Una substitució interessada

A vegades penso que sóc un borricàs. Com que la gent sap que no tinc mai un no per a ningú, tinc la sensació que hi ha qui n’abusa. Ahir mateix, em truca el Cap de personal de l’empresa, quan faltava ben poc per plegar i em diu a veure si em puc quedar una estona més, que espera una visita que ell no podrà atendre, i em demana si m’hi puc quedar jo. Només ha d’omplir un qüestionari i respondre a unes preguntes que ja em deixa anotades sobre la taula del seu despatx. No vaig saber-li dir que no, encara que això volia dir plegar més tard del compte.

A les set en punt, la gent va anat desfilant i jo m’havia de quedar a esperar la inoportuna visita. Vaig anar al despatx del Cap de personal per veure de quina mena d’entrevista es tractava. Ja m’ho podia pensar que seria d’alguna sol•licitud laboral. Pel que vaig veure era una aspirant a ocupar la plaça de secretària del mateix Cap de personal. Més raó perquè l’entrevista la fes ell, personalment, vaig pensar jo.

Passaven ben bé vint minuts de les set quan van tocar el timbre. Com que no hi havia ningú més a l’oficina vaig anar a obrir jo mateix: Una noia morena, d’ulls grossos i cabell més aviat curt, a la francesa que dèiem abans, alta i de bon veure. La vaig fer passar al despatx del Cap de personal. Mirant-la des del darrere em vaig fixar que marcava un bon culet, duia un faldilla curteta, sense ser excessivament provocativa, com sí que ho podia semblar el seu caminar, damunt d’aquells talons que la feien més esvelta. La vaig fer seure davant la taula per passar-li el qüestionari. De fet ni ens vam presentar, i tots dos vam donar per suposat que sabíem de què anava l’entrevista.

Se la notava un xic nerviosa, al principi. Aquesta mena d’entrevistes, en què sembla que et jutgin de dalt a baix, imposen, la veritat. A més, al qüestionari hi havia algunes preguntes que no eren fàcils de contestar, perquè l’aspirant ja podia intuir que eren per posar-la a prova. No havia començat a escriure que va demanar si em feia res que es posés còmoda, que es trauria la jaqueta. Una pregunta innecessària, perquè semblava del tot normal que se la tragués tenint en compte que feia força calor. Es va aixecar buscant un lloc on deixar-la, deixant al descobert un top realment atrevit per anar a una entrevista de feina. Mostrava un cos ferm, amb un bust ben marcat i unes sines proporcionades, atractives realment. En el moment de seure, no va estalviar uns moviments de cames que en encreuar-les mostraven generosament les cuixes. Em va somriure, com si em donés a entendre que ja s’havia adonat que l’estava fitant.

Em vaig tallar una mica, perquè no volia semblar impertinent, i aprofitant el balanceig de la butaca on estava assegut em vaig tirar enrere com si em distragués llegint uns papers. Eren les preguntes que després havia de formular-li. I en mig de qüestions relacionades amb la feina i amb la seva experiència, n’hi havia d’altres que suposo que estaven pensades per saber com reaccionaria l’aspirant en determinades ocasions i en situacions concretes. Em vaig fixar que n’hi havia algunes que es podia intuir que es referien a les relacions que podia tenir ella amb possibles clients o fins i tot amb treballadors de l’empresa.
– Fa calor, avui, no? – va dir ella, traient-me de l’ensopiment d’aquells fulls, alhora que es sacsejava la poca roba que cobria el seu cos com si volgués fer circular l’aire.

No vaig respondre, però tampoc vaig poder estar-me d’observar com es passava la mà per la pitrera amb un gest, que em semblava exagerat, de voler-se eixugar la suor. Va deixar anar un esbufec, potser per fer més creïble el seu posat, i va continuar escrivint. De tant en tant, em demanava com havia de respondre alguna pregunta, tot i que semblava que estava suficientment clara la seva formulació; moment que aprofitava per recolzar-se damunt la taula i posar-me als nassos aquells pits que ara em semblava veure una mica més grans. I en lloc de llegir-me el dubte que tenia, posava el full encarat cap a mi perquè jo m’hi acostés i sentís més de prop el seu alè, i sobretot la flaire d’un perfum suau i certament seductor.

Un cop enllestit el formulari, que a mi em va semblar etern, va arribar el moment de passar a l’entrevista, seguint el qüestionari que m’havia deixat el Cap de personal. I a la primera pregunta ella va optar per respondre-la a peu dret, gesticulant i movent-se com si estigués escenificant una obra. Se la notava decidida, ara, amb una seguretat de moviments i desimboltura que probablement no es corresponia del tot amb el contingut real de les respostes. Vaig pensar que aquest fet, tant si el Cap de personal el valorava positivament com si el valorava negativament, l’havia de ressenyar en l’apartat d’observacions.

Com un actor que domina l’espai escènic, ella es passejava per tot el despatx donant-me totes les perspectives possibles de la seva figura. I, amb l’avinentesa d’una pregunta de caràcter més personal se’m va acostar venint cap a l’altre cantó de la taula, talment es tractés d’una confidència que volgués preservar de curiositats alienes, tanmateix inexistents. Jo em començava a trobar incòmode assegut amb ella al davant, dreta i amb tota la seva alçada, que de tant en tant aprofitava per posar-me la mà damunt les espatlles amb uns aires de familiaritat que jo no li havia permès, però que potser tampoc li havia tallat a temps.

En un moment donat, amb un pretext ben irrisori, va ajupir-se per dir no sé què d’una planta que tenia al costat, fent una clara ostentació dels seus atributs posteriors. Era evident que m’estava assetjant, i no estava disposat a donar peu a què algú em pogués tirar en cara haver-la incitat jo. De manera que em vaig apartar una mica més, per quedar ben encarat a la taula. Estàvem arribant al final de l’entrevista, però ella va saber aprofitar la darrera qüestió del temari.
– Imagini un moment en què el seu Cap no li ha encomanat cap feina en concret. Prengui una iniciativa en positiu per a l’empresa. – Vaig dir jo, llegint sense posar massa èmfasi en la frase final.
– Podria ser vetllar pel benestar i esmorteir les tensions de la feina del Cap de Personal…? – va preguntar ella sense donar-me temps a girar-me, perquè ja em tenia les mans al damunt de les espatlles amollant un primer massatge.
Em vaig quedar quiet, i la vaig deixar fer. Les seves mans es movien amb destresa, i aviat van evitar la tela de la camisa que s’interposava entre els seus dits i la meva pell. Eren unes mans càlides i suaus. Lliscava els polzes per la nuca amb un moviment ascendent, i amb els nusos dels dits pressionava darrere les orelles, en un massatge incitant. Però no s’hi va entretenir gaire, perquè tot seguit va deixar caure les mans cap a l’interior de la camisa, provocant-me una primera esgarrifança d’excitació. A mesura que les seves mans descendien cos avall, notava els seus pits adaptar-se’m al clatell. Jo estava tens, però amb les mans immòbils deixant que fos ella qui continués portant la iniciativa.

Tot d’una va fer girar la butaca, i ja la vaig tenir agenollada davant meu apressant-se a desfer-me el cinturó a la cerca del meu sexe que havia començat a inflar-se. Amb una habilitat sorprenent em va desenfundar el membre i se’l va posar a al boca com una gateta goluda. No vaig poder resistir la temptació de correspondre-li agafant-la pel cap i amorrant-la encara més per tal que succionés a un ritme creixent. Un ritme que de seguida va aprendre a portar tota sola, cosa que em va deixar les mans lliures per a desfer-li el top que cobria mínimament el seu cos. Uns pits ufanosos, tesos i amb els mugrons endurits van sortir alliberats per aposentar-se damunt les meves cuixes.

En alguns moments semblava que volgués insinuar que allò no era sinó la darrera resposta del qüestionari, escenificada això sí, només a tall de mostra. Quan va posar-se dreta, les mans quietes van resseguir el seu cos fins a encallar-se amb la petita faldilla que ràpidament va quedar plegada a terra. Ara era jo qui tenia el seu sexe a l’alçada de la meva boca, i no m’hi vaig fer pregar. Tirant a una banda la tira de les calcetes, vaig abeurar-me d’aquella font incipient d’efluvis embriagadors, mentre les meves mans s’aferraven a les natges per retenir ben a prop aquell sexe ardent. Primer era la llengua la que explorava entre els plecs vaginals les vies d’entrada a la cova del plaer, però tot seguint va ser amb les dents que brostejava entre el borrissol del pubis cercant l’ametlla amorosida que aflamaria les seves passions.

Ens estàvem accelerant a una velocitat de vertigen, i al primer gemec, no sé si de dolor per la pressió de les dents sobre el clítoris o de plaer descontrolat, em vaig alçar buscant els seus llavis carmesins. La vaig abraçar amb força, una mà darrera la nuca per allargar fins on fos possible el bes enfellonit, i l’altra prenent-la per les natges de manera que el meu sexe s’estampia sobre el seu. La vaig asseure sobre el cantell de la taula i, amb els pantalons encara arrugats als peus, la vaig penetrar embogit. Ella tirava el cap enrere i m’oferia els pits perquè els assaborís en tota la seva mesura, alhora que jo encetava un moviment de bombeig que li arrencava nous gemecs, ara sí, inconfusiblement de plaer.

Haig de dir que no pensava en res. Ni tan sols no era conscient que estava follant amb una noia desconeguda, al menys per a mi, damunt la taula del despatx del Cap de personal. Qualsevol que hagués entrat a l’oficina hauria sentit els crits cada vegada més deixats anar d’aquella aspirant a ocupar el lloc de secretària. Tenia el cos electritzat i un corrent interior era a punt d’eixir si en un esforç d’autocontrol no hagués parat en sec. El temps just per donar-li la volta, a la noia; i aquesta vegada, tocant de peus a terra i amb el cos tirat endavant premut damunt la taula, vaig embeinar-li de nou. L’agafava pels braços per tirar-la cap a mi i aprofundir el màxim la penetració, i els meus crits començaven a ofegar els seus.

Però va sonar el telèfon. No era el telèfon de la centraleta, sinó el directe del Cap de personal. Vaig deixar-ho de cop, amb un estrany pressentiment. A l’altra banda del telèfon, la seva veu sonava plàcida i tranquil•litzadora, com si ens hagués estat observant. El Cap de personal no s’hi va entretenir gens ni va demanar cap mena de detall, simplement que fes la darrera anotació en el formulari i que donés per acabada l’entrevista.
– Ho sento. – Vaig dir jo a la noia que pràcticament no s’havia mogut de la posició en què es trobava, esperant que acabés la feina que ja teníem pràcticament enllestida. – Ja passaré el qüestionari i l’informe al Cap de personal.

Quan va sentir això del Cap de personal, em semblava que es desmaiaria. Va empal•lidir de cop, i amb veu tremolosa mentre desordenadament intentava recompondre la seva figura va exclamar:
– Que no ets tu, en Jordi, el Cap de personal?

Autor: Joan de https://sensualia.wordpress.com/

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Entre el plaer i el dolor

Haig de confessar que en el moment d’aturar-nos davant la porta del local em va venir un tremolor de cames que em pensava que no podria dissimular. De fet, en Joan se’n devia adonar perquè em va estrènyer més fort en un gest protector, sens dubte per encoratjar-me, i fins i tot va deixar anar un “no serà res, ja veuràs”. Era la tercera setmana que, amb la Cris i en Sergi, havíem iniciat el joc de posar-nos a prova; cadascun de nosaltres havia d’acceptar una proposta que li formularien els altres tres. Primer va ser el torn d’en Joan, després el de la Cris, i ara em tocava a mi.

Vam haver de tocar el timbre ja que el local tenia l’accés restringit i eren molt estrictes en el dret d’admissió. El món del sado, pel que es veu, desperta molta morbositat de voyeurs, però els practicants de veritat formen un cercle molt tancat i gelós de mirades encuriosides. Amb nosaltres van fer una excepció, potser perquè en Sergi coneixia l’amo del local i potser també perquè a aquella hora encara no hi havia ningú. Situat en un carrer discret de la part alta de la ciutat, una porta també discreta amb un simple cartellet de “entrada reservada”, donava accés a un pub d’aparença relativament normal. Una llum suau, com la música, una decoració a base de fusta a sostre i parets, excepte la del darrere de la barra tota ella de pedra natural, i només petits detalls decoratius que posaven en evidència la motivació específica d’aquell indret.

La proposta que m’havien fet en Joan, la Cris i en Sergi era molt simple de formular, però per mi més difícil d’imaginar i d’assimilar: es tractava de posar-me a la disposició de dos homes experts en pràctiques de sado. No vam especificar en què consistiria la sessió ni quins límits hi hauria, simplement disposaria de tres comodins per a poder fer una pausa, si realment considerava que no em veia amb cor de tirar endavant amb una pràctica concreta. I a la tercera aturada, s’hauria acabat la sessió que si no havia durat un mínim de temps ells es reservaven l’opció de continuar-la pel seu compte, a casa. Vaig pensar que una experiència d’aquesta mena era millor tenir-la fora de l’espai familiar i amb gent amb qui no m’unís cap mena de lligam; per tant, anava decidida a fer-me la valenta i aguantar tot el que pogués.

Ens vam asseure a una taula, i em van oferir quelcom per a beure. Era evident que em tractaven com si se’m concedís una darrera voluntat abans de pujar al patíbul, i jo també em sentia com un xai prest per anar a l’escorxador. No sé quina mena de beuratge em van donar, però era realment fort i a base de whisky. Mentre en Sergi, que pel que es veia ja coneixia el lloc, els anava explicant el funcionament del local i alguns detalls sobre determinades pràctiques que es podien fer amb algun dels utensilis que de forma decorativa omplien les parets, jo repassava mentalment les imatges que havia tingut temps de mirar a través d’internet, en assabentar-me de la prova que em farien passar. La veritat és que no en vaig treure l’aigua clara, perquè algunes escenes que havia vist em semblaven impossibles, segurament més pròpies d’un muntatge cinematogràfic.

Havia arribat l’hora. M’avisaven que tot era a punt i que ja podia passar cap al vestidor. Em vaig beure d’un sol glop el que quedava al meu vas, dos dits ben bons, i em vaig aixecar fingint una seguretat que no tenia. Notava una intensa cremor per dins que no era només de l’alcohol que acaba d’ingerir. Sense saber què m’esperava, vaig caminar amb pas ferm cap on m’indicava l’encarregat del local. M’hauria abraçat amb força amb en Joan, potser demanant-li que em retingués al seu costat, però vaig preferir anar-hi sense ni dirigir-li la mirada, més que res perquè no notés la cara d’esglai i els ulls plorosos que em semblava que devia tenir.

Les indicacions eren ben lacòniques: “en treus la roba, excepte les calcetes, i entres a la masmorra, i a partir d’aquí limita’t a fer el que t’ordenin”. Els nervis m’estaven traint, i tenia la sensació que m’estava demorant en excés. Vaig deixar la roba mal posada i vaig obrir la porta que portava el rètol de “masmorra”. Era una sala no pas excessivament gran, però que al primer moment per a mi tota sola em va semblar immensa. Una munt de cordes i cadenes penjaven del sostre, i al fons talment un tro reial una butaca negra que bé podia semblar una cadira elèctrica. No gosava moure’m d’allà on era, esperant que aparegués algú i em digués què havia de fer. Va ser llavors que vaig veure unes siluetes darrere uns vidres foscos, en un altell des d’on es podia observar perfectament tota la sala. Vaig imaginar que des d’aquell mirador privilegiat ells gaudirien de l’espectacle, o potser ja ho feien en aquells moments perquè ja devien estar observant les meves reaccions. Això em va esperonar a moure’m enmig d’aquell munt d’artefactes, alguns dels quals em costava d’imaginar per a què podien servir: Una creu que anomenen de Sant Andreu, perquè diuen que amb una com aquesta, en forma d’aspa, el van martiritzar fins a la mort; una roda amb els grillons preparats per a encadenar-hi les víctimes, que a mi em provocava un rodament de cap només de pensar que em podien posar de cap per avall; catres de formes estrafolàries que podien servir per a qualsevol cosa menys per a descansar; una gàbia en suspensió, així com unes barres i una mena d’hamaca de petites dimensions… i en un pany de paret tot un arsenal de flagells, cordes i utensilis diversos, la utilitat dels quals se m’escapava.

No gosava tocar res, però en el moment just que posava la mà damunt de les tires de cuir d’un dels flagells allí penjats per comprovar-ne el tacte i la duresa, es va obrir la porta central de la sala. Van entrar dos homes cepats com dos armaris, marcant musculatura pels quatre costats, amb uns pantalons de pell ajustats, un d’ells també amb armilla, i mostrant tots dos diversos tatuatges als braços i al cos. La primera reacció va ser de sorpresa, potser perquè no m’imaginava que em posarien en mans d’uns individus que aparentaven una brutalitat excessiva. Però tot seguit vaig pensar que tampoc havia de témer res, més enllà del que havíem pactat, i m’hi vaig adreçar per a saludar-los amb tota naturalitat i demanar com aniria la sessió que m’havien preparat.

Sense obrir la boca, el més alt, que no duia l’armilla i lluïa una calba espectacular, em va barrar el pas amb una manotada sobre el pit que no em va fer caure a terra de miracle. Les mirades de tots dos, severes i inexpressives, constituïen tota una amenaça; estaven complint la seva funció de botxins, pel que semblava. No sé si és que parlaven alemany o si es que em tractaven com un gos, però les seves paraules m’eren inintel•ligibles tot i que per l’entonació i els gestos podia interpretar perfectament.

L’home de l’armilla, de cabell ros molt curt i que semblava ser l’ajudant, va portar unes manyoteres que em van col•locar maquinalment als canells i als peus, i que vaig intuir que hauria de portar durant tota la sessió, així com un collaret també de cuir amb una anella al davant i una altra al darrere. Tot seguit van enganxar les manyoteres a una barra que tenia sobre el meu cap, i la van anar pujant fins a tenir el braços tensats; gairebé m’havia de posar de puntetes per tocar de peus a terra.

El cor m’anava al cent, la respiració se m’accelerava i suposo que la cara que devia posar era prou eloqüent de la por i el nerviosisme que s’havia apoderat de mi. Però no semblava importar-los el més mínim a aquells homes musculats que escollien d’entre l’arsenal l’estri més adequat per a iniciar la sessió. L’un va prendre el flagell de tires de cuir que jo m’havia estat mirant just abans que ells apareguessin, i l’altre una mena d’espàtula com si fos una pala matamosques. Vaig tancar els ulls, mossegant-me els llavis i procurant no pensar en res, tret de la paraula clau que aturaria els cops si considerava que eren excessius.

Es va produir un moment d’espera tensa. M’estaven observant i, probablement, posant a prova la meva capacitat de mantenir-me serena. A pas lent es movien donant voltes sense deixar de fitar-me amb insistència. No semblava que paressin especial atenció al meu cos de dona, al meu sexe cobert per la minúscula tela de les clacetes o als meus pits que inexplicablement notava endurits per una estranya excitació.

Una esgarrifança em va recórrer de dalt a baix quan em va posar suaument l’espàtula damunt la boca, i va anar baixant cos avall per entre mig meus pits fins arribar a l’entrecuix. En aquest punt vaig tenir la primera sensació de desig de sexe. Em produïa un pessigolleig certament excitant, que va venir acompanyat pel fregadís també pausat de les tires de cuir sobre les meves natges per part de l’home que tenia al darrere. I tot seguit unes espolsades lentes, simulant un assot en absolut dolorós que em recordava aquelles imatges que havia vist a Internet i que ja havia presumit que les expressions de dolor havien de ser fingides. També l’home de l’espàtula havia iniciat uns copets suaus, a tall de carícies, primer sobre les cuixes, després al ventre i finalment als pits.

La primera sensació d’aquells tocs sobre els mugrons em va provocar una sotragada, que sembla que engrescà encara més el meu suposat botxí. Repartia els tocs entre els pits i sobre el pubis, que jo li oferia impúdicament tirant-lo endavant a la cerca d’aquell contacte que començava a encendre’m de desig. Concentrada com estava en els moviments d’aquell home que jugava a excitar-me amb la seva paleta flexible d’un color negre brillant, ni m’adonava de les innòcues fuetades de les tires de cuir que m’anaven caient a una ritme constant sobre l’esquena i sobre les natges. Només va ser un vagit de sorpresa, quan una de les fuetades, potser una mica més forta que les anteriors, em va espetegar entre les cuixes de manera algunes tires de cuir van colpejar el meu sexe. L’home de l’espàtula s’havia concentrar a castigar-me els pits incrementant la força dels seus tocs, i deixant l’engonal a l’abast de les fuetades que ara se succeïen més insistents dels del darrere.

No sé si era la mateixa reiteració dels cops, per suaus que fossin, o si és que a poc a poc havien anat incrementant-ne la duresa, però aquella primera sensació de pessigolleig acariciant havia esdevingut una mica més dolorosa, i tanmateix creixia en mi l’estat d’excitació. Havien envermellit ostensiblement els meus pits, i els mugrons apuntaven tesos i desafiants cap endavant. Sentia una coïssor al baix ventre, entre adolorit i insensibilitzat pels cops, i tanmateix a cada pausa desitjava rebre un nou acaronament en forma de fuetada. Malgrat l’escassa mobilitat a què estava sotmesa removia sinuosament tot el cos com si anés a l’encalç de la següent fuetada que havia de calmar el dolor de l’anterior.

Començava a descontrolar-me, i sentia una cremor interior que abrusava el meu sexe desitjós de ser profanat per aquells botxins musculats sense paraules. No sé exactament què em va sortir de dins de cridar, a mig camí de l’insult i la provocació, però allò devia despertar les ires d’aquells homes que apressats per un desfici inexplicable em van deslligar de la barra suspesa del sostre per col•locar-me de males maneres damunt la creu en forma d’aspa. En un tres i no res em tornaven a tenir engrillonada, i ara oberta de braços i de cames. Es van apartar un moment, com si volguessin admirar una obra d’art des d’una distància prudencial i, mentre l’home de l’armilla anava a buscar nou material l’altra se m’abraonà esquinçant-me d’una estrebada les calcetes.

Era el primer cop que em posaven la mà al damunt, però no pas per magrejar-me sinó per col•locar-me unes pinces a cadascun dels mugrons. Eren unes pinces metàl•liques amb uns protectors de goma o de plàstic que evitaven ferir la carn. De fet, no es pot dir ni tan sols que em produïssin dolor, sinó que més aviat acreixien el meu estat d’excitació. Em vaig esglaiar en veure que es disposaven a col•locar-me’n també als llavis vaginals, però aquestes afortunadament pressionaven menys. I, si bé al primer moment se m’escapà un gemec de queixa, de seguida m’hi vaig adaptar, notant això sí, una forta tibantor com si m’obrissin el sexe des d’on tenia la impressió que havia de brollar un fluix interior incontenible.

L’efecte de les pinces, però, s’incrementava amb el pas del temps i més encara quan van retornar les flagel•lades que si bé no eren suficientment fortes com per marcar-se a la pell, sí que esdevenien molt més doloroses en sacsejar les pinces dels mugrons, i sobretot les dels llavis vaginals. Aquells homes semblaven disposats a incrementar el ritme i la intensitat dels cops, com si no sentissin els meus primers crits de queixa i de dolor. Un tremolor s’apoderà de tot el meu cos, encès exteriorment per les fuetades i el masegar constant de les pinces però també interiorment amb un desig irrefrenable que no sabia traduir sinó en continuar amb aquella bogeria. Potser això els acabà de desconcertar i decidiren donar un pas més, enganxant a les pinces dels mugrons unes boletes de plom que, ara sí, començaven a fer-se insuportables. A les següents fuetades, que feien voleiar les boletes recargolant l’efecte incisiu sobre els pits, no vaig poder contenir el crit, i vaig pronunciar la paraula “stop” que aturava momentàniament el joc.

El descans va ser brevíssim. El temps just per a retirar-me les pinces i constatar que és en aquest moment en què el dolor es fa més viu. Les mans matusseres dels dos homes s’apressaren a refregar les parts sensibles del meu cos, ara adolorides, amb una força i barroeria que en un altre moment de ben segur que m’haurien fet mal, però que aleshores em van semblar alleugeridores. Em va esverar veure l’home de l’armilla agafar un enorme penis de silicona amb la intenció de clavar-me’l enmig de la vermellor cremant del meu sexe. Vaig cridar de nou, però no vaig tenir temps de pronunciar la paraula que hauria aturat la bestialitat d’aquells homes. Una sonora bufetada em va creuar la cara, i sense donar-me temps per a refer-me em van col•locar una mena de morrió amb una bola vermella introduïda completament a la boca. Ja no era por el que sentia, sinó el terror de pensar que a partir llavors estava impossibilitada per a aturar el joc, que per a mi començava a arribar al límit del que era suportable. Inexplicablement, no vaig gaire bé ni sentir la penetració d’aquell fal•lus que a mi m’havia semblat desproporcionat. Em sentia regalimar per les cuixes el flux de les meves essències que sens dubte havien facilitat l’entrada d’aquell objecte intrús, o potser és que els meus temors anaven molt més enllà que tot allò. Vaig girar el cap en direcció a l’altell per donar a entendre a en Joan de la posició d’indefensió en què em trobava, i implorar que aturessin per mi aquella sessió. Però a l’altell no s’hi veia ningú. Estava sola, espaordida, davant aquells homes que ara em semblaven veritables botxins.

Donava la impressió que estaven realment enfellonits i fora de tot control. Em van desfer de la creu, amb les mateixes males maneres de sempre, i em van portar davant d’una mena de cavallet amb el sobre recobert de pell negra. Em va semblar llegir la seva intenció lasciva a la cara, i potser ho vaig agrair perquè probablement seria el final del que començava a ser un malson. Lligada a les quatre potes del cavallet, amb el cos aixafant els pits sobre la pell que en recobria la part superior, era una presa fàcil per a ser violada sense contemplacions per aquelles dues feres que imaginava amb uns membres virils semblants al que m’acabava de penetrar dempeus.

Em van tapar els ulls amb una bena. I jo em vaig deixar anar amb el pensament posat en mirar de patir el mínim possible la follada de què havia de ser objecte, i mai millor dit. Va ser qüestió de segons, perquè a l’acte em vaig trobar amb una polla fregant-me els llavis i demanant ser engolida, alhora que una altra perforava el meu sexe desitjós de ser sadollat d’una vegada. Ni una punta de dolor ni de barroeria com podia haver-me imaginat. Un bombeig suau que anà incrementant el ritme a mesura que els gemecs es transformaven en sospirs de plaer. No em sabia avenir d’aquell canvi d’actitud, que vaig agrair profundament. Jo aviat m’hauria deixar anat en un orgasme alliberador, però vaig optar per contenir-me i esperar que fossin ells els qui s’escorreguessin primer. I tampoc es van fer esperar en excés. En sentir les palpitacions premonitòries del membre viril que em follava amb un força deliciosament embriagadora, vaig deixar anar uns sospirs d’eufòria desenfrenada. I de cop, va venir el sobresalt de sentir com m’era de familiar el panteix galopant del meu violador.
– Estàs bé? – vaig sentir que deien a l’uníson el Joan i en Sergi, un a cada cap, en el moment en què les mans de la Cris em retiraven la bena dels ulls.

Vaig arrencar un plor que no sé si era de plaer o de dolor, d’alliberament o de triomf. Només sé que em sentia bé, i satisfeta d’haver passat l’experiència el meu bateig en un món desconegut per mi fins aleshores.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Plaers remunerats

La història que ens va explicar en Joan sobre la seva experiència a la sauna masculina ens va semblar realment morbosa, i un xic escabrosa, val a dir-ho. Però està clar, una cosa és que t’ho expliquin i una altra és viure-ho en persona, o com a mínim ser-ne testimoni directe. En Joan havia complert la seva penyora, però nosaltres ens havíem hagut de conformar esperant que tornés, tot fent les nostres conjectures sobre el que podia haver passat, i després escoltant la seva versió.

El joc que havíem encetat la setmana anterior tenia el seu al•licient, i ens havia engrescat de valent, però ho podíem millorar. La prova que hagués de passar el següent que li toqués en sort miraríem que fos en presència dels altres, de manera que tots en poguéssim gaudir. Aquesta vegada, l’atzar va voler que fos el torn de la Cris. La veritat és que hauria preferit que m’hagués tocat a mi, perquè tot feia preveure que cada nova prova podia ser més agosarada que l’anterior.

També aquesta vegada vaig acabar imposant la meva proposta, tot i les reticències inicials d’en Sergi, el xicot de la Cris. Soparíem tots plegats com cada divendres al seu apartament, però prèviament la Cris hauria posat un anunci a la secció de contactes de Loquo. Podia redactar-lo com volgués però havia d’incloure una remuneració econòmica. Si es rebien trucades no en podia rebutjar més de dues seguides, i nosaltres ens reservàvem el dret d’intervenir quan ho creguéssim oportú.
– M’esteu demanant que em prostitueixi? – va fer la Cris, mig en broma però segurament perplexa per l’inesperat de la proposta.
– Agafa-t’ho com una aventura remunerada – va saltar en Sergi amb la intenció de salvar-li l’honor.
– Ei! Que consti que els diners que es cobrin serviran per pagar el sopar – vaig afegir-hi jo per deixar clar que es tractava d’un joc en el qual hi participàvem tots.
– Com si fos un servei a la comunitat, dona… – va reblar en Joan.

El divendres, doncs, vam ser més puntuals del que sol ser habitual en nosaltres. Però a ells no els va agafar desprevinguts perquè ja ho tenien tot a punt, el sopar preparat i l’anunci publicat: “Vols passar una estona inoblidable, vine al nostre apartament. Sirc”. A la Cris se la notava nerviosa tot i els esforços d’en Sergi per fer-li costat i amanyagar-la com mai, donant-li a entendre que era un joc i que, en el pitjor dels casos, en unes hores ja hauria passat. Al capdavall havia estat ella qui havia proposat encetar aquesta mena de juguesques.

No vam tenir massa temps de comentar com es podia interpretar aquest “nostre apartament” de l’anunci, que la Cris insistia que volia donar a entendre que no estava sola, ni tampoc si era adequat el preu de 200 euros que s’hi havia posat. Va sonar el telèfon. Com en aquelles pel•lícules policíaques en què s’espera la trucada del delinqüent o segrestador, ens vam mirar tots la Cris indicant-li que agafés el telèfon alhora que ens hi acostàvem per poder escoltar la conversa. Va durar ben poc. Potser per por, o potser perquè realment la veu i el to del possible client li va semblar poc de fiar, aviat el va penjar.

Encara era d’hora per posar-nos a taula i vam continuar fent-la petar, en Joan insistint que trobava excessiu el preu de 200 euros. Era una manera de seleccionar el personal, evidentment. La Cris es posava tota cusona als braços del seu xicot, a qui besava constantment, amb un posat de xai que espera l’escorxador i que es vol fer perdonar. Una segona trucada, i aquesta vegada semblava d’una persona més jove. La Cris li va fer tot un paperàs, amb mots exageradament afalagadors per a ser reals, però que probablement són els que espera sentir el comprador de sexe. Van quedar per les onze. Teníem encara més de dues hores per endavant, així que ens vam proposar entaular-nos, no fos cas que haguéssim de deixar les postres a mig.

Una nova trucada, però, ens va interrompre de nou. La Cris ja estava envalentida i tampoc hi va posar massa problemes, sobretot quan va sentir que volia venir llavors mateix, el temps just d’agafar un taxi i arribar fins a l’adreça que li donaria ella. La cosa es posava interessant. La Cris va córrer cap a l’habitació, per posar-se quelcom adient per a la situació: unes malles horroroses i un body de color vermellós de no pas millor pinta. Animada per la situació em vaig abraçar a en Joan fent-lo caure estirat al sofà, i jo al damunt. En Sergi posava ordre a la saleta on ens trobàvem, per on forçosament havia de passar el client per anar a l’habitació.

A peu dret, com si s’estiguessin acomiadant, en Sergi i la Cris es besaven apassionadament. El cuquet devia córrer per dins. Nosaltres ens quedaríem allà per veure els primers passos dels qui havien de protagonitzar l’escena, i intervindríem o ens faríem fonedissos segons com pintés tot plegat. Va sonar el timbre. Un darrer petó, i en Sergi va venir a seure amb nosaltres al sofà. Jo vaig quedar al mig de tots dos, amb la brusa descordada i adoptant un posat de voler-me’ls menjar. El braç d’en Sergi es recolzava sobre les meves espatlles en una abraçada amical, mentre la mà d’en Joan s’orientava més directament cap a l’entrecuix.

Vam sentir les veus provinents del rebedor, i tot seguir es va obrir la porta de la sala. Vam quedar glaçats. La Cris, amb cara esgrogueïda i posat vacil•lant, portava de la mà un home panxut i llardós que devia passar dels seixanta, d’un aspecte realment desgradable. Ella ja tenia els diners a la mà, però estic segura que de bona gana els hi hauria retornat, afegint-n’hi dos-cents més, perquè se n’anés. Ens vam mirar tots tres, sense aixecar-nos del sofà, astorats però decidits a fer alguna cosa per evitar el mal tràngol de la Cris.
– Aquí mateix, nena – vaig cridar amb aires de mestressa, tot indicant-li el petit sofà que teníem al davant –. Que les habitacions estan ocupades.

L’home va fer un intent de protestar que va ser ofegat per un petó de llavis closos de la Cris, alhora que li posava la mà damunt del paquet difícil de distingir sota els plecs greixosos de la panxa. L’home es mostrava indecís, entre continuar amb la seva reivindicació d’un lloc adequat per a esbafar-se en raó del preu pagat o engrapar, malgrat tot, aquelles carns tendres que tenia al davant. La Cris no semblava que hagués entès el nostre missatge de no tirar endavant amb la cita i provocar la seva fugida a base d’incomodar-lo, perquè malgrat la repugnància que devia provocar-li el continuava amanyagant, li agafava les mans per posar-les damunt dels seus pits i començava a descordar-li els pantalons. Però l’home panxut insistia en reclamar un lloc més adient i sobretot més discret.
– Si el senyor és tan primmirat i no li està bé, ja se’n pot anar – vaig tornar a intervenir amb el mateix to de veu autoritària de mestressa de bordell -. Torna-li els diners i que se’n vagi.
– Amb el que m’ha arribat a magrejar? – va protestar la Cris que mantenia la mà d’aquell home aferrada al seu pit – … Deixem-ho a la meitat?.
I sense donar-li massa temps per a reaccionar l’acompanyà cap a la porta, ara gairebé arrossegant-lo, amb un bitllet de cent euros a les mans. “Guapíssim”, vam sentir que li deia a l’hora que li clavava la porta pels morros. Vam respirar alleugerits, i potser més nosaltres que no pas la Cris que es lamentava d’haver perdut cent euros.

Decididament ens vam posar a sopar, tot recomanant a la Cris que tanqués el telèfon perquè no ens importunessin més. Gaire bé ens disculpàvem per haver-la posat en una situació tan enutjosa al no preveure la mena de gent que podia acudir a la cita, però ella insistia que ja no li venia d’aquí i estava disposada al que calgués. Tot va acabar com una anècdota, amb bromes incloses imaginant les capacitats amatòries d’aquell home de panxa prominent i les posturetes més inversemblants que s’hi podien fer. I la conversa va derivar, com sempre, per mil i un temes diferents que res tenien a veure amb el repte que ens havíem proposat per aquell vespre.

De nou el timbre ens va retornar al joc mal iniciat però no acabat del tot, ja que quedava la cita que la Cris havia acordat per a les onze. I les eren en punt. Aquesta vegada no hi va haver tantes corredisses, talment ja estiguéssim avesats a aquesta mena de visites. Ni tan sols el caminar de la Cris no tenia aquells aires de professional que tan bé havia sabut representar la primera vegada. Nosaltres ens van limitar a seure altre cop a la saleta, pendents de la pinta que podia fer el nou client, i disposats a intervenir si calia.

Donava la impressió que aquesta vegada es retardava més del compte. I quan en Sergi volia aixecar-se per veure què es coïa al rebedor, es va obrir la porta. La Cris, encobrint com podia el seu client, passà com una exhalació cap a la cambra sense ni dirigir-nos la mirada, i molt menys presentar-nos la seva presa. Semblava una home relativament jove, de bona planta i de millor presència. Aquesta vegada la Cris estava disposada a gaudir en solitari de la prova que li havíem posat. Ens vam mirar tots tres, sense saber massa què fer, tret de procurar el màxim de silenci per poder sentir el que succeïa dins de l’habitació.

Mentrestant, en Joan m’havia posat la mà sobre les cuixes i encetava un moviment ascendent. Era evident que no es resignava a fer el paper de mer espectador, i menys quan l’espectacle ens era vedat. La mà d’en Joan sempre és per a mi com una descàrrega elèctrica que em remou tot l’interior i em posa al cent, però aquesta vegada estava més pendent del que podia passar amb la Cris, i d’en Sergi que tenia a l’altra costat del sofà, i que no podíem deixar de banda.

Sense massa apassionament, doncs, mentre intentava correspondre les carícies que em dispensava en Joan, petonejant-me frisós alhora que els seus dits ja havien traspassat el llindar del meu sexe, amb una mà tirada enrere acaronava l’entrecuix d’en Sergi, segurament també més pendent del que s’esdevenia a l’altra habitació. Vaig acabar d’espatarrar-me al sofà, passivament, deixant que tots dos juguessin a descobrir el meu cos que a poc a poc anava quedant al descobert. A tot estirar les meves mans palpaven a banda i banda sense cap fita precisa. L’únic moment en què realment vaig sentir un tremolor interior farcit de luxúria i de desig, que podia anunciar l’inici d’un descontrolament total, va ser quan els vaig tenir tots dos amorrats als pits. Vaig pressionar els seus caps amb les mans de manera que les xuclades sensuals i amorosides es van convertir en mossegades roents que començaven a embogir-me.

I ho hauria fet si els crits i gemecs provinents de l’habitació no ens haguessin interromput. Pel somriure d’en Sergi vaig intuir que interpretava els crits de la Cris com a exageradament forts per a no ser fingits; en canvi els esbufecs del noi semblaven realment d’algú que havia esgotat totes les forces. Vam esperar uns moments, retornant als amanyagaments suaus del principi, més pendents de la porta de l’habitació que del que teníem entre mans.

No van trigar a sortir. Amb la mateixa discreció que a l’entrada, la Cris el va acompanyar, ara nua, fins a la porta del pis. I en uns moments la van tenir allà, palplantada davant nostre amb dos-cents euros a les mans i una rialla franca que evidenciava que no s’ho havia pas passat tan malament. Sense dir res, es va agenollar davant meu i va començar a menjar-me el cony amb una destresa i una passió encomiables. Sens dubte, volia agrair-me haver tingut la pensada de proposar aquell joc especialment per a ella. Al cap de ben poc ens trobàvem tots quatre immersos en una voràgine de passions desenfrenades, alliberats de tensions i disposats a deixar anar els nostres cossos fins allà on ens portés el desig compartit. Va ser una nit memorable.

Autora: Carla
Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Una descoberta al carrer d’Espolsa-sacs

L’única cosa atractiva d’aquell lloc era, almenys a primer cop de vista, el nom del carrer. Un nom que deu tenir el seu origen en alguna feina pròpia d’una època en què la ciutat de Barcelona es limitava al clos de les muralles. Era un carreró estret, brut, sense sortida i mal il•luminat, cosa que vaig agrair d’entrada perquè em permetia passar més desapercebut.

No sé com vaig deixar-me enredar amb aquella juguesca que havíem fet entre la Carla, la Cris i el seu xicot, i jo mateix. Feia setmanes que ens trobàvem cada divendres al vespre, a sopar a casa nostra o a la seva. Passaven unes nits entretingudes a voltes fent-la petar fins a altes hores, i a voltes acabant cada parella en una habitació deixant anar les passions que uns moments abans havíem atiat amb converses pujades de to. La Cris i en Sergi són una parella encantadora amb qui tan aviat podem parlar de l’obra literària de l’Armand Obiols, dels problemes generats per la reintroducció de l’ós als Pirineus, com de les propostes més esbojarrades i picants.

I aquell dia va ser la Cris la que va proposar fer una mena de joc de rol. Cada setmana un dels quatre hauria de portar a terme una acció que prèviament haurien planejat els altres tres. I, malastruc com sóc, em va tocar la sort d’encetar-lo. La proposta consistia passar unes hores de la tarda del divendres en una sauna masculina, per després comentar a l’hora del sopar com havia anat l’experiència. La veritat és que em va sorprendre, perquè imaginava que em farien fer qualsevol cosa en què ells hi intervinguessin d’alguna manera o altra. I segurament la Carla els devia comentar alguna anècdota passada en què involuntàriament m’havia vist involucrat en una relació de sexe en què havia intervingut un altre home.

No és que hi tingués cap mena de tabú ni prevenció especial, però tampoc em feia cap gràcia. I menys en un lloc com aquell que d’entrada se’m presentava com a molt lúgubre, tètric i depriment. Una porta metàl•lica, llisa, de color vermellós i amb un simple rètol, donava accés al local. Darrere d’un taulell, un home, que gaire bé no va aixecar el cap probablement per no intimidar el visitant, em va demanar com a primer déu-vos-guard el número que calçava. I tot seguit em va deixar sobre el mostrador, una tovallola, unes xancletes i un preservatiu. Vaig agrair que no hi hagués ningú més esperant per entrar, i val a dir que amb una certa prevenció vaig pujar cap al pis de dalt.

Als vestidors, un home de mitjana edat s’estava canviant traient-se la roba amb tota naturalitat. De fet, vaig pensar, era com si em trobés en un vestuari d’una instal•lació esportiva. Vaig fer una mica de temps i, tan bon punt va ser fora, em vaig apressar a canviar-me o, millor dit, a despullar-me. Però encara no m’havia posat la tovallola a la cintura com a única vestimenta per a deambular pel local, ja havien entrar dos homes grans de panxes prominents i aspecte més aviat repulsiu.

Vaig agafar aire, potser per donar-me ànims i afrontar l’espectacle depriment que em queia al damunt, i vaig entrar cap a l’interior. L’aspecte del local era molt millor del que hom podia esperar, per la seva ubicació i porta d’entrada. Unes llums tènues, la majoria arran de terra, permetien orientar-te i moure’t sense problemes, alhora que una certa penombra donava la impressió de poder-hi mantenir l’anonimat. Fàcilment podia distingir dos tipus d’usuaris d’aquell antre: d’una banda, uns homes més aviat grans que probablement eren allà com un darrer recurs per a desfogar-se, més que per inclinacions estrictament homosexuals, i una altra franja d’edat relativament més jove que realment estava interessada en el sexe masculí.

La veritat és que difícilment podia identificar-me amb cap. Em sentia com un peix fora de l’aigua, o com un gat dins una peixera. Em vaig proposar agafar-m’ho bé, posar la ment en blanc i deixar que les coses transcorreguessin per sí soles. Al capdavall, no tenia cap compromís de fer-hi res, llevat de restar allà dins un parell d’horetes.

A les dutxes hi havia una nodrida concurrència, de manera que m’era impossible esquivar les mirades que ara em semblaven a milers. No crec que els cridés especialment l’atenció el meu sexe que mostrava impúdicament, com si per mi fos la cosa més natural del món, sinó més aviat el meu aspecte general que jo considerava del tot desavinent en un lloc com aquell. O potser tampoc era això perquè, per desil•lusió meva, vaig adonar-me que el fitament era constant i en totes direccions; jo havia esdevingut un cos més entre els altres.

La zona del bar era la més ben il•luminada, i per tant la que em feia més respecte d’entrar. En canvi, la sala de projecció era tot el contrari: una pantalla gran enfront d’una escalinata plena de coixins i algunes ombres escampades que es feien més perceptibles a mesura que els ulls s’acostumaven a la foscor. Sense adonar-me, m’havia col•locat al costat d’un home calb, més aviat corpulent i d’edat indefinida. L’interès pel que passava a la pantalla era més aviat escàs. Qui no tenia ningú al costat per a fer-hi córrer les mans perseguia amb la mirada qualsevol possible presa. I jo ho devia ser per a l’home de calba relluent. De seguida vaig tenir una mà damunt la cuixa intentant endinsar-se per sota la tovallola. Era evident que aquí tothom anava de dret al gra. Vaig fer un moviment instintiu de rebuig, i l’home es va retirar a l’acte.

Em costava d’imaginar que jo estigués assegut en un cinema, si és que d’allò se’n podia dir així, i que un altre home intentés grapejar-me. Estava acostumat a les incursions de la mà de la Carla, mentre jo em mantenia impassible simulant veure la pel•lícula quan en realitat m’estava concentrant amb les carícies i el plaer que em proporcionava ella. Tampoc podia dir que la mà d’aquell home fos especialment tosca ni barroera. La meva reacció no havia obeït sinó a un prejudici, no sé si innat però com a mínim inconscient. Potser només era qüestió de no pensar en res i deixar fer, tret que realment em resultés desagradable del tot.

Vaig decidir acabar de veure les dependències del local: un munt de passadissos estrets amb petites reservats a banda i banda, amb un simple catre sense més, suposo que suficient per a la funció que hom podia esperar-ne; i al final del pis superior, una mena de cambra fosca. Enmig d’una fosca general un llum fosforescent ressaltava el blanc de les tovalloles, que es movien com fantasmes permetent intuir els jocs que s’hi amagaven. Vaig esperar-me discretament a un costat. Ben a prop, dues siluetes s’abraçaven inquietes, i al fons, en un catre de grans dimensions, un jove estirat de panxa enlaire esperant que algú li prestés atenció. No va tardar en aparèixer un home gran i rabassut que se li agenollà entre cames i vaig suposar que li feia una bona mamada. La parella que tenia al costat van apressar-se a buscar un reservat i continuar el joc en solitari. Un altre s’havia afegit el catre central, però aquest es limitava a masturbar-se mentre contemplava l’espectacle de l’home rabassut amorrat al sexe del qui jeia passiu, conscient de ser el centre de totes les mirades. Ara era un de més jove el qui semblava asseure’s damunt la seva cara. A poc a poc s’anava conformant un quadre complex de cossos bavejants i suats, toquejant-se a tort i a dret. No era ben bé fàstic el que sentia, però. Fins i tot vaig imaginar-me ocupant el lloc del jove allí estirant, sense fer res ni oposar resistència, probablement també sense mirar amb qui se les havia.

Estava distret amb l’espectacle, a una distància prudencial, quan unes mans van resseguir-me l’esquema amb suavitat. Una primera esgarrifança que vaig contenir al moment per restat immòbil, com si no me n’hagués adonat. Ho devia interpretar com un permís per continuar, perquè tot seguit vaig notar el contacte del seu pit sobre l’esquema alhora que les seves mans avançaven més fermes dels pectorals a l’abdomen. No sabia si havia de girar-me o deixar que continués en la seva recerca, tanmateix ben fàcil perquè de seguida va trobar l’escletxa per on agarbonar el meu sexe, que sense ni adonar-me’n havia pres prou consistència. Sentia el seu cos refregant-se al meu en un moviment més que insinuant. Algú s’havia ajupit al davant i li prenia la meva polla de les mans per posar-se-la de dret a la boca. Res a veure amb les carícies i la delicadesa de la Carla; eren unes succions dures i agressives que no deixaven d’excitar-me, mentre el que tenia al darrera seguia abraçant-me i em tenallava els mugrons amb les puntes dels dits. Em va empènyer el cos cap endavant fins a recolzar-me amb l’espatlla del que seguia engolint el meu sexe. Aleshores vaig notar com un dit prèviament humitejat maldava per penetrar-me. No vaig fer res sinó restar a l’expectativa per veure fins on volia arribar, cosa que no vaig tardar gaire en descobrir. El moviment d’aquell dit que ja havia aconseguit l’objectiu m’accelerava la respiració, i jo instintivament el compassava amb una lasciva oscil•lació de malucs.
– Sense preservatiu, res! – vaig fer jo alçant la veu en veure que amb una agilitat prodigiosa intentava substituir el dit per la polla.

Va parar en sec, tant ell com el qui tenia ajupit davant meu. Vaig sentir una mena de renec indesxifrable i van desaparèixer sense dir res més. Mentrestant, l’home rabassut havia alçat les cames del jove que restava passiu damunt el catre i li clavava unes envestides considerables davant la mirada expectant de dos més bocabadats tot fent-se una mà desaforadament.

Si m’aturava a pensar, jo mateix em feia creus de trobar-me en un lloc com aquell, i em podien venir basques. Però estava decidit a completar el rol que havia assumit deixant per després qualsevol mena de raonament, i deixar-me portar en la mesura que em fos possible per l’ambient caldejat i enganxifós d’aquell antre.

No podia deixar la sauna sense haver passat pel lloc que devia donar nom i ser l’origen d’aquesta mena de locals: la sauna de vapor i la de calor seca. Aquí la foscor era gaire bé total. Només d’obrir les pesades portes que hi donaven accés pensava que no hi resistiria ni mig minut; la calor era asfixiant. Gaire bé a les palpentes vaig acostar-me fins a un banc, on va venir ben just com no m’assec damunt d’algú que es va limitar a palpar-me tot invitant-me a seure al seu costat. No sé per què vaig fugir de nou, per refugiar-me a la sauna de vapor. En el moment d’obrir vaig poder veure que hi havia un grup d’homes apinyats, a peu dret, al mig de la sala. Amb la porta tancada, les ombres tornaven a fer-se gaire bé imperceptibles però notava la presència d’aquells cossos suats que exhalaven una fortor considerable. Jo també suava de valent i sentia la necessitat de deixar-me anar, no sé si per satisfer un desig que havia anat acumulant o si per sortir el més aviat possible d’aquella cavorca. No em va caldre prendre cap mena de decisió perquè aviat em vaig trobar empès al magma tumultuós de mans frisoses i sexes desesperats. I aquesta vegada vaig ser jo qui, prenent les degudes precaucions, vaig abaixar el cos que tenia al davant fins que el seu cap va trobar-se a l’alçada dels fal•lus afamats, i vaig penetrar-lo sense demanar permís ni parar compte de quina mena d’home estava profanant. Cap queixa ni crit de dolor, només uns sospirs ofegats per la xardorosa humitat que ho impregnava tot. No vaig aturar-me ni tan sols quan algú furgava darrere meu en un assaig fallit d’acoblament impossible per la meva posició.

Vaig necessitar una bona dutxa per desempallegar-me d’aquella suor llardosa que pensava que no em trauria del damunt en tota la nit. I sobretot un llarga passejada per retornar en mi mateix, i no fer cap judici ni valoració del que havia viscut. No sabia amb qui havia estat i potser ni tan sols què havia arribat a fer, simplement havia lliurat el meu cos a una morbosa experiència de la qual no em penedia. I, perquè no dir-ho, que també havia gaudit a la meva manera. A casa, ja m’estaven esperant.

Autor: Joan

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Un guió sense pel·lícula

No sé d’on va sortir la idea, però a través d’un fòrum a Internet ens vam assabentar que hi havia un grup d’aficionats que volien gravar una pel•lícula porno, i en Joan em va insistir que jo els donés un cop de mà. La veritat és que no m’ha interessat mai gaire aquesta mena de cinema, d’imatges tan repetitives i en la majoria dels casos mancades d’imaginació. Sembla que l’únic objectiu sigui presentar escenes de sexe, si pot ser amb primers plans, però sense ni tan sols arribar a explicar una història.

Sabent la meva debilitat per escriure, en Joan no va parar de burxar-me fins que vaig a accedir a oferir-me per donar-los un cop de mà. Segons ell podia agafar-m’ho com un nou repte, entrar en un gènere que no havia conreat mai sabent que les persones interessades en el projecte probablement no serien massa exigents, i amb la certesa que se’n podrien veure de seguida els resultats.

No és que posés en dubte les bones intencions dels promotors de la idea, però realment em va semblar tot plegat molt poc seriós. Només sabien que volien fer una pel•lícula pornogràfica, sense que ningú en tingués cap mena d’experiència, i sobretot sense cap idea precisa del que es volia fer. Tant és així que havien fet una crida a través d’aquell fòrum per si hi havia gent interessada a col•laborar-hi; tant se val que fos com a actors, com a càmeres o com al que fos. La primera impressió és que n’hi havia alguns que estaven més interessats en participar en una sessió de sexe que en l’enregistrament de la pel•lícula; segurament, desconeixien el laboriós procés de gravació en què les escenes s’han de preparar i interrompre constantment, de manera que no té res a veure amb les sensacions i l’alliberament que hom pot gaudir en uns moments d’intimitat passional.

Finalment, doncs, em vaig decidir a oferir-me a fer un guió per a la pel•lícula o, com a mínim, imaginar una trama argumental que cohesionés i donés sentit a les escenes de sexe que semblava que volien gravar. Hi havia qui ni tan sols copsava quina necessitat tenien de disposar d’un guió. Altres condicionaven qualsevol guió als actors disponibles, tenint en compte que, lògicament, hi havia molt nois que s’hi oferien i ben poques noies. Van tardar els seus dies abans no van fer el pas decisiu: van proposar trobar-nos un dissabte al vespre, tots plegats, per a començar a conèixer-nos, veure quines disponibilitats hi havia tant a nivell humà com tècnic, estudiar un primer esquema del guió i anar per fer el repartiment de papers de cara a l’enregistrament.

M’ensumava que aquella trobada, un dissabte a la nit en un apartament particular, podia ser més un assaig general que una jornada de treball. I jo ja havia deixat clar que no tenia cap interès en participar-hi més enllà de la meva col•laboració literària. De manera que els vaig proposar fer-ho en dos escenaris diferents: d’una banda, que es trobessin els actors i la gent més implicada, que així es podrien conèixer, anar temptejant o fer els assajos que creguessin oportú; i de l’altra, els guionistes, que ens limitaríem a fer el nostre paper.

Jo pensava, la veritat, que em quedaria sola com a guionista de manera que em podria quedar a casa per preparar un primer esbós del guió i ja els el donaria l’endemà. Però va sortir un tal Alfred, també oferint-se per a col•laborar en la part literària. Naturalment, li vaig dir que d’anar a l’apartament amb la resta ni parlar-ne; si volia podíem quedar per sopar i començar a redactar unes primeres notes que després cadascú completaria pel seu compte a casa seva. Em va sorprendre, i val a dir que em va tranquil•litzar, que em digués que si no em feia res ell vindria amb la seva dona. Perfecte, perquè així també m’hi podria acompanyar en Joan.

Vam quedar al Bice, al carrer de Consell de Cent, i a les nou en punt gaire bé vam coincidir tots quatre a la porta. Aquesta vegada la sorpresa ens la vam endur tots dos en veure que el tal Alfred era una home relativament gran, que devia passar de llarg la cinquantena, cabell blanquinós més aviat escàs i un barbeta igualment grisosa que li donava un toc de senyor respectable i seriós. Podia ser ben bé el meu pare, i de fet era força més gran que la seva parella, una senyora que feia un bon goig amb un vestit elegant i un posat molt formal i discret com el del seu home.

Fetes les presentacions de rigor i ja aposentats a la taula que ell mateix havia reservat, aviat em vaig adonar que era un home amb un atractiu ben especial. No calia que fes res: el seu parlar mesurat però molt agut, la seva finor no exempta d’un toc d’humor intel•ligent, eren suficients per a captivar qualsevol. La seva dona, la Isabel, se’l mirava amb una cara d’encaterinament digne de veure, i ell li corresponia omplint-la d’atencions i de compliments. Durant el sopar no vam arribar a parlar gaire bé gens del guió de la pel•lícula, tret de coincidir en el distanciament amb què ens miràvem el tema, conscients que potser les pretensions d’aquells nois no tenien massa a veure amb les nostres inquietuds literàries. Però també vam convenir que això no havia de ser cap inconvenient per a col•laborar-hi.

Vaig pensar que l’havia encertat de ple veient-nos a part els guionistes, perquè trobava molt més interessant la conversa que manteníem amb l’Alfred i la Isabel que les rebolcades que imaginava que ja devien estar protagonitzant els aspirants a actors, en el seu apartament. No ens en vam adonar que l’Alfred ja havia pagat el compte, i ens convidava a prendre alguna cosa a casa seva, on, ara sí, podríem començar a parlar del guió.

Un pis molt elegant, tot de disseny, un pèl fred pel meu gust, però que denotava tot un estil del seu propietari. Ens vam asseure en un sofà raconer, davant d’una tauleta on, a part de les copes, havia instal•lat un portàtil per anar-hi anotant les idees que sorgissin. Primer vam descartar uns quants tòpics del gènere que, pel que semblava, l’Alfred coneixia prou bé: havíem d’evitar caure en situacions ja massa vistes com les d’un grup de joves que preparen una orgia, o les d’una colla d’amics que inicien el joc del parxís, o el d’una nimfòmana que es tira el primer que es presenta. Volíem una història que tingués una certa veracitat, que podia acabar presentant les situacions més rocambolesques però que sempre s’hi arribaria amb el màxim de naturalitat, com si allò pogués passar a qualsevol.

Però no ens resultava gens fàcil. Per més que hi donàvem voltes no acabàvem de trobar la trama adequada que ens portés a aquelles esperades sessions de sexe esbojarrat, dins d’una història que podia ser en clau d’humor però que havia de tenir un desenllaç creïble. En Joan i la Isabel intervenien ben poc, però de tant en tant també hi posaven cullerada.
– Cal que hi hagi una motivació concreta perquè dues persones que estan de costat, si els ve de gust, comencin a festejar-se ? – Va fer en Joan intentant trobar una drecera a les nostres cavil•lacions
– No ho sé, però… – l’Alfred va quedar uns moments pensatiu, i tot girant-se cap a mi continuà – Si jo, ara mateix, sense més ni més, abracés la Carla i la besés apassionadament…

No el vaig deixar acabar. Em va sortir de dins abraçar-lo jo i fer-li una sonora morrejada. Primer vaig notar la tibantor d’uns llavis tancats segurament per la sorpresa, però tot seguit es van fondre recreant-se en el joc iniciat. En Joan, que el tenia a l’altre costat, em va posar la mà damunt les cuixes en un massatge ascendent, no tant amb la intenció d’aturar-me com de reservar-se la part més íntima de mi mateixa.
– I per què no? – els va sortir alhora tant a en Joan com a l’Alfred, com si s’haguessin posat d’acord.

Vam riure la coincidència, alhora que l’Alfred s’abraonava damunt meu mentre feia córrer les mans expertes per les obertures del vestit. Sentia els dits d’en Joan furgant en el meu sexe intentant obrir-s’hi pas, alhora que la Isabel es disposava a posar al descobert el fal•lus digne de consideració del seu home. Algú amb els peus devia enretirar la tauleta, de manera que no poséssim en perill l’ordinador portàtil, encara obert, on hi havia ben poques anotacions aprofitables per al guió de la pel•lícula.

Tal com estàvem asseguts inicialment en el sofà, formàvem ara una cadena, en Joan agenollat assaborint les humitats creixents del meu sexe, l’Alfred amassant amb mestria uns pits que se m’havien endurit ràpidament i besant-me amb una delicadesa encomiable, i la Isabel engolint com podia la polla erecta del seu home. Vaig imaginar per un moment que si algú enregistrés un primer pla de la boca d’aquell home succionant amb avidesa cadascun dels meus mugrons envermellits, l’espectador podria imaginar-se l’aventura d’un vell verd amb una jove que es deixava portar fàcilment. Una imatge que es desmuntaria tan bon punt el realitzador obrís el zoom i enquadrés el panorama complet de tots quatre, cadascú ocupat en la seva parcel•la.

A poc a poc, les peces de roba s’anaven obrint i caient a banda i banda del sofà, deixant al descobert els nostres cossos que es movien pausadament en un tot indestriable. Em sorprenia la capacitat de l’Alfred per transmetre’m noves sensacions, lluny de la voracitat passional d’en Joan, però amb una intensitat inusitada. L’aspror de les seves mans i sobretot el tacte raspós de la seva barba em produïa un pessigolleig que m’esgarrifava. Cada cop que els seus llavis encerclaven els meus mugrons ja l’agafava pel cap i pressionava amb força damunt dels pits per sentir aquell punyiment que m’excitava cada vegada més.

L’Alfred i jo ens manteníem asseguts al sofà, acaronant-nos i besant-nos talment fóssim aliens als moviments cada cop més accelerats de les respectives parelles. La Isabel va aconseguir asseure’s a la falda de l’Alfred, donant-li l’esquena, introduint-se fins al fons aquella polla que havia lubricat fins aleshores amb la boca, i en Joan, de genolls en terra, em penetrava igualment sense deixar-se anar del tot. Només falta que la Isabel i en Joan es besessin entre ells per acabar de fer el triangle perfecte. Podia imaginar un pla alçat amb una càmera mòbil que donés la volta completa. Una sensació de vertigen com la sentíem nosaltres.

La nit es va allargar, sempre a un ritme mesurat, el que imposava l’Alfred com a amfitrió, patriarca i mestre de cerimònies excel•lent. Sabia trobar el moment just perquè la situació no es descontrolés, canviàvem de posició o fèiem una pausa com si comencéssim de nou. I, entremig, algun que altre comentari de les possibilitats escèniques de les figures i composicions que espontàniament havíem anat creant.

També va ser ell qui, trobant-me jo assaborint la polla d’en Joan, que ajagut a terra tenia encastat a la cara el sexe xorrollant de la Isabel, em va penetrar pel darrere amb un ímpetu que no havia emprat fins aleshores. El meu crit d’eufòria exultant va desbocar-nos en un orgasme col•lectiu, i ens vam deixar caure damunt la catifa en un mar de sospirs, respiracions accelerades i mirades de satisfacció compartida.

A l’ordinador hi havia escrites les mateixes quatre notes que de ben poc podien servir per a configurar el guió de la pel•lícula. Fins que la Isabel, amb el seu parlar xava tan característic de vocals obertes en excés, va exclamar:
– Ha estat de cine, tu.

Ja teníem el guió! L’endemà ens trobaríem amb els promotors de la iniciativa cinematogràfica i els plantejaríem la història d’uns guionistes que havien confegit un guió sense paraules. Només ens faltava el final, que acabés d’arrodonir la trama, aquell toc d’humor amb què ens havíem compromès. Un final que quedava obert però que van acabar d’escriure els mateixos actors quan ens van explicar que aquella nit, a l’apartament, no s’havien posat d’acord en res, i barallats entre ells havien decidit abandonar el projecte de la pel•lícula.

Autora: Carla

De tornada a casa

Si hi ha alguna cosa que no suporti són els sopars d’empresa. Em sembla excessivament forçat haver de compartir taula i tertúlia amb els companys de la feina i, pitjor encara, amb els directius. Tot i que s’acostuma a dir, d’entrada, que no s’hi val a parlar de temes laborals, fet i fet resulta ser el tema central de la nit perquè no deixa de ser aquest l’únic lligam o punt d’interès que tenim en comú. El moment més interessant, amb tot, és aquell en què tothom pren posicions per mirar de seure en un lloc estratègic: des de qui vol situar-se a prop del director comercial per fer el pilota, com sempre, a qui ho aprofita per arrambar-se amb la recepcionista que és de bon veure. Personalment, no es que em caigui excessivament bé, però per passar-hi una bona estona tampoc m’hi faria pregar gaire.

La Carla va entendre que no tenia altra opció que anar-hi. De bona gana m’hauria quedat a sopar amb ella a casa, i anar a dormir d’hora; o com a mínim anar d’hora al llit. Però no me’n podia pas escapar. No sé si per fer-hi una mica de broma o per tocar-me la moral, no es va estar de dir-me que era una llàstima que no em pogués quedar justament el dia que tenia unes ganes boges de fer mil i una trapelleria sexual. I això, dit per ella, és per posar nerviós el més ben pintat. I va acabar de reblar clau deixant anar que si no podia esperar la meva tornada potser hauria de buscar alguna alternativa.

Com era d’esperar, el sopar es va fer insuportablement llarg, sense cap mena d’interès fora de les constants insinuacions de la Maite. En un altre moment potser li hauria seguit el joc, i amb tota probabilitat ens ho hauríem pogut muntar prou bé. Però la veritat és que frissava per tornar a casa, on estava convençut que, malgrat les insinuacions de la Carla, m’estaria esperant per fer la darrera copeta plegats abans d’anar al llit. També, com calia esperar, entre gresca i gresca les ampolles de vi es buidaven una darrere l’altre, i l’ambient anava pujant de to. Però no solament es va allargar més del compte el sopar sinó que, en acabat, encara em van arrossegar a fer unes cerveses al Pub anglès del carrer Verdi, per acabar d’emboirar-me més del que ja estava. I dic arrossegar no tant pel meu estat que no era d’embriaguesa ni molt menys, sinó perquè realment van haver d’insistir molt perquè no els deixés plantats al restaurant mateix.

Fet i fet, quan vaig poder-me escapar eren les dues tocades. No sé per què em vaig imaginar que la Carla encara m’estaria esperant, i vaig córrer a agafar un taxi per escurçar el màxim el temps de tornada a casa. Però després, mentre el taxista m’explicava no sé què dels perills de fer el torn de nit, em va començar a venir un fred de peus pensant que potser la Carla s’hauria cansat d’esperar i hauria sortit a esbravar-se. De fet, hi tenia tot el dret. Vaig pujar les escales corrents, i en obrir la porta del pis em vaig trobar que tot era fosc: efectivament. no m’havia esperat.

A poc a poc, procurant de no fer soroll vaig entrar al menjador. Damunt la taula hi havia dues copes amb un cul de vi cadascuna, un plat amb les sobres de formatges, una mica nyoca, i una ampolla pràcticament buida. Intuint quina devia ser la copa de la Carla, perquè sempre s’asseu al mateix lloc, em vaig servir la mica de vi que quedava i me’l vaig beure d’un glop. Tenia el dubte de si la Carla havia sortit o si era a l’habitació, i, en aquest cas, si podia estar acompanyada.

Arran de porta no se sentia res. Aguantant la respiració vaig obrir a càmera lenta, amb més de compte encara per no fer soroll. Les últimes tires de la persiana no abaixada del tot deixaven passar un fil de llum, insuficient al primer moment per distingir qui hi havia sota els llençols. Van caldre uns segons encara per acostumar-me a la foscor, i comprovar que la Carla dormia sola, de panxa enlaire ocupant la part central del llit. Vaig respirar alleugerit. Semblava que tenia el son ben agafat, i no volia despertar-la. Em vaig treure la roba lentament deixant-la caure a terra mateix, i vaig dubtar un moment en no saber per quin costat del llit hi havia més espai per on ficar-me.

Sentia el panteixar profund de la Carla que no s’havia mogut gens ni mica d’ençà que jo havia entrat a l’habitació. Amb molt de compte, vaig aixecar els llençols per anar-m’hi introduint sense despertar-la. L’espai que em deixava lliure, amb els braç estirats, era molt limitat; però finalment m’hi vaig poder encabir encara que fos ben bé a la punta del llit. No semblava que s’hagués adonat de la meva presència tot i l’inevitable sacseig produït per la meva entrada.

La meva posició era incòmoda, de manera que vaig provar d’agafar-li el braç que tenia estès cap al meu cantó per col•locar-lo arran del seu cos. Aleshores em vaig adonar que duia tan sols una camisa de dormir que li havia quedat arromangada a l’alçada de la cintura, sense res més. Imaginar què podia haver fet durant la meva absència no va fer sinó provocar-me un pessigolleig insistent que em recorria de dalt a baix. Potser era el contrast, però podia notar sense tocar-la la calidesa del seu cos que m’envaïa del tot com la seva flaire inconfusible. M’hi vaig acostar una mica més fins a establir un primer contacte amb la seva pell; gairebé imperceptible per a mi, però suficient perquè ella reaccionés de forma inconscient retirant el mà per col•locar-la al baix ventre. Estic convençut que no fingia, fins i tot quan la mateixa mà li va anar lliscant fins a situar-se sobre el seu sexe. Va emetre un petit sospir, com d’alleujament, i tot seguit va reprendre la respiració pausada del son en què estava submergida. Vaig aprofitar el moment per acabar d’acomodar-me, també de panxa enlaire, ben arran del seu cos i no vaig poder evitar imitar-la en el gest de posar la mà sobre el meu penis que ja començava a prendre forma i consistència. No estava segur de si desitjava que es despertés per abraçar-la amb força i desfogar-me d’una cremor que començava a notar per dins, o si preferia respectar-li el son i vés a saber si també el record d’uns moments de passió viscuts sense mi. Ara mateix devia tenir el cap dominat per un somni plaent, si interpretava bé el lleu moviment dels llavis i el fregadís dels seus dits sobre el pubis. No em vaig poder estar de provar una primera carícia, però no crec que hagués arribat a tocar el seu pit per damunt la camisola quan la Carla es va remoure tota ella com si busqués una nova posició, per acabar tornant allà on era, excepte el braç que em va caure just a l’entrecuix. Ara els sospirs eren més pronunciats, i sobretot més llargs. Se la notava inquieta. Probablement havia pertorbat el seu somni, o és que aquest havia entrat en una nova fase, a no ser que s’hagués despertat del tot i simulés mantenir-se en estat d’inconsciència. Fent només un petit moviment de malucs podia sentir el dors de la seva mà fregant el meu sexe ja endurit del tot, però no semblava que ella s’adonés de res. Vaig intentar-ho de nou, ara buscant el finíssim borrissol pubià, avantsala d’un sexe pel qual em delia cada vegada més. Potser eren imaginacions meves, però tenia la sensació que els seus dits se compassaven als meus en els insinuants amollaments d’unes carns extremadament sensibles. Em devia precipitar en excés en l’acaronament del seu clítoris que percebia ja lleugerament inflat, perquè de cop va regirar-se bruscament, canviant ara sí de posició. Se’m va girar d’esquena, adoptant una posició fetal, amb una mà entre les cuixes i l’altra a l’alçada dels pits com si volgués protegir-se d’una agressió inesperada. Em vaig quedar immòbil escoltant com tornava el seu panteix inicial i recuperava el ritme pausat de la respiració; no s’havia despertat. Si més no em va servir per constatar que el seu son era profund. Vaig girar-me jo també procurant adoptar la seva mateixa posició, i a poc a poc vam anar encaixant els nostres cossos en posició de quatre. Ella també va fer un lleu sacseig com per acomodar-s’hi. Notava l’erecció del meu sexe que maldava per obrir-se pas entre les seves cuixes, i els batecs de les pulsacions cada cop es feien més ostensibles. El panteixar de la Carla s’incrementava, així com el ritme de la seva respiració i deixava anar un lleu murmuri talment estigués vivint una experiència onírica. Li tenia una mà sobre la gropa, sense pressionar en excés però sostenint-la a mesura que el meu cos s’estrenyia al seu. Vaig apuntar només el capciró del meu sexe entre els llavis vaginals i aquests es van obrir delerosos de facilitar-me l’accés a les seves intimitats. Jo restava quiet i podia percebre la lenta penetració promoguda per la pressió que hi exercia ella, lentament. Només em va caldre seguir el vaivé dels seus malucs per acomodar-me plenament en el seu interior. De nou, la quietud i l’apausament dels nostres delits, només evidenciats per l’entretallat de les respiracions i uns sospirs cada vegada més notoris. Vaig resseguir amb la mà la sinuositat del seu cos, i en ser a la base del pit me la va agafar per exprimir-se’ls amb força alhora que es deixava anar en un gemec ofegat. Notava el sexe amarat de les seves essències, que no van tardar en fondre’s amb les meves en un orgasme contingut. Em vaig quedar en aquella posició un bona estona, mentre tornava la calma en aquell mar de plaers, i el panteixar de la Carla tornava a ser el del principi.
– Estàs bé, Carla? – Vaig preguntar-li a caure d’orella, alhora que li besava suaument el coll en adonar-me que no obtenia sinó el silenci per resposta.

Autor: Joan

Del Sena a un puticlub de Pigalle

La primera nit a Paris va ser més aviat accidentada, en veure’ns sorpresos per uns desconeguts fent l’amor vora el Sena. Vam acabar tots dos amb una estranya sensació de no haver sabut reaccionar a temps, ni per a rebutjar una relació no desitjada d’antuvi, ni per a gaudir-ne plenament. Vam pensar que la segona nit que havíem de passar a la capital francesa podíem aprofitar-la per fer de voyeurs, més relaxadament. Ens asseuríem sense presses en algun tuguri de Pigalle per veure un espectacle picant que ens incités a tornar més engrescats a l’hotel, on lluny de mirades i d’intromissions no desitjades podríem deixar anar els nostres instints passionals.

Vam sopar lleugeret a la plaça du Terte, a Montmartre, en un ambient acollidor que evocava el París bohemi d’altres èpoques: pintors que t’oferien un retrat en menys de deu minuts, artistes de carrer, malabaristes, venedors de flors… Jo ja m’hi hauria quedat bona part de la nit, gaudint d’aquell espectacle permanentment canviant, improvisat i distès. Però en Joan em va recordar el programa que ens havíem fixat per aquell vespre, reforçant-ho amb l’encertat advertiment que en poca estona l’ambient de la plaça podia canviar radicalment. Desapareixeria el bullici de gent i de turistes encantats, tancarien bars i restaurants, i quedarien només els carrers mal il•luminats i els sòrdids deambulants de presència gens agradable ni tranquil•litzadora. És sorprenent la capacitat de transformació que tenen els entorns de Montmartre, sobre mateix del barri de Pigalle, amb una doble vida i potser també una doble moral.

Vam baixar a peu per l’escalinata que s’obre davant del Sacre Couer, fins a trobar el boulevard de Rochechouard, i a continuació el de Clichy. Les lluminàries de la plaça de Pigalle em van posar de seguida en situació. Ens ho vam agafar amb calma fent un recorregut pausat fins al Moulin Rouge, i comparant les diferents alternatives de preus i d’espectacle. En Joan ja s’hauria ficat al primer local, el més vistós i probablement també el menys original. Però jo no m’acabava de decidir. I és que en la majoria em dóna la impressió que veient l’aparador ja he vist més del que en realitat podré veure-hi a l’interior.

Només calia observar quina era la clientela de cada local. Deixant de banda el Moulin Rouge, hi havia aquesta mena teatres-show, amb fotografies de gran format a l’exterior, il•luminació espectacular i un arreplegaturistes a la porta amb dots convincents a la vista dels resultats. D’un format més petit, sense gaire mostrari de cara al carrer, i amb un jove a l’entrada invitant grups de joves a passar una estona de gresca, hi havia aquella mena de cafès espectacle on hi devia anar el jovent, potser més per riure que per excitar-se amb les noies, la majoria molt més grans ells. Quedava encara una altra mena de tuguris, més amagats en carrerons estrets, que passaven desapercebuts a la majoria dels turistes badocs, i que tampoc hauria vist en Joan; eren uns locals gaire bé amagats, amb una simple llumeta a l’exterior i que potser només s’hi podia accedir per invitació dels seus captadors de clients, que els seleccionaven al boulevard per acompanyar-los personalment fins a la porta d’entrada.

Probablement, no ens hauria dit res si jo no li hagués adreçat una mirada incisiva. Un home vestit de negre de dalt a baix, ulleres fosques i corbata llampant, se’ns va adreçar per explicar-nos mig d’amagat que el seu era un local molt especial: molt més que un espectacle eròtic, molt més que una sessió simulada de porno en viu. De fet, no ens acabava d’explicar quina era l’especificitat que feia tan diferent el que ens oferia en comparació amb la resta de l’oferta de la zona, però tenia la pinta de ser quelcom especial.

– N’estàs segura? – em va dir en Joan que no ho veia massa clar, però que havia captat que era l’únic que despertava la meva curiositat.

El meu OK va servir per respondre a tots dos. I l’home vestit de negre i amb posat seriós va girar cua decidit cap a un carreró escassament il•luminat, convençut que nosaltres el seguíem. Era un portal estret, amb unes escales que baixaven cap a un soterrani, i sense més il•luminació que les minúscules bombetes instal•lades als graons. L’home va fer un gest indicant-nos que podíem baixar tot sols; ell, era de suposar, havia de continuar amb la recerca de nous clients al boulevard. Vam dubtar uns moments, fins que jo vaig avançar-me iniciant el camí de davallada cap al que podien semblar uns inferns. Un cortina vermella es va obrir davant nostre, i un altre home vestit igualment de negre de cap a peus ens fa fer senyal que el seguíssim.

La sala era molt més gran del que es podia imaginar a l’entrada. Una trentena de taules rodones, pensades per a dues persones, amb la corresponent lampadeta, encesa només en les que estaven ocupades, estaven distribuïdes anàrquicament per tot el local deixant amplis espais per on les cambreres atenien els clients. No eren totes plenes, i a nosaltres ens van col•locar en un racó lateral des d’on podíem observar perfectament no solament l’escenari, on una noia d’abundant cabellera feia les seves piruetes sinó tot el públic assistent que per a mi formava també part de l’espectacle.

Aviat em vaig adonar que el nostre perfil potser no hi encaixava del tot. La majoria eren més grans que nosaltres, i en tots els casos eren homes sols o grups de dos. Molt a prop de l’escenari, l’únic noi més jove semblava inquiet o nerviós, potser era la seva primera vegada en un local com aquell, embadalit amb les exuberàncies que exhibia la noia de l’escenari vestida amb un simple tanga de colors brillants. I després vaig descobrir que a l’altra banda de la sala hi havia un home amb companyia femenina, però que devia ser una professional del local perquè absents al que s’esdevenia al seu entorn es van aixecar per desaparèixer darrere una cortina lateral que no era la de la sortida.

Una cambrera exuberant, que mostrava generosament una pitrera coronada amb estrelles daurades per a tapar ben just els mugrons, va prendre nota del que consumiríem. No estàvem per xampanys de preus desorbitats, i ens vam limitar a unes cerveses negres. Era el preu mínim de l’entrada.

Sempre m’ha fascinat veure el que pot arribar a fer una noia entorn d’una barra vertical, que li permet mil i una figures insinuants i provocatives. Al noi jove que hi havia al davant se n’hi anaven els ulls, quan sostinguda per una cama entorn de la barra la noia es tirava enrere balancejant-li els pits a tan poca distància. Tot d’una es va posar en peus i va adreçar la mirada cap al públic. Ho vaig veure a venir de seguida. D’un bot va baixar de l’escenari i es va asseure a damunt la taula on hi havia el noi, que va quedar garratibat en trobar-se la brillantor del tanga a l’alçada dels nassos. El noi, segurament que amb un gran esforç, va intentar posar la mà sobre les generoses cuixes que se li obrien al davant, però ella va ser més ràpida i d’una estrebada se l’endugué dalt de l’escenari. Em va semblar fins i tot cruel per part d’ella, per la forma com el ridiculitzava forçant-lo a tocar-li el cul o els pits mentre li anava traient la roba fins a deixar-lo en calçotets. Dubto que el noi tingués temps ni esma per a gaudir dels moviments esbojarrats de l’striptease professional que va acabar simulant que se’l follava apassionadament asseguda damunt del seu sexe.

Aviat ens vam haver acabat les primeres cerveses. I les següents també baixaven ràpidament a mesura que l’espectacle no responia ni de tros a les nostres expectatives. Comentàvem entre nosaltres el poc apassionament que hi posaven les noies, que segurament havien fet el mateix numeret diversos cops aquell mateix vespre, i ens entreteníem espiant les reaccions de la clientela, com si nosaltres fóssim uns observadors forans.

Els números següents no em van semblar de gaire millor bon gust. En algun cas també invitaven gent del públic a participar-hi, controlant elles perfectament la situació, de manera que, com a molt, els permetien posar les mans damunt les carns ufanoses, i en tot cas eren elles les que acabaven magrejant-los. El suficient com perquè, de retorn a les taules, no resistissin l’oferta d’una cambrera que se’ls devia endur en un apartat, més enllà de les cortines laterals. Vaig notar que en Joan també feia ganyotes d’un cert disgust per l’espectacle depriment que observàvem, però alhora també se li feia evident un estat d’excitació suficient com per desitjar poder entrar en acció. De no ser-hi jo, probablement ja s’hauria ofert a pujar dalt de l’escenari i segurament després també hauria acabat pagant una quantitat gens menyspreable per desfogar-se amb alguna de les cambreres.

Els focus es van apagar encara un xic més, una música suau es va apoderar de la sala i va sortir en escena una parella disposada a oferir-nos el que devia ser el plat fort del dia, el número més repicat. Era el primer cop en tot el vespre que apareixia un home a l’escenari. Si més no semblava que la parella s’ho agafava amb un xic més d’interès, escenificant una trobada fortuïta, una mirada seductora que esdevenia irrefrenable, i un joc amorós que anava pujant de to. L’home exhibia una tranca de considerables dimensions, d’acord amb la musculatura prominent del seu cos. I van iniciar un conjunt de malabarismes com si es tractés d’un catàleg del kamasutra, aconseguint una impressió de realisme com no havíem vist en tota la nit.

I tot seguit, sis noies més sortiren a l’escenari invitant els homes més agosarats a fer una demostració de les seves capacitats amatòries. Era evident que es tractava del mateix parany anterior, ara col•lectiu, en el qual els permetrien encetar el joc però no acabar-lo, a no ser que estiguessin disposats a pagar una suma considerable.
– Et ve de gust? – vaig fer jo, deixant l’interrogant obert a qualsevol interpretació.

I no van caldre més preguntes ni cap resposta. Em va agafar de la mà i vam pujar a l’entarimat davant la sorpresa de les noies que senyorejaven el lloc, i dels homes que no sabien si també formàvem part de l’espectacle. Vam iniciar una dansa al ritme de la música plena de sensualitat, on a cada passa deixàvem anar una peça de roba fins a quedar nus, com la resta d’actors, Ens vam oblidar de l’entorn i de les mirades atònites dels presents; fins i tot la parella que havia iniciat aquella part de la funció es va aturar. Les nostres piruetes estaven molt lluny dels malabarismes professionals, però indubtablement responien molt més a impulsos reals dels nostres cossos, i això es percebia fàcilment. Vam acabar en mig d’un aplaudiment general, en Joan estirat a terra, jo cavalcant-lo excitada com mai per la morbositat de la situació i incentivada pels ulls que teníem clavats ben a prop nostre; ell se m’aferrava als pits exprimint-los amb força i jo vaig esclatar en un crit desacomplexat per acabar damunt seu i besar-lo amb una tendresa gens escaient en aquell lloc.

Refets de l’orgasme que impúdicament havíem exhibit, vam retornar al nostre lloc on ens esperaven dos joves vestits impecablement de negre i que ens van invitar a sortir del local, sense cobrar-nos la consumició.

Presumpta violació a París

Si París és coneguda com la ciutat de la Llum no és pas per l’esplendidesa dels dies clars i assolellats, que hi són més aviat escassos, ni per la magnificència lumínica dels seus carrers força discreta, sinó per la màgia captivadora amb què es transforma la ciutat al capvespre, i s’embolcalla de tonalitats tènues i inevitablement sensuals. L’espectacle que se’ns ofereix qualsevol dia al captard, quan la llum natural es fon lentament damunt dels teulats parisencs per donar pas a la esplendorosa vistositat dels focus que il•luminen amb tons groguencs els edificis més emblemàtics, és magnífic. I més si hom disposa d’un mirador escaient, com pot ser el cim de la Torre Eiffel, l’escalinata de Montmartre o l’illa de la Cité.

No calen massa excuses per deixar-se caure vora el Sena en una d’aquestes nits encisadores de la Ciutat de la llum. Vam aprofitar un cap de setmana de finals de juny: un petit hotelet al barri llatí, prop de Saint Michel; les vores del Sena amb les paradetes de llibres vells apuntalades a les baranes del riu; el Pont Neuf que ens porta a l’illa de la Cité; seguir l’Square du Vert Galant fins a la punta on se separen els dos braços de riu; i baixar per un terraplè enjardinat, cobert de vegetació, arran de l’aigua. Un lloc excepcionalment discret al cor de la ciutat, amb una magnífica perspectiva del Sena, al fons sobresortint la Torre Eiffel a una banda i l’Arc de Triomf a l’altra, i els bateaux mouches passejant turistes embadalits per la màgia d’aquesta Ciutat de la llum.

Ens vam asseure en un petit replà, amb tot el riu per endavant i una massa de vegetació que ens cobria l’esquena i ens aïllava del brogit de la ciutat. Era una nit calmosa, i només se sentia una lleugera remor de l’aigua i el soroll dels vaixells en passar, a aquella hora cada vegada més escassos. La Carla es va sorprendre de la tranquil•litat d’aquell lloc, com un amagatall secret que jo li tenia especialment reservat per a ella. I m’ho va agrair amb un petó dolç com corresponia al moment, però que a poc a poc es transformà en un bes apassionat i ple de desig.

Vaig aturar-la un moment per poder-nos centrar de nou en la magnífica visió que ens oferia la ciutat, i vam romandre abraçats no sé quant de temps, en silenci, gaudint d’aquella sensació de placidesa difícil de trobar, per exemple, a la ciutat de Barcelona. No feia fred, però la humitat hi era tothora present. Aquesta vegada vaig ser jo qui vaig besar-la, inclinant-me damunt seu. El meu braç per sota la nuca li feia de coixí, i l’altre deambulava per inèrcia damunt del seu cos sense rumb ni objectiu precís. Qui no cregui en el romanticisme encomanadís de la ciutat, és perquè no l’ha viscuda en situacions i moments com aquests.

De tant en tant, els focus d’un bateaux mouches ens despertaven del nostre encanteri, com si haguéssim estats descoberts en vés a saber quina malifeta. Però era evident que tot allò no anava per nosaltres, i era impossible que ningú ens veiés. Eren moments de pausa, per mirar-nos als ulls i descobrir-hi aquell punt de passió que ens menava a continuar en el nostre festeig. La primera sensació, quan vaig tirar-li la samarreta cap amunt per acariciar-li la pell sense intermediaris tèxtils, va ser d’una esgarrifança de fred que vaig compensar de seguida amb la calidesa de la meva boca i un fregadís més accelerat dels meus dits. No devia semblar-li bé que quedéssim en desigualtat de condicions perquè aviat va descordar-me el cinturó per introduir-hi la mà cercant l’escalf del meu entrecuix.

A mesura que s’obrien les peces de roba, sense acabar de treure’ns-les del tot, i la nuesa de la pell havia d’afrontar la fresca de la nit parisenca, s’incrementava la frisança per mantenir viu el calor dels nostres cossos. M’abraonava damunt seu per protegir-la de l’aire humit que, tanmateix, amb prou feines si sentíem. La Carla m’abraçava amb força de manera que havia de notar el meu sexe inflat que maldava per alliberar-se de tanta pressió.
– Anem a l’hotel? – vaig dir-li a cau d’orella – Aquí agafaràs fred.
– No. Prefereixo sentir com ofegues amb el teu cos qualsevol sensació de fredor, que ara mateix és ben lluny de mi… quedem-nos una mica més… El lloc és magnífic.

No m’ho vaig fer repetir dues vegades, i de bon primer vaig ofegar la seva veu amb una morrejada encesa en què la meva llengua buscava afanyosa la seva per a practicar un joc d’enroscaments impossibles. De tant en tant, procurava alçar el meu cos per alliberar-la del meu pes, però no devia semblar-li tan pesant quan ella m’atreia de nou damunt seu. No gosava canviar de posició per no deixar-la al descobert, i a tot estirar em tombava una mica de costat per possibilitar que la meva mà furgués en les seves intimitats, que ja superaven amb escreix la humitat de l’ambient. I ella no es quedava enrere, servint-se de les dues mans aferrades a les natges per pressionar el meu sexe sobre el seu, alhora que anava abaixant els pantalons i els eslips a l’ensems.

Amb les dues mans a terra, com si volgués fer un exercici de flexions, vaig alçar de nou el meu cos conscient que ella ho aprofitaria per agafar la meva polla i encarar-la a l’obertura del seu sexe, fent a un costat la tira de les calcetes. I m’hi vaig deixar caure de nou, arrencar-li un sospir de plaer com qui finalment ha aconseguit encaixar una peça que es resistia. Sense moure’m gairebé, vaig besar-la de nou i vaig procurar sostenir-me amb els colzes clavats en terra, a banda i banda del seu pit, per no estampir-la en excés en iniciar el vaivé en el seu interior. El ritme de les pulsacions no s’adeia amb l’harmoniosa suavitat dels meus moviments penetrant-la profundament però a càmera lenta.

La Carla, amb les mans lliures, resseguia el meu cos també pausadament. Notava els seus dits, a voltes molts suaus a voltes clavant lleugerament les ungles, des del capdamunt de l’esquena fins a la regatera del cul on s’hi entretenia simulant un inici de penetració. Sabia que això em provocava una esgarrifança i un tremolor especial que tampoc sabria descriure. Venint d’ella m’encenia encara més, però alhora em provocava una reacció instintiva de prémer les natges per a dificultar-li el camí.

De cop, es va quedar clavada i vaig notar que es posava en tensió. L’aturada dels moviments ens va permetre sentir amb més nitidesa l’enrenou de les branques que hi havia darrere nostre. I tot seguit en sortiren dues figures negres que ben just si dibuixaven el seu perfil entre els matolls. Ens vam quedar immòbils. No podíem veure’ls la cara, però la seva silueta corresponia a dos homes corpulents. Ens vam mirar un instant amb la Carla, i només vaig atinar a deixar-li entreveure que no podíem defensar-nos, que el millor era no oferir resistència. Vaig témer sobretot per ella.

A poc a poc, sabent que nosaltres tampoc teníem escapatòria, es van anar deixant caure pel terraplè fins a situar-se un a cada costat d’on érem, jo encara penetrant la Carla. No podíem veure massa bé les faccions de les cares, però no semblaven francesos i més aviat tenien una pinta d’europeus de l’est. Vaig intentar demanar, amb una veu que gaire bé no em sortia, primer en francès i després en el meu anglès poc acurat, què pretenien o què volien de nosaltres. No sé si ens responien o si parlaven entre ells, però no vam entendre res del que deien. Reien, això sí, divertits segurament per la nostra situació que havia deixat de ser tendra i apassionant per esdevenir ridícula als seus ulls.

Actuaven lentament, convençuts que érem una presa fàcil, i que el lloc escollit era d’una discreció absoluta. Una mà poderosa em va agafar per l’espatlla tombant-me cap a un costat i deixant al descobert la nuesa dels nostres cossos. No havia actuat amb brusquedat. En veure que jo no m’hi resistia, més aviat semblava que volgués acariciant-me, com el seu company començava a fer-ho amb el cos, també immòbil, de la Carla. Les mans de qui m’havia girat cap a ell seguien damunt meu, vigilant qualsevol moviment que jo pogués fer, mentre el seu company s’havia apoderat dels pits de la Carla xuclant-los i toquejant-los amb una delicadesa impròpia d’uns violadors nocturns. Ella em va mirar amb uns ulls espantats, com si demanés perdó per deixar-se magrejar per un desconegut, o potser esperant la meva aprovació per l’actitud de condescendència que mantenia. I la va copsar de seguida, entenent a més que poca cosa hi podia fer jo amb aquell homenàs que tenia al darrere i que no em treia les mans del damunt.

Vaig poder veure com l’home que estava amb la Carla, de cabell blanquinós tot i no aparentar ser massa gran, no s’acontentava amb el pits que havien envermellit, no sé si de fred o dels amanyagaments de què eren objecte, sinó que els seus dits jugaven per l’entrecuix cercant-li les cavitats prohibides. Un gemec de dolor en introduir-li dos dits de cop a la xona, em va provocar un moviment instintiu que de seguida va ser reprimit pel meu vigilant particular, que em va agafar la polla, ara sí que amb una certa contundència. Vaig deixar anar un “procura no patir-lo” adreçat a la Carla, que no sé si va arribar a sentir, però com a mínim el devia intuir perquè ella s’hi va posar bé i fins i tot li acariciava l’esquena potser per evitar encrespar-lo en excés.

La veritat és que fins i tot el meu sexe es va tornar a engrescar veient-la a ella plenament resignada a satisfer els desitjos d’aquell home que, amb poques manies, s’havia tret ja els pantalons. Procurava somriure a la Carla per transmetre-li el meu suport i donar-li a entendre que no havia de tenir cap mena de remordiment si, fins i tot, acabava gaudint-lo. Em sorprenia a mi mateix la serenitat amb què afrontava aquella situació, i ni tan sols m’adonava que el meu home se m’havia encastat al darrere sense deixar de maniobrar amb la meva polla. Potser pretenia masturbar-me coincidint amb el moment en què el noi albí s’havia posat de ple sobre la Carla. Tot i que l’escassa claror no em permetia veure-ho bé, era evident que ja l’havia penetrada tal com delataven els seus sospirs accelerats i els primers moviments de malucs d’aquell home. Va alçar el cos recolzant-se en les mans que engrapaven amb una certa violència els pits de la Carla; i aquesta es va posar a xisclar i a colpejar-li el pit en una mena d’histèria que a mi ja m’era familiar. Sabia que cridava de dolor i de ràbia, però també de plaer per una excitació extrema que, tal com havia experimentat altres vegades amb mi, la descontrolava completament.

Absort com estava contemplant la violació de què era objecte la Carla, no em vaig adonar que el meu guardià estava disposat a consumar la seva part. Amb un ràpid moviment em va posar bocaterrosa, i, sense acabar de treure’m els pantalons que tenia a l’alçada dels genolls em va clavar la seva polla pel darrere. No va entrar a la primera embranzida, però el meu cul va acabar sucumbint en les següents. Em va sortir un crit ofegat, i no tant pel dolor com per la sorpresa. Afortunadament, no devia ser un home que pogués presumir de ser excessivament dotat.

Ara eren tots dos els qui encabritats damunt nostre ens follaven a tot pler i es deixaren anar fins a escorre’s, cosa que no van tardar massa a fer-ho, gairebé de forma sincronitzada. Tots dos van llançar un crit inintel•ligible per a nosaltres que vam interpretar com de victòria, per alçar-se tot seguit esgrimint unes polles bavejants a punt d’entrar en declivi.

Imaginava que intentarien prendre’ns el poc que portàvem i que fugirien corrents, satisfets de tan fàcil botí. Però, no. Es van quedar una estona asseguts al costat nostre, donant-nos petits copets que bé podria interpretar-se d’amicals, somrient i parlant entre ells. En aixecar-se, a un d’ells se li va entendre un “merci pour tout”, i encara el noi albí va remugar quelcom que podríem transcriure com Maszyny są bardzo otwarte i hojne te francuskie.

De tornada a l’hotel, desconcertats, ens va anar creixent el dubte de si realment havíem estat objecte d’una violació, o si senzillament ells van interpretat que estaven convidats a la festa.

Autor: Joan

Pizzes i bikini de regal

No sóc pas partidària de fer grans celebracions d’aniversari. Al capdavall, comptar un any més no passa de ser una simple anècdota. Però sí que m’esperava que en Joan em sortís amb algun detall, encara que només fos per dir-me que se n’havia recordat. Per això em va sorprendre que el dia abans a la tarda em digués que vindria tard, perquè tenia molta feina al despatx. I jo ja sabia que quan ell diu que arribarà tard no es refereix a retardar-se una mica, sinó que ja puc esperar asseguda. La cosa podia anar per llarg.

I així va ser. No vaig preparar res, pensant que tan bon punt arribés aniríem a sopar a algun lloc. Fins i tot vaig imaginar, una mica bleda, la veritat, que em duria a un d’aquests restaurants coquetons, potser una mica quitx, amb espelmetes al centre de la taula; i que a mig sopar, o potser just abans de les postres, es trauria el meu regal d’aniversari en forma de capseta de joiera. Vaig tenir temps per a tot, per a repassar el correu electrònic i per a navegar per la xarxa en el sentit més literal de navegar, sense to ni so. No és que ho faci molt sovint, però aquesta vegada em vaig deixar caure en una d’aquestes pàgines eròtiques on pots seleccionar els vídeos per categories: amateur, anal, doble, grups, interracial, rosses, morenes, asiàtiques, negres, transsexuals… En totes, un denominador comú: la dona com a centre de plaer.

La demora començava a fer-se excessiva, i fins i tot em va passar pel cap d’anar-me’n tota sola i deixar-lo plantat. Tot d’una va tornar a sonar el telèfon. Era ell, naturalment:
– Escola, ho sento però és que encara tardaré una mica, i ja se’ns farà tard per anar a sopar a fora – vaig sentir-lo amb una veu que, si no era fingida, evidenciava un sentiment de contrarietat insalvable – . Però, no et preocupis que ja he encarregat que ens portin unes pizzes i uns bikinis; i jo vindré tan aviat com pugui.

Al final va repetir no sé quantes vegades que ho sentia molt i que m’estimava encara més. Suposo que devia ser una forma de suplicar-me que no el deixés plantat i que el disculpés. I vaig acceptar les disculpes, almenys de moment.

Com que no havíem de sortir aquell vespre, vaig pensar que seria millor posar-me còmoda. I posats a fer, probablement una mica engrescada per les imatges pornogràfiques que havia estat mirant a l’ordinador, vaig pensar que podia preparar una ambientació ben sensual i seductora. Vaig buscar la roba interior més sexy que tenia a mà, unes calcetes tipus tanga i uns sostenidors que deixaven al descobert tota la part superior dels pits, gairebé mostrant els mugrons. I al damunt una camisola transparent. Una música suau, les espelmes que havia imaginat al restaurant, i unes barretes d’encens perfumades, per acabar-hi de donar el toc final.

Una nova trucada. Aquesta vegada per dir-me que ja sortia del despatx, que en un tres i no res seria a casa. Despistat com és, davant la possibilitat que no portés la clau vaig anar a obrir la porta, de manera que quedés ajustada però que no m’hagués d’aixecar per anar-lo a obrir. Volia rebre-la allà, estirada al sofà en una posició seductora, com havia vist en un dels videos eròtics d’internet; si ell no havia pensat en fer-me cap regal, jo m’oferia com a tal. O millor dit, el que tenia era un desig de regalar-me a mi mateixa uns moments de sexe esbojarrat.

Vaig sentir l’ascensor que es parava al meu pis. Era sorprenent el que havia hagut de córrer per arribar en tan poc temps, perquè no feia ni cinc minuts que m’havia trucat. No em va estranyar tant que truqués el timbre; devia anar esverat, no es devia adonar que tenia la porta oberta i potser no sabia ni si portava les claus.
– La porta és oberta… Endavant! – vaig cridar jo des del sofà, posant-hi un to de sensualitat difícil de rebutjar. I em vaig acabar d’acomodar, procurant d’oferir-li una imatge captivadora a la llum de les espelmes.
– Jo només portava unes pizzes… – va dir el noi, tímidament, entrant al menjador.

La veritat és que al primer moment em volia fondre i em vaig sentir ridícula. Em vaig aixecar de cop procurant inútilment de tapar-me amb la camisola que transparentava la nuesa del meu cos. Vaig provar de disculpar-me, però el noi no semblava massa sorprès, com si fos habitual que el rebessin així a cada casa. Es devia adonar del meu atabalament perquè no sabia si agafar-li les pizzes de la mà, si demanar-li que les deixés damunt la taula o fer-les-hi deixar a la cuina.

Va ser llavors quan em vaig adonar de la planta del pizzer. Res a veure amb la imatge que sovint en tenim d’un noi escanyolit i poca cosa. Amb una camisa ajustada, marcava perfectament uns pectorals que evidenciaven que era un cos fibrat, atractiu de cara sense ser un adonis, però amb una bona alçada i unes mans i uns braços poderosos. No sé qui m’havia dit una vegada que les mans dels homes delataven la grandària i la potencialitat del sexe. Si era cert, aquell devia ser un bon exemplar.

No em vaig poder estar de fer-li una bona repassada, com de ben segur ell ja m’havia fet a mi, i no li podia pas retreure vestida, o desvestida, com anava. En el moment de prendre-li les pizzes de les mans per portar-les a la cuina vaig propiciar un contacte amb aquells dits que intuïa que podien fer meravelles. I no sé per què, però la primera sensació de vergonya que havia tingut en confondre el noi amb en Joan i rebre’l d’aquella manera va desaparèixer de cop, substituint-la per una altra de més instintiva. No era ben bé que em volgués revenjar d’ell pel seu retard que, a més, havia provocat aquella ficada de pota, però sí que vaig canviar el xip i més quan des de la cuina vaig sentir que el noi em recordava que l’import de les pizzes era de 24 euros. O sia que no solament no tindria sopar ni regal d’aniversari sinó que encara em tocaria pagar a mi.

Vaig sortir de la cuina una mica enfurismada, o millor dit decidida a prendre’m el regal pel meu compte.
– Doncs, no sé – vaig deixar anar jo, com qui no vol la cosa – ara mateix no tinc diners a mà… Potser t’hauré de pagar d’alguna altra manera…

No van caldre més insinuacions, perquè de seguida el noi de les pizzes es va oferir a registrar-me, no fos cas, va dir, que tingués els diners amagats sota la camisola transparent. Jo vaig fer el posat de víctima que s’ha de rendir per pagar les seves culpes. Ell potser es pensava que es prenia la part que li pertocava per les pizzes, però de fet era jo qui em prenia la part que em corresponia per ser el meu aniversari.

Em vaig deixar envoltar per aquells braços poderosos que, malgrat tot, em van estrènyer amb delicadesa. Jo no gosava posar-li les mans al damunt, esperant que fos ell qui prengués tota la iniciativa; era ell al cap i a la fi qui havia interpretat que s’estava cobrat un deute. Ràpidament va caure la camisola a terra, però els sostenidors se li resistien, tant per la fogositat dels seus moviments com per la incapacitat innata dels homes per a aquests menesters. Expeditiu, va optar per desenfundar els pits acabant d’abaixar la fina tela de puntes que amb prou feines els cobria, i s’hi va abraonar amb avidesa xuclant desesperadament, talment li anés la vida. El contacte de les seves dents em va arrencar un primer gemec que no podia ser de dolor, perquè no va arribar a mossegar-me, tot i que jo me’n delia.

Em deixava portar, sense dir res, amb les mans tirades enrere i la mirada perduda. Tot d’una, va ser ell qui em va empènyer per les espatlles posant-me de genolls en terra. No me n’havia adonat que s’havia abaixat els pantalons i exhibia un sexe enorme, posat a l’abast de la meva boca. No m’ho vaig pensar dues vegades, afamada com estava més de sexe que per la tardança del sopar. Em costava encabir-lo a la boca, i vaig preferir començar llepant-lo de dalt a baix, suaument, entretenint-me de tant en tant formant cercles sobre la punta del gland d’on semblava que volia sortir una primera gota de líquid pre seminal. Sentia accelerar-se la seva respiració i el panteixar se li feia cada vegada més evident. Sense presses, podia jugar a incrementar el ritme de les pulsacions i provocar-li sospirs més profunds segons la intensitat i l’encert de la meva llengua llagotera que es movia anàrquicament contornejant aquella mola de carn testa com un tronc. De tant en tant, intentava engolir-la però desistia aviat en notar una tibantor excessiva a les mandíbules forçades per les seves extraordinàries dimensions. Però al final me’n vaig sortir, i el succionava a intervals en funció de les reaccions que despertaven en el noi.

Ell es mantenia ferm, contenint com podia l’estat creixent d’excitació, i jo em fonia als seus peus desitjant ser penetrada per aquell enorme fal•lus. Però, decidida a no prendre cap iniciativa, em vaig recrear en degustar-lo sense presses, com qui té al davant un plat immens que sap que mai es podrà acabar. Dissimuladament, però, mentre amb una mà li subjectava la polla que a voltes insinuava un moviment de penetració bucal impossible, amb l’altra em refregava la xona que traspuava humitats evidents per damunt de les calcetes.

No em vaig adonar que havia entrat en Joan fins que el vaig tenir darrere meu acariciant-me l’esquena i deslliurant-me difinitivament dels sostenidors que ja no complien cap funció. Cap comentari ni retret, ni el noi es va immutar en absolut en la seva altiva posició de mascle dominant. Les mans d’en Joan es van aferrar als meus pits provant d’alçar-me, de manera que vaig haver de deixar anar aquella polla que havia estat assaborint fins aleshores. Hi vaig deixar, però, una mà juganera per mantenir-la en forma, i vaig fer el gest de girar-me cap a en Joan. Però ell no m’ho va permetre i els llavis del noi van segellar la meva posició encarada al pizzer amb gust de menta a la boca.

Quatre mans recorrien el meu cos, silencioses i prodigiosament coordinades per tal de no entorpir-se ni deixar cap racó per estimular. Vaig tancar els ulls, intentant de resseguir mentalment l’autoria de cadascuna de les carícies que m’estaven portant als llimbs d’un plaer indefinible. No era fàcil distingir de qui devia ser la mà que engrapava el meu pit, o de qui els dits que s’havien endinsat en el meu sexe. Quan van deixar caure les meves calcetes, ells ja s’havien desfet també de la roba, i sense deixar d’amanyagar-me pels quatre costats. Tot d’una se’m va escapar “sí… així”, quan coincidien tres dits, segurament del noi, penetrant-me amb força per davant, amb un dit d’en Joan que em perforava l’anus.

No sé si s’ho van prendre com un senyal d’avançar cap a l’escomesa final. Però les mans del noi em van enlairar per les natges, mentre en Joan em mantenia en equilibri, i van apuntar directament el meu sexe a la punta de la seva polla més testa que mai. Em vaig aferrar al seu cos, comprimint els meus pits sobre els seus, en un intent d’esmorteir la virulència de la penetració que ja era inevitable. I a poc a poc em va deixar caure lliscant sobre el seu tors, clavant-me fins al fons el que semblava que no podria cabre en el meu interior. Un primer crit d’eufòria mal continguda em va sortir de l’ànima, ofegant fins i tot la sensació dolorosa que inicialment m’havia provocat. Literalment no tocava de peus a terra, com tampoc hi tocava sensorialment, i, tot i que el noi em sostenia amb suficiència, vaig creuar-li les cames pel darrera per reforçar la meva posició.

En Joan em va tirar una mica el cos enrere, aprofitant per jugar amb els meus mugrons envermellits com mai, alhora que el noi iniciava un moviment de bombeig que literalment em tornava boja. Ara sí que vaig poder girar el cap i besar enfollidament la boca d’un Joan que responia amb tendresa i es deixava mossegar els llavis com si volgués contenir l’estat d’excitació amb què em trobava. Però, al cap d’uns moments, em va tornar a posar en posició vertical abraçant-me al cos del noi, i vaig sentir uns dits humits furgant i untant el meu cul. No vaig tenir massa temps de pensar en el que estava tramant perquè de seguida vaig notar el seu sexe en l’intent d’obrir-se pas pel darrere. El noi va aturar-se uns instants, aixecant-me un xic potser per fer una mica més de lloc a aquella segona polla que començava a penetrar-me. Aquesta vegada el crit tenia més de dolor que d’altra cosa, però no tenia res a veure amb l’expressió de la meva cara, els ulls desorbitats, demanant que res no aturés aquell remolí voraginós que se m’enduia cap a l’infinit.

Una pausa tensa, algú que pretenia tranquil•litzar-me, i el meu cos encès per totes bandes. Em sentia plena a rebentar, en un mar de sensacions indescriptibles, on no era possible definir la barrera entre el dolor i un plaer incontenible que s’anava incrementant a mesura que els dos membres que tenia clavats a l’interior emprenien un balanceig demencial. Estava fora de tot control; tant podia clavar les ungles a l’esquena del noi com xuclar-li el coll desaforadament enmig de crits i gemecs que els devien acabar d’enfollir també a ells, perquè es van posar a follar-me a un ritme frenètic. Vaig deixar-me anar del tot. El cap em donava voltes, vaig perdre el món de vista, i vaig sentir que les forces m’abandonaven. Les meves cames van caure a plom, suspeses en l’aire balancejant com els meus braços, i el cap em va quedar tombat enrere sobre les espatlles d’en Joan. Tota jo em sentia un sexe encès que deixava anar riuades de fluids, com si fos la meva pròpia essència la que se m’escolés deixant-me en un estat de semiinconsciència.

Una estona després em refeia davant d’una pizza rescalfada, sense recordar ni tan sols com se n’havia anat el noi. Exhausta, però satisfeta, encara amb el cap enterbolit, veia en Joan davant meu amb una mitja rialla de qui sap que ha fet la seva trapelleria.
– No havies dit que també havies encarregat bikinis per sopar? – vaig dir jo més que res en un intent d’anar recuperant la memòria.
– Sí – va replicar en Joan tot seriós –. El bikini era el primer plat.

Autora: Carla

Refugiats a la Baiau

Quan vam sortir de Barcelona feia un dia esplèndid. Tot feia presagiar que arribaria a convèncer la Carla del gratificant que podia ser un cap de setmana voltant per aquestes muntanyes de Déu. Ella és una dona de ciutat, que es mou molt millor entre el tràfec urbà que en un alzinar, que prefereix l’atapaïment del metro a la tranquil•litat d’un llac del nostre Pirineu. En principi, la vaig convèncer per acompanyar-nos al refugi de Vallferrera, des d’on amb els amics del centre excursionista teníem previst fer alguna caminada, i ella podia quedar-se còmodament asseguda vora la llar de foc del refugi esperant la nostra tornada. No teníem previst de pujar a l’Aneto, però potser sí arribar-nos fins a algun dels llacs que hi ha en direcció a la Baiau.

Durant el trajecte, i abans d’arribar a Alins, vam arribar a un pacte, cosa ja habitual en les nostres relacions. Un cop haguéssim deixat l’equipatge a Vallferrera, ella iniciaria la caminada amb tot el grup fins allà on cregués oportú. Si es cansava, o simplement se’n cansava, optaria per tornar enrere; però en aquest cas, jo l’hauria d’acompanyar perquè no estava disposada a refer sola el camí, per més ben senyalitzat que estigués. De fet, no confiava tant en la seva capacitat d’aguantar una excursió com aquella, amb pendents pronunciats, com amb les meves dots de persuasió per fer-la seguir. Comptava, a més, amb la complicitat dels companys d’excursió que s’havien compromès a caminar a un pas moderat i fent tantes parades com calgués.

Per acabar de demostrar-li que era una caminada de no res, i donat que lluïa un sol magnífic, vaig dir-li que podíem anar lleugerets de roba perquè la intenció era anar a dinar prop d’algun d’aquells llacs i tornar a la tarda a Vallferrera. Val a dir que ella va seguir a bon ritme, xerrant distesament ara amb un ara amb un altre, i sobretot amb en Sergi que, a diferència de la resta del grup no havia vingut amb la seva parella. Sense gaire bé adonar-nos-en vam arribar al llac on teníem previst de dinar, un paisatge idíl•lic, de postal, que fins i tot va encantar a la Carla. I havent dinat, abans d’iniciar el camí de retorn, tenint en compte que la tornada podia ser molt més curta, vam decidir tirar un tros més amunt.

Decididament, la Carla buscava caminar prop d’en Sergi i jo, no pas perquè estigués gelós sinó per no quedar-me sol, la flanquejava per l’altre costat. En Sergi és un noi rosset, més jove que nosaltres, estudiant d’arquitectura i amb un tracte molt agradable. No m’incomodava l’interès que hi mostrava la Carla ni ell donava peu a anar més enllà de la conversa amical, amb el seu bon humor de sempre. En alguns trams més empinats la Carla es deixava ajudar, en Sergi li donava la mà per estirar-la si passava al davant o simplement l’empenyia pel cul si es trobava al darrere. En d’altres de més planers podíem caminar tots tres, amb la Carla al mig, a qui agombolàvem amb el braç sobre les espatlles o agafant-la per la cintura.

Però la muntanya ja les té aquestes coses. El sol radiant que ens havia acompanyat fins aleshores es va veure amenaçat per unes nuvolades que van sorgir inesperadament de darrere els cims encrespats que voltaven la vall. Quan el sol es tapava, la Carla agraïa especialment les abraçades no ja per companyonia sinó per a protegir-se de la fresca que es començava a fer notar. El grup caminava fraccionat, nosaltres al darrere a una certa distància de les dues parelles més grans i, encara un tros més amunt, l’Oriol i la Carme més coneixedors del terreny que guiaven l’expedició. Algú va indicar que el temps semblava amenaçador i que potser caldria fer marxa enrere, però l’Oriol va dir que faltava molt poc per arribar a la carena des d’on podríem gaudir d’una vista excepcional, tant si miràvem en direcció a Vallferrera com si ho fèiem cap a la Baiau. Ningú va gosar contradir-lo i vam continuar el camí, ara una mica més apressats.

Certament havia valgut la pena. Hom no s’adona de la magnificència dels Pirineus fins que no els pot divisar des d’una certa alçada. L’Aneto s’aixecava imponent davant nostre, i l’Oriol ens posava nom a cadascun dels pics més destacats, alguns dels quals es trobaven mig coberts per una boirada espessa que semblava tenir la intenció de baixar cap a les valls. En pocs moments, ens vam adonar que el cel s’havia cobert del tot i les nuvolades prenien un to negrós anunciant tempesta.
– Hem de tornar de seguida cap a Vallferrera – vaig dir jo amb un to autoritari que no em corresponia.
– Em sembla que hem fem tard – va replicar tot seguit l’Oriol, que amb la mà estesa percebia les primeres gotes de pluja.- La pluja ens arreplegarà a mig camí i arribarem xops com ànecs. Val més que acabem d’arribar fins al refugi de la Baiau; ara ja no ens queda tan lluny.

Ningú li va discutir la proposta, ni va gosar fer-li retret per no haver-ho previst abans. Només em va semblar veure un cert aire de retret en els ulls de la Carla, que havia rebut també els primers impactes del gotellam que se’ns venia al damunt. No hi havia temps per a la conversa. Caminàvem a marxes forçades comentant només el contratemps de la pluja que se’ns acostava. Afortunadament, quan s’hi va posar de valent ja teníem a les envistes la carcassa metàl•lica del refugi de la Baiau.

Ens devien estar observant des de dins perquè ens van obrir la porta de seguida. Anàvem xops. I una minúscula llar de foc era l’única font d’escalfor on acostar-nos. Era un espai petit, previst per a divuit persones posades amb calçador, però, entre els que ja eren al refugi i nosaltres, devíem arribar als vint-i-cinc. La Carla tenia els ulls vermells, la cara tremolosa i morta de fred.

– Treu-te la roba, dona, – va dir amb tota naturalitat un noi que vestia anorac i pantalons gruixuts, amb una cara vermella segurament de la quantitat d’alcohol que portava a dins.
– Sí, Carla. Estaràs millor – s’hi va ficar en Sergi, que de seguida va acompanyar-la al petit altell on hi havia les lliteres.
– Us farem una mica de lloc – va afegir el primer, alhora que els seguia.

El temps no amainava, i encara que ho hagués fet tampoc hauríem pogut tornar a Vallferrera, perquè la llum començava a flaquejar i el refugi no disposava de corrent elèctrica. Ens vam quedar prop del foc fent-la petar, explicant mil i una anècdotes viscudes per aquelles muntanyes, que pel que es veia, eren molt familiars per a alguns. Fins al cap d’una bona estona no em vaig adonar que no havien tornat a baixar de l’altell ni la Carla, ni en Sergi ni el noi que els havia de fer lloc entre les lliteres, en principi totes ocupades. La Carla devia estar rendida, vaig pensar.

Tan bon punt es va fer fosc, poca cosa més podíem fer que disposar-nos per dormir una mica, per tal de poder emprendre el camí de tornada l’endemà a primera hora. Vam anar pujant, doncs, a l’altell on hi havia les lliteres, dos rengles ajuntades a banda i banda. Vaig veure la Carla, a la part baixa d’una llitera, abrigada amb una manta i ben estampida entre en Sergi i l’altre noi que havia pujat primer. Volia demanar-li com es trobava, però un lleu sospir em va convèncer de la inutilitat de la pregunta: de ben segur que ja li havia passat el fred.

– Puja aquí – vaig sentir que em deien –. Estrenyent-nos una mica, segur que hi cabrem tots.

No vaig veure ben bé on em ficava, però al final vaig poder estirar-me sota una manta que ens devia cobrir a tots alhora. Procurant de no moure’m massa vaig treure’m els pantalons que encara tenia molls, i em vaig mantenir una estona quiet de panxa enlaire. Estàvem prou comprimits com perquè fos inevitable el contacte tant per un costat com per l’altre. La noia que m’havia cridat em donava l’esquena, un xic arraulida, i jo vaig optar per adoptar la mateixa posició encaixant el meu cos amb el d’ella, sense amoïnar-me massa pel noi que quedava al meu darrere. A poc a poc es van anar apagant les darreres veus que es desitjaven bona nit

Feia fred, i tant el meu cos com el de la noia van tendir a apropar-se, amb la intenció d’aprofitar l’escalfor natural. Inconscientment, o potser no tant, vaig posar-li la mà sobre la cuixa, i ella va respondre amb un moviment de malucs que encastava encara més les seves natges sota el meu ventre. Amb l’atapeïment de persones que érem en aquell espai tan reduït era impossible escoltar el silenci; ningú deia res, però se sentien els grinyols d’una llitera, algú que comença a roncar, un que es movia més del compte…, i de fons vaig reconèixer el panteixar de la Carla. No sé com ho sentien els altres, però per mi era evident que aquell panteix delatava un estat d’excitació creixent. Vaig imaginar-la abraçada al Sergi, desfogant-se de l’enrabiada per haver-la portat fins allà, amb remullada inclosa. L’espai no donava per massa floritures, i la manca d’intimitat encara menys, però estava convençut que ella sabria treure el màxim profit de la situació.

No sé si era la proximitat de la noia, tot i que ella anava vestida, si era l’ambient general que caldejat per l’aglomeració de gent, o si eren els meus pensaments entorn de la Carla, però m’havia passat el fred. O millor dit, ja havia entrat en calor. La mà que tenia damunt seu va iniciar un moviment ascendent des de les cuixes fins a la part alta del cos, sense gosar atacar de ple els seus pits que no m’havia fixat ni com eren. Vaig esperar uns instants per si es produïa alguna reacció per part seva, però res. Vaig reprendre el moviment amb breus temptatives cap a l’interior, però amb el mateix resultat. Semblava que estigués completament adormida. Abans de continuar amb les meves incursions vaig assajar una darrera prova acostant un dit humitejat als seus llavis. Va reaccionar amb un xuclada gaire bé imperceptible, i un “Mmmm…” que només jo devia sentit.

Hauria volgut capbussar-m’hi de ple, però no podia moure’m. La mà va reprendre el recorregut seguint el carenat d’aquell cos que no veia més que en forma de silueta perfilada sobre la negror de l’estança. La següent passada va servir per infiltrar-me per sota la samarreta, establint contacte amb la seva pell, aparentment indiferent a les meves carantoines. De nou un sospir, que no vaig poder discernir si provenia de la noia que estava abraçant, o era de la Carla a la part baixa de la llitera. Aquesta vegada sí que vaig engrapar de ple el seu pit amollant-lo amb delicadesa, però de forma contundent. Com si fos una reacció inconscient ella va desplaçar els dits cap a l’entrecuix, una part inaccessible per a mi, des del darrere. Semblava realment que es mogués d’esma, fins i tot quan amb l’altra mà pressionava la meva que estava aferrada al seu pit. Tota ella es va somoure buscant, potser, una posició impossible.

De tant en tant, aturava el meu festeig a l’espera d’una reacció en un o altre sentit. En un moment donat vaig provar de retirar la mà, però de seguida vaig percebre que amb la seva em buscava per tornar-la a col•locar damunt del pit o sobre la gropa. Per força havia de notar que el meu sexe s’havia inflat poderosament encastant-se en la regatera del seu cul encara protegit pel xandall. Una protecció que em va ser fàcil de superar abaixant-la lentament fins que em va permetre introduir la polla apuntant al seu sexe. Vaig comprovar que l’entrada, tot i trobar-se tancada per la posició en què es trobava la noia, segregava prou fluids com per pensar que estava desitjant ser penetrada. No va ser empresa fàcil, perquè, tot i no posar-hi cap resistència, tampoc va aplanar-me el camí. Simplement es deixava fer, i és possible que jo no fos sinó un intrús d’un dels seus somnis. Forçant la meva posició, tirant el cos un xic enrere, finalment va entrar encara que només fos la punta del gland. De nou uns segons d’espera; i abans que jo iniciés cap moviment va ser ella qui va emprendre un bascular del seu cos de tal manera que a cada embranzida aconseguia aprofundir una mica més la penetració.

Movia els llavis i la llengua com si busqués alguna cosa, però no deixava anar cap sospir ni gemec que pogués delatar-nos. Només jo podia percebre el seu estat de l’excitació a través de les pulsacions del seu cos, i els batecs que semblava que haguessin de fer-la esclatar. La meva era una posició estàtica i tanmateix m’estava posant al límit de l’eclosió final. Tot d’una, tirant una mà cap enrere va empènyer el meu cos cap al seu tant com li era possible, per romandre quieta uns minuts, abans de deixar-se anar. Va ser un esgarip contingut que va trencar el silenci del refugi, però que ni jo mateix podria assegurar si provenia de la noia que es penetrava el meu sexe o si era de la Carla.

Tampoc la Carla va poder-m’ho certificar l’endemà, ja de tornada a Barcelona, quan em confessava que jo estava carregat de raó quan li parlava de les emocions gratificants que ens ofereix la muntanya.

Autor: Joan