Violència alliberadora

gener 12, 2009

yunjtuc2mdcz_59083_1096_1
Aquell vespre vaig sortir de la botiga que eren les nou tocades, i jo estava que treia foc pels queixals. Era una barreja de ràbia, d’odi, de frustració i de moltes coses més, el que sentia. L’encarregat és un cretí presumit que es pensa que la seva posició li dóna dret a tot sobre nosaltres. No m’havia caigut mai bé, però aquesta vegada s’havia passat de la ratlla. Jo mateixa li havia aguantat altres vegades reprovacions injustificades, desautoritzacions davant de clients i fins i tot algun que altre insult. Però el que m’acabava de fer no té perdó.

Poc abans de les vuit, quan les dependentes començàvem a endreçar-ho tot per poder plegar puntuals, arriba ell amb aquell aire de perdonavides i, com qui no vol la cosa, em diu que abans de marxar que passi pel seu despatx que vol comentar-me una cosa. Normalment, quan ens crida al seu despatx és per fer-nos alguna esbroncada per qualsevol fotesa. Però jo aquell dia estava convençuda que no podia tenir cap queixa de mi. Quan va ser l’hora, l’home anava romancejant entretenint-se amb el que fos abans d’atendre’m, amb la intenció evident de fer temps i esperar que tot el personal hagués sortit. Això ja em va fer mala espina.

Finalment, em va invitar a passar al despatx amb un somriure ben poc usual en ell, almenys envers les treballadores de la casa. I això em va tranquil•litzar una mica. Assegut còmodament a la butaca, darrere l’enorme taula plena de papers, va engegar un sorprenent discurs com si estigués parlant en nom de l’empresa elogiant el meu paper com a dependenta, la meva capacitat per a la feina, la simpatia i afabilitat que, segons ell, creava una dinàmica interna molt positiva entre el personal de la botiga; i això es notava també pel que feia al resultat de les vendes.

No m’ho acabava de creure. M’estava deixant pels núvols, atribuint-me qualitats que ni jo mateixa havia sospitat, i proposant-me en conseqüència ascendir a encarregada de secció amb el corresponent augment de sou, gens menyspreable, per cert. Il•lusa de mi hi vaig caure de quatre grapes; no se’m va ocórrer res més que dir que li estava molt agraïda i que podia comptar amb mi pel que calgués.

A partir d’aquí, l’argumentació va començar a fer un gir. Primer, advertint-me que pujar de categoria equivalia també assumir unes responsabilitats i per tant uns compromisos amb l’empresa. Hi podia haver reunions fora d’hores, trobades amb els equips directius de la cadena. Em semblava normal, vaig fer jo. Però el càrrec també implicava ser una persona de plena confiança del seu superior immediat, és a dir ell. Bé, des del moment que m’ho proposava és perquè devia confiar en mi.

I aquí és on es va embolicar la cosa. L’home es va aixecar, com volent escenificar que ja no era l’encarregat de la botiga que despatxava amb una simple dependenta, sinó que formàvem un equip que segons ell havia d’anar molt compenetrat. Se’m va posar dret al darrere de la cadira on seia jo i em va posar les mans sobre les espatlles.
– Si li sembla bé, doncs, – va deixar anar donant per suposada la meva conformitat – anirem a celebrar-ho al restaurant de l’hotel Colon, on a més tinc reservada una habitació.

Em vaig alçar d’una revolada, conscient de cap on estava portant la situació, i li vaig deixar clar que una cosa era la feina i el càrrec que m’oferia, i l’altra era la relació personal amb ell. No estava disposada a anar a sopar i molt menys a tenir-hi cap mena de relació més enllà de l’estrictament professional. Va fer un primer intent de tranquil•litzar-me, argumentant que era normal que pretengués intimar una mica encara que només fos per a tenir un millor coneixement de la meva manera de ser, però sobretot per a enfortir les relacions de confiança imprescindibles per a la nova feina que em proposava. Però de seguida va veure que no hi tenia res a fer, que no és que em fes l’estreta ni que em fes pregar, sinó que me n’anava donant per fet que renunciava a una feina amb tantes implicacions personals. Em va cridar de mala manera, de fet de la manera que jo l’havia conegut sempre, per dir-me que ja calia que anés en compte, perquè a la més mínima em fotria al carrer. Aleshores van sortir els adjectius que jo temia haver d’escoltar en entrar al seu despatx: que si era una incompetent, una creguda, una desmanegada i un reguitzell d’improperis que s’acabaven amb l’advertiment que no era imprescindible a l’empresa…

Vaig sortir, doncs, amb una ràbia incontenible, sabent a més que no podia fer-hi res perquè tot quedaria amb la seva paraula contra la meva. I difícilment cap de les companyes de feina estarien disposades a testimoniar en contra seva. A totes ens hi anava el lloc de treball, i vés a saber quantes no havien passat ja pel seu sedàs.

En entrar a casa no recordo ni tan sols si vaig arribar a saludar en Joan, que m’esperava al menjador amb la taula parada per al sopar. Amb un cop de porta em vaig tancar al lavabo, no sé si per plorar o per esbandir-me la cara i que no se’m fes tan evident l’enuig que portava al damunt. Ell se’n va adonar de seguida perquè en un instant el vaig tenir a l’altre cantó de la porta interessant-se pel meu estat.
– Que et trobes bé, Carla? – va demanar amb una veu melosa que en aquells moments em va sonar més aviat pastosa.

Em sembla que no li vaig tornar resposta, i ben poca cosa més ens vam dir durant el sopar. Ell ja sap que quan estic enfadada, o millor dic histèricament emprenyada, és millor no dir-me res perquè per poca cosa m’enfilo per les parets. No vaig menjar pràcticament res, i amb un cop damunt la taula em vaig alçar per anar-me’n a l’habitació. Només tenia ganes de colgar-me sota els llençols, i dormir, si és que l’estat d’excitació m’ho permetia.

Des de l’habitació, vaig sentir com recollia les coses del menjador, i en ben poca estona ja el vaig tenir allà. Es va ficar al llit i em va posar la mà al damunt, més amb aire protector que d’insinuació de cap mena de joc amorós, i va restar en silenci. Potser jo esperava que em provoqués per explotar descarregant la meva ira contra ell, en representació del gènere masculí que m’acabava d’humiliar amb tanta insolència. Però no va dir res. La ràbia em consumia per dins, i aquella mena de delicadesa que pretenia respectar el meu silenci m’acabava d’exacerbar. I no vaig poder més fins que vaig començar a explicar-li a crits, com si ell n’hagués estat el culpable, la cabronada del meu encarregat. M’escoltava pacientment, sense interrompre’m ni posar en dubte la meva versió, limitant-se a enretirar la mà que tenia a la meva cintura quan les meves gesticulacions podien esdevenir un perill per a la seva integritat física.

Tot d’una ho va deixar anar, segurament amb la millor voluntat i amb ànims apaivagadors.
– Bé, però al capdavall no ha passat res, dona.

Li vaig saltar al damunt encabritada. Com podia dir-me que no havia passat res? Perquè no m’havia violat, ni tan sol magrejat una mica? Tot s’acaba aquí, com si com a dóna no em sentís profanada en la meva dignitat personal? Hauria preferit mil vegades, i així li vaig dir, que m’hagués violat brutalment, però que no m’hagués fet aquell impresentable xantatge moral. Ben mirat, l’home té prou fama de ser un bon amant i potser tampoc m’ho hauria passat tan malament! Tot hauria estat qüestió de posar-m’hi bé i intentar gaudir d’una bona tranca a l’entrecuix. No podia entendre en Joan que la meva ferida era molt més profunda que una simple penetració fàl•lica?

Va intentar disculpar-se, al•legant que potser no s’havia expressat prou bé. I encara sort que no va provar de dir-me que era jo la que no l’havia interpretat correctament. Però per a mi ja no s’hi valien excuses. M’havia assegut damunt les seves cames i el tenia allà prest per a rebre les descàrregues de la meva ira. Vaig començar a colpejar-li el pit embogida, amb el plor a punt d’esclatar, tot retraient-li a crits la primarietat del seu raonament.
– Tot s’acaba aquí, per vosaltres, amb una bona cardada?

Em mirava espaordit, sense saber com reaccionar ni tan sols per a aturar els cops que entomava un darrere l’altre, encara que potser no amb la força que jo hauria volgut.
– Potser t’hauria agradat, no? Perquè ara podries presumir de mascle ofès en solidaritat amb la dona violada, i m’agombolaries com si fos una nena petita que necessita protecció i carantoines paternals… Doncs, no! No han tocat la teva nena! – i amb un arravatament de ràbia em vaig esquinçar les calcetes – ni han profanat aquest cony de merda!

Vaig fer un salt endavant, subjectant els seus braços estesos amb el genolls i amorrant-li el sexe a la boca. Amb les mans li vaig agafar el cap per pressionar amb més força, fins a fer-me mal. Ara ja no podia ni protestar, però tampoc oposava resistència. Jo flexionava els genolls per descarregar una i altra vegada amb més ràbia damunt seu, fins que vaig començar a notar que la seva llengua intentava penetrar-me. “Així”, cridava jo tot bufetejant-lo. I ell accelerava el ritme succionador malgrat la pressió que hi exercia el pes del meu cos.

Amb les mans per l’esquena vaig palpar el seu tors fins a ensopegar amb els mugrons que vaig pessigar amb insistència, primer amb un recargolament de dits, després amb les ungles. El sacseig del seu cap indicava que sentia el dolor, i això m’esperonava encara més a continuar. Un corrent electritzant em traspassava tot el cos i en totes direccions; no podia aturar la cursa desenfrenada que havia emprès, i la humitat del meu sexe començava a convertir-se en una riuada de fluxos incessants que ell amb prou feines si podia engolir.

Havia tingut un primer orgasme, però no en tenia prou. Em vaig alçar el temps i l’espai just com per baixar fins al seu entrecuix i engrapar-li el membre que estava endurit com mai. Amb una mà estirava cap a una i altra banda aquella polla que volia alçar-se desafiant, i amb l’altra premia tan fort com podia els seus testicles arrencant-li, ara sí, un crit de dolor que no va fer sinó excitar-me encara més.

Ell mantenia la seva actitud passiva, sense gosar defensar-se i molt menys contraatacar, cosa que li hauria estat relativament fàcil. Li mirava els ulls i podia distingir-hi un estat de consternació i de desconcert, però també d’enardiment i de passió. No sé si jo mateixa esperava que em demanés una explicació o que parés de mortificar-lo, o si el que realment esperava era una reacció que equilibrés el combat. Sentia la necessitat d’arrencar-li gemecs de queixa i de dolor per fer-li pagar el mal que m’havien fet a mi, i que em dolia molt més del que li podia doldre a ell. Les vaig emprendre a dentegades amb els mugrons envermellits ja d’antuvi pels cops que li havia proporcionat. A cada queixalada m’aturava un instant per observar satisfeta el cercle marcat en la seva pell on en podia distingir cada una de les dents, inclosa la lleugera inclinació de l’ullal esquerre. I reincidia en un intent mai aconseguit del tot de tornar a clavar-les en els mateixos solcs marcats.

A partir d’aquí, en Joan va començar a perdre el control. Gemegava de dolor i m’agafava nerviós per la cintura, sense gosar, però, fer cap mena de força per apartar-me. Ben al contrari, en un moment en què estava abocada damunt d’aquells mugrons ja masegats de mala manera, em posà la mà al cap prement-lo encara més contra el seu pit. Ara era a mi a qui em costava respirar amb la cara encastada a la seva carn. Amb una violenta revinclada de malucs em fa fer saltar pels aires, sense deixar que la meva boca es desfés d’aquells mugrons que en realitat ja em tenien agafada a mi. Moment que va aprofitar per enfonsar la seva polla en el meu sexe ardent, i emprendre unes embranzides d’una fúria com no li recordava en tot el temps que hem estat plegats. Sentia les batzegades en el meu interior amarat, però també les topades dels malucs i els seus testicles que em colpejaven les anques.

Vaig alliberar-me de les mans que m’oprimien el cap i vaig recuperar la verticalitat del cos, que sostenia amb les mans sobre el seu tors. A mesura que ell incrementava l’impetuositat de les envestides, jo m’aferrava amb les ungles a aquells cos que gaire bé no reconeixia com el d’en Joan. I del tors vaig passar al coll, que estrenyia recolzant-hi tot el cos amb un ràpid envermelliment del rostre sudorat que jo identificava amb el de l’encarregat de la botiga. Com a resposta, m’engrapà els pits amb unes mans desesperades i les recargolava cada vegada més a mesura que s’adonava que no podria resistir massa temps l’ofec que li imposaven les meves mans.

Tots dos sentíem la necessitat d’acabar aquella bogeria, imprimint més força encara a les nostres mans, per abatre l’adversari. El sacseig del seu cos era incessant i el sexe em coïa en excés, fins que arquejà completament el cos mantenint-lo rígid uns segons. Va proferir un crit ofegat per les meves mans aferrades al coll, i vaig sentir una riuada espessa que m’inundava per dins provocant un reflux incontenible com si m’escolés tota jo. Les mans se’ns van afluixar de cop, caient exhausta damunt seu, xopa de suor i amb un tremolor de cap a peus.

Havia tret tota la ràbia que portava dins, i m’havia alliberat d’un pes que se m’havia fet insuportable. Vaig agrair, però, que no m’ho retragués. Senzillament em va cobrir el cos amb una càlida abraçada que s’allargà fins a quedar rendits per la son, el cansament i el plaer d’un dolor alliberador.

Autora: Carla

Ara, els relats de SENSUALIA també en format llibre.
Pots adquirir el teu llibre de SENSUALIA a
http://www.lulu.com/content/4928408

Anuncis

Una resposta to “Violència alliberadora”

  1. No parlo mol le catalá.Una miqueta.
    Me ha gustado mucho tu relato.Si te apetece,te invito a visitar mi blo,ya que veo que te gustan las historias claras y explícitas.esta es la dirección.http://amantesdelsado.blogspot.com
    En menos de dos meses he conseguido un montón de visitas.Tal vez te puedan servir o inspirar para alguno nuevo.Gracias por tu tiempo.Castigador40
    He contactado con el PC de un amigo con tu sitio.Gracias

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: