katherine-heigl-sexy_1_

És molt fàcil deixar-se portar per la representació escènica i imaginar les actuacions dels actors de cinema com si realment els haguessin estat gravant mentre portaven a terme l’acció que apareix en pantalla. Això és el que fa creïbles les seves històries. La càmera ens ofereix un pla dels actors que surten en escena, però els espectadors ens imaginem la resta, sense tenir en compte que res no és el que sembla. Per gota que es fes un zoom veuríem tot l’atretzo, els micros de so pel damunt, els focus i les pantalles i una munió de gent entorn dels protagonistes que semblava que es trobaven en la intimitat.

I, tot i sabent-ho, encara ens costa d’imaginar com es pot actuar i posar-se en la pell del personatge, com si no existís tot el desplegament tècnic que envolta cada escena. Per això, quan en Whilly em va proposar de participar en un petit paper de la seva pel•lícula, molt alegrement li vaig dir que sí. Imaginava que, suposo que com qualsevol altra persona, allò que apareixia en pantalla jo ho podia fer perfectament. El meu paper es limitaria a una escena en la qual jo no hauria de dir res, sinó que seríem el complement o rerefons del que escenificarien els protagonistes.

En Whilly és un actor porno, que vam conèixer en una presentació dels nostres relats, que a part de participar en projectes més professionals també li agrada tenir iniciatives pròpies, fent curtmetratges per a webs especialitzades. En aquest cas, es tractava de rodar un d’aquests curtmetratges on el que importa menys és l’argument. I en una de les escenes representava que una colla d’amics s’havien trobat per fer una festa, i la cosa havia acabat en una orgia col•lectiva. El meu paper, doncs, havia de ser simplement un dels amics anònims que compartien la festa amb els protagonistes.

Quan vaig proposar a la Carla que també hi participés fent el paper de la meva companya de joc, ella em va dir que no d’una manera tan rotunda que no vaig gosar insistir-hi. Sí que em va dir que m’hi acompanyaria; també li feia gràcia veure com es feia el rodatge d’una pel•lícula, encara que fos un curt, pràcticament amateur i de temàtica eròtica. Fins i tot va fer broma sobre la possibilitat que em toqués rodar moltes escenes de sexe amb noies diferents.

Aquell dissabte al matí, a primera hora, ja érem als estudis del Poblenou. No sé si els havia llogat o eren d’algun amic seu. Hi havia molta gent esperant, que com nosaltres havien estat convidats per en Whilly, sense cap o molt poca experiència i, sobretot, sense saber massa quin paper hi tindrien en aquella pel•lícula. A part dels tècnics que anaven per feina preparant els espais de rodatge, la resta no sabíem on col•locar-nos ni què havíem de fer. No ens coneixíem de res i, en tot cas, tots teníem en comú una certa relació d’amistat o coneixença amb en Whilly que no apareixia per enlloc. Tampoc es veia ningú que pogués ser actor professional i, per tant, protagonista del curtmetratge que, de fet, ja estava en la fase final del rodatge. La nostra era una de les darreres escenes, probablement la de l’apoteosi final en què la disbauxa esdevé absoluta.

La Carla, més aviat amb un to burleta, m’anava assenyalant les meves possibles companyes de rodatge, algunes de les quals certament tenien un cos espectacular. “Avui trauràs el ventre de pena”, em deia assenyalant una rossa gairebé albina, d’impressionant pitrera i cul prominent. Una mica per despit, li responia que ella es podria els encants, i segurament els atributs, d’algun dels aspirants a actors de més bona planta.

Al cap de poc, vam anar trencant el gel entre els qui esperàvem l’amic Whilly, que a més de director havia de fer el paper principal. Algú va fer broma que potser estaven fent un assaig particular amb la pornostar, que suposàvem que arribaria amb ell. Les converses disteses, gaire bé monotemàtiques, anaven caldejant l’ambient, i les bromes i insinuacions pujaven de to ràpidament. Un noi morè, amb el cabell recollit en forma de cua de cavall, es va abraçar a una noieta que semblava anar sola, i quan va voler petonejar-la ella es va fer enrere fent-se d’ofesa.
– No et facis l’estreta, ara – va deixar anar ell amb aires de perdonavides – que després, en un moment o altre, totes passareu per la pedra.

La frase va sonar molt despectiva i sobretot d’un masclisme que a més d’un dels qui érem allà ens va fer sentir avergonyits.
– Ja veurem qui passa per la pedra a qui – va saltar la Carla amb aquell geni que sap treure quan s’enfada de veritat.

Immediatament van sortir comentaris de tots els colors: des dels qui pretenien simular que ells eren allà per una simple vocació d’actors, disposats a complir amb les exigències del guió, però res més, fins a les noies que reivindicaven el dret de gaudir en un pla d’igualtat de les situacions de sexe que se’ls proposés, o els qui més subtilment insinuaven que tampoc estaria malament començar a desinhibir-se aprofitant aquells moments d’espera.

La Carla es va avançar i, amb un pas desafiant, es va adreçar al noi morè perdonavides per posar-li sense manies i davant de tothom la mà damunt del paquet, com qui comprova al mercat l’estat de maduració de la fruita. Amb una ganyota de desaprovació va tornar al meu costat i em va fer una morrejada agressiva amb ganes, que bé calia interpretar com la tria que feia ella per a la millor opció. La cosa hauria sortit de mare ben aviat, perquè al nostre costat una noia s’havia ajupit per descordar els pantalons del seu company, mentre unes altres semblava que volguessin competir per mostrar els pits més ben formats, i dos nois assetjaven pel darrere la rossa gairebé albina, quan va comparèixer el gran Whilly acompanyat per una escultural senyora de cabellera negra i brillant.

Vam escoltar amb atenció les seves explicacions. Pel que es veia, potser tenia molt clar com havia de ser la trama central que corresponia al seu paper, però la resta era pura improvisació. O com deia ell, seria qüestió d’anar enregistrant diferents escenes i possibilitats de manera que després ell ja escolliria les que li semblessin més reeixides. A una part de l’estudi, enregistrarien algunes curtes escenes que representarien el moment de l’arribada dels convidats a la festa i alguns altres moments puntuals en què els actors encara anaven vestits; i a l’altra banda hi hauria l’escenari que representava una sala d’estar i un dormitori on s’esdevindrien la major part de les escenes pròpiament de sexe.

Fins aleshores m’havia mantingut molt tranquil, més aviat havia trobat divertida la picabaralla amb aquell xulo piscines, i de fet desitjava vivament que li donessin un paper ben escàs i amb poques possibilitats per a lluir-s’hi. Però els nervis em començaven a trair. A part del rodatge d’algunes escenes irrellevants on apareixíem en grup al que representava el vestíbul de la casa, que a més es veia que es gravaven molt a corre-cuita, sense donar-hi massa importància, tenia tota l’atenció posada en el plató central.

En Whilly i la pornostar de cabellera negra estaven asseguts al sofà, en una conversa que aviat derivaria cap a una provocació de manera que la noia havia de passar a l’acció. Focus i pantalles per tot arreu, micròfons de girafa a poca distància dels seus caps, i sobretot la munió de gent que els estàvem mirant, feien d’aquella escena qualsevol cosa menys una trobada íntima. Sorprenentment per a mi, des del primer moment que la noia va treure del seu amagatall el sexe de Whilly, aquest ja es presentava amb tota la seva esplendor. Des del darrere, vaig constatar que allò no em resultava gens excitant, i que difícilment haurien pogut donar per vàlida la flaccidesa en què es trobava en meu penis. Era evident la professionalitat del Whilly, o millor dit de la seva polla. Vaig començar a témer no ser capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

Vaig explicar a la Carla els meus temors, que en principi menystenia dient-me que quan tingués la noia al davant la trempera vindria tota sola. Però ho va veure més clar quan, en plena feina, aturaven el rodatge per canviar la posició dels actors, ressituar uns focus per tal de poder fer un primer pla, o simplement repetir una acció. Quantes vegades, trobant-nos fent l’amor a casa, una trucada inoportuna o qualsevol altre incident que interrompés aquells moments de passió, en desfeien tot l’encant i l‘excitació que després no era gens fàcil de recuperar!. Aquí, les interrupcions eren constants, i per més concentrats que estiguessin els actors no podien evitar veure tot l’enrenou que hi havia al seu entorn i, sobretot, les mirades fredes o encuriosides de tècnics i figurants que esperaven el seu torn.

Al cap de poc, el guaperes que havia fanfarronejat mentre esperàvem l’arribada d’en Whilly havia de ser substituït perquè, segons ell, tot allò l’havia destrempat. Acabava de fer el ridícul davant de tothom. I jo em veia a venir que podia fer un paper tan galdós com el seu. Va ser la Carla la qui, després de parlar amb en Whilly, em va portar a una petita sala annexe, emmoquetada però completament buida. No vaig tenir temps ni d’endevinar les seves intencions: encara estava dempeus al mig de la sala, que ella se m’abraonà amb una ferotgia pròpia d’una nimfòmana de pel•lícula. Vaig caure a terra per la seva envestida i la roba va començar a saltar pels aires amb una rapidesa inusitada. Ja entenia que volia excitar-me per tal d’estar preparat per quan fos el meu torn en el rodatge, però em costava concentrar-me en el cos de la Carla quan tenia al cap tot el muntatge cinematogràfic que es coïa a l’altre banda de la paret.

Potser el cos de la Carla no tenia l’exuberància i l’espectacularitat d’alguna de les actrius que m’esperaven al plató, però la seva agressivitat ardent em va transportar, com sempre, cap a un estat d’excitació i d’arravatament esbojarrat. Vam perdre el món de vista, no sé si per uns minuts i alguna hora, dedicats de ple a satisfer uns instints descontrolats, i cercant-nos mútuament cadascun dels racons més íntims per a estimular. Els seus crits i gemecs es fonien amb els meus, com la suor dels nostres cossos cada vegada més amarats. Voltejàvem per terra en mil i una posicions, sense treva. Sentia una cremor interior que m’abrusava, en un sacseig delirant.

Tot d’una vaig adonar-me que era a punt de precipitar-me per aquell pendent sense retorn que havia de culminar en l’explosió final. Això hauria malbaratat tot l’esforç de la Carla per a preparar-me per al rodatge, i vaig aturar-me en sec. Però només van ser un segons, perquè algú va cridar des de no sé on:
– Ara no! Ara no!. Continua, Joan.

Els ulls de la Carla també em suplicaven que no la deixés en aquell estat, trobant-se igualment al límit de l’orgasme. Per un segon vaig pensar en el noi fatxenda que se les volia passar totes per la pedra, i vaig reprendre amb fúria desenfrenada les envestides sobre el cos de la Carla que es començava a convulsar anunciant un esclat d’estrèpit. I m’hi vaig deixar anar amb totes les meves forces, deixant-me caure damunt seu extasiat i feliç de sentir els seus braços acollint-me i una besada dolça al llavis.

Aplaudiments i rialles van omplir la petita sala, mentre dos nois amb una càmera diminuta, que ens havien estat enregistrant en silenci, adreçaven a en Whilly un senyal d’aprovació.
– Presa perfecte. – vaig sentir que deia.

Autor: Joan

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Anuncis

De simple acompanyant

febrer 9, 2009

taboo_germany
Escarmentada com estava, ja podia imaginar que les intencions del meu cap, a la botiga de roba, no eren precisament d’allò més honestes. Temps enrere m’havia proposat un ascens en l’organigrama de l’empresa, però resultava que m’ho havia de guanyar al llit amb ell. I sincerament no em venia de gust. I és curiós perquè si m’hagués proposat una aventureta, així, per la cara, potser no li hauria dit que no; alguna de les companyes de feina que ho han provat n’expliquen meravelles. Però el que no podia acceptar era que la relació de sexe hagués de ser la contrapartida per esdevenir encarregada de secció.

Aquesta vegada, val a dir-ho, em va exposar el tema amb més claredat. Es tractava d’acompanyar-lo a un dinar de feina, amb uns proveïdors anglesos. El seu interlocutor, segons em va dir, acostumava a presentar-se amb la seva dona, i la meva funció no era altra que la d’entretenir-la i evitar que interferís en les negociacions que havien d’emprendre ells. Pel que es veu, ella era un corcó quan es tractava de fer negocis. Aparentment se’n mantenia al marge, però al final era la que feia decantar la balança, i la seva posició molt més dura que la del seu home acabava prevalent. Em va jurar i perjurar que, si bé a mi em presentaria com la seva dona, en cap cas es sobrepassaria ni em proposaria cap mena d’extra de tipus més personal.

Potser això també em va picar. Perquè una cosa era que, com la primera vegada, pretengués coaccionar-me i posar preu a la relació, i l’altra és que posés ja d’entrada una barrera tan definitiva. Segurament, hauria preferit sentir-li dir que no era la seva intenció abusar de mi, com a superior a l’empresa, i que no forçaria res, però que deixés anar una insinuació que tenia la porta oberta per si era jo la que em decidia a fer el pas. En tot cas, ell va ser taxatiu: només havia d’acompanyar-lo al dinar que, tanmateix, es podia allargar. I, per tant, em donava la resta de la tarda lliure, sobretot tenint en compte que potser seria bo que jo intentés endur-me la dona de l’anglès a donar un tomb per la ciutat per deixar que ells dos sols tanquessin el tracte comercial.

Quan ho vaig explicar a en Joan em va tractar d’encantada, perquè segons ell era evident que no s’acontentaria amb què jo l’acompanyés només a la taula; alguna segona intenció devia tenir. Ben mirat, és cert que també podia haver escollit alguna altra dependenta de la botiga més atractiva que jo mateixa… I va acabar dient-me que si em feia gràcia anar-me’n amb l’encarregat no hi tenia res a dir, però que després no li anés amb la història d’abusos masclistes. Era jo la que em ficava a la gola del llop,

Em sembla que tampoc n’hi havia per tant. Primera perquè havia deixat ben clares les seves intencions, i segona perquè al capdavall es tractava d’un dinar. Si hi havia quelcom que em desagradava, era prou grandeta com per aixecar-me i deixar-lo plantat. Però sobretot, em quedava el cuquet de pensar que potser era cert que no tenia cap segona intenció, i que la seva proposta no anava més enllà d’una maniobra de distracció per a poder tancar un bon acord comercial. I confesso que això em tocava l’amor propi. Així que vaig acceptar, fent el posat de noia formal disposada a ajudar el meu cap únicament com a part de la feina.

Al matí, una estona abans de plegar em va dir que millor que anés a casa a canviar-me per ser al punt de la una a la porta del restaurant. Per als anglesos, aquella hora ja començava a ser tardana i no volia començar amb mal peu. No m’hi vaig esforçar gaire, la veritat. El just perquè no pogués dir que no m’havia canviat: un pantalon blanc amb jaqueta de conjunt i unes sabates també blanques de mig taló. Discreta i mínimament arreglada com corresponia a la senyora de l’encarregat de la botiga.

Els anglesos, no cal dir-ho, van ser-hi a l’hora amb una puntualitat britànica. Ell era tot un figurí, vestit molt més informal que no anàvem nosaltres, però cuidant cada peça i cada detall, i ella amb el mateix aire d’informalitat lluïa un generós escot compensat per la no menys generosa curtesa de la faldilla. Fetes les presentacions de rigor, el cambrer ens acompanyà a la taula que teníem reservada. Una taula rectangular de manera que les dues dones vam quedar encarades a un costat i ells dos, cara a cara, a l’altre. Com a mínim la ubicació de la taula estava pensada perquè seguíssim dues converses en paral•lel, com volia el meu cap.

Abans de seure vaig poder observar com els ulls de l’encarregat anaven de bòlit repassant de dalt a baix la jove anglesa. I em va passar pel cap que no hagués tramat un intercanvi de parelles; l’home, no pas excessivament alt, tampoc estava malament. Segons com anés la cosa, potser encara m’hi avindria. De seguida es van posar a parlar de la feina, com si realment tinguessin pressa per tancar l’acord el més aviat possible. I jo vaig complir el meu paper donant conversa a la noia anglesa que, a més, tenia una mirada i uns gestos d’allò més sensuals.

Vam parlar de Barcelona, dels quatre tòpics que ella en coneixia, i com sempre l’enutjosa conversa d’haver d’aclarir que nosaltres no ens sentíem espanyols, sinó senzillament catalans i europeus. Realment és molt desagradable haver de justificar constantment la pròpia identitat, quan ningú discuteix la dels altres. Per sort, un cop desfet el malentès, vam poder entrar en temes més prosaics, el clima i el caràcter mediterrani, la lluminositat de Barcelona en comparació amb la grisor londinenca, i per suposat la gastronomia.

Sentíem la conversa dels nostres suposats marits a l’altre costat de la taula però no semblava que ella hi mostrés el més mínim interès. La meva feina estava resultant extraordinàriament fàcil, perquè la conversa la portava més ella que no pas jo, sense cap intenció per part seva d’interferir en la dels homes, que era el que temia el meu encarregat. Potser va ser aquesta facilitat amb què transcorria el dinar que vaig començar a sospitar que les intencions del meu encarregat no fossin realment propiciar per després una situació favorable a un intercanvi de parelles. Algun cop em va semblar sentir-li dir al seu interlocutor que l’acord el podrien anar a celebrar en algun lloc que no vaig acabar d’entendre.

Tota sola em vaig anar enutjant, sense cap motiu aparent, més enllà de les meves sospites. Cada cop em semblava veure en els ulls i els llavis de la noia un deix lasciviós més evident, i havia de reconèixer que amb aquell físic es podia fer desitjar per qualsevol. Jo no gosava mirar de costat, però estava convençuda que l’encarregat se la devia mirar amb aquells ulls de gat afamat que moltes noies de la botiga li reconeixem de seguida. Més nerviosa em va posar el cop que vam creuar-nos les mirades amb l’home anglès, i que va traduir amb un somriure discret als llavis. En Joan tenia raó: m’havia ensarronat de nou, ara fent-me servir d’esquer per aconseguir els favors de la noia anglesa. No era només la sensació de sentir-me utilitzada, sinó sobretot la del menysteniment envers mi que la seva acció representava. En un altre moment, segurament no m’hauria fet res provar les capacitats amatòries de l’anglès, tanmateix difícils de deduir pel seu posat fred i més aviat inexpressiu. Però no estava disposada a facilitar al meu cap el trofeu que tenia davant meu en forma d’una noia certament atractiva i seductora.
– We will give a stroll to the city, while our men just talk about your business? – vaig deixar anar a la noia amb el meu deficient anglès d’acadèmia.

La immediata resposta afirmativa de la noia, va deixar amb la paraula a la boca al meu milhomes que intentava dir-nos que podíem anar-hi tots plegats. La rapidesa amb què ens vam aixecar, i el poc interès aparent mostrat per l’anglès van deixar l’encarregat sense arguments ni capacitat de maniobra. Ells encara s’estaven prenent el cafè, i ni tan sols havien demanat el compte, i nosaltres ens dirigíem decidides cap a la porta de sortida.

Des de la plaça de la Catedral vam enfilar cap al Portal de l’Àngel, sense cap fita en concret, només interessada jo en què no ens poguessin seguir. A ella se la veia més eufòrica, espontània, gaire bé explosiva, com si ens haguéssim de menjar el món. Ens perdíem en mig de la multitud que deambulava en totes direccions potser també sense rumb fix, pel simple plaer de deixar-se portar per una marea humana. Ni tan sols calia encetar conversa, rèiem a cada pas de les mil i una cara estrafolàries que poblen el centre de la ciutat un dia qualsevol. És l’avantatge de poder-te sentir estranger a casa teva, on tothom és diferent, i el meu vestit jaqueta em semblava una excentricitat que encaixava perfectament enmig d’aquella amalgama multicolor.

Vaig agafar la mà de l’anglesa per evitar que una allau de turistes japonesos ens separés, just quan arribàvem a la plaça de Catalunya. Ella se’m va acostar juganera i m’encerclà per la cintura, mentre senyalava enriolada una pobra guia que amb un banderí alçat s’esgargamellava per explicar no sé què a aquella tribu d’orientals que difícilment podien sentir-la. Un tros més enllà uns thrillers feien anar les seves boletes prodigioses que aparentment donaven sucosos premis a jugadors desmenjats, però que acabaven fonent-se davant la incredulitat de l’ingenu que havia caigut en el parany. I ja al capdamunt de la Rambla una estàtua immaculadament blanca, amb túnica grega, i una mirada perduda esperant el dring de les monedes dels vianants.
– Beautiful ! – Va exclamar, probablement no pas per l’estètica visual de l’estàtua que teníem al davant, sinó per l’ambient general que es respirava.

Aquesta vegada va ser ella qui em va agafar la mà i m’estirà cap al carrer Pelai, per entrar decidida a l’hotel dels Ducs de Begara. No vaig demanar res. Aquella noia potser preparada per a seduir el meu cap, m’estava seduint a mi i jo em disposava a deixar-me portar. Va demanar les claus de l’habitació i ens vam ficar a l’ascensor. La presència d’un home de mitjana edat no va ser cap obstacle perquè se m’abracés tendrament i em fes un petó al llavis. L’home va simular indiferència, però se li notava que ens estava mirant de reüll potser esperant alguna escena més agosarada que no va arribar perquè l’ascensor s’havia aturat al nostre pis.

Ja a l’habitació em va invitar a posar-me còmoda, mentre ella es treia la roba i preparava uns sorbets de licor escocès. Jo vaig seguir el seu exemple i vam restar totes dues en roba interior al petit sofà que hi havia al peu del llit. Van ser uns minuts, no sé si molts, d’una tendresa exquisida. Les seves mans semblaven revestides d’una finíssima capa sedosa per li permetien lliscar per damunt la pell talment ho farien sobre un tel oliós. Fins aleshores no havia sentit el perfum encisador que emanava d’aquell cos que ara podia admirar amb totes les seves corbes perfectament dissenyades, i vaig lamentar no haver tingut prou cura a l’hora de preparar-me per al dinar. Els seus dits em voltejaven els pits i s’apropaven al pubis, respectant en tot moment la cobertura de tela fina que cobria les parts més íntimes.

La placidesa del moment convidava a aclucar els ulls i gaudir en secret d’aquell munt de sensacions infinites, d’extrema serenor. Gaire bé a l’ensems ens vam estirar damunt del llit, abraçades, amb suaus i llarguíssimes besades que ens transportaven a un món on les imatges esdevenen difuses i només es percep una olor natural de flors i de cossos surant en l’aire…

Va despertar-me la dolça carícia de l’anglès que ens amanyagava a totes dues en silenci, com si no volgués pertorbar la placidesa dels nostres somnis. Va ser un despertar lent, de ritme creixent sense arribar mai a descontrolar-se. Ens va fer l’amor a totes dues amb una delicadesa exquisida, sense estridències, fins a quedar també encativat per aquella flaire letàrgica que no havia arribat a trencat del tot, ni a fer-nos sortir del somieig que es va allargar tarda enllà.

Eren prop de les set quan vaig despertar-me. L’anglès ja no hi era, i la noia devia ser al quarto de bany, d’en provenia la remor de l’aigua que em devia llevar del son d’aquella tarda. Damunt la tauleta de nit dos sobres, amb el nom de cadascuna: “Thanks, your fees”.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Sopar de tres

febrer 2, 2009

nau-195
De tornada de l’aeroport, la Carla es va asseure amb l’amiga americana al seient del darrere, amb l’excusa de donar-li conversa i fer que no se sentís sola. No crec que n’hi hagués cap necessitat perquè podia parlar amb ella igualment des del seient del davant, a part que d’aquesta manera el qui quedava sol, amb un complex de taxista, era jo. Suposo que devia voler demostrar davant meu que, per més que ella esperava un home, tampoc havia quedat tan trasbalsada com això. Però jo sabia del seu astorament quan aquella noia, de bona planta i amb una exuberant cabellera, se’ns va presentar dient que era el Joan que havia conegut a través de facebook. Volia una trobada sorpresa, i certament que ho havia estat. Almenys per a ella.

S’havien passat unes setmanes parlant a través del xat i del correu electrònic, i la Carla sempre havia donat per fet que el seu interlocutor virtual, amb el nom de Joan, forçosament havia de ser un home. I la tal Joan, natural de Cleveland, també devia donar per suposat que la seva amiga del facebook era conscient de la seva identitat femenina.

Amb la primera encaixada de mans al vestíbul de l’aeroport, els petons de rigor i l’abraçada de benvinguda ja vaig notar una calidesa en aquella dona que em donava a entendre que la nostra relació no es limitaria al sopar que teníem reservat al Racó Provençal. La Carla li havia parlat de la nostra relació liberal que li donava carta blanca per a muntar-s’ho ells dos sols, si es donava el cas. Però de la mateixa manera que, pensant que era un home, el Joan americà i la Carla podien prescindir de mi, cosa que la Carla no va dir mai que tingués intenció de fer-ho, ara també podria donar-se el cas que prescindíssim de la Carla. Però, evidentment tampoc estava en el meu ànim, tret que la noia americana ho forcés en aquest sentit. Al capdavall, la relació virtual l’havien tinguda elles dues.

Mentre entràvem per la Gran Via, observava a través de retrovisor, sense massa fingiments, la cara de la noia que mirava a banda i banda de l’avinguda, fent breus comentaris sobre detalls de la ciutat que a mi sempre m’havien passat per alt. Tenia una veu potent, sensual però potent, d’acord amb l’altivesa de la seva figura. En més d’una ocasió, des del darrere m’havia posat la mà sobre l’espatlla com volent indicar que el seu comentari anava especialment dirigit a mi. I aquell mínim contacte, tanmateix ben discret i dins els límits de tota correcció, havien encès una primera espurna de tensió ben diferent del que hauria pogut sentir si s’hagués tractat d’un amic americà de la Carla. Ara tenia ben clar que si s’hagués donat aquest cas, tal com teníem previst, jo els hauria deixat a la porta del restaurant i m’hauria esfumat sense importunar-los.

Però les coses no havien sortit com esperava la Carla, i per això no em va sorprendre quan em va demanar, donant per feta la resposta positiva, si els acompanyaria en el sopar. Al sopar i al ressopó, vaig pensar jo tot imaginant-les totes dues competint damunt el llit per ser el blanc de les meves carícies. I la noia americana s’hi va reafirmar amb un contundent “sure, of course” que donava a entendre que no podia ser d’altra manera.

No va ser fins passada la Plaça d’Espanya que em vaig adonar que la jugada podia ser a tres bandes. La Joan, el nom de la qual jo forçava perquè sonés com a Joana i es diferenciés clarament del meu, en el seu expressiu gesticular posava sovint la mà damunt les cuixes de la Carla; aquesta la mirava no pas sorpresa i menys encara molesta, i es creuaven unes mirades de complicitat femenina. Si no hagués estat pels contactes, per més lleus i efímers que pareguessin, que ja havia tingut amb la noia americana, hauria pogut començar a témer que la cosa acabés en un joc lèsbic entre elles.

En un moment donat, la noia s’acostà a l’orella de la Carla i li xiuxiuejà quelcom amb el propòsit evident que jo en quedés al marge. Van enriolar-se per ves a saber què, i al final li va fer un sorollós petó a la galta, ràpidament correspost al coll. Era evident que l’estratègica col•locació de la Carla al seient del darrere estava donant els seus fruits; i jo sentia una barreja d’angoixa, pensant que poguessin establir una aliança femenina en contra meva, i d’excitació per això mateix.

Sort que no vam tardar excessivament a arribar al lloc de destí, i em vaig afanyar a obrir-li galant la porta del cotxe, prenent-la per la cintura per guiar-li el camí de la sortida de l’aparcament. Aquesta vegada jo m’havia avançat i havia recuperat la càlida sensació d’aquell cos femení que es dibuixa sota una roba texana prou ajustada. No es va immutar quan amb els dits vaig prémer per sobre els malucs constatant la tesor d’una pell ferma i ben cultivada. Amb les botes de cuir, podia imaginar-la cavalcant com una aguerrida amazona per les prades americanes de la regió dels Llacs. No era precisament l’estampa de la fràgil noia americana criada com una barby. Pujant les escales de l’aparcament, podia delectar-me contemplant unes cuixes molsudes i unes natges prominents que tambalejaven el ritme del seu caminar segur i oscil•lant.

Hom s’adona de la precarietat en l’ús d’una llengua quan vol sortir de les frases estereotipades i de presentació personal o de l’espai per entrar en el terreny de les insinuacions i els dobles sentits, que tan hàbilment dominava jo en la meva llengua. En algun moment, quedàvem parats, mirant-nos, convençuts que la comunicació s’havia fet difícil o que algú no havia copsat del tot el missatge subliminal que es pretenia des de l’altre cantó de la taula. Aleshores, ella ens agafava les mans, a mi i a la Carla alhora, i amb un somriure encisador i salaç ens deixava anar un “thank you” que podia valdre per l’acolliment, pel sopar o pel que hagués de venir.

Tornant a prendre la iniciativa, i donant per entès que l’americana ja no era l’amiga de la Carla sinó de tots dos, vaig precipitar la sortida del Restaurant amb una invitació a fer les postres a casa. Com que no era excessivament tard, no va ser difícil de trobar un taxi. Aquesta vegada vam seure tots tres al darrere tot i la invitació del taxista perquè algú ocupés la plaça del davant. La Joan va quedar al mig, i no pas per atzar, i jo vaig afanyar-me a passar el braç per damunt de les seves espatlles en una incipient abraçada. Vaig reclinar-me lleugerament sobre el seu cos, constatant que el meu gest era copiat simètricament per la Carla; i tot dos vam coincidir també en mirar amb un cert desvergonyiment la voluptuositat dels pits de la noia que s’insinuaven per escot de punt rodó de la seva samarreta.

Vaig deixar anar una floreta, que no sé si va entendre del tot, però bé en devia copsar la intencionalitat des del moment en què en acostar-m’hi per fer-li un petó a la galta, ella va girar sobtadament el cap fent que coincidissin els nostres llavis. Va ser només un instant, però suficient per donar per oberta la veda. I si no hagués estat perquè ja arribàvem a l’alçada de casa, la meva mà que havia iniciat un recorregut des de les cuixes a la base del pit, no hauria tingut aturador.

Només entrar, ens va demanar per anar al lavabo. I la Carla i jo vam apressar-nos a preparar unes copes i una capsa de galetes, però sobretot a preparar l’ambient propici per a fruir plegats de la noia americana. Però tot seguit vam sentir que es dutxava, i això ens donava un respir. La mirada de la Carla era més eloqüent que cap paraula que hagués pogut pronunciar; tenia aquells ulls encesos de desig i el posat provocador de les grans ocasions. Volia comunicar-li que la passió que em pogués generar el cos de l’americana no anava en detriment del que sentia per ella.

Potser la Carla ho va interpretar en el sentit de servir-se primer, aprofitant la llarga espera a què ens obligava la noia tancada al quarto de bany. En ben poca estona estàvem tots dos sense roba, ella ajaguda al sofà i jo abeurant-me de la font de plaer, amarada del tot. Els nostres cossos es van lliurar a una dansa ritual i cadenciosa, amb canvis de ritme sobtats, per a estimular fins al límit cadascun dels racons de la pell.

M’havia oblidat completament de la noia americana, absort com estava en fer aflorar en el cos de la Carla la intensitat dels sentits. Jo em delia per sentir els seus gemecs de plaer, tot i contenir els meus impulsos per una nit que prometia ser llarga. Finalment, va ser ella qui em demanava a crits que la penetrés, i se m’arrapava furiosa a la cintura sol•licitant un acoblament que ella volia intens i fins al final. De genolls sobre el sofà, absent del que podia esdevenir-se més enllà del meu sexe ofegat en el seu, vaig emprendre una escomesa que hauria arribat ràpidament al seu objectiu final, si les mans suaus i sedoses de la noia americana no m’haguessin pres pel darrere. Va ser una abraçada tendra però vigorosa, que va aturar-me en sec. Sentia els seus pits premuts a la meva esquena, mentre les seves mans acariciaven el meu tors o baixaven lentament cercant la base del meu penis engolit completament pel sexe de la Carla. Va ser el seu plany acompanyat d’un moviment de malucs el que em va empènyer a reprendre les envestides ara compassades pel moviment de la noia americana al meu darrere.

No vam tardar gaire a tornar a l’estat d’excitació i de descontrol a les envistes d’un orgasme compartit que no podia esperar més. Els crits de la Carla indicaven que havíem encetat la davallada per aquell pendent vertiginós sense retorn que ens havia de portar a l’èxtasi postrem. I just en aquest punt, sense capacitat ni voluntat de reacció, vaig sentir una embranzida sobtada a l’entrada del meu cul, i com una massa ardent em penetrava.

– No paris! No paris! – només vaig sentir que em cridava la Carla, coneixedora del transvestisme de la seva amiga Joan.

I em vaig deixar anar, vençut, sobre el cos de la Carla, acceptant i gaudint passivament de la folgança de la transvestida americana.

Autor. Joan

2104184046_f4324ec09d
Havíem quedat a les sis de la tarda, però, incomprensiblement, en arribar al seu despatx de l’Avinguda del Paral•lel la seva secretària em va dir que trigaria ben bé una hora a arribar. És dels clients més importants i alhora més incomplidors de la zona, i em va tocar fer el paper del desmenjat, com si no tingués altra feina que la d’esperar la seva vènia. “És igual” vaig fer jo “mentrestant faré altres encàrrecs per aquí i ja tornaré a les set”.

Però la veritat és que no tenia massa res a fer-hi per allà. Una hora era massa temps per esperar en un bar i massa poc per tornar a l’oficina. Encara estava amb el dubte, quan a l’altra vorera vaig veure que hi havia una perruqueria. Em podia anar bé aprofitar aquella estona per arreglar-me una mica els cabells. Probablement a aquella hora no hi trobaria gaire gent.

I així va ser. Quan vaig entrar hi havia un noi jove a qui ja li estaven posant la gomina, i ningú més. Estava de sort. El local era curiós, o almenys a mi m’ho va semblar d’entrada. Una decoració una mica fashion i uns llums blavosos a les parets donaven al local un aire acollidor, delicat i sensual. Podia ser una perruqueria mixta, de fet no m’havia fixat si ho indicava a la porta, però tenia un to que a primer cop d’ull em va semblar coquetó, fins i tot un pèl amanerat.

El somriure gaire bé reverencial d’un noiet que m’invitava a seure on m’havia de rentar el cap m’ho va acabar de confirmar: tant el perruquer com l’ajudant i el noi a qui acabaven d’empolainar tenien una pinta de gais incontestable. Em va fer una certa gràcia, i li vaig tornar el somriure alhora que m’asseia al lloc indicat, acomodant el cap tirat enrere per facilitar-li la feina. Em va posar una tovallola al voltant del coll amb una delicadesa exquisida, respatllant-la reiteradament amb les mans per tal que no hi quedés ni una arruga.

Temptejà la temperatura de l’aigua, per a la qual cercava el punt que devia considerar el just per al rentat del cabell. En trobar la tebior exacta, va començar a remullar-me’l lentament, com si no volgués sobtar-me ni trencar l’ambient de placidesa que respirava el lloc. Unes mans joves, però expertes, m’acaronaven una i altra vegada per tal de facilitar que l’aigua penetrés fins a les arrels. I un cop abocat el xampú, s’hi recreava encara més en un massatge intens. Notava la punta dels dits dibuixant figures concèntriques a un ritme lent, a voltes més incisiu, però sempre gratificant. Vaig tancar els ulls, tot imaginant la noia que sovint em fa el rentat a la meva perruqueria habitual; no havia parat mai atenció en la càrrega eròtica que podia tenir el massatge capil•lar, o potser eren les mans del noi que s’hi esmerçaven tan habilidosament.

M’hi vaig adelitar pensant que no se m’havia acudit mai percebre el rentat de cabell des d’aquesta perspectiva sensual, quan eren unes mans femenines les que lliscaven sobre el meu cap. També era evident que el noi s’hi entretenia en excés, potser esperant que el perruquer hagués enllestit l’únic client que tenien. Premia amb el polze diversos punts de la nuca, mentre amb la resta vorejava les orelles i els laterals del coll, més enllà de la zona poblada de pèl.

Hi devia estar bé, perquè quan el noi em va avisar que podia passar a les butaques del davant del mirall, se’m va escapar un “ja està?”, que vés a saber com ho devia interpretar. L’accent del perruquer era melós, acaramel•lat, amb un deix que bé podia ser argentí. No van caldre massa explicacions per entendre que no volia cap tallada especial de cabell ni canvi de look, sinó una simple repassadeta. No li vaig dir, però potser ja va intuir que no hi anava tant pel cabell com per matar el temps.

Es movia amb gràcia d’una banda a l’altra, com un belluguet. I no sé com s’ho feia però cada vegada que havia de repassar un costat resultava trobar-se precisament a l’altre, cosa que l’obligava a abocant-se damunt meu. No estalviava gens ni mica el fregadís del seu tors i de tant en tant, com qui no vol la cosa, es dedicava a espolsar-me les miques de pèls que m’havien caigut al damunt, sobre les espatlles, al pit o sobre les cuixes. Sovint m’agafava el cap per orientar-lo cap a la posició idònia per a fer la seva feina, però jo notava una calidesa que sobrepassava una simple correcció postural.
– Estàs tens – em va dir tot d’una, sense venir a tomb.
– Tens? – vaig dubtar sense saber què dir ni a què venia la seva interpel•lació.
– T’aniria bé un massatge de cervicals… Si vols… és un dels serveis de la casa…

No vaig dir ni que sí ni que no. Simplement vaig gesticular una mica amb el coll, no sé si per comprovar si realment tenia algun tipus de contractura o si per donar-li a entendre que no em vindria pas malament. Ell va continuar com si res, insistint, però, en un contacte permanent que difícilment es podia justificar per la mera exercitació professional. El cert és que la situació em va començar a posar nerviós, potser la tensió que ell havia detectat ja em venia d’aquí. Com havia fet abans, vaig tornar a tancar els ulls, oblidar o obviar que eren unes mans masculines les que m’estaven acaronant al so d’unes tisores que no paraven de cliquejar, i deixar-me endur pels sentits.

Podia percebre una olor penetrant, no pas excessivament forta, però que marcava territori i se’m feia molt més intensa quan tombava el tors damunt meu. Notava també l’escalf d’un cos que no evitava el frec i em contagiava una sensibilitat que aleshores ja tenia a flor de pell. Tot d’una vaig adonar-me de la pressió del meu sexe sota els pantalons, estimulat per un conjunt de sensacions no sempre ben definides. Vaig procurar dissimular, com si em reacomodés a la butaca, per millorar la posició que m’oprimia a l’entrecuix. Però se’n devia adonar, perquè tot seguit va deixar anar un “de seguida estem” que em va sonar com una invitació molt més directa.

I així va ser. Tan bon punt em va treure el protector de damunt les espatlles, i mentre m’espolsava els pèls que em podien haver quedat damunt la roba, em va fer un gest de passar a l’interior donant per fer que “un massatge t’anirà bé”.
Un cop a dins, un espai relativament petit amb una llitera al mig i una tauleta farcida de tota mena d’ungüents, em va convidar a treure’m la camisa i a estirar-me. No m’hi vaig fer pregar disposat ja a deixar-me anar per aquell pendent el límit del qual desconeixia. Se’m va posar a la capçalera, iniciant un massatge amb oli i amb les mans recorria tot el meu cos, des del coll fins a la cintura, com si volgués arrossegar-hi també l’energia que se m’anava acumulant per dins.

No sé si la tensió de les cervicals amainava, perquè aquelles mans semblaven prou experimentades en aquests menesters, però el que no amainava era l’estat d’excitació en què em trobava. L’home s’entretenia una i altra vegada en els amollaments dels muscles de les espatlles i en recórrer l’espinada en un hàbil joc amb els nusos dels dits. No semblava tenir pressa, i ja començava a témer que en qualsevol moment em digués que ja s’havia reduït la tensió i que només faltava passar per caixa.

No sé si va ser el meu gest movent les cames com si se m’enrampessin, o si ja formava part del guió, però en un moment donat va donar unes palmadetes sobre l’esquena i va canviar de posició.
– Si no et treus els pantalons no podré completar el massatge – va dir amb tota normalitat mentre es treia la samarreta.

De bocaterrosa com em trobava, un cop descordat el cinturó, ell mateix em va ajudar a desfer-me de la roba. El massatge que va endegar, al tou de la cama primer i a les cuixes després, era més enèrgic i accelerat. Alternava fregaments impetuosos al llarg de tota la cama amb clappings trepidants, talment volgués tallar-me les extremitats en rodanxes. Tot seguit es disposà a amassar les natges, constatant immediatament que la poca roba que em quedava també hi era sobrera. D’una estirada la va tenir fora, i ara el massatge s’allargava de les cuixes a l’engonal, amb arribades intencionades a la zona testicular.

Una sotragada em va recórrer tot el cos quan ell es va col•locar de genolls damunt la llitera, assegut sobre les meves cames. El massatge muscular va donar pas a uns amanyagaments que cercaven directament el meu sexe, i el meu cul. Llavors em vaig adonar que la meva era una posició passiva, ara fins i tot una mica immobilitzat pel pes del seus propi cos. Però la meva excitació creixia per moments, i els meus moviments de malucs devien transmetre-li la meva predisposició.

Vaig sentir com la seva llengua repassava la regatera entre natges aturant-se a l’orifici anal amb fruïció. De bon primer em va semblar una sensació anguniosa, tot i el plaer que em produïa; però després vaig fer un esforç de relaxació per gaudir d’aquelles estimulacions gens habituals en mi. Jo mateix, amb les mans tirades enrere, vaig obrir-me les anques per senyalar-li el camí que desitjava que seguís. I no es va fer pregar. Obrint-me una mica més de cames, dins dels límits que donava l’estretor de la llitera, es tombà damunt meu apuntant el seu membre a l’entrada del cul. Va penetrar lentament, amb molta cura, conscient de la meva poca experiència, i va restar uns moments quiet. Em va besar el coll des del darrere, esperant potser l’adaptació a l’acoblament i copsar les meves sensacions.

Una respiració profunda i un sospir que no podia ser sinó de plaer, li va servir de tret de sortida per emprendre una cavalcada damunt meu, cada vegada més impetuosa. No podia moure’m, i només em restava lliurar-me de ple a aquell munt de sensacions que inundaven el meu cos. Els seus gemecs es fonien amb els meus fins que vam esclatat a l’ensems, sentint-me jo inundat per dins, i satisfet d’una nova experiència que no havia previst per aquell dia.

Eren les set i cinc, i vaig apressar-me a recuperar la compostura d’agent comercial. En pujar al despatx del meu client, la secretària em va dir que feia poc que havia arribat:
– Disculpi, però és que ha hagut d’anar a la perruqueria – em va confessar la secretària.

Autor: Joan

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Una lluita desigual

gener 5, 2009

kama_zevajoci_polozaj_2111_jpg_138096144
No havia estat mai en un gimnàs de judo, com tampoc m’he interessat mai per aquest esport. Però la Carla em va demanar que l’acompanyés, perquè havia quedat amb una amiga seva i li feia cosa anar-hi sola. Hi havia una petita grada amb uns pocs curiosos observant els exercicis que feien les noies judokes. No devien ser espectadors perquè no s’hi disputava cap combat pròpiament dit, probablement eren practicants que havien acabat les seves sessions d’entrenament o acompanyants com en aquella ocasió ho érem nosaltres.

En tres lones diferents grups de judokes feien els seus exercicis. Des de la grada estant, donava la sensació que quan una es disposava a atacar amb una d’aquelles claus, l’altra s’hi posava bé per deixar-se caure aparatosament sobre la lona. Dues noies, més aviat grassonetes, s’agarbonaven aparentment sense massa traça i forcejaven cos a cos fins que les dues van acabat rodolant per terra. Com si l’esquena els cremés, es revinclaven de mala manera per canviar la posició i evitar quedar immobilitzades contra la lona.
– Aquella és l’Annabel – em va dir la Carla, tot assenyalant una judoka de més bon veure que semblava dominar fàcilment totes les seves contrincants.

Hi tenia traça, certament. Ella donava les instruccions de com havien afrontar un atac, de la posició de les cames i dels jocs de mans imprescindibles per no anar a parar de morros a terra a la primera envestida. En un tres i no res en va tenir una immobilitzada de genolls en terra, amb una mà li aguanta un braç recargolat a l’esquena i amb l’altra li estirava l’altra braç per sota les cames. Una posició ben galdosa per a l’aspirant.

Per un moment me les vaig imaginar despullades, com en aquelles lluites eròtiques en què alguna vegada havia participat la Carla; res a veure, està clar, amb aquest esport. L’única vegada que vaig presenciar una lluita eròtica entre la Carla i una amiga seva, vam acabar tots tres damunt la lona abocats a una altra mena de lluita. I és que la imatge de dues noies en bikini agafant-se i rebolcant-se per terra amb mirades i gestos més lascius que no pas d’agressivitat, em resultava tremendament excitant. I no vaig poder contenir-me quan a la Carla li va caure la part superior del bikini i la seva amiga, oblidant-se de les arts marcials que tampoc eren el seu fort, s’hi va abocar amb uns xuclets que van arrencar un gemec a la Carla. I a mi em van treure de polleguera.

La roba baldera de les judokes no en remarcava especialment la figura. Potser per això em calia un esforç d’imaginació per intuir el cos de l’Annabel. No devia tenir els pits excessivament grans, però amb tant d’exercici segurament serien tesos com tota la seva musculatura. Quan s’obria de cames, deixant que la seva contrincant assagés un atac, imaginava que devia tenir el sexe rasurat. Però era evident que la meva concentració no tenia res a veure amb la seva, perquè tan bon punt la judoka contrincant, més voluminosa que no pas ella, va intentar agafar-li el braç es va veure sorpresa pel ràpid i destre moviment de l’Annabel. La noia va voleiar espectacularment pels aires anant a espetegar amb tot el costellam sobre la lona. La mateixa Annabel es devia adonar que potser s’havia excedit i va córrer a assegurar-se que la noia no s’hagués fet mal. Li va fer un petó amical i la va ajudar a alçar-se. Ella deia que no havia estat res, però només d’aixecar-se ja es veia que el masegament era considerable i es va haver de retirar als vestidors.

No entenc què li devia explicar la Carla a l’Annabel sobre la seva experiència en lluita femenina. Però qualsevol semblança de la lluita eròtica que en alguna ocasió havia practicat la Carla amb l’esport del judo era pura il•lusió. No sé com pretenia la Carla posar-se al davant de l’Annabel ni que fos per assajar una clau d’allò més elemental. I, pel que semblava, havien quedat que en acabat l’entrenament ho provarien.

A poc a poc anaven desfilant les judokes, donant per acabada la sessió. Quan l’Annabel es va desfer de la darrera, esterrecant-la amb una darrera voltareta, ens va saludar amb una riallada que jo vaig interpretar que venia a dir a la Carla un “ara vinc per tu, nena”. I tot seguit es va adreçar a l’única persona que quedava a la sala, un jove de complexió atlètica que de seguida vaig intuir que era un amic o el xicot de l’Annabel. La manera com la Carla se’ls va mirar a tots dos em va fer sospitar que n’estava tramant alguna.
– Disposada a provar-ho? – li va dir l’Annabel, alhora que ens presentava el seu company.
– No només a provar-ho, eh? – va fer la Carla amb un to tan altiu com inversemblant per a mi -. Que et penses que no puc guanyar-te?

Era increïble que la Carla l’estigués provocant d’aquella manera, sabent que no hi tenia cap possibilitat d’aguantar-li un sol assalt. L’Annabel se la va repassar de dalt a baix, segura d’ella mateixa, potser una mica picada pel desafiament que li acabaven de fer. I, sense més ni més, es va treure el xandall davant nostre quedant en roba interior.
– Amb les teves armes – li espetà l’Annabel -. I si ets capaç de guanyar-me un sol assalt em rendeixo davant teu, i podeu fer amb mi el que més us plagui.

No cal dir que la Carla li va aguantar el tipus. Però ara sí que vaig veure el joc de la Carla que no havia tret els ulls de sobre de l’atlètic company de l’Annabel: aquella disponibilitat en plural de la perdedora de tan desigual combat era una aposta segura perquè la Carla acabés gaudint dels favors de la judoka i del seu company. A mi em tocaria continuar fent d’espectador.

Tampoc s’hi va estar gaire, la Carla, per quedar-se en calcetes i sostenidors. I totes dues van adreçar-se a la lona central, gaire bé sense mirar-se a la cara, com si realment s’haguessin d’enfrontar en un combat real on els hi anés bàsicament salvar l’honor amenaçat. Es van saludar cortesament com manen els cànons del judo, i es van separar per mirar-se cara a cara.

La Carla es va disposar a resistir el primer embat flexionant les cames i amb el cos una mica tirat endavant, mentre l’Annabel anava de sobrada com si no li calgués prendre-s’ho massa seriosament. La judoka es limitava a anar esquivant els intents d’atac de la Carla, i fer-la voltar d’una banda a l’altra de la lona. Després d’un primer tempteig, l’Annabel va començar a jugar amb la pobra Carla que ja havia perdut el capteniment inicial; a cada mal pas, aprofitava per tocar-li els pits, posar-li la mà al cul i donar-li petits copets al baix ventre, més que res per a posar en evidència la seva vulnerabilitat. Desconcertada, la Carla feia anar els braços com un ventilador, però sense encertar mai un sol cop ni tan sols a l’hora d’evitar els tocaments de l’Annabel.

En un moment donat, l’Annabel devia considerar que s’havia acabat el joc. Es va deixar agafar el braç, però la Carla no va saber aprofitar l’avantatge i va ser incapaç de moure-la de lloc. A ella, en canvi, no li va costar gens amb un sol moviment tenir-la immobilitzada: amb la mateixa mà que immobilitzava el braç de la Carla li agafava l’altra mà per l’esquena. A poc a poc la va fer agenollar sobre la lona, sense cap mena de dificultat, fins a tocar de cap a terra.

Quan l’Annabel em va saludar amb la mà, vaig adonar-me que el seu company ja no hi era. Havíem quedat tots tres sols, amb aquella judoka ridiculitzant la Carla, i jo sense saber quin paper fer-hi. L’Annabel va fer un gest indicant que el combat s’havia acabat, però la Carla va cridar desafiant un “encara no” que va tenir com a resposta un recargolament del braç que li sostenia la judoka. Un crit de la Carla, i de nou el requeriment de l’Annabel perquè es donés per vençuda. No sé si la Carla s’havia adonat que el company de l’Annabel ja no hi era, o si simplement la provocava per despit.

La cara de l’Annabel s’havia transformat, i ara li veia una agressivitat que no abans percebut abans. Mantenint la posició sotmesa de la Carla, em va cridar perquè m’hi acostés. Cada acció dubitativa per part meva es traduïa en un recargolament del braç de la Carla que deixava anar la queixa corresponent. Em va indicar que em tragués els pantalons i que em posés davant seu. Amb la mà que tenia lliure va deslliurar el meu sexe que feia estona que havia experimentat els efectes d’una creixent excitació i se’l va posar a la boca. Per mi era una situació incòmoda en veure la Carla agenollada, amb la cara enclastada sobre la lona, i el braç recargolat que devia resultar-li dolorós. Fins que vaig veure-li a la cara un somriu complagut i conformat, talment com si volgués indicar-me que havia perdut l’aposta i que jo havia de respondre per ella.

Vaig tancar els ulls per deixar-me transportar per aquella mar de sensacions que em proporcionava la llengua càlida de l’Annabel. Les mans se me’n van anar cap al seu cap per compassar el ritme de la fel•lació i fer-la cada cop més profunda. Y ella alternava xuclets consistents amb un degluteix apassionat que m’estava alterant per moments. Vaig traslladar les mans cap al pits, i ella va fer un lleuger moviment de refús, però ara era la seva mà que aferrava la Carla la que limitava els seus moviments. Sense massa ortodòxia de judoka, però imitant la forma com tenia sotmesa la Carla, vaig agafar-li el braç que tenia lliure i vaig forçar la posició perquè restés també agenollada amb el cos sobre el de la Carla.

Cada premuda meva sobre l’Annabel es transformava en una estrebada per a la Carla, i el so de queixa de totes dues. Ara tenia la Judoka rendida als meus peus donant-me l’esquena i mostrant unes natges prominents, ben musculades, pel mig de les quals es colava la tireta d’unes calcetes que semblaven de cuir. La vaig apartar suaument i, sense pensar-m’ho, la vaig penetrar a poc a poc. Crec que volia fer valdre el fet d’haver guanyat la juguesca amb la Carla, però vaig recordar-li que ella no s’havia rendit encara, i tampoc vaig donar-li temps a més consideracions perquè la meva polla entrava i sortia cada cop a un ritme més accelerat d’aquell sexe esplendorós que s’amagava darrere les calcetes de cuir.

Les meves envestides provocaven estirades del braç de l’Annabel que aquesta traslladava a la Carla. Els meus sospirs de plaer es combinaven amb els de l’Annabel barrejats amb algun que altre crit de dolor, però en tot cas amb la música de fons de la Carla que suportava resignada sota seu la seva mal calculada estratagema. Va ser una follada curta, però intensa i em vaig deixar anar sobre l’esquena de l’Annabel. Vam restar uns moments tots tres ajaguts sobre la lona. La Carla desentumint-se els muscles per la posició forçada a què havia estat sotmesa, l’Annabel al mig acariciant-la a ella però amb una mà sobre el meu sexe, i jo corresponent a la judoka amb un massatge als pits que, tal com sospitava, eren durs com una roca.

I encara vam tenir temps d’unes quantes rebolcades més, ara deslliurats de compromisos desafiants i d’incòmodes claus de judo. I vam acordar un empat tècnic entre l’Annabel, guanyadora indiscutible en la vessant esportiva, i la Carla com a mestre de jocs, de sensualitat i de sexe.
Autor: Joan de https://sensualia.wordpress.com/

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Un guió sense pel·lícula

Novembre 9, 2008

erotik
No sé d’on va sortir la idea, però a través d’un fòrum a Internet ens vam assabentar que hi havia un grup d’aficionats que volien gravar una pel•lícula porno, i en Joan em va insistir que jo els donés un cop de mà. La veritat és que no m’ha interessat mai gaire aquesta mena de cinema, d’imatges tan repetitives i en la majoria dels casos mancades d’imaginació. Sembla que l’únic objectiu sigui presentar escenes de sexe, si pot ser amb primers plans, però sense ni tan sols arribar a explicar una història.

Sabent la meva debilitat per escriure, en Joan no va parar de burxar-me fins que vaig a accedir a oferir-me per donar-los un cop de mà. Segons ell podia agafar-m’ho com un nou repte, entrar en un gènere que no havia conreat mai sabent que les persones interessades en el projecte probablement no serien massa exigents, i amb la certesa que se’n podrien veure de seguida els resultats.

No és que posés en dubte les bones intencions dels promotors de la idea, però realment em va semblar tot plegat molt poc seriós. Només sabien que volien fer una pel•lícula pornogràfica, sense que ningú en tingués cap mena d’experiència, i sobretot sense cap idea precisa del que es volia fer. Tant és així que havien fet una crida a través d’aquell fòrum per si hi havia gent interessada a col•laborar-hi; tant se val que fos com a actors, com a càmeres o com al que fos. La primera impressió és que n’hi havia alguns que estaven més interessats en participar en una sessió de sexe que en l’enregistrament de la pel•lícula; segurament, desconeixien el laboriós procés de gravació en què les escenes s’han de preparar i interrompre constantment, de manera que no té res a veure amb les sensacions i l’alliberament que hom pot gaudir en uns moments d’intimitat passional.

Finalment, doncs, em vaig decidir a oferir-me a fer un guió per a la pel•lícula o, com a mínim, imaginar una trama argumental que cohesionés i donés sentit a les escenes de sexe que semblava que volien gravar. Hi havia qui ni tan sols copsava quina necessitat tenien de disposar d’un guió. Altres condicionaven qualsevol guió als actors disponibles, tenint en compte que, lògicament, hi havia molt nois que s’hi oferien i ben poques noies. Van tardar els seus dies abans no van fer el pas decisiu: van proposar trobar-nos un dissabte al vespre, tots plegats, per a començar a conèixer-nos, veure quines disponibilitats hi havia tant a nivell humà com tècnic, estudiar un primer esquema del guió i anar per fer el repartiment de papers de cara a l’enregistrament.

M’ensumava que aquella trobada, un dissabte a la nit en un apartament particular, podia ser més un assaig general que una jornada de treball. I jo ja havia deixat clar que no tenia cap interès en participar-hi més enllà de la meva col•laboració literària. De manera que els vaig proposar fer-ho en dos escenaris diferents: d’una banda, que es trobessin els actors i la gent més implicada, que així es podrien conèixer, anar temptejant o fer els assajos que creguessin oportú; i de l’altra, els guionistes, que ens limitaríem a fer el nostre paper.

Jo pensava, la veritat, que em quedaria sola com a guionista de manera que em podria quedar a casa per preparar un primer esbós del guió i ja els el donaria l’endemà. Però va sortir un tal Alfred, també oferint-se per a col•laborar en la part literària. Naturalment, li vaig dir que d’anar a l’apartament amb la resta ni parlar-ne; si volia podíem quedar per sopar i començar a redactar unes primeres notes que després cadascú completaria pel seu compte a casa seva. Em va sorprendre, i val a dir que em va tranquil•litzar, que em digués que si no em feia res ell vindria amb la seva dona. Perfecte, perquè així també m’hi podria acompanyar en Joan.

Vam quedar al Bice, al carrer de Consell de Cent, i a les nou en punt gaire bé vam coincidir tots quatre a la porta. Aquesta vegada la sorpresa ens la vam endur tots dos en veure que el tal Alfred era una home relativament gran, que devia passar de llarg la cinquantena, cabell blanquinós més aviat escàs i un barbeta igualment grisosa que li donava un toc de senyor respectable i seriós. Podia ser ben bé el meu pare, i de fet era força més gran que la seva parella, una senyora que feia un bon goig amb un vestit elegant i un posat molt formal i discret com el del seu home.

Fetes les presentacions de rigor i ja aposentats a la taula que ell mateix havia reservat, aviat em vaig adonar que era un home amb un atractiu ben especial. No calia que fes res: el seu parlar mesurat però molt agut, la seva finor no exempta d’un toc d’humor intel•ligent, eren suficients per a captivar qualsevol. La seva dona, la Isabel, se’l mirava amb una cara d’encaterinament digne de veure, i ell li corresponia omplint-la d’atencions i de compliments. Durant el sopar no vam arribar a parlar gaire bé gens del guió de la pel•lícula, tret de coincidir en el distanciament amb què ens miràvem el tema, conscients que potser les pretensions d’aquells nois no tenien massa a veure amb les nostres inquietuds literàries. Però també vam convenir que això no havia de ser cap inconvenient per a col•laborar-hi.

Vaig pensar que l’havia encertat de ple veient-nos a part els guionistes, perquè trobava molt més interessant la conversa que manteníem amb l’Alfred i la Isabel que les rebolcades que imaginava que ja devien estar protagonitzant els aspirants a actors, en el seu apartament. No ens en vam adonar que l’Alfred ja havia pagat el compte, i ens convidava a prendre alguna cosa a casa seva, on, ara sí, podríem començar a parlar del guió.

Un pis molt elegant, tot de disseny, un pèl fred pel meu gust, però que denotava tot un estil del seu propietari. Ens vam asseure en un sofà raconer, davant d’una tauleta on, a part de les copes, havia instal•lat un portàtil per anar-hi anotant les idees que sorgissin. Primer vam descartar uns quants tòpics del gènere que, pel que semblava, l’Alfred coneixia prou bé: havíem d’evitar caure en situacions ja massa vistes com les d’un grup de joves que preparen una orgia, o les d’una colla d’amics que inicien el joc del parxís, o el d’una nimfòmana que es tira el primer que es presenta. Volíem una història que tingués una certa veracitat, que podia acabar presentant les situacions més rocambolesques però que sempre s’hi arribaria amb el màxim de naturalitat, com si allò pogués passar a qualsevol.

Però no ens resultava gens fàcil. Per més que hi donàvem voltes no acabàvem de trobar la trama adequada que ens portés a aquelles esperades sessions de sexe esbojarrat, dins d’una història que podia ser en clau d’humor però que havia de tenir un desenllaç creïble. En Joan i la Isabel intervenien ben poc, però de tant en tant també hi posaven cullerada.
– Cal que hi hagi una motivació concreta perquè dues persones que estan de costat, si els ve de gust, comencin a festejar-se ? – Va fer en Joan intentant trobar una drecera a les nostres cavil•lacions
– No ho sé, però… – l’Alfred va quedar uns moments pensatiu, i tot girant-se cap a mi continuà – Si jo, ara mateix, sense més ni més, abracés la Carla i la besés apassionadament…

No el vaig deixar acabar. Em va sortir de dins abraçar-lo jo i fer-li una sonora morrejada. Primer vaig notar la tibantor d’uns llavis tancats segurament per la sorpresa, però tot seguit es van fondre recreant-se en el joc iniciat. En Joan, que el tenia a l’altre costat, em va posar la mà damunt les cuixes en un massatge ascendent, no tant amb la intenció d’aturar-me com de reservar-se la part més íntima de mi mateixa.
– I per què no? – els va sortir alhora tant a en Joan com a l’Alfred, com si s’haguessin posat d’acord.

Vam riure la coincidència, alhora que l’Alfred s’abraonava damunt meu mentre feia córrer les mans expertes per les obertures del vestit. Sentia els dits d’en Joan furgant en el meu sexe intentant obrir-s’hi pas, alhora que la Isabel es disposava a posar al descobert el fal•lus digne de consideració del seu home. Algú amb els peus devia enretirar la tauleta, de manera que no poséssim en perill l’ordinador portàtil, encara obert, on hi havia ben poques anotacions aprofitables per al guió de la pel•lícula.

Tal com estàvem asseguts inicialment en el sofà, formàvem ara una cadena, en Joan agenollat assaborint les humitats creixents del meu sexe, l’Alfred amassant amb mestria uns pits que se m’havien endurit ràpidament i besant-me amb una delicadesa encomiable, i la Isabel engolint com podia la polla erecta del seu home. Vaig imaginar per un moment que si algú enregistrés un primer pla de la boca d’aquell home succionant amb avidesa cadascun dels meus mugrons envermellits, l’espectador podria imaginar-se l’aventura d’un vell verd amb una jove que es deixava portar fàcilment. Una imatge que es desmuntaria tan bon punt el realitzador obrís el zoom i enquadrés el panorama complet de tots quatre, cadascú ocupat en la seva parcel•la.

A poc a poc, les peces de roba s’anaven obrint i caient a banda i banda del sofà, deixant al descobert els nostres cossos que es movien pausadament en un tot indestriable. Em sorprenia la capacitat de l’Alfred per transmetre’m noves sensacions, lluny de la voracitat passional d’en Joan, però amb una intensitat inusitada. L’aspror de les seves mans i sobretot el tacte raspós de la seva barba em produïa un pessigolleig que m’esgarrifava. Cada cop que els seus llavis encerclaven els meus mugrons ja l’agafava pel cap i pressionava amb força damunt dels pits per sentir aquell punyiment que m’excitava cada vegada més.

L’Alfred i jo ens manteníem asseguts al sofà, acaronant-nos i besant-nos talment fóssim aliens als moviments cada cop més accelerats de les respectives parelles. La Isabel va aconseguir asseure’s a la falda de l’Alfred, donant-li l’esquena, introduint-se fins al fons aquella polla que havia lubricat fins aleshores amb la boca, i en Joan, de genolls en terra, em penetrava igualment sense deixar-se anar del tot. Només falta que la Isabel i en Joan es besessin entre ells per acabar de fer el triangle perfecte. Podia imaginar un pla alçat amb una càmera mòbil que donés la volta completa. Una sensació de vertigen com la sentíem nosaltres.

La nit es va allargar, sempre a un ritme mesurat, el que imposava l’Alfred com a amfitrió, patriarca i mestre de cerimònies excel•lent. Sabia trobar el moment just perquè la situació no es descontrolés, canviàvem de posició o fèiem una pausa com si comencéssim de nou. I, entremig, algun que altre comentari de les possibilitats escèniques de les figures i composicions que espontàniament havíem anat creant.

També va ser ell qui, trobant-me jo assaborint la polla d’en Joan, que ajagut a terra tenia encastat a la cara el sexe xorrollant de la Isabel, em va penetrar pel darrere amb un ímpetu que no havia emprat fins aleshores. El meu crit d’eufòria exultant va desbocar-nos en un orgasme col•lectiu, i ens vam deixar caure damunt la catifa en un mar de sospirs, respiracions accelerades i mirades de satisfacció compartida.

A l’ordinador hi havia escrites les mateixes quatre notes que de ben poc podien servir per a configurar el guió de la pel•lícula. Fins que la Isabel, amb el seu parlar xava tan característic de vocals obertes en excés, va exclamar:
– Ha estat de cine, tu.

Ja teníem el guió! L’endemà ens trobaríem amb els promotors de la iniciativa cinematogràfica i els plantejaríem la història d’uns guionistes que havien confegit un guió sense paraules. Només ens faltava el final, que acabés d’arrodonir la trama, aquell toc d’humor amb què ens havíem compromès. Un final que quedava obert però que van acabar d’escriure els mateixos actors quan ens van explicar que aquella nit, a l’apartament, no s’havien posat d’acord en res, i barallats entre ells havien decidit abandonar el projecte de la pel•lícula.

Autora: Carla

Pizzes i bikini de regal

Octubre 12, 2008


No sóc pas partidària de fer grans celebracions d’aniversari. Al capdavall, comptar un any més no passa de ser una simple anècdota. Però sí que m’esperava que en Joan em sortís amb algun detall, encara que només fos per dir-me que se n’havia recordat. Per això em va sorprendre que el dia abans a la tarda em digués que vindria tard, perquè tenia molta feina al despatx. I jo ja sabia que quan ell diu que arribarà tard no es refereix a retardar-se una mica, sinó que ja puc esperar asseguda. La cosa podia anar per llarg.

I així va ser. No vaig preparar res, pensant que tan bon punt arribés aniríem a sopar a algun lloc. Fins i tot vaig imaginar, una mica bleda, la veritat, que em duria a un d’aquests restaurants coquetons, potser una mica quitx, amb espelmetes al centre de la taula; i que a mig sopar, o potser just abans de les postres, es trauria el meu regal d’aniversari en forma de capseta de joiera. Vaig tenir temps per a tot, per a repassar el correu electrònic i per a navegar per la xarxa en el sentit més literal de navegar, sense to ni so. No és que ho faci molt sovint, però aquesta vegada em vaig deixar caure en una d’aquestes pàgines eròtiques on pots seleccionar els vídeos per categories: amateur, anal, doble, grups, interracial, rosses, morenes, asiàtiques, negres, transsexuals… En totes, un denominador comú: la dona com a centre de plaer.

La demora començava a fer-se excessiva, i fins i tot em va passar pel cap d’anar-me’n tota sola i deixar-lo plantat. Tot d’una va tornar a sonar el telèfon. Era ell, naturalment:
– Escola, ho sento però és que encara tardaré una mica, i ja se’ns farà tard per anar a sopar a fora – vaig sentir-lo amb una veu que, si no era fingida, evidenciava un sentiment de contrarietat insalvable – . Però, no et preocupis que ja he encarregat que ens portin unes pizzes i uns bikinis; i jo vindré tan aviat com pugui.

Al final va repetir no sé quantes vegades que ho sentia molt i que m’estimava encara més. Suposo que devia ser una forma de suplicar-me que no el deixés plantat i que el disculpés. I vaig acceptar les disculpes, almenys de moment.

Com que no havíem de sortir aquell vespre, vaig pensar que seria millor posar-me còmoda. I posats a fer, probablement una mica engrescada per les imatges pornogràfiques que havia estat mirant a l’ordinador, vaig pensar que podia preparar una ambientació ben sensual i seductora. Vaig buscar la roba interior més sexy que tenia a mà, unes calcetes tipus tanga i uns sostenidors que deixaven al descobert tota la part superior dels pits, gairebé mostrant els mugrons. I al damunt una camisola transparent. Una música suau, les espelmes que havia imaginat al restaurant, i unes barretes d’encens perfumades, per acabar-hi de donar el toc final.

Una nova trucada. Aquesta vegada per dir-me que ja sortia del despatx, que en un tres i no res seria a casa. Despistat com és, davant la possibilitat que no portés la clau vaig anar a obrir la porta, de manera que quedés ajustada però que no m’hagués d’aixecar per anar-lo a obrir. Volia rebre-la allà, estirada al sofà en una posició seductora, com havia vist en un dels videos eròtics d’internet; si ell no havia pensat en fer-me cap regal, jo m’oferia com a tal. O millor dit, el que tenia era un desig de regalar-me a mi mateixa uns moments de sexe esbojarrat.

Vaig sentir l’ascensor que es parava al meu pis. Era sorprenent el que havia hagut de córrer per arribar en tan poc temps, perquè no feia ni cinc minuts que m’havia trucat. No em va estranyar tant que truqués el timbre; devia anar esverat, no es devia adonar que tenia la porta oberta i potser no sabia ni si portava les claus.
– La porta és oberta… Endavant! – vaig cridar jo des del sofà, posant-hi un to de sensualitat difícil de rebutjar. I em vaig acabar d’acomodar, procurant d’oferir-li una imatge captivadora a la llum de les espelmes.
– Jo només portava unes pizzes… – va dir el noi, tímidament, entrant al menjador.

La veritat és que al primer moment em volia fondre i em vaig sentir ridícula. Em vaig aixecar de cop procurant inútilment de tapar-me amb la camisola que transparentava la nuesa del meu cos. Vaig provar de disculpar-me, però el noi no semblava massa sorprès, com si fos habitual que el rebessin així a cada casa. Es devia adonar del meu atabalament perquè no sabia si agafar-li les pizzes de la mà, si demanar-li que les deixés damunt la taula o fer-les-hi deixar a la cuina.

Va ser llavors quan em vaig adonar de la planta del pizzer. Res a veure amb la imatge que sovint en tenim d’un noi escanyolit i poca cosa. Amb una camisa ajustada, marcava perfectament uns pectorals que evidenciaven que era un cos fibrat, atractiu de cara sense ser un adonis, però amb una bona alçada i unes mans i uns braços poderosos. No sé qui m’havia dit una vegada que les mans dels homes delataven la grandària i la potencialitat del sexe. Si era cert, aquell devia ser un bon exemplar.

No em vaig poder estar de fer-li una bona repassada, com de ben segur ell ja m’havia fet a mi, i no li podia pas retreure vestida, o desvestida, com anava. En el moment de prendre-li les pizzes de les mans per portar-les a la cuina vaig propiciar un contacte amb aquells dits que intuïa que podien fer meravelles. I no sé per què, però la primera sensació de vergonya que havia tingut en confondre el noi amb en Joan i rebre’l d’aquella manera va desaparèixer de cop, substituint-la per una altra de més instintiva. No era ben bé que em volgués revenjar d’ell pel seu retard que, a més, havia provocat aquella ficada de pota, però sí que vaig canviar el xip i més quan des de la cuina vaig sentir que el noi em recordava que l’import de les pizzes era de 24 euros. O sia que no solament no tindria sopar ni regal d’aniversari sinó que encara em tocaria pagar a mi.

Vaig sortir de la cuina una mica enfurismada, o millor dit decidida a prendre’m el regal pel meu compte.
– Doncs, no sé – vaig deixar anar jo, com qui no vol la cosa – ara mateix no tinc diners a mà… Potser t’hauré de pagar d’alguna altra manera…

No van caldre més insinuacions, perquè de seguida el noi de les pizzes es va oferir a registrar-me, no fos cas, va dir, que tingués els diners amagats sota la camisola transparent. Jo vaig fer el posat de víctima que s’ha de rendir per pagar les seves culpes. Ell potser es pensava que es prenia la part que li pertocava per les pizzes, però de fet era jo qui em prenia la part que em corresponia per ser el meu aniversari.

Em vaig deixar envoltar per aquells braços poderosos que, malgrat tot, em van estrènyer amb delicadesa. Jo no gosava posar-li les mans al damunt, esperant que fos ell qui prengués tota la iniciativa; era ell al cap i a la fi qui havia interpretat que s’estava cobrat un deute. Ràpidament va caure la camisola a terra, però els sostenidors se li resistien, tant per la fogositat dels seus moviments com per la incapacitat innata dels homes per a aquests menesters. Expeditiu, va optar per desenfundar els pits acabant d’abaixar la fina tela de puntes que amb prou feines els cobria, i s’hi va abraonar amb avidesa xuclant desesperadament, talment li anés la vida. El contacte de les seves dents em va arrencar un primer gemec que no podia ser de dolor, perquè no va arribar a mossegar-me, tot i que jo me’n delia.

Em deixava portar, sense dir res, amb les mans tirades enrere i la mirada perduda. Tot d’una, va ser ell qui em va empènyer per les espatlles posant-me de genolls en terra. No me n’havia adonat que s’havia abaixat els pantalons i exhibia un sexe enorme, posat a l’abast de la meva boca. No m’ho vaig pensar dues vegades, afamada com estava més de sexe que per la tardança del sopar. Em costava encabir-lo a la boca, i vaig preferir començar llepant-lo de dalt a baix, suaument, entretenint-me de tant en tant formant cercles sobre la punta del gland d’on semblava que volia sortir una primera gota de líquid pre seminal. Sentia accelerar-se la seva respiració i el panteixar se li feia cada vegada més evident. Sense presses, podia jugar a incrementar el ritme de les pulsacions i provocar-li sospirs més profunds segons la intensitat i l’encert de la meva llengua llagotera que es movia anàrquicament contornejant aquella mola de carn testa com un tronc. De tant en tant, intentava engolir-la però desistia aviat en notar una tibantor excessiva a les mandíbules forçades per les seves extraordinàries dimensions. Però al final me’n vaig sortir, i el succionava a intervals en funció de les reaccions que despertaven en el noi.

Ell es mantenia ferm, contenint com podia l’estat creixent d’excitació, i jo em fonia als seus peus desitjant ser penetrada per aquell enorme fal•lus. Però, decidida a no prendre cap iniciativa, em vaig recrear en degustar-lo sense presses, com qui té al davant un plat immens que sap que mai es podrà acabar. Dissimuladament, però, mentre amb una mà li subjectava la polla que a voltes insinuava un moviment de penetració bucal impossible, amb l’altra em refregava la xona que traspuava humitats evidents per damunt de les calcetes.

No em vaig adonar que havia entrat en Joan fins que el vaig tenir darrere meu acariciant-me l’esquena i deslliurant-me difinitivament dels sostenidors que ja no complien cap funció. Cap comentari ni retret, ni el noi es va immutar en absolut en la seva altiva posició de mascle dominant. Les mans d’en Joan es van aferrar als meus pits provant d’alçar-me, de manera que vaig haver de deixar anar aquella polla que havia estat assaborint fins aleshores. Hi vaig deixar, però, una mà juganera per mantenir-la en forma, i vaig fer el gest de girar-me cap a en Joan. Però ell no m’ho va permetre i els llavis del noi van segellar la meva posició encarada al pizzer amb gust de menta a la boca.

Quatre mans recorrien el meu cos, silencioses i prodigiosament coordinades per tal de no entorpir-se ni deixar cap racó per estimular. Vaig tancar els ulls, intentant de resseguir mentalment l’autoria de cadascuna de les carícies que m’estaven portant als llimbs d’un plaer indefinible. No era fàcil distingir de qui devia ser la mà que engrapava el meu pit, o de qui els dits que s’havien endinsat en el meu sexe. Quan van deixar caure les meves calcetes, ells ja s’havien desfet també de la roba, i sense deixar d’amanyagar-me pels quatre costats. Tot d’una se’m va escapar “sí… així”, quan coincidien tres dits, segurament del noi, penetrant-me amb força per davant, amb un dit d’en Joan que em perforava l’anus.

No sé si s’ho van prendre com un senyal d’avançar cap a l’escomesa final. Però les mans del noi em van enlairar per les natges, mentre en Joan em mantenia en equilibri, i van apuntar directament el meu sexe a la punta de la seva polla més testa que mai. Em vaig aferrar al seu cos, comprimint els meus pits sobre els seus, en un intent d’esmorteir la virulència de la penetració que ja era inevitable. I a poc a poc em va deixar caure lliscant sobre el seu tors, clavant-me fins al fons el que semblava que no podria cabre en el meu interior. Un primer crit d’eufòria mal continguda em va sortir de l’ànima, ofegant fins i tot la sensació dolorosa que inicialment m’havia provocat. Literalment no tocava de peus a terra, com tampoc hi tocava sensorialment, i, tot i que el noi em sostenia amb suficiència, vaig creuar-li les cames pel darrera per reforçar la meva posició.

En Joan em va tirar una mica el cos enrere, aprofitant per jugar amb els meus mugrons envermellits com mai, alhora que el noi iniciava un moviment de bombeig que literalment em tornava boja. Ara sí que vaig poder girar el cap i besar enfollidament la boca d’un Joan que responia amb tendresa i es deixava mossegar els llavis com si volgués contenir l’estat d’excitació amb què em trobava. Però, al cap d’uns moments, em va tornar a posar en posició vertical abraçant-me al cos del noi, i vaig sentir uns dits humits furgant i untant el meu cul. No vaig tenir massa temps de pensar en el que estava tramant perquè de seguida vaig notar el seu sexe en l’intent d’obrir-se pas pel darrere. El noi va aturar-se uns instants, aixecant-me un xic potser per fer una mica més de lloc a aquella segona polla que començava a penetrar-me. Aquesta vegada el crit tenia més de dolor que d’altra cosa, però no tenia res a veure amb l’expressió de la meva cara, els ulls desorbitats, demanant que res no aturés aquell remolí voraginós que se m’enduia cap a l’infinit.

Una pausa tensa, algú que pretenia tranquil•litzar-me, i el meu cos encès per totes bandes. Em sentia plena a rebentar, en un mar de sensacions indescriptibles, on no era possible definir la barrera entre el dolor i un plaer incontenible que s’anava incrementant a mesura que els dos membres que tenia clavats a l’interior emprenien un balanceig demencial. Estava fora de tot control; tant podia clavar les ungles a l’esquena del noi com xuclar-li el coll desaforadament enmig de crits i gemecs que els devien acabar d’enfollir també a ells, perquè es van posar a follar-me a un ritme frenètic. Vaig deixar-me anar del tot. El cap em donava voltes, vaig perdre el món de vista, i vaig sentir que les forces m’abandonaven. Les meves cames van caure a plom, suspeses en l’aire balancejant com els meus braços, i el cap em va quedar tombat enrere sobre les espatlles d’en Joan. Tota jo em sentia un sexe encès que deixava anar riuades de fluids, com si fos la meva pròpia essència la que se m’escolés deixant-me en un estat de semiinconsciència.

Una estona després em refeia davant d’una pizza rescalfada, sense recordar ni tan sols com se n’havia anat el noi. Exhausta, però satisfeta, encara amb el cap enterbolit, veia en Joan davant meu amb una mitja rialla de qui sap que ha fet la seva trapelleria.
– No havies dit que també havies encarregat bikinis per sopar? – vaig dir jo més que res en un intent d’anar recuperant la memòria.
– Sí – va replicar en Joan tot seriós –. El bikini era el primer plat.

Autora: Carla

Hola,

Som en Joan i la Carla. Fa temps que vivim com a parella a Barcelona, i hem viscut i vivim moments de sensualitat i de sexualitat molt intensos. Ens agrada disfrutar del sexe, disfrutar de nosaltres mateixos, sense gaire tabús ni limitacions més enllà del respecte que ens tenim, i que tenim envers les altres persones.

Ja no som de la primera volada, i potser per això hem decidit compartir ni que sigui virtualment una part de les nostres fantasies. En aquest bloc anirem alternant relats sobre experiències reals que hem tingut nosaltres com a parella, cadascun de nosaltres pel nostre compte, o conjuntament i amb altres persones. Canviarem això sí els noms de les persones i dels llocs que hi apareguin per tal que no puguin ser identificats, i ens premetrem també d’amarnir-ho amb una mica més d’imaginació i fantasia literària.

Us animem a participar-hi, a través de comentaris o, si ho preferiu enviant els vostres propis relats a través del correu electrònic sensualia@hotmail.com

Benvinguts al blog, benvinguts al món de sensualia

Joan i Carla