles furtives o muntades per a l’ocasió. I no m’estranyaria que alguna de les noies més jovenetes, acompanyades d’homes molt més grans que no pas elles, no estiguessin en plena jornada laboral. Allí, essent la consumició obligatòria, prenien alguna beguda probablement forta per acabar d’envalentonar-se i, com vam acabar fent nosaltres, perdre’s després a través de les cortines que donaven accés als desvestidors.

Amb un got a la mà i sense més roba que una tovallola que havia de servir també per a cobrir el seient, vam ubicar-nos en un racó de la sala gran, enfront de la pista de ball. D’entrada, no s’hi veia massa gent; o potser era la impressió que donava, ja que l’espai era prou ben dissenyat amb mil i un racons per amagar-se. Se suposa que, en entrar en un local com aquest, tothom ja sap a què s’hi va, però semblava com si calgués aparentar que cadascú anava a la seva fins que l’atzar encadenés una múltiple relació.

A l’altre cantó de la pista, un home de cabell blanc s’abraonava sense massa contemplacions sobre la seva parella, una noia molt més jove que aparentment no hi posava massa entusiasme, però es deixava fer. Ben a prop, uns de més jovenets, que devien estrenar-se en un club d’aquesta mena, es mostraven més continguts, expectants, com si esperessin algun senyal per a començar la funció. El noi li tenia el braç per damunt de les espatlles, mentre amb l’altra mà li acaronava les cuixes; entre frase i frase es besaven discretament. A mesura que ens vam anar acostumant a la mitja foscor, vam descobrir que darrere nostre hi havia una parella dedicats de ple a la feina, ella al damunt amb un moviment que delatava que l’estaven penetrant; i al canto oposat a la porta d’entrada, uns altres que feien anar les mans delerosos, però amb els cossos ostensiblement separats com per a permetre compartir l’espectacle a la resta de la sala. Des de la nostra posició vam poder veure que algú ja havia entès la invitació, i des del darrere participava en la incipient orgia. Un primer contacte per l’esquena, si no era refusat d’entrada, equivalia a una acceptació per unir-se a la festa encara que de moment la parella més exhibicionista seguia impassible el seu joc particular.

Vaig veure que en Joan s’estava posant a to, i vaig posar-li la mà damunt del sexe tant per satisfer-lo com per evitar que es fes tan evident davant de tothom. Ell va respondre acostant la boca al mugró dret i es va dedicar a succionar-lo amb fruïció i delicadesa. Per damunt del seu cap vaig veure com dues parelles, que havien entrat plegades, es posaven a ballar fent una sola pinya al mig de la pista; no és que fessin massa cas de la música suau que embolcallava l’ambient de la sala, perquè ells seguien un altre ritme i una altra simfonia. Vaig agafar el cap d’en Joan per treure’l del meu pit i fer-li una morrejada amb ganes, mossegant aquells llavis molsuts i fent esporàdiques incursions amb la llengua. Un mà es precipità sobre el meu sexe i l’altra m’estrenyia més contra el seu cos.

Amb un “Txiisst… tranquil” volia emplaçar-lo a contenir-se per tal de reservar quelcom per a experiències més excitants, quan els dits amb què friccionaven el membre erecte d’en Joan van topar amb uns altres dits femenins, alhora que una tercera mà em lliscava per l’esquena apuntant a la base lateral del meu pit. Darrere meu, un home de mitjana edat em va somriure maliciosament com un gat fitaria un ratolí abans de cruspir-se’l; però no vaig poder veure la cara de la noia que l’acompanyava, força més jove que no pas ell, perquè ja s’havia abocat damunt la polla d’en Joan aprofitant la meva distracció.

Ens vam mirar entre sorpresos i indecisos. De seguida va entendre que jo no tenia cap inconvenient que continués jugant amb la noia, però que a mi no m’abellia gens la planta d’aquell home amb cara de gat famolenc.

– Anem a dins? – vaig fer jo, tot incorporant-me i deixant a la seva interpretació si em referia només a la meva parella o incloïa en la invitació els nouvinguts.

Vam passar pel davant dels qui uns moments abans s’estaven manotejant de forma tan ostensible i que ara ja s’havien fusionat amb la parella que els havia assaltat pel darrere. M’hi vaig aturar un moment, no sé si amb l’esperança que s’hi quedés l’home de cara de gat famolenc que tenia enganxat al cul o que s’aixequessin ells també i s’afegissin a la festa. Vaig poder veure com l’home aprofitava el moment per a posar-hi mà, sense que ningú més se n’adonés ni en fes cabal.

Una de les sales interiors era ja plena de cossos en dansa, però en la del costat tan sols una parella ocupava un petit racó de l’enorme llit que cobria la major part de la seva superfície. En Joan i jo, com si ens fos indiferent la comitiva que ens seguia, ens hi vam ajeure al bell mig, encarats l’un amb l’altre a una certa distància, units tan sols per una mirada de complicitat i un somriure plaent als llavis. No vaig voler veure res més, sinó deixar-me anar en un mar de sensacions que aviat es precipitarien.

La noia que havia tastat primer la polla d’en Joan va reivindicar el dret a continuar la feina tot just encetada, alhora que algú s’havia col•locat darrera meu aferrant-hi el seu cos i comprimint-me els pits amb les dues mans. Però s’hi havien afegit altres cossos, altres boques, altres mans i altres sexes… La música sonava suau, i els nostres moviments intentaven seguir-ne el compàs, harmoniosament i sense presses. Vaig perdre la noció de l’espai i del temps: tot eren sentits per assaborir la calidesa de boques, algunes femenines n’estic segura, recorrent el meu cos; un sexe que em penetrava lentament des del darrere, i a intervals es retirava per deixar pas a uns dits que furgaven el meu interior; la visió excitant de la noia que havia aconseguit posar en Joan de panxa enlaire per cavalcar-lo amb l’elegància que exigia el moment; un membre no pas excessivament gran que em colpejava la cara i que jo engolia esporàdicament, paladejant-ne les essències…

Se sentien les respiracions accelerades, el xipolleig d’uns sexes amarats compenetrant-se i uns sospirs de plaer que pujaven de to. De tant en tant, amb un “txiiisst…” dissuasori intentava mantenir el ritme pausat del principi per allargar el màxim aquells moments de deliri. Suors, olors i efluvis es combinaven en una barreja embriagadora. I, entre mig, la mirada perduda d’en Joan que maldava per trobar la meva i suplicar-me un respir, alhora que aprovava els meus intents que aquella follia no s’acabés mai.

Com si ens haguéssim posat d’acord, tot d’una, els gemecs i les envestides van començar a descontrolar-se. La frisança d’aquells cossos excitats per una sang que ens bullia per dins es contagiava i s’anava multiplicant sense aturador. No érem conscients d’on teníem les mans que palpaven a cegues, d’on introduíem les llengües àvides de xopes cavitats mai prou ben explorades, ni d’on paraven els nostres sexes embravits.

Una nova embranzida d’un sexe que em penetrava amb desesperació, i que aquesta vegada vaig reconèixer com el d’en Joan, em va fer sortir de dins un crit d’eufòria incontenible. I darrere d’ell una explosió de cossos vibrants, en un tremolor compartit fins a caure exhausts en un munt de plaer indescriptible.
– Uaauuu! – vaig deixar anar alhora que estrenyia la mà d’en Joan.
– T’estimo – em va semblar que responia.

Autora: Carla

Un cos per a ser estimulat

Se m’oferia allà, nua damunt el llit, disposada a servir de banc de proves per a posar en pràctica el que ens havia explicat el dia abans la venedora de tapersex. La Carla havia comprat un bon munt de productes dels anomenats eròtics, i jo li havia ajudat fent-hi la meva aportació. A la tauleta, doncs, un bon mostrari d’estris de tota mena, i ella estirada al llit, immòbil com si res de tot allò l’immutés.

El seu era un desig ben particular. Volia que deixés de mirar-la, almenys aquell vespre, com la Carla amb qui compartíem tantes coses, maneres de pensar i de veure el món, passejades i sopars, nits tranquil•les o esbojarrades, i sobretot moments de passió i de sexe. Havia d’imaginar-la només com un cos passiu, amb el repte de despertar-lo i fer-lo vibrar fins allà on fos possible. Per a mi no era fàcil, però tampoc ho devia ser per a ella que havia necessitat la seva estona de concentració abans d’exposar-se davant meu, freda i impassible, disposada a rebre qualsevol mena d’estímul però amb la voluntat expressa de no posar-hi res de la seva part.

Ben mirat, i ja no parlo de la Carla, el cos de la dona era bell: unes corbes perfectament dissenyades per a ser recorregudes a una lentitud de vertigen; una textura suau que acarona els dits que la palpen; una olor femeninament embriagadora capaç de transportar-me fins a un món insòlit de sensacions; una infinitud de punts erògens, cadascun amb les seves febleses que calia descobrir… Flocades de cabells s’estenien anàrquiques entorn del cap, com si eixissin d’un recipient abocat damunt els llençols. La mirada perduda buscant un horitzó impossible i uns llavis carnosos, closos i inexpressius, a l’espera que algú els donés vida. Els pits es mantenien tesos en un difícil equilibri, coronats per la flongesa d’uns mugrons adormits. Les cames lleugerament obertes oferien el panorama rosat del seu sexe, presidit per un minúscul promontori encara per desencofrar. La figura sinuosa s’allargava fins als dits d’uns peus que no semblaven fets per a caminar, sinó per a ser engolits amb fruïció…

La còrpora d’una bella dorment que calia despertar en silenci, sense la intervenció del meu cos. Primer van ser els dits que lliscaven àgils procurant sentir només el tacte del borrissol allà on n’hi havia, i tot seguit una ploma d’au buscava el pessigolleig d’una pell que semblava resistir-s’hi. Una lleu i imperceptible inspiració delatava una primera resposta en resseguir les aurèoles dels pits, aparentment més fosques del que era habitual, seguida d’un lleuger estremiment en tocar la zona del pubis.

Sense deixar de recórrer aquell cos de punta a punta, a un ritme cadenciós i romancejant pels racons més sensibles, vaig agafar un petit vibrador metàl•lic per seguir el joc a dues mans. M’entretenia dibuixant cercles inacabables entorn de les sines, alhora que notava com es tensava la pell de les aurèoles i emergien lentament els mugrons. Talment un druida combinant bàlsams i conjurs, movia les mans damunt d’aquell pell que començava a eriçar-se, alternant la carícia suau de la ploma amb el fimbreig persistent del vibrador.

Un petita sotragada la va commoure quan amb la punta del metall vibrant vaig deixar al descobert el granet enrogit del seu clítoris. Vaig haver d’aturar el moviment instintiu de les seves mans que havien corregut a protegir aquell punt extremadament delicat. Amb unes tires de robes les hi vaig lligar a la capçalera del llit per evitar noves transgressions del pacte establert. Res no havia de pertorbar el ritual de desvetllament d’aquell cos, que ja començava a donar els primers resultats.

Amb el mateix vibrador vaig obrir-me pas entre els llavis vaginals per descobrir els inicis humitejants d’excitació. El metall vibrador entrava fàcilment en trobar el camí ja suficientment lubricat, i amb la mateixa lentitud el vaig retirar per dipositar-lo ara sobre els seus llavis tot esperant que per ell mateix s’anés escolant dins cavitat bucal. Aquell sabor no li era desconegut i prou plaent com per perseguir-lo amb la llengua que continuava cercant el seu rastre fins i tot després d’haver-lo retirat per emprendre el camí de tornada al seu sexe. Aquí s’enfondí ràpidament i vaig anar incrementant la potència del vibrador, mentre seguia un ritme penetrant que compaginava amb petites oscil•lacions com si pretengués dilatar aquella cavitat que ja emanava fluids incessants.

El vaig retirar de cop, i vaig poder notar un sospir d’alleujament. Però la treva va ser molt curta, perquè tot seguit, desconnectat el vibrador, vaig encarar-lo al seu anus per introduir-l’hi amb delicadesa. Va tensar tot el cos estrenyent les natges, cosa que dificultava la penetració, però ara el pubis li quedava més alçat i vaig sorprendre-la furgant amb un consolador que la penetrà sense més contemplacions. El cos començava a convulsionar-se, i a cada moviment s’enfondia encara més un o altre objecte. Va intentar forcejar amb les mans per desfer-se les lligadures, però només va caldre un gest amb el dit per recordar-li que el seu esforç era inútil, i que jo no feia més que satisfer el seu desig. Per si de cas, vaig creuar les meves cames sobre les seves per acabar d’immobilitzar-la, tot completant la doble penetració de què era objecte.

La seva mirada era de desig, però també de ràbia, de desesperació o de clemència. I no pas perquè li produís cap mena de dolor, sinó per la sensació d’impotència i de pèrdua de control de la situació. Tal com havia desitjat des del principi, tota ella era un simple cos estimulat, del qual n’estava perdent el control. Dels moviments i de les sensacions.

Vaig accionar el dispositiu vibrador que tenia clavat al darrere, somovent-la de nou, alhora que la follava amb el consolador amb un moviment cada cop més enèrgic. Els sospirs ràpidament van derivar en gemecs i petits crits tan inconnexes com incoherents, alternant les súpliques perquè parés amb les exclamacions d’assentiment i les imploracions d’incrementar el ritme si m’era possible. Havia d’aguantar les seves envestides, en un intent desesperat per recuperar la mobilitat de les cames i protegir-se dels embats d’aquells objectes que l’estaven violant.

Vaig deixar-la respirar un moment, el just com per a agafar un altre consolador amb estimulador incorporat. D’una bursada vaig treure el fal•lus que taponava el seu sexe per substituir-lo pel nou, una mica més gruixut. Aquest va entrar amb més dificultat arrencant-li aquesta vegada un crit, probablement de dolor, que vaig ofegar omplint-li la boca amb el que acabava de treure amarat del seu sexe que havia esdevingut una font xorrejant.

Un tremolor incontenible, amb sotragades intermitents, va culminar en uns estremiments d’inusitada violència, que em van provocar un moment d’esglai tement haver-me excedit. Només uns segons, els justos per percebre en els seus ulls una mirada encesa de plaer i de satisfacció. Em vaig deixar caure damunt seu fonent-nos en una besada llarguíssima.

Autor: Joan

Una venda de Tapersex molt professional

N’havíem parlat més d’una vegada, de la possibilitat d’introduir objectes eròtics en els nostres jocs sexuals, però la veritat és que a mi em feia cosa entrar en un sex-shop i en Joan tampoc es decidia. Fins que vaig veure un anunci de tapersex: es tractava d’organitzar una reunió a casa mateix on vindrien a exposar-nos els seus productes. Una ullada al catàleg que oferien per internet em va convèncer de les possibilitats reals de tot aquell arsenal. Però una cosa és el catàleg i l’altra poder tocar el producte abans de comprar-lo. Així que em vaig decidir a telefonar. Una noia molt amable, em va informar que calia reunir un nombre determinat de persones, que se suposava que havien de ser dones, o bé assegurar-los una venda amb un mínim import garantit.

De seguida em vaig adonar que no seria fàcil trobar d’avui per demà noies interessades en una reunió d’aquesta mena. Més enllà de l’Agnès, ja no se m’acudia ningú més. Ho vaig comentar amb en Joan i, tot i que no semblava massa entusiasmat, va considerar que el més fàcil era que ho fes per a mi sola; i en tot cas ell, al final, també compraria alguna cosa per acabar d’arribar a la despesa mínima.

Va ser molt puntual a la cita. A les set en punt tocava el timbre de casa, i en Joan mateix va anar a obrir la porta. Des del menjador vaig sentir com es saludaven i la feia passar amb tota naturalitat.

– Carla, tens la visita que esperaves – va dir ell amb un to seriós mentre tornava a seure a la butaca on estava llegint el diari.

Era una noia que passava de llarg de la trentena. Més aviat baixeta i de carns revingudes. Vestia una pantalons texans ajustats, més que res pel volum de les seves cames i un jersei de punt, de coll rodó. Bufona de cara , això sí, i uns llavis carnosos, sensuals com la seva mirada. Però res a veure amb la imatge que hom podia figurar-se d’una dona provocativa disposada a vendre productes eròtics.

Per la seva forma de parlar, vaig deduir que era argentina, però ni ella no jo no vam entrar en més detalls personals que el de donar-nos el nom. Es deia Clàudia. Ens vam asseure al sofà l’una al costat de l’altra, i en Joan a una butaca a part. Es veia que la noia tenia el discurs ben après, i que estava disposada a seguir un guió perfectament preestablert.

Va començar amb la roba interior, llenceria fina, peces diminutes més per a insinuar que per a cobrir. Hi havia coses boniques, però la veritat és que no era allò el que jo buscava. Després de molt insistir, i veient que no em decidia per res, va optar per impressionar-me posant-se unes mitges reixades amb les obertures pertinents. En Joan no sé ni si va arribar a aixecar el cap mentre la noia es treia els pantalons i les calcetes, i es provava aquella peça estrafolària que només havia vist en pel•lícules porno. Per acabar-ho d’arrodonir, la Clàudia també es va treure el jersei i els sostenidors per posar-se on cosset, que a ella li anava ajustadíssim i provocava que els pits, enormes en el seu cas, s’alcessin sobreeixint més ufanosos encara. Em volia convèncer que aquella mena de peces tornava bojos els homes.

Però aviat va veure que el meu interès es centrava en els joguets que portava en la segona maleta, i en Joan tornava a tenir la vista fixada en les pàgines del diari. Tal com anava, amb els baixos ventilats i els pits enlaire, la noia va començar a treure vibradors, boles i consoladors de tota mena i mesura.

– Aquí hi ha molt per triar – va dir la Clàudia mentre exposava tot el mostrari damunt la tauleta.

En Joan mirava, ara, de reüll tenint com a primer pla unes enormes natges cobertes per aquelles malles d’un color vermellós cridaner. Vaig agafar un penis de làtex d’unes dimensions que a mi em van semblar descomunals i li vaig ensenyar tot rient.

– No es pensi – va intervenir la Clàudia, amb tota naturalitat – Ben lubricada pot entrar perfectament.

– Uf! No ho sé pas – vaig dir jo, tot mirant en Joan per si volia donar-hi la seva opinió.

– Miri, ja veurà…

La Clàudia va untar amb molt de tacte la punta d’aquell enorme fal•lus amb una crema que anava inclosa en el mateix pack. I com si ho hagués fet tota la vida, se’l va començar a introduir molt a poc a poc, amb un moviment circular acompassant la respiració.

– Veu? – va continuar – Ara, amb una mà es pot anar acaronant el clítoris, mentre amb l’altra imita el moviment de bombeig com si un home superdotat l’estigués follant.

– Uauuuh! – vaig exclamar jo, tot notant un pessigolleig en el meu interior.- Ho puc provar?

– No. Ho sento – va replicar tot seguit – Tot això és material de mostra, que per seguretat i higiene només les venedores podem manipular. El que compri se li lliurarà perfectament precintat i amb total garantia sanitària.

Les raons semblaven convincents, però la veritat és que començava a notar que se m’humitejaven les calcetes, senyal que el meu sexe demanava marxa. A mesura que anava mostrant nous artefactes retirava a una banda els que creia que finalment li compraria i endreçava els que menys interès havien despertat.

– Miri, aquest és un vibrador, amb tres velocitats, però que és interessant de saber-lo fer anar acompassant el ritme de penetració i d’oscil•lació.

Mentre ho explicava, se l’introduïa en aquell sexe de llavis carnosos i d’un roig intens, i el treia cobert d’una pàtina viscosa que assaboria amb aparent golafreria. Es tirava una mica enrere, amb els ulls mig tancats i traient la llengua de forma lasciva. Però tot seguit s’incorporà.

– Li haurà de fer ell, no? – Em digué assenyalant en Joan amb un cert menysteniment. I tot seguit continuà adreçant-se, ara, a ell – Doncs va, vingui aquí, a veure com se’n surt.

En Joan va deixar el diari com qui resignadament accepta complir un deure inevitable, i es va agenollar davant seu. Va agafar l’aparell amb la punta dels dits, comprovant el sistema de funcionament, i el va acostar al sexe de la Clàudia. Va dubtar un moment, abans de trobar l’entrada d’aquella cova amagada entre els replecs d’uns llavis tan molsuts, però de seguida va iniciar un vaivé a ritme creixent.

– No tant de pressa!… Així… sí, ara,… segueixi així… – Mentre donava les instruccions, la Claùdia començava a recargolar-se de plaer, recollint-se amb les mans els pits i esprement-los amb una força que s’incrementava a mesura que en Joan també accelerava els moviments amb el vibrador.

Les meves mans van córrer a infiltrar-se per sota els pantalons per apaivagar uns ardors que començaven a fer-se’m insuportables. En Joan seguia enderiat furgant en el sexe de la Clàudia arrencant-li uns gemecs cada vegada més ostentosos. Fins que tot d’una, s’aturà en sec.

– Bé, doncs, així és com funciona. – Va tallar la Clàudia, tot apartant en Joan que va quedar com un estaquirot amb el vibrador a la mà. I tot seguit canvià d’article, adreçant-se de nou a mi – Aquestes boles xineses els posen al cent. Miri.

Va agafar dues boles d’un material relativament tou, en forma de pues com si fossin eriçons, i se les va col•locar a l’interior del seu sexe.

– Veu? Per gota que es mogui les boles li produeixen un pessigolleig molt excitant. Però l’efecte més impactant, ja veurà, és el que els produeix a ells – Va sentenciar mentre feia un gest a en Joan perquè es tragués els pantalons.

Sense dirigir-li la paraula, li va col•locar un preservatiu del mateix color turquesa de les boles, ensalivant-lo amb la boca amb una habilitat sorprenent. I sense donar-li temps a reaccionar, prenent-lo de la polla mateix, se la clavà d’un sol cop. De l’escomesa en Joan va perdre l’equilibri i se li abraonà damunt d’aquell pitram immens que actuà d’amortidor.

– Au, va, que no ha estat res! A veure com es mou, ara?

La cara d’en Joan era tot un poema, amb els ulls desorbitats de sorpresa, d’excitació i no sé si també una mica de dolor. Però va començar a bombejar amb força, primer amb uns sospirs lleugers, després amb uns gemecs que es tornaven d’eufòria i que l’haurien fet esclatar si ella no l’hagués tallat de nou.

– Bé, hi ha també aquests vibradors amb estimulador incorporat, les boles xineses tradicionals, vibradors anals…

De nou en Joan havia quedat allí palplantat sense saber què dir ni què fer, amb una excitació més que evident i un sentit de frustració semblant al meu. Havia d’interrompre jo també l’acció masturbadora de les mans, mentre ella continuava metòdicament la seva explicació.

No cal dir que no vam allargar gaire més l’entrevista, sobrepassant amb escreix el mínim establert de consumició per a la visita. En Joan i jo ens miràvem angoixats, presos d’una passió incontenible, percebuda sobradament per la Clàudia, que es limitava a recollir les seves coses i a fer-nos el compte del que acabàvem d’adquirir.

Després d’haver pagat, sense ni tan sols revisar els números, se’m va ocórrer una darrera atenció envers aquella venedora tan eficient, pensant que entre en Joan i jo ens sobrava energia i fogositat per totes bandes.
– No et voldries pas quedar amb nosaltres i provar tot el que t’acabem de comprar?
– Moltes gràcies. Per gust, no li diria pas que no. Però les normes de l’empresa ens impedeixen intimar amb la clientela. Bona tarda.

Autora: Carla

Un metro atapeït

Hi ha unes hores punta en què no és aconsellable agafar el metro. O sí, depèn de com es miri. Aquell dia havíem decidit amb la Carla anar fins a la plaça de Sants on ens havíem de trobar amb uns amics. Partidaris, per convicció, del transport públic ni tan sols ens vam plantejar la possibilitat d’agafar un taxi. La boca del Metro era ja un formiguer de gent entrant i sortint amb un desordre aparent, i baixar les escales no era una empresa fàcil tenint en compte l’allau humana que intentava sortir-ne. A l’andana tothom prenia posicions per tal de quedar col•locat prop d’una porta d’entrada, perquè era evident que no hi entraríem tots en el proper comboi.

Un cop obertes les portes, no ho van tenir fàcil els qui intentaven baixar del tren, perquè una marea ens empenyia a tots cap a dins. Ens vam agafar per no perdre l’equilibri i per assegurar-nos que tots dos entràvem alhora, i sense necessitat de fer res ens vam trobar literalment comprimits a l’altra banda del vagó. Tenia la Carla davant meu que m’empenyia contra la porta que donava a les vies, empesa al seu torn per un noi de color d’una alçada més que considerable. Ella al mig, amb el cap recolzat sobre el meu pit i agafant-me per la cintura, em deixava cara a cara amb aquell noi que em va fer un somriure de complicitat, com demanant unes disculpes que no calien. A la primera sotragada en posar-se el comboi en marxa, tota aquella massa humana es va sacsejar i vaig notar el cos de la Carla refregant-se’m involuntàriament. Una senyora de mitjana edat que hi havia al costat també se’m va arrambar, perquè havia perdut l’equilibri. Però no hi havia cap possibilitat de caure.

Feia una calor angoixant, per més que devia anar l’aire condicionat. La Carla panteixava una mica com si li faltés aire per a respirar, i vaig alleugerir-li la sensació amb un petó que es va allargar en el temps mentre acreixia en intensitat. El noi de color, que tenia una mà damunt l’espatlla de la Carla, sense cap altra intenció que la de mantenir-se dempeus i aguantar les sotragades, la va treure pensant que jo podria molestar-me, però em vaig limitar a tornar-li el somriure amb un gest de comprensió.

Els ulls de la Carla delataven que s’estava posant en actitud de complaure’s d’aquella situació. Responent a la mirada insinuant, la vaig agafar per les natges pressionant el seu cos sobre el meu sexe i deixant que el sacseig del tren fes el seu fet. Es va posar a riure i discretament em va descordar un botó de la camisa per tenir un contacte directe amb la meva pell, que acariciava amb els llavis aprofitant el vaivé del vagó. Una aturada en sec, en arribar a la primera estació, va fer que les meves mans quedessin atrapades entre el cul de la Carla i el cos del noi de color. Vaig fer un moviment ràpid per a treure-les d’allà, sense poder evitar un fregament a la part baixa d’aquell noi, constatant que ell també tenia una erecció incipient.

No sabia on col•locar els braços i les mans sense tocar el noi de color o la senyora que tenia al costat. I vaig optar per deixar una mà morta al darrere arran de la paret, i l’altra a l’alçada dels pits de la Carla. El tren va reemprendre la marxa, renovant el sacseig que em començava a excitar. De cop, vaig notar una reacció de la Carla que m’acostava els llavis amb un desig gens dissimulant, mentre notava que amb més discreció passava la mà per damunt dels meus pantalons. Ben mirat, la mateixa aglomeració ens feia d’escut i ningú es devia adonar dels nostres jocs, tret del noi que alçava un pam més que la Carla i que de tant en tant em somreia.

Ella també s’anava desinhibint de la situació i es movia amb un cert descarament, provocant el contacte dels seus pits sobre la meva mà que no va desaprofitar l’ocasió. Em va venir una esgarrifança quan vaig adonar-me que m’estava abaixant la cremallera dels pantalons i introduïa la mà cercant el meu penis que s’havia endurit ràpidament. Ni jo mateix podia veure el que passava, forçat a mantenir el cap enlaire enfront del noi de color o mig de costat aferrant-me als llavis de la Carla. Per sort, va tenir la prudència de continuar el massatge per sobre dels calçotets, encara que amb una força i una rudesa inhabitual en ella.

Se la notava extremadament excitada, i podia sentir uns discrets sospirs de plaer, que afluixava breument a cada parada del comboi, alhora que també deixava descansar el meu sexe. Tan bon punt engegava de nou, sentia aquells dits invasors intentant resseguir tota la llargada del meu penis. A cada carícia seva, jo responia amb un amollament del seu pit i ella s’hi tornava amb un enroscament de la seva llengua a la meva boca. Em trobava en un mar de sensacions contradictòries: la passió serena del seu besar contrastava amb l’ímpetu amb què treballava la meva polla, i això que es limitava a friccionar-la per damunt la roba.

Afortunadament, el trajecte no va donar per més, perquè de ben segur que m’hauria escorregut allà mateix. Ens va costar sortir, tot i l’esforç del noi de color que procurava obrir-nos pas i que es va acomiadar amb un darrer somriure. Dissimuladament em vaig cordar la cremallera tot comprovant que tot i l’excitació no havia deixat rastre exterior als pantalons. Un cop a fora vam agrair l’alenada d’aire fresc, malgrat el dia assolellat que feia. Ens vam mirar i no vam poder contenir el riure per l’estona que havíem passat al metro, mentre ens foníem en una abraçada.

– Ets molt bèstia – vaig dir-li jo enriolat – de fotre’m mà al mig del metro!
– Jo? Això tu, que no paraves de fer-me pessigolles sobre les calcetes.

Autor: Joan

Sola amb l’Agnès

Sempre havia vist l’Agnès com una de les millors amigues, desenfadada, riallera, una mica descarada, però sobretot com a còmplice en les nostres aventures. Moltes vegades ens havíem canviat la roba, o ens havíem banyat plegades, de manera que el seu cos m’era ben familiar. Un cos esvelt, més que no pas el meu, un mitja melena i uns pits a la mida justa d’una copa de cava tipus madamme Pompadour. És una noia que es fa mirar, però no hem rivalitzat mai per això, potser perquè jo també tinc les meves armes, i com a bones amigues hem actuat plegades a l’hora de buscar-nos aventures.

Però avui em mirava l’Agnès amb uns altres ulls. Des de la cuina, la veia allà asseguda al sofà amb una brusa desmesuradament escotada, amb els peus alçats damunt la tauleta i lluint unes cames més que insinuants. Estava realment preciosa, i provocativa. Havia vingut a casa perquè jo l’havia convidada per agrair-li que m’ajudés en el joc que vam tenir la setmana passada amb en Joan. I ho havia fet molt bé, per cert. Em va quedar gravada la imatge de la seva esquena, nua, amorrant ella el seu sexe a la boca d’un Joan que no s’acabava de creure el que li estava passant, mentre jo cavalcava d’incògnit embogida sobre la seva polla. En Joan va tenir un orgasme espectacular; de les revinclades que feia tot el seu cos va venir ben just que no em fa caure a terra. Sort n’hi va haver que vaig agafar-me a la cintura de l’Agnès, i això em va permetre mantenir l’equilibri. I em va despertar unes noves sensacions, amb el contacte d’aquella pell suau, tesa, i extremadament sensible en aquells moments. Vaig acabar compassant els meus moviments follant amb en Joan, amb els de les mans que, a més de mantenir l’equilibri, resseguien el cos de l’Agnès des del darrere.

I ara era allà, sola, però amb els mateixos aires provocadors, que no podien anar adreçats sinó a mi. No havíem parlar més d’ençà de l’altre dia, i jo simplement pensava en passar una tarda xerrant de les nostres coses, i probablement també de l’experiència amb en Joan. Vaig donar-li la cervesa i em vaig asseure al seu costat. Ella amb prou feines si es va remullar mínimament els llavis i va deixar la gerra a una banda, alhora que col•locava les seves cames a la meva falda. Un altre dia, de ben segur que hauria interpretat el gest com una forma d’acomodar-se amb tota la confiança que ens teníem, però avui no podia resistir la temptació d’acariciar-les amb la mateixa suavitat que en Joan em sol acariciar a mi.

Ella es deixava fer, amb una cara d’inequívoca complaença. Les dues mans resseguien tota la llargada de les cames com un nen petit que juga a fer carreteres damunt la sorra. Per un cap arribava fins a la punta dels dits, després d’haver fet caure’n les sandàlies, i per l’altra amb la mà estirada arribava just a tocar les seves calcetes, negres i de puntes. Vaig veure que aclucava els ulls probablement per concentrar-se millor en les carantoines que li feia. No m’havia fixat mai en l’olor perfumat que li feien els peus, i, essent per a mi la primera vegada, vaig començar a assaborir aquells dits que es movien lentament al ritme de les meves llepades. Alguna vegada m’havia pensat, en veure-ho a fer a altres, que en posar-se a la boca el dit gros del peu una podia imaginar-se que estava xuclant un membre viril. Però, no. Avui sentia un enorme plaer ensalivant aquell dit femení, fins al punt que l’excitació m’acreixia per dins i notava les palpitacions del meu sexe.

Aviat no en vaig tenir prou i la meva boca va relliscar cames amunt, desitjosa de compartir les seves humitats amb les més íntimes de l’Agnès. Em vaig posar de genolls en terra per tenir ben a l’abast la flor amorosida del seu sexe. Ella mateixa va apartar la petita tela que el cobria, indicant-me el camí que havia de recórrer la meva llengua. De seguida vaig adonar-me que no tenia res a veure amb l’olor intensa i penetrant del sexe masculí, però era igualment embriagadora i absorbent. La meva llengua corria delerosa entre els plecs dels seus llavis vaginals, amb petites incursions cap a l’interior, animada encara més pels petits sospirs de plaer que deixava anar ella.

Tenia les mans aferrades a les seves cuixes i el cap enclastat al seu sexe. La seva respiració s’accelerava per moments, i amb una mà es refregava el clítoris cada vegada amb més força, mentre amb l’altra s’agafava el pit comprimint-lo descontroladament. Vaig pensar que jo no havia de perdre el control de la situació i dedicar-me de ple a satisfer-la a ella. Tot d’una, vaig notar que m’agafava pels cabells i m’amorrava encara més a aquella font xorrejant en què s’havia convertit la seva xona.

Alternava els xuclets amb les penetracions de la llengua i petites mossegadetes sobre el seu clítoris, però ella no en tenia prou i va començar a cridar un “més, més…” que a mi m’excitava sobremanera. No em quedava sinó recolzar la labor bucal amb els dits que s’endinsaren fàcilment en el seu interior. Furgava desesperadament tant al seu sexe com al cul, a mesura que s’incrementava l’alteració de l’Agnès, simulant amb els dits una doble penetració. El meu cos es recargolava en un tremolor incessant, sense perdre la posició de la meva boca que recollia goluda les seves essències que fluïn del seu sexe sense parar, i sense deixar de maniobrar amb els dits per portar-la fins al límit.

Tot d’una va fer un crit, vaig notar una darrera estirada de cabells, transformant tot seguit l’agressivitat en carícia relaxant, sobtada encara per alguna convulsió tardana com si fossin les rèpliques d’un terratrèmol. I la meva boca s’inundava dels seus fluids que a mi sabien a glòria, i a victòria.

– Moltes gràcies, Agnès. – Va ser la primera cosa que se’m va acudir en aixecar el cap, atordida encara, del seu entrecuix. I la vaig besar com no havia besat mai una dona.

Autora: Carla

Tres millor que dos

La Carla s’havia emmarranat que ara era el meu torn de jugar amb la provocació. Ella s’ho havia passat bé la setmana passada al Port Olímpic, provocant un milhomes que es devia pensar que havia fet la gran conquesta. A ella li va ser fàcil, és cert, però per a un home és molt diferent. Érem a la terrassa d’un restaurant on m’intentava convèncer que ho havia de provar. Segons ella era molt senzill: es tractava de provocar, sense manies i sobretot amb cara de desig, la primera noia que se’m posés al davant.

Mentre parlava, aprofitant que les tovalles queien generosament pels costats de la taula, movia el seu peu buscant el fregadís amb les cames, i després anava pujant fins a instal•lar-se’m a l’entrecuix. Jugava a fer-me pessigolles amb el peu, i de tant en tant pressionava sobre el meu sexe. Combinava el contacte físic, encara que fos de sota mà, amb els comentaris del que imaginava que podia fer jo si m’ho proposava. I això m’anava escalfant. D’entrada m’hi vaig negar, però aviat ens vam posar a fer córrer la imaginació: ella marxaria i potser es quedaria en algun lloc discret per observar-me; jo havia d’intentar provocar alguna noia que passés per allí i veure fins on podia arribar; si tot anava bé, podia ser que ens quedéssim jugant a la taula mateix, que anéssim a buscar un lloc més discret, o fins i tot que me l’endugués a casa. Això darrer no sé si li va fer tanta gràcia a la Carla. Però s’hii va avenir amb la condició que em trucaria unes hores més tard perquè li expliqués com havia anat, i, si ens venia bé, repetir la jugada amb ella.

Al final vaig acceptar, convençut que tot acabaria sense poder pescar ningú, potser amb més d’un retret o atzagaiada verbal d’alguna noia ofesa, i que al final aniríem la Carla i jo, a casa meva o a la seva. De tota manera, entre els tocaments que m’havia fet, la conversa més aviat picant i la incertesa del que podia passar em trobava un xic nerviós, i notava un principi d’erecció que em demanava marxa.

Aquesta vegada vaig pagar el compte amb anticipació per si sortia l’oportunitat de fer una escapada. Ja sol a la taula, vaig enretirar una mica la cadira per poder-me obrir un pèl de cames, amb una mà caiguda molt a prop del sexe com qui no vol la cosa, i amb l’altre provant gestos insinuants inicialment molt subtils, on intervenia també la llengua i en general tot el cos. Vaig procurar aguantar la mirada a més d’una noia, tal com m’havia dit la Carla, però res: algunes ni tan sol em veien, d’altres giraven la cara dissimuladament cap a un altre costat, i com a molt vaig aconseguir que una em somrigués, però no va fer el més mínim gest d’aturar-se.

Ja començava a desesperar, quan em vaig fixar que dues taules més enllà hi havia una noia sola que em mirava tota divertida. Devia haver descobert el meu joc i, naturalment se n’enreia. Vaig estar a punt d’aixecar-me una mica avergonyit, però fent el cor fort vaig optar per fer una darrera temptativa. Li vaig somriure i, ara més descaradament, li vaig fer un gest invitant-la a acostar-se. Ella no es va moure, però tampoc semblava una actitud de refús, de manera que hi vaig anar jo.

No m’esperava que fos tan fàcil. De seguida em va confessar que m’havia estat observant, que li havia fet gràcia la manera tan directa de cridar l’atenció, i que ho trobava divertit. No vaig dir-li res del nostre joc amb la Carla, evidentment, però amb tota naturalitat li vaig explicar que em venia de gust lligar-me algú, així, per la cara. Comptava que ella ho podia reprovar més o menys, però en tot cas estava convençut que se’n sentiria al marge. Però, sorprenentment per mi, es va aixecar per dir-me a cau d’orella “serviria jo per a completar el teu joc?”, i es va asseure a la cadira del costat.

Al cap de poc, ja estàvem abraçats. Ella em morrejava amb una certa agressivitat mentre amb una mà m’amollava les cuixes, sense gosar anar més amunt on hauria trobat un membre eufòric que maldava per alliberar-se de la pressió de la roba. Jo li acariciava tot el cos, fent lliscar la mà des de l’espatlla fins a les cuixes, també sense passar-me tenint en compte on ens trobàvem. Per sobre de les seves espatlles vaig resseguir l’espai de l’entorn per si hi veia la Carla, però no era en lloc. A la noia se la notava realment engrescada, excitada. Excessivament per ser una prostituta, tal com em va passar pel cap, pensant que d’un moment a l’altre em posaria un preu per a continuar.

– Vols venir? – em va dir amb decisió, sabent que no m’hi negaria, encara que no m’aclarís on volia anar.

Un taxi ens va portar a l’adreça indicada, que tampoc era tan lluny d’on ens trobàvem, i en baixar ella va ser molt explícita a l’hora de reclamar que em tocava pagar a mi. De moment, el preu de l’aventura era irrisori. Un cop al pis, al seu pis, em va abraçar per dir-me consirosa que ella també tenia un desig: tapar-me els ulls. Ja tenia una bena gruixuda preparada, que em va col•locar un cop estirat damunt d’un llit.
Em trobava, a cegues, en una habitació amb una dona desconeguda, però no tenia por. La seguretat que palesava ella em donava tranquil•litat. Vaig notar el pes del seu cos damunt meu. La seva llengua va començar a recórrer a través del coll i les seves mans obrien pas descordant els botons de la camisa. No veia res, però podia sentir la suavitat dels seus dits i la humitat de la seva boca que resseguien tots els racons a mesura que m’alliberava de la roba. Les palpitacions se’m feien cada cop més perceptibles, em tremolaven les mans que palpaven a les fosques tot comprovant que també ella anava deixant al descobert la nuesa de la seva pell.

– Les mans quietes. – em va dir amb la mateixa autoritat que abans, alhora que me les col•locava estirades enrere per sobre del meu cap.

Es devia aixecar per acabar de treure’m la roba. Tota. El meu fal•lus, ja lliure del tot, apuntava enlaire delerós de capbussar-se en cavitats humides. Un silenci més excitant encara, i unes mans que iniciaven un massatge suau per tot el cos. Eren petits tocs, amb breus intervals per reaparèixer per un altre costat. Una llepadeta als mugrons em va provocar una esgarrifança de plaer, que ella va percebre de seguida tornant-hi després amb el rovell dels dits que lliscaven àgils i amb pessigadetes insinuants. Cada cop que ella s’apartava em provocava una tensió enormement excitant, al no saber quina part del cos rebria un nou estímul: un petó a la punta del gland em va arrencar un sospir; ara era un dels seus mugrons el que es passejaven pels meus llavis, i la meva llengua va acudir presta a fer-li homenatge, sense trencar, però, l’harmonia del moment; tot seguit, un massatge que arrencava des de la punta dels dits del peu per anar a morir just arran de testicles…

Amb la Carla havíem tingut moments de passió descontrolada que ens portava fins a límits insospitats. En canvi, aquesta vegada em sentia igualment excitat, em bullia la sang per dins, però el cos estava relaxat gaudint cada segon i cada mil•límetre de contacte de les nostres pells. “No diguis res, no et moguis” va insistir ella col•locant-se de genolls damunt del llit, a banda i banda del meu tors. Es tirava una mica endavant i m’arribava l’alenada intensa del seu sexe, i enrere topava amb el meu membre sense encertar a clavar-s’hi. Es va tirar una mica més amunt, de manera que aixecant el cap vaig poder assaborir per primer cop aquell sexe amarat d’excitació i de plaer. Ella mateixa em va agafar el cap amb les dues mans per sostenir-lo en posició d’acariciar amb la llengua des del clítoris a la cavitat més pregona. Quan, perdent el control, em desesperava xuclant els plecs d’aquella entrada brollant per extreure’n totes les essències, ella m’apartava amb un “tssst… tranquil”. Em va agafar les mans per conduir-les als seus pits, que jo no gosava sinó temptejar amb la mateixa suavitat i delicadesa que em tractava ella.

Tot d’una va pressionar amb més força amorrant el meu cap al seu sexe, de manera que se’m feia difícil la respiració. Instintivament vaig apretar també els seus pits arrencant-li un sospir de plaer. I va ser llavors quan vaig notar un moviment sobtat al llit i la meva polla, que brandava desesperada, es va trobar engolida per un altre sexe que m’havia cavalcat just al darrere d’ella. No vaig tenir temps de reaccionar, i molt menys de pensar d’on havia sortit aquell nou sexe que feia explosionar totes les emocions contingudes. Les dues noies van posar-se a cavalcar-me enfollides, l’una abeurant-me dels seus fluids que ara corrien torrentosos i l’altra enfondint-se la meva polla amb una frisança incontenible. Tot el cos se’m va convulsar violentament, amb una descàrrega de foc que partia del meu interior per eixir per totes bandes. M’aferrava amb força al sexe i als pits de la noia que tenia al davant, mentre el meu arqueig feia perillar l’equilibri de la noia que tenia follant-me al darrere. Els gemecs es van convertir en crits de plaer i d’excitació en un èxtasi total, indescriptible, que afortunadament només va durar uns instants perquè hauria estat irresistible.

Les dues noies es van desplomar damunt meu. Vaig respirar profundament, intentant recuperar l’alè, alhora que sentia el seu panteixar igualment exhaust. Estàvem amarats de suor, i de vida.

Tan bon punt vaig anar per treure’m la bena del ulls, una veu ben familiar m’ho va aclarir tot:

– Et presento l’Agnès – Va dir la Carla, que tot seguit va esclatar a riure encomanant-lo tant a la seva amiga com a mi. – No és que desconfiés de les teves possibilitats, però, per si de cas, ella es va oferir a donar-te un cop de mà.

Autor: Joan

Una provocació controlada

Les trobades amb en Joan s’han convertit en una mena de joc. De moment hem decidit no barrejar-hi per a res les nostres vides particulars, cadascú fa la seva sense haver de donar cap mena d’explicació, però mirem de gaudir al màxim els moments en què estem junts. I ens ho passem francament bé. Per nosaltres és un joc: jugar amb els nostres cossos sense haver de pensar en res més ni donar-li cap transcendència.

També ens ho prenem com una mena de joc en què es tracta d’anar superant nous reptes. Avui, li he proposat d’anar a sopar al Port Olímpic, amb sorpresa inclosa. De fet, ni jo mateixa sé ben bé en què consistirà la sorpresa, o com a mínim en desconec el resultat. Ja sé que no és gelós, però tenia ganes de comprovar-ho.

M’ha passat a recollir a les vuit, a la placeta. Jo m’he posat una roba provocativa amb ganes, una faldilla exageradament curta que per això mateix no em poso gaire be mai, amb unes sabates de taló alt per remarcar més les cames, i un top que ensenyava més que no tapava. A sobre, m’he pintat una mica més del compte, més que res per cridar una mica l’atenció. I amb ell segur que ha funcionat, perquè quan m’ha vist ha exclamat un “guauu… on vas així, nena?”, que no sé si s’hi barrejava una punt d’admiració, un altre de desig, i potser també una mica de reprovació. Li he hagut d’aclarir de seguida que la sorpresa no era aquesta, sinó el que li demanaria de fer després del sopar.

No teníem taula reservada, però hi havia lloc de sobres. He triat una taula situada a la part exterior de la terrassa. Li he dit que m’agradava veure la gent que passejava, però ell ja ha entès que més aviat volia que em veiessin a mi. Ha estat un sopar agradable, en Joan és de bona conversa i hem parlat una mica de tot, menys de la sorpresa que li tenia reservada per a les postres.

Mentre anàvem parlant, i entre queixalada i queixalada, anava estudiant les posicions que podien cridar més l’atenció. Tot i que tal com anava vestida era difícil que tingués calor, sovint sacsejava la diminuta peça de roba com si volgués ventilar-me una mica, mostrant una mica més els pits, i hi passava la mà suaument amb aire sensual. M’obria de cames de manera que els qui venien de la banda de mar podien obtenir una bones vistes del meu entrecuix, i estic seguir que era al seu abast el blanc de les calcetes. M’he fixat que més d’un i més de dos han repetit dissimuladament el recorregut per parar més atenció a l’espectacle que els oferia. Fins i tot els he somrigut per donar-los a entendre que ja me n’havia adonat. En Joan, de tant en tant, amb un to divertit i acceptant la meva actitud juganera em comentava la tria visual que anava fent de les meves preses: algunes les trobava encertades, altres no tant.

Un home gran, d’una cinquantena d’anys, s’havia assegut no pas per atzar uns metres enllà sota una palmera des d’on segurament obtenia les millors vistes; no gaire més lluny uns joves s’havien aturat, i per les mirades que em feien segur que parlaven de mi o del meu cos, que no és ben bé el mateix; mentre que un noi de mitjana edat anava amunt i avall, una mica nerviós, potser perquè no se sabia estar de fer una i altra passada, alhora que devia tenir por de ser descobert.

Va ser el moment oportú de fer la proposta a en Joan. Ell se n’havia d’anar i tornar quan li semblés oportú, per salvar-me d’un assetjament més que previsible. Va entendre de seguida el joc, i no hi va posar cap objecció. Es va aixecar, em va fer un petó carregat de passió però que jo vaig interpretar que també insinuava un “ja en parlarem”, i va marxar.

Em trobava sola, amb un vestit i un posat que era tota una provocació, i una petita munió de voyeurs que va créixer per moments. No gosaven fer el pas, però ara miraven descaradament. Jo els tornava la mirada amb un somriure, m’ajustava el top més que res per a marcar la voluptuositat dels meus pits, en més d’una ocasió hi posava la mà per tal que poguessin imaginar que hi tenien la seva, movia i encreuava les cames imitant l’escena eròtica de la pel•lícula, i acabava assaborint amb delectança el sorbet de llimona que tenia al davant.

Vaig escriure damunt les tovalles de paper la meva hipòtesi: el vell faria el primer pas per acostar-se, però si no li posava molt bé no passaria d’aquí; els joves en cap cas no es mourien i marxarien tan bon punt algú s’assegués a la meva taula; havia de ser un altre perfil, el qui realment gosés traspassar la barrera inexistent, que tampoc era el de l’home de mitjana edat excessivament tímid, probablement casat, que feia estona que donava voltes per allà.

I certament, va ser l’home gran el primer en aixecar-se i dirigir-se cap a mi. Em va repassar de dalt a baix, i potser més de baix que de dalt, però va passar de llarg. Probablement va tenir por que vingués el meu acompanyant, ja que ens havia vist des de feia estona. Finalment, vaig veure venir la presa ideal: devia tenia un trentena d‘anys, un posat xulesc, pantalons molt ajustats i camisa també negra una mica oberta. Aviat va tenir la vista clavada en mi, i jo li vaig aguantar la mirada. A mesura que s’acostava jo feia un lleuger moviment amb el cap com si l’estigués repassant jo a ell. Em va somriure i jo m’hi vaig tornar, alhora que prenia de nou el sorbet de llimona per poder insinuar la llengua damunt els llavis.

– Estàs sola? – em va dir, plantant-se al davant, però ja disposat a agafar cadira.
– Sembla que sí, no? – vaig fer jo amb una certa ironia.

Jo mateixa li vaig oferir la cadira que tenia al costat i ell no va desaprofitar l’ocasió tot i que ell ja estava a punt de seure a la que hi havia a l’altre cantó de la taula. Encara no m’havia dit quatre paraules sobre què hi feia una noia sola com jo en un lloc com aquell i sobre la bondat del temps que feia de bon aprofitar, que ja tenia un braç damunt el respatller de la meva cadira, sense tocar-me encara, i amb l’altra mà gesticulava procurant donar-me petits copets a les cuixes com si fos accidentalment.

Jo procurava de parlar el mínim, amb respostes sempre imprecises però obertes a possibles interpretacions. Vaig fixar-me en els seus pantalons per adonar-me que l’home s’estava excitant per moments, fins al punt que va haver de fer un moviment amb els dits, per damunt la roba, suposo que per posar-se bé la polla que devia trobar-se incòmodament encaixada. Gastava una colònia potent, amb personalitat, que no vaig saber identificar, però que se’m va fer molt més perceptible quan es va acostar per dir-me a cau d’orella que “estava molt bona”. Vaig notar que el braç que recolzava en el respatller de la meva cadira es deixava caure damunt l’espatlla, i la seva mà m’estrenyia per l’altre cantó. Un calfred especial va recórrer el meu cos i em va fer venir una esgarrifança que ell va aprofitar, ràpid de reflexes, per abraçar-se més fort dient-me si tenia fred. Les seves mans eren càlides, l’una sobre les espatlles i l’altre iniciant un lent recorregut per les meves cuixes, però la veritable escalfor la notava jo per dins.

– Però, què fas? – li vaig dir jo simulant un cert enuig – D’un moment a l’altre pot venir el meu xicot…

L’home va interpretar, doncs, que era més qüestió d’estar a l’aguait que de tenir prohibit continuar amb el seu manoteig.

– I t’ha deixat sola aquí? – replicar amb to desafiant, com reivindicant el seu dret a ocupar el lloc vacant.

No em va donar temps a respondre. Va agafar el meu cap amb les dues mans i em va fer una morrejada que inicialment jo vaig rebutjar cloent els llavis, però que aviat van cedir amb l’entrada delerosa de la seva llengua. Jo m’hi vaig tornar amb la mateixa moneda, alhora que posava la mà sobre el seu pit, buscant l’escletxa per endinsar-la. La seva mà va baixar de la cara cap al col i d’aquí cap a la base dels pits que va amollar sense manies.

– Som al mig del carrer! – vaig fer jo, en un moment de respir.
– Vols que anem a un altre lloc? – em va guanyar de nou la partida.

Aquesta vegada vaig ser jo qui no li va donar temps a pensar una resposta, abraonant-m’hi al damunt i enclastant els meus llavis sobre els seus. Aviat ens vam oblidar d’on érem, i vaig agrair els dits que fent-se un lloc entre les calcetes furgaven el meu interior que ja era un riu d’efluvis incontrolable. Jo no vaig gosar posar mà sobre el seu paquet i em limitava a resseguir-li el cos, des de la cuixa fins al tors, procurant un breu contacte només de passada sobre el seu sexe. M’estava encenent per dins, i més quan destrament encertava a estimular el meu clítoris amb un moviment ràpid de dits que es feia cada vegada més fort. Inconscientment vaig ser jo mateixa qui em vaig posar la mà dins l’escot generós per pessigar-me el mugrons que tesos d’excitació reclamaven ser xuclats i engolits per una boca ardent.

La visió d’en Joan assegut on abans hi havia l’home gran observant-nos em va fer despertar, i decidir que el joc s’havia acabat.

– El meu xicot! Corre…! – vaig cridar-li a l’orella tot desfent-me de la seva abraçada.

De l’ensurt va quedar paralitzat, i la que vaig córrer vaig ser jo cap a en Joan que no va poder contenir el riure, i mentre m’encerclava amb els seus braços repetia “ets ben boja, eta ben boja!”. Vam córrer cap a casa meva on ens esperava una nit realment boja de sexe, desitjosa com mai de veure satisfets els meus ardors que havia encès aquell desconegut, a qui vam poder veure encara de lluny, assegut a la taula amb el cambrer al davant potser reclamant-li el compte del sopar.